Més de 30 anys sobre l’escenari! T’hem vist actuar des d’adolescent a ‘Poble Nou’. Com comença la teva carrera?
La meva primera feina va ser amb un anunci als 13 anys, tot i que als 12 ja vaig començar a fer càstings. Tot va sorgir perquè em vaig deixar emportar per la meva germana, que era més gran i volia provar això dels anuncis. I també a l’escola, un dia un grupet d’amigues vam demanar saltar-nos un entrenament de bàsquet per poder anar a una agència. Vaig començar així, fent publicitat, i en un moment donat vaig preferir decantar-me pel món de la interpretació i va ser quan vaig decidir estudiar a la Nancy Tuñón. A partir d’aquí, TV3 va fer una crida per fer arxiu i ens hi vam presentar tots els actors i actrius en massa. Va passar un any fins que em van cridar per fer un càsting per a una sèrie nova, amb un noi anomenat Quim Gutièrrez… I ens van agafar als dos.
Des d’aquella primera experiència sempre has anat tenint feina?
He tingut algunes èpoques d’aturada, però he tingut molta sort perquè sense cap mena de feina només hi he estat alguns mesos. Soc una persona molt inquieta i no m’agrada esperar, així que quan he vist que en algun moment no hi havia res a la vista, m’he mogut molt. I tampoc no se m’han caigut els anells si alguna vegada, després de fer alguna cosa molt potent, m’han trucat per fer un paper menys llaminer. Penso que no hi ha papers grans ni petits, a mi m’agrada treballar i crec que tot són nous reptes.
Ara ets al Teatre del Raval amb ‘La Teranyina’, on es combina misteri i humor, però tu has tocat pràcticament tots els pals… En quin registre et sents més còmoda?
Ara em sento molt a gust fent comèdia. Vaig començar en aquest món amb una sèrie que es deia La isla de los nominados del creador de Cámara café. Al principi estava una mica encarcarada perquè, tot i que jo tinc un punt molt pallassa a la meva vida personal, mai no l’havia explotat a la vida professional, però em va agradar perquè t’aporta un punt de bogeria i surrealisme. Al teatre vaig trigar molt a rebre una oferta per fer comèdia; va arribar amb Orgasmos, la comèdia i gràcies a ella vaig descobrir aquesta porta que em sembla molt gratificant perquè vens al teatre amb una altra energia. És molt maco veure la gent riure, i encara més en època de pandèmia!
Com és la Clarissa, el personatge que encarnes a ‘La Teranyina’?
La Clarissa és una dona molt fantasiosa que està tancada en un món que li queda curt, per això fa servir la imaginació per sentir-se més viva. Aquesta imaginació li aporta un punt molt divertit, però també és perillós perquè es pot arribar a creure les coses que li passen pel cap, i això és un punt molt interessant del meu personatge.
A l’escena catalana, hi ha certa endogàmia. Sempre les mateixes cares als cartells… En el cas del Teatre del Raval es trenca amb això i sempre hi ha cares menys conegudes.
Sí, i crec que hi ha gent que infravalora aquesta mena de teatres, ja siguin actors, directors o productors, que poden pensar que hi ha teatres de primera i de segona, cosa que no és veritat. El Teatre del Raval sempre ofereix unes produccions d’una gran qualitat i l’Empar López és una directora molt exquisida, amb molta experiència. Quan ella llegeix una obra i pensa en els actors, no prioritza que sigui un cartell comercial, sinó que pensa en l’obra i en l’autor. I això fa que quan els espectadors veuen l’obra, se n’adonin de l’encert en el càsting.
Cada any surten fornades d’actors i actrius que esperen fer-se un forat en l’escena. Què els diries?
Sempre hi ha hagut molta gent i poca feina. No és una professió fàcil i requereix tenir el cap molt clar i dedicar-te al 180% sense esperar grans coses, perquè això pot fer que et converteixis en una persona infeliç. Has de gaudir de les coses petites i intentar, quan no surten les coses, no pensar que és una cosa personal. Jo ara mateix estic fent dos cursos de teatre, com a alumna, perquè contínuament t’has de formar i contínuament has d’estar en peu de guerra, perquè és una selva. En aquesta professió tindràs molts més “no” que “sí” i cal tenir la pell dura, però alhora ser honesta.
Tens milers de seguidors a les xarxes socials. Quina importància li dones a aquest aspecte en la teva carrera?
En la nostra professió la imatge i el contacte amb el públic és molt important, per això cal estar a les ments de les persones i no caure en un oblit que pot portar que algú no pensi en tu per a un paper. Les xarxes són una eina meravellosa en aquest sentit, perquè estàs dient que estàs aquí i presentant el teu món, i això és molt important, sobretot en televisió. És una eina de networking molt potent que no es pot obviar.
Ens agradaria saber quin paper voldries interpretar si en poguessis triar qualsevol.
Fa poc vaig fer una prova per a un paper de dolenta que em va agradar molt, perquè sempre he interpretat dones maques i dolces i mai he fet de dolenta de veritat.
I en algun clàssic et veuries?
Els clàssics em costen cada cop més perquè estem en un moment d’explosió tan gran a nivell d’inclusió i d’igualtat que, quan em trobo amb un text antic, a vegades crec que entra en contradicció amb la manera com funciona i com s’explica el món ara.
En quins projectes et podrem veure properament?
Estarem al Teatre del Raval fins a finals de novembre, com a mínim, i vaig fent alguns bolos de ¿Quieres pecar conmigo? al Teatre de l’Eixample. A finals d’any TV3 estrena El Metralla, una pel·lícula que he fet amb el Joan i el Roger Pera i la Mercè Pons…
ANNA PRUNA