Connecta amb nosaltres

Cultura

La cultura popular, en dificultats

Sense correfocs ni castells, les entitats no veuen la llum del final del túnel respecte a la possibilitat de celebrar esdeveniments com marca la tradició

Publicat

on

Si bé a l’edició del 2020 la Festa Major del Poble-sec es va haver de suspendre gairebé 24 hores abans del mateix pregó, enguany la pandèmia només ha permès celebrar una setmana gran edulcorada. De fet, no seria gaire desencertat assenyalar que la cultura popular encara hiverna des d’aquell març de 2020, pel fet que res ha tornat a ser igual entre les entitats i colles populars. La raó: les restriccions que el Procicat manté vigents. Un stand-by en les exhibicions públiques que ha passat major factura entre les respectives masses socials, que no pas a la seva economia.

“Hem de tenir en compte que hi ha entitats que basen la major part dels seus ingressos en les subvencions i d’altres que prefereixen obtenir recursos propis per no vincular-se a les institucions”, avança el president de la Federació Consell de Cultura Popular i Tradicional del Poble-sec, Javier Velasco. Segons explica, les primeres han pogut sufragar més còmodament les despeses pròpies, ja que en bona part no compten ni amb local propi i la seva activitat s’ha aturat en sec, però pel que fa a les segones, sovint vinculades a l’economia social i solidària, han vist com, reiteradament, se’ls suspenien fonts d’ingressos com festes majors i activitats autogestionades que els servien per cobrir despeses fixes. “La veritat és que aquestes darreres estan molt malament…”, lamenta Velasco.

Caiguda d’associats

En canvi, el que l’àmplia majoria de les entitats sí que ha vist aprimar-se són les llistes d’associats. Mentre que algunes han patit petites fugues d’associats, tot i abaixar les quotes a la meitat, com és el cas dels Diables del Poble-sec, d’altres veuen el futur ben negre. Una de les més perjudicades: els Castellers del Poble-sec. Segons il·lustra el membre de la junta de la colla, Hèctor Iburo, la limitació a grups bombolla de 25 persones per assajar (quan abans eren més d’una seixantena) i la impossibilitat de fer castells en públic ha provocat la pràctica aturada de l’entitat.

“Ens ha caigut a sobre una creu, la massa social ha baixat perquè si nosaltres ens dediquem a fer castells i no els podem aixecar, la finalitat deixa d’existir; ara preveiem que pel 2022 seguirem igual i calculem que cap al 2023 gairebé haurem de refundar l’entitat”, considera Iburo. Què ha generat aquesta dinàmica? Que part dels seus associats hagi decidit buscar altres alternatives culturals amb què omplir el seu temps d’oci. Al final, l’única aparició pública que els castellers tenen confirmada de cara a la nova temporada és la Festa de la Mercè, on aixecaran dos pilars de quatre a la plaça de Sant Jaume, en comptes d’alçar castells de set o aventurar-se amb un de vuit. Ja després de la Festa Major de la capital, l’agenda la tenen pràcticament en blanc

“Evidentment que ens vam nodrir de la febrada que hi havia abans de la pandèmia pels castells, i vam créixer en associats, però ara el pronòstic és el que tenim. Quan tornem a fer assajos de manera normalitzada, serà com refundar l’entitat i haurem de tornar a sortir a captar gent, a no ser que abans l’entitat s’acabi cremant perquè és complicat estar a junta i treballar en els aspectes tècnics quan després mai pots desenvolupar tot el teu potencial”, comenta.

Reciclatge d’espectacles

Més enllà de conduir a la suspensió d’esdeveniments, les restriccions sanitàries també han provocat que les entitats hagin de repensar les seves exhibicions públiques. Un dels casos més flagrants: els no-corre-foc. Tal com relata la membre de la junta dels Diables del Poble-sec, Sandra Garibaldi, actualment només tenen previst fer una exhibició de pirotècnia per La Mercè. “Després crec que tindrem molt poca activitat i per veure un correfoc com teníem abans, potser haurem d’esperar fins a l’entrada de l’estiu vinent”. “Tant de bo m’equivoqui”, sospira.

En la mateixa línia, Velasco també apunta com la Colla de Geganters i Grallers del Poble-sec també ha hagut de transformar els seus espectacles públics. Ara, en comptes de fer cercavila, s’han de cenyir a fer ballar les figures en un espai delimitat per les organitzacions d’esdeveniments. Un fet, però, que almenys ha permès als membres de la colla seguir els assajos de forma habitual, de manera que “els grallers, tabalers i tota la resta de músics han pogut seguir el ritme habitual i no haver de tornar a començar”. El que tots esperen que no falli és la ciutadania un cop puguin tornar a omplir carrers i places.

Fotografia | Castellers del Poble-sec

Cultura

Literatura eròtica en català

Idil·lis: Una nova passa en la normalització del gènere eròtic en la nostra llengua

Publicat

on

Tot i que les escenes eròtiques estan presents en la literatura catalana des dels seus inicis –només cal recordar alguns passatges del Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell–, no és menys cert que la literatura eròtica en català no és pas el gènere més conreat. Potser tot és deu una qüestió de vergonya o de pudor per part dels lectors i dels escriptors, però el cert és que Joan Fuster, ja al 1978, ens instava a “salvar el patrimoni eròtic” i alertava de la mediocritat eròtica de la nostra narrativa.

