Connecta amb nosaltres

Història

Mercedes Serós, ‘la nina de porcellana’

Va ser una de les més importants cupletistes dels anys 20. Original de Saragossa, va cantar en català i castellà

Publicat

on

Mercedes Serós, de nom complet Mercedes Serós Ballester (Saragossa, 1900 – Barcelona, 1970). Molt aviat va venir a Barcelona amb la seva família i s’instal·len al número 84 del carrer Vila i Vilà, molt a prop del Paral·lel. La seva mare, anomenada la Viosa, i el seu germà petit treballaven a l’Edén Concert, una com a encarregada de vestir les artistes i l’altre com a botones. Va començar ballant i cantant cançons populars catalanes fins que es va passar al cuplet i es convertí en la gran rival de Raquel Meller (aragonesa també) als escenaris i a la vida privada. Tant és així que la Meller li va va posar Merceditas al seu gos pequinès i s’hi referia sovint com Merceditas Serás. La rivalitat entre elles va durar tota la vida, arribant a afectar els seus partidaris, diferencies que van arribar molts cops a les mans.

La seva vida privada va ser molt agitada. La seva primera parella va ser un jove de “vida agitada i bona família” anomenat Alejandro Soler Rovirosa, amb un ull de vidre verdós i un monocle en l’altre, que va morir el 1918. La seva següent parella pertanyia a l’empresa que va fondre els lleons de l’estàtua de Colom. El 1923 es va casar amb un home amenaçat de mort, un tal Crupinera, i que va desaparèixer després de les noces. Va aconseguir la separació civil i canònica el 1928, en ser considerat mort. Va tenir un romanç amb el torero Emilio Méndez, que va acabar de forma accidentada, com era d’esperar veient els antecedents.

A l’escenari, el seu vestuari era molt tradicional, li agradava sortir amb vestits folklòrics, amb llacets de tots tipus. El periodista Àngel Zúñiga la va definir com La muñeca de porcelana. Amb motiu de la festa de l’Armistici de la Primera Guerra Mundial a Barcelona, el 1918, es va presentar amb un vestit ple de llaços i cintes amb totes les banderes dels països aliats, inclosa la catalana i la republicana.

Quan va estrenar l’Emperadriu, una sardana urbana, ella volia sortir vestida de pubilla catalana. Però els seus autors, Misterio i Viladomat, volien vestir-la de menestrala. Per un cop va transigir i també va triomfar.

Estrena de clàssics de la cançó espanyola

Catalanista o espanyolista, Mercé o Mercedes… Va cantar als aliats malgrat que va ser molt germanòfila. Va ser madrina de la legió i amiga de la germana de Millán Astray. El 1926 va estrenar El novio de la Muerte, després himne de la Legión.

Álvaro Retana va dir d’ella: “Causaba algo de extrañeza encontrar una nena tan fragil y tan pura en los programas del Edén Concert integrados por mujeres rebosantes de curvas y de lujo, y esto prestaba cierto aliciente mórbido a Merceditas Serós, lanzada a los procelosos mares de las variedades”.

El 1925 va arribar a debutar a l’Olympia de París, amb gran èxit. En aquella sala va estrenar Valencia del maestro Padilla. Però la pèrdua de suport popular del cuplet la va anar apartant dels escenaris i es va retirar a mitjans dels anys 30, passant a l’oblit, però la seva vida no va tenir res a veure amb la misèria en la qual van caure altres artistes del seu temps. Un cop retirada dels escenaris va viure feliçment casada amb Pelayo Rubert fins a la seva mort a causa d’una apoplexia el 23 de febrer del 1970. Una petita nota a La Vanguardia el 1970 anunciava la seva mort, gairebé ningú la recordava.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

La font de la plaça d’Espanya

Publicat

on

Per

La porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 era la plaça d’Espanya, amb la font commemorativa al centre. Aquesta obra de Josep Maria Jujol està formada per un estany central d’aigua de planta triangular que s’orienta en direcció a les sis vies que convergeixen a la plaça.

La columnata, també triangular, amb espais esfèrics per col·locar-hi grups escultòrics, representa els tres mars de la península Ibérica amb els seus principals rius: l’Ebre, amb els seus afluents, envia l’aigua al Mediterrani, mentre que el Guadalquivir i el Tajo ho fan a l’Atlàntic i uns petits rius ho fan al Cantàbric. Tots aquests rius estan representats per escultures de Miquel Blai.

A cada un dels vèrtexs superiors del triangle, amb escultures dels germans Oslé (Miquel i Llucià) s’hi representa l’Abundància, la Salut Pública i la Navegació com a símbol dels fruits que dona el mar. A cada cantonada del triangle hi ha una columna amb inscripcions que simbolitzen la Nació Espanyola, amb Ramón Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola; la Proesa, amb Pelayo, Jaume I i Isabel la Catòlica i la Cultura amb Ausiàs March i Cervantes.

A la part superior de la columnata hi ha un peveter amb foc i tres Victòries de l’escultor Frederic Llobet que simbolitzen la Religió, les Arts i l’Heroisme com a base del sacrifici d’Espanya per la civilització.

