Quan Narcís Serra presentà la seva proposta, a molts semblà forassenyada; però els antecedents i l’oportunitat històrica feren possible que aquella fos l’ocasió encertada per dur a terme l’esdeveniment esportiu mundial per excel·lència.
D’una banda, llavors, moment clau de la transició, se sabia que l’etapa d’Unión del Centro Democrático estava esgotada i s’albirava l’inici de la nova etapa socialista, que s’acabà prolongant al llarg de catorze anys.
Des de finals del segle XIX, als inicis de l’esport com avui el coneixem, tot i els canvis operats a través dels anys, Barcelona sempre havia estat la capital de totes les noves modalitats que s’anaven obrint pas en el món de l’esport: futbol, bàsquet, natació, ciclisme, excursionisme, gimnàstica, atletisme, motor, tennis…
Ja el 1920, Barcelona es postulà per als Jocs Olímpics de 1924, resultant triada l’opció de París. El 1929, en ocasió de l’Exposició Internacional, es tornà a presentar, per segona vegada, per als Jocs de 1936; però finalment Berlín fou la seu escollida, en un marc convuls, tant a nivell de l’estat espanyol com dels conflictes europeus que es començaven a percebre. Fins i tot el 1932 s’optà a una nova candidatura per al 1940, però no fou escollida, ni es va acabar celebrant, per mor de la Segona Guerra Mundial.
L’Olimpíada Popular de 1936
En aquest context, a les portes dels Jocs de Berlín i com a forta oposició a aquests, es generà un moviment popular per a celebrar uns altres jocs alternatius als oficials: així, es convocà l’Olimpíada Popular, a celebrar a Barcelona, del 19 al 26 de juliol de 1936. L’esclat de la Guerra Civil, la vigília de l’esdeveniment, estroncà la nova oportunitat catalana.
Els Jocs Olímpics no es tornaren a reprendre fins el 1948, a Londres. Amb posterioritat, Barcelona organitzà el campionat del Món d’Hoquei sobre Patins, 1951; i els II Jocs Mediterranis, 1955.
El 1965, Barcelona es tornà a postular per a l’organització dels Jocs de 1972; però una maniobra del govern de Madrid canvià la candidatura, en favor de Madrid, tot i que finalment Munic fou la seu triada.
Finalment, el 1981, els canvis polítics operats des de la mort de Franco, feien més viable la possibilitat que Barcelona, després de més de setanta anys postulant-se per a l’organització d’uns Jocs Olímpics, l’aconseguís, com va acabar sent. De la primera proposta de celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona de l’any 1992, ara fa 40 anys.
XAVIER RODRÍGUEZ