Pas a pas, gràcies a les col·leccions de narrativa eròtica de diverses editorials (Tusquets, La Magrana, El Llamp, entre d’altres), semblava que la cosa millorava i que la literatura eròtica en català revifava –com si s’hagués pres una pindoleta màgica de color blau–, però, ai las!, al final només era trempera matinera…

Avui, gràcies a la col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, sembla que podem estar davant d’un canvi històric i que el gènere eròtic gaudeixi de l’espai que li pertoca a casa nostra, en tant que part essencial de la cultura i l’expressió literària catalanes. Idil·lis, de la mà de Laia Regincós i Alba Padrós i amb l’elegant imatge gràfica de la dissenyadora Ariadna Miró ha estrenat una nova època que esperem que sigui ben fructífera.

Si us crida l’atenció i voleu saber com sona la narrativa eròtica, Idil·lis ja ha publicat quatre títols: Delta de Venus, d’Anaïs Nin; Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo; Nou animal d’Ella Baxter i la col·lecció de relats Lluenta, de Marta R. Gustems. I demà, qui sap… potser podrem tornar a llegir Henry Miller en català o gaudir d’una reedició de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas?

Continua llegint

Cultura

‘Pops’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del perill dels bars de tapes…

Publicat

on

Per

El periodista ens acaba d’anomenar “els valents de la mar”. Jo la veritat no me’n sento de valent. Si faig el que faig és per un interès propi, no per un bé comú. Perquè a mi la comunitat ja fa temps que me la porta fluixa. A la barca som set, quatre dones i tres homes; supervivents. El gran atac em va agafar a casa, m’havia agafat festa aquell dia. Ja feia un parell de setmanes que a la ràdio informaven d’albiraments estranys des de la platja de la Barceloneta. Els científics donaven explicacions vagues, poc convincents, com sempre que es troben amb un esdeveniment que no acaben d’entendre. I llavors, va passar allò que era impensable que passés. La revenja dels maleïts pops.

Normalment, em dutxo amb un transistor d’aquests que tenen l’antena retràctil. Crec que escoltava un programa d’entrevistes quan: ‘‘Tallem la comunicació per informar que uns pops gegantins estan ocupant la platja’’. La platja, van dir! Il·lusos. Primer van ocupar la platja, sí, però desprès van creuar la costa, la carretera i, seguidament, es van dedicar a arrasar tots els restaurants de la Barceloneta, una venjança en tota regla. No contents amb això, van abraçar edificis sencers amb els seus tentacles per fer-ne runa, que engolien i escopien contra els bars de tapes. Estava clar que qui tenia en el menú pop a la gallega, popets arrebossats o qualsevol varietat de cefalòpode a la carta, llepava. Òbviament, els regents dels bars i restaurants eren devorats. Després, penjaven els seus esquelets dels semàfors més alts, a mode d’advertència. Està clar que en el carrer Blai i va haver una escabetxina de les que fan història. I aquí entro jo. Un dels valents de la mar, com ha dit el periodista. En realitat em dedico a la restauració. Regento un bar de tapes fantàstiques al carrer Blai. Especialitat? Ja us ho podeu imaginar: pop. Diria que faig les millors croquetes de pop de Barcelona. Bé. El cas és que van entrar al meu local i van endrapar-se el meu encarregat i el cambrer. Per sort, van marxar sense enrunar el local.

La qüestió és que, ara mateix, la humanitat està amenaçada per aquestes criatures que semblaven tan afables. Qui no recorda el meravellós documental Lo que el pulpo me enseñó. Jo el vaig veure i, no tinc clar si el “pulpo” em va ensenyar alguna cosa. Però sí que tinc clar que els maleïts pops ens van enganyar a tots amb una campanya de màrqueting molt ben orquestrada. Culpa de Netflix, és clar. Bé, que m’enrotllo. La cosa és que ara, “els valents de la mar”, naveguem per a pactar un període de pau. Duem amb nosaltres una bandera blanca ben grossa i unes bosses de roba molt ecològiques, on es pot llegir: no mengem pops. Jo aspiro a poder negociar amb ells, d’estranquis. I és que encara tinc estoc de tentacles al congelador. No crec que passi res per servir unes darreres tapetes, però per si de cas…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Però si això és el Paradís!

La gran transformació de París vista des d’uns grans magatzems

Publicat

on

No és pas la meva intenció la de descobrir-vos qui fou Émile Zola (1840 – 1902), un dels més grans escriptors de tots els temps. Estic segur que la immensa majoria de vosaltres sabreu que fou un narrador que va voler descriure tota la societat i fer-ho des d’una perspectiva el més objectiva possible i partir d’una visió determinista d’uns personatges que sobreviuen com poden en uns escenaris marginals.

Entre la producció d’aquest escriptor m’agradaria destacar dues novel·les que em tenen el cor robat: Thérèse Raquin (1867), que podem llegir en una magnífica traducció de Lluís Maria Todó per a Edicions de 1984, i La taverna (1877), una novel·la que ens recorda que el París del luxe i l’excés no és més que l’altra cara de la moneda d’un París molt més fosc, el de la gana i la misèria dels més humils. Si no l’heu llegida, us aconsello la versió catalana que n’ha fet Carles Llorach-Freixes per a Adesiara.

Avui, però, us vull parlar d’una altra novel·la de Zola:  El Paradís de les Dames (1883), que podem considerar com la més optimista de l’autor i que ha estat publicada recentment a Viena Edicions amb traducció de Josep Maria Pinto.

En aquesta obra, Zola ens narra la inauguració d’uns grans magatzems que tindran tant d’èxit que capgiraran, fins i tot, l’urbanisme de la capital francesa. Imagino que a hores d’ara ja haureu descobert que aquesta novel·la va servir de base per a una sèrie de televisió italiana que podem veure cada tarda a TV3: El paradís de les senyores. Doncs sí, les peripècies dels Guarnieri, els Amato, els Bergamini, els Conti, els Cattaneo i les Venus són, de fet, una revisió ambientada al Milà dels anys cinquanta i seixanta del segle passat de la novel·la de Zola.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024