Totes les exposicions tenen un edifici emblemàtic dins de l’esdeveniment, com ho va ser el Crystal Palace a Londres l’any 1851 o la Torre Eiffel a París el 1889. Així, doncs, el Palau Nacional volia tenir aquesta distinció; tot i que al principi estava previst que fos una edificació temporal.

El Palau Nacional havia de ser el punt més alt de la urbanització, que començava a la plaça Espanya; les característiques topogràfiques de Montjuïc proporcionaven que l’edifici, des del primer moment, produís un efecte d’imponent majestuositat.

El primer projecte de J. Puig i Cadafalch i G. Busquets, datat l’any 1917, però va ser desestimat pels canvis polítics de l’any 1923. Per aquesta raó el 18 de juliol de 1924 es dugué a terme un concurs públic amb nous criteris, i al final va ser el projecte d’Eugeni Cendoya i Enric Catà el que va aconseguir el primer premi dels nou projectes presentats.

La primera pedra va ser col·locada, en un acte oficial el 30 de juny de 1926, pels reis d’Espanya i les obres es van allargar fins a l’any 1929 a causa dels problemes estructurals que van aparèixer constantment. Entre aquests: les grans dimensions de la cúpula del Saló de Festes o Sala Oval, la qual es va resoldre amb una estructura metàl·lica i la millora dels materials utilitzats en la construcció.

Amb una planta de 15.000 metres quadrats i compost d’una cúpula central i dos cossos laterals, l’edifici ocupa una superfície de 32.000 metres quadrats. A més, a l’interior hi havia, formant part de l’ornamentació de l’edifici, una magnífica col·lecció d’art noucentista amb una gran proliferació d’escultures i pintures dels principals artistes de l’època.

Josep Guzmán (CERHISEC)

La porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 era la plaça d’Espanya, amb la font commemorativa al centre. Aquesta obra de Josep Maria Jujol està formada per un estany central d’aigua de planta triangular que s’orienta en direcció a les sis vies que convergeixen a la plaça.

La columnata, també triangular, amb espais esfèrics per col·locar-hi grups escultòrics, representa els tres mars de la península Ibérica amb els seus principals rius: l’Ebre, amb els seus afluents, envia l’aigua al Mediterrani, mentre que el Guadalquivir i el Tajo ho fan a l’Atlàntic i uns petits rius ho fan al Cantàbric. Tots aquests rius estan representats per escultures de Miquel Blai.

A cada un dels vèrtexs superiors del triangle, amb escultures dels germans Oslé (Miquel i Llucià) s’hi representa l’Abundància, la Salut Pública i la Navegació com a símbol dels fruits que dona el mar. A cada cantonada del triangle hi ha una columna amb inscripcions que simbolitzen la Nació Espanyola, amb Ramón Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola; la Proesa, amb Pelayo, Jaume I i Isabel la Catòlica i la Cultura amb Ausiàs March i Cervantes.

A la part superior de la columnata hi ha un peveter amb foc i tres Victòries de l’escultor Frederic Llobet que simbolitzen la Religió, les Arts i l’Heroisme com a base del sacrifici d’Espanya per la civilització.

El foc, com a contrapunt de l’aigua, així com tots el altres símbols, volen representar un poema d’arquitectura-escultura d’Espanya dins la plaça del mateix nom, tot i que durant la inauguració de l’Exposició la plaça d’Espanya encara no estava acabada. 

Josep Guzmán (CERHISEC)

Fins a finals del segle XX, la zona del Poble-sec que actualment es coneix com a Hortes de Sant Bertran, era el sector més industrial de tot el barri. Això era degut a dos motius: les dues centrals elèctriques de Mata i de Carrera, i la proximitat immediata del port. Per aquesta raó, l’espai va ser ocupat per indústries relacionades amb aquestes activitats i per molts magatzems, necessaris per a la gestió fabril i comercial.

D’una banda, el port va anar creixent, especialment a partir dels anys 60, cap al sud, és a dir, cap a Can Tunis i la Zona Franca. Això va motivar el desplaçament de les indústries i serveis inherents, cap a la nova d’influència portuària. Així, molts dels antics magatzems i de les fàbriques, petites i mitjanes, van quedar en desús. Aquest fet va possibilitar la construcció de blocs nous d’habitatges, com els de Vila i Vilà – Palaudàries – Albareda – Puig i Xoriguer; i també dels de la cooperativa de Sant Pere Claver dels anys 70 i 80. També es van crear nous serveis, com la llar de la fundació Arrels a Puig i Xoriguer, el 2007; l’hotel Grums, el 2011 (abans editorial Escudo de Oro); o, el 2012, el centre cultural Albareda.

D’altra banda, la central tèrmica del carrer de Carrera, que abastia d’electricitat els tramvies de la ciutat des de 1899, va quedar fora de servei el 1968, quan es va tancar la darrera línia que subministrava. De fet, on s’emmagatzemava el seu carbó, es va obrir l’institut Consell de Cent (1996), un centre de secundària que des de feia anys reivindicaven els veïns.

Pel que fa a la central elèctrica de Mata, la de les tres grans xemeneies que abastien d’electricitat la ciutat, va funcionar entre 1895 i 1987, per després ser desmantellada. Coneguda popularment per La Canadenca, era la fàbrica més important del barri, la seva lluita obrera de 1919 havia aconseguit establir la jornada de vuit hores; i va tancar després de gairebé un segle de servei. Amb les transformacions dels Jocs Olímpics es van fer els edificis que actualment envolten les tres xemeneies, propietat llavors de Fecsa-Endesa i de Red Eléctrica Española (avui dia en estat deplorable). Un cop alçats aquests blocs, destinats a oficines i serveis, es va urbanitzar el parc de les Tres Xemeneies a tot l’espai que havia quedat buit. Una zona verda que s’inauguraria el 6 de juny de 1995.

En paral·lel, després d’uns notables treballs de transformació, la zona compresa entre la vorera de muntanya del passeig de Montjuïc (que abans ocupaven fàbriques, magatzems i alguns habitatges) i els jardins de Miramar i l’antic camí del castell, dit de la Vinyeta, va passar a formar part del nou Mirador del Poble-sec, inaugurat per l’alcalde Maragall en la mateixa data. Recentment, s’han remodelat aquests jardins per la degradació a què havien arribat.

De la inauguració del parc de les Tres Xemeneies i del Mirador del Poble-sec, ara fa 30 anys.