El foc, com a contrapunt de l’aigua, així com tots el altres símbols, volen representar un poema d’arquitectura-escultura d’Espanya dins la plaça del mateix nom, tot i que durant la inauguració de l’Exposició la plaça d’Espanya encara no estava acabada. 

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

6 de maig de 1995 | S’inaugura el parc de les tres xemeneies i el mirador

Publicat

on

Fins a finals del segle XX, la zona del Poble-sec que actualment es coneix com a Hortes de Sant Bertran, era el sector més industrial de tot el barri. Això era degut a dos motius: les dues centrals elèctriques de Mata i de Carrera, i la proximitat immediata del port. Per aquesta raó, l’espai va ser ocupat per indústries relacionades amb aquestes activitats i per molts magatzems, necessaris per a la gestió fabril i comercial.

D’una banda, el port va anar creixent, especialment a partir dels anys 60, cap al sud, és a dir, cap a Can Tunis i la Zona Franca. Això va motivar el desplaçament de les indústries i serveis inherents, cap a la nova d’influència portuària. Així, molts dels antics magatzems i de les fàbriques, petites i mitjanes, van quedar en desús. Aquest fet va possibilitar la construcció de blocs nous d’habitatges, com els de Vila i Vilà – Palaudàries – Albareda – Puig i Xoriguer; i també dels de la cooperativa de Sant Pere Claver dels anys 70 i 80. També es van crear nous serveis, com la llar de la fundació Arrels a Puig i Xoriguer, el 2007; l’hotel Grums, el 2011 (abans editorial Escudo de Oro); o, el 2012, el centre cultural Albareda.

D’altra banda, la central tèrmica del carrer de Carrera, que abastia d’electricitat els tramvies de la ciutat des de 1899, va quedar fora de servei el 1968, quan es va tancar la darrera línia que subministrava. De fet, on s’emmagatzemava el seu carbó, es va obrir l’institut Consell de Cent (1996), un centre de secundària que des de feia anys reivindicaven els veïns.

Pel que fa a la central elèctrica de Mata, la de les tres grans xemeneies que abastien d’electricitat la ciutat, va funcionar entre 1895 i 1987, per després ser desmantellada. Coneguda popularment per La Canadenca, era la fàbrica més important del barri, la seva lluita obrera de 1919 havia aconseguit establir la jornada de vuit hores; i va tancar després de gairebé un segle de servei. Amb les transformacions dels Jocs Olímpics es van fer els edificis que actualment envolten les tres xemeneies, propietat llavors de Fecsa-Endesa i de Red Eléctrica Española (avui dia en estat deplorable). Un cop alçats aquests blocs, destinats a oficines i serveis, es va urbanitzar el parc de les Tres Xemeneies a tot l’espai que havia quedat buit. Una zona verda que s’inauguraria el 6 de juny de 1995.

En paral·lel, després d’uns notables treballs de transformació, la zona compresa entre la vorera de muntanya del passeig de Montjuïc (que abans ocupaven fàbriques, magatzems i alguns habitatges) i els jardins de Miramar i l’antic camí del castell, dit de la Vinyeta, va passar a formar part del nou Mirador del Poble-sec, inaugurat per l’alcalde Maragall en la mateixa data. Recentment, s’han remodelat aquests jardins per la degradació a què havien arribat.

De la inauguració del parc de les Tres Xemeneies i del Mirador del Poble-sec, ara fa 30 anys.

Continua llegint

Història

La plaça de l’Univers

Publicat

on

Per

Un dels llocs que no ha perdurat amb el temps, i que era un dels espais més emblemàtics de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, és la plaça de l’Univers, situada a l’avinguda Maria Cristina, entre el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de Projeccions. Era un petit jardí d’aigua i llum projectat per Carles Buïgas amb l’escultura El Treball de l’escultor Josep Llimona.

Al fons es podia observar el Palau d’Art Tèxtil i al costat la imponent Torre de la Llum, de 50 metres d’alçada i de forma molt similar a les torres venecianes de la plaça Espanya; per a la seva il·luminació es van utilitzar 164 llums tubulars per a la cúpula, 330 per al far i 319 per a les balustrades al voltant del cos central, il·luminat amb 20 reflectors.

Al voltant del jardí d’aigua i llum hi havia deu pavellons privats coronats per un sostre esglaonat que a la nit quedava il·luminat i donava una sensació de majestuositat amb la Torre de la Llum al fons.

Un dels pavellons privats, situat a l’entrada d’aquesta plaça, era el d’Electric Suppliers Co. SA que fou l’empresa encarregada de realitzar tota l’electrificació de l’Exposició de 1929, després d’aconseguir guanyar la licitació per donar llum a tota la muntanya de Montjuïc per a l’esdeveniment.

A banda d’aquest pavelló, i entre d’altres, en aquesta plaça també hi havia els pavellons de Paper de fumar Bambú i de la Compañía de Seguros La Equitativa.

De dia aquesta plaça era una atracció pel seu traçat i per l’especial equilibri de dimensions, i a la nit convertia en realitat un somni de fades amb els jocs d’aigua i llum. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024