Fins a finals del segle XX, la zona del Poble-sec que actualment es coneix com a Hortes de Sant Bertran, era el sector més industrial de tot el barri. Això era degut a dos motius: les dues centrals elèctriques de Mata i de Carrera, i la proximitat immediata del port. Per aquesta raó, l’espai va ser ocupat per indústries relacionades amb aquestes activitats i per molts magatzems, necessaris per a la gestió fabril i comercial.

D’una banda, el port va anar creixent, especialment a partir dels anys 60, cap al sud, és a dir, cap a Can Tunis i la Zona Franca. Això va motivar el desplaçament de les indústries i serveis inherents, cap a la nova d’influència portuària. Així, molts dels antics magatzems i de les fàbriques, petites i mitjanes, van quedar en desús. Aquest fet va possibilitar la construcció de blocs nous d’habitatges, com els de Vila i Vilà – Palaudàries – Albareda – Puig i Xoriguer; i també dels de la cooperativa de Sant Pere Claver dels anys 70 i 80. També es van crear nous serveis, com la llar de la fundació Arrels a Puig i Xoriguer, el 2007; l’hotel Grums, el 2011 (abans editorial Escudo de Oro); o, el 2012, el centre cultural Albareda.

D’altra banda, la central tèrmica del carrer de Carrera, que abastia d’electricitat els tramvies de la ciutat des de 1899, va quedar fora de servei el 1968, quan es va tancar la darrera línia que subministrava. De fet, on s’emmagatzemava el seu carbó, es va obrir l’institut Consell de Cent (1996), un centre de secundària que des de feia anys reivindicaven els veïns.

Pel que fa a la central elèctrica de Mata, la de les tres grans xemeneies que abastien d’electricitat la ciutat, va funcionar entre 1895 i 1987, per després ser desmantellada. Coneguda popularment per La Canadenca, era la fàbrica més important del barri, la seva lluita obrera de 1919 havia aconseguit establir la jornada de vuit hores; i va tancar després de gairebé un segle de servei. Amb les transformacions dels Jocs Olímpics es van fer els edificis que actualment envolten les tres xemeneies, propietat llavors de Fecsa-Endesa i de Red Eléctrica Española (avui dia en estat deplorable). Un cop alçats aquests blocs, destinats a oficines i serveis, es va urbanitzar el parc de les Tres Xemeneies a tot l’espai que havia quedat buit. Una zona verda que s’inauguraria el 6 de juny de 1995.

En paral·lel, després d’uns notables treballs de transformació, la zona compresa entre la vorera de muntanya del passeig de Montjuïc (que abans ocupaven fàbriques, magatzems i alguns habitatges) i els jardins de Miramar i l’antic camí del castell, dit de la Vinyeta, va passar a formar part del nou Mirador del Poble-sec, inaugurat per l’alcalde Maragall en la mateixa data. Recentment, s’han remodelat aquests jardins per la degradació a què havien arribat.

De la inauguració del parc de les Tres Xemeneies i del Mirador del Poble-sec, ara fa 30 anys.

Un dels llocs que no ha perdurat amb el temps, i que era un dels espais més emblemàtics de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, és la plaça de l’Univers, situada a l’avinguda Maria Cristina, entre el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de Projeccions. Era un petit jardí d’aigua i llum projectat per Carles Buïgas amb l’escultura El Treball de l’escultor Josep Llimona.

Al fons es podia observar el Palau d’Art Tèxtil i al costat la imponent Torre de la Llum, de 50 metres d’alçada i de forma molt similar a les torres venecianes de la plaça Espanya; per a la seva il·luminació es van utilitzar 164 llums tubulars per a la cúpula, 330 per al far i 319 per a les balustrades al voltant del cos central, il·luminat amb 20 reflectors.

Al voltant del jardí d’aigua i llum hi havia deu pavellons privats coronats per un sostre esglaonat que a la nit quedava il·luminat i donava una sensació de majestuositat amb la Torre de la Llum al fons.

Un dels pavellons privats, situat a l’entrada d’aquesta plaça, era el d’Electric Suppliers Co. SA que fou l’empresa encarregada de realitzar tota l’electrificació de l’Exposició de 1929, després d’aconseguir guanyar la licitació per donar llum a tota la muntanya de Montjuïc per a l’esdeveniment.

A banda d’aquest pavelló, i entre d’altres, en aquesta plaça també hi havia els pavellons de Paper de fumar Bambú i de la Compañía de Seguros La Equitativa.

De dia aquesta plaça era una atracció pel seu traçat i per l’especial equilibri de dimensions, i a la nit convertia en realitat un somni de fades amb els jocs d’aigua i llum. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

Al llarg d’aquests més de cinquanta anys, al circuit de Montjuïc es van desenvolupar tres modalitats de proves de motor: el Gran Premi d’Espanya de motociclisme, el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1 i les 24 Hores de Montjuïc.

El circuit transcorre tot dins del parc de Montjuïc, enjardinat i urbanitzat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. És, per tant, un circuit urbà; però l’estretor de la via en alguns punts, l’abundància de revolts tancats i el progressiu augment de la velocitat dels vehicles, provoquen que cada vegada hi hagi més accidents i més greus (per aquesta raó, les proves oficials han passat a celebrar-se en circuits construïts expressament per a la competició).

El 25 de desembre de 1932, s’organitzen els primers Campionats Motociclistes de Catalunya en Carretera, una cursa que partia del parc de Montjuïc. A partir de 1933 es fa servir el mateix circuit, que manté el mateix recorregut des d’aleshores, per a celebrar-hi el Gran Premi Penya Rhin, un esdeveniment que es repeteix anualment fins a 1936. També el 1933 se celebra el primer “Gran Premi Internacional de Barcelona” de motociclisme. Entre 1950 i 1976, l’antic Gran Premi de Barcelona de motociclisme de Montjuïc esdevé Gran Premi d’Espanya i es manté al circuit.

Entre 1969 i 1975 se celebra bianualment a Montjuïc, alternant-se amb el circuit del Jarama, el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. Aquesta competició es desplaça definitivament al circuit madrileny, arran d’un greu accident que es produeix el 1975.

D’altra banda, el 1955 se celebren per primera vegada les 24 Hores de Montjuïc de resistència, en aquest mateix circuit. Aquesta important prova es fa anualment fins al 1986, que acabà amb diversos accidents i la mort d’un dels pilots, Mingo Parés, que és la setena víctima d’accident de moto al circuit.

La popularitat de la prova va arribar a plasmar-se fins i tot en la pel·lícula de 1974, Larga noche de julio, de Lluís Josep Comerón, la qual explica un robatori en l’entorn de la cursa i amb la complicitat d’un corredor que vol arribar a professional.

Des de 1986 fins a l’actualitat, cap altra prova de motor s’ha celebrat al circuit; només alguna concentració per retre un homenatge històric al circuit urbà.

Les competicions de motor s’allunyarien de Catalunya fins a l’any 1991, quan s’obre el Circuit de Catalunya a Montmeló, i s’hi celebra el Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1. L’any següent, també s’hi fa el Gran Premi d’Europa de Motociclisme. Des de 1995 fins a l’actualitat, s’hi celebren les 24 hores Motociclistes de Catalunya, com a prova continuadora de les 24 hores Motociclistes de Montjuïc.

De la primera edició de la cursa de les 24 Hores de Montjuïc, ara fa 70 anys. •