Connecta amb nosaltres

Història

Li-Chang, ‘El demonio amarillo’

El 1952 va estrenar al Teatre Espanyol l’espectacle ‘El dragón de oro’ i d’allà a tot el món

Publicat

on

Joan Forns i Jordana (Badalona, 1916 – Barcelona, 1998) va ser un dels mags més emblemàtics del nostre país. Va ingressa al Seminari de Barcelona als deu anys, però ho va abandonar entre els dotze i els tretze per fer d’aprenent de forner. És a aquesta edat que descobreix casualment la màgia veient actuar el Caballero Salim (l’il·lusionista Felip Millàs). Després s’endinsa en els secrets de l’il·lusionisme quan coneix la botiga El Rey de la Magia i fa amistat amb Joaquim Partagàs.

De molt jove va debutar al circ del seu pare sota el nom d’El Caballero Forns. El seu destí va canviar quan el 1935 va quedar fascinat veient l’actuació de Fu-Manchú (David Theodore Bamberg) al Teatre Apol·lo del Paral·lel. Forns, anys més tard va adquirir com a referència l’estil de Fu-Manchú i va passar a anomenar-se Ling-Fu, i tant el vestuari com la posada en escena ja tenen l’estètica xinesa que el caracteritzarà (d’aquí l’apel·latiu popular d’El xinès de Badalona) creant espectacles als anys 40 i 50 amb influència oriental i caracteritzant-se per a les seves espectaculars posades en escena i potenciant el seu impacte visual. El 1945, per un malentès burocràtic, Joan Forns ha de canviar de nom artístic: deixa de dir-se Ling-Fu i tria Li-Chang, i adopta l’àlies d’El demonio amarillo amb el qual va obtenir ressonants èxits amb les obres Embrujo de AsiaEl sueño de una noche en ChinaLa revista mágicaMagolandia, etc…

Entre el 1945 i el 1954 crea i explota les anomenades Revistes Fantàstiques, en què, sobre una senzilla trama argumental, combina els seus números d’il·lusionisme amb atraccions de revista. Són grans produccions, amb música original en directe, decorats fastuosos i entre vint i trenta artistes en escena: vedets, cos de ball, músics, cantants, humoristes… Amb aquesta fórmula de gran espectacle omple els millors teatres i sales de Barcelona, sobretot al Paral·lel, i d’Espanya.

Un dels seus números més originals consistia amb una noia que se sostenia en una escombra, com una bandera, cosa que deixava el públic bocabadat. La seva caracterització, el seu somriure irònic i els seus gestos misteriosos eren realment genials. El 1952 estrena al Teatre Espanyol del Paral·lel El dragón de oro, amb música i direcció musicald’Isidre Molas que va ser tot un èxit de crítica i públic.

Arriba l’èxit internacional

En el període 1955-1969, Li-Chang abandona les Revistes Màgiques per esdevenir una atracció internacional de primer nivell, acompanyat en escena només per la seva esposa Ramona Mitjans (la seva futura ajudanta Foo-Ling), els dos fills (Joan Maria i Montserrat) i algun ajudant contractat. Recorren Europa actuant als cabarets i casinos més selectes i apareixen en totes les televisions. Són l’atracció estel·lar del Holiday on Ice a Israel, triomfen al Circus Krone de Munic i fan gires extenuants pel Regne Unit (Bertram Mills Circus), França (Cirque Amar) i Itàlia (Circo Moira Orfei), compartint cartell amb els més prestigiosos artistes de tot el món.

Li-Chang es va identificar tant amb el personatge que mai no van sospitar que era català. A París, als anys 50, el secretari de l’ambaixada espanyola va entrar al camerino a felicitar-lo i en sentir parlar Li-Chang en català va comentar: ¡Ves como es chino! ¡Ya te lo decía! Jean Eugène Robert-Houndin (pare de la màgia moderna) deia: ‘‘Un mag és un actor que fa de mag’’.

El 1970, l’esposa i els fills deixen el món de l’espectacle i Li-Chang es retira dels escenaris. El 1982, però, l’estímul de companys, admiradors i amics el fa tornar en petits espectacles i aparicions públiques fins al 1993. Joan Forns ha rebut l’admiració dels mags de les noves generacions, als quals ha impartit un mestratge tècnic, artístic i deontològic fruit de tota una vida d’amor a l’il·lusionisme. A més dels homenatges que Badalona li va tributar en vida, un cop desaparegut el mag la ciutat ha demostrat una gran sensibilitat envers la seva figura i obra, inaugurant una plaça amb el seu nom i, molt especialment, instaurant el Festival Internacional de Màgia de Badalona Memorial Li-Chang, importantíssim esdeveniment amb acusat renom internacional.

Continua llegint

Història

1525: reforma de l’ermita de Sant Bertran

El temple va donar nom a les Hortes de Sant Bertran

Publicat

on

L’ermita de Sant Bertran se situava per damunt del camí que comunicava el portal de Santa Madrona amb el barri de pescadors de Fraga, l’actual Can Tunis, i la Mare de Déu de Port, per la part baixa de Montjuïc, denominada del Morrot. Hi ha una imatge cartogràfica de Barcelona de 1563 on s’indica aquest lloc, que actualment forma part de la zona inferior dels jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzat en cactus i plantes suculentes.

Tenim notícia que l’any 1525 va ser reformada notablement; però no disposem de cap imatge que ens expliqui com era el temple, ni l’inicial ni el renovat. Tan sols, com hem indicat, alguns plànols de la ciutat dels segles XVI al XIX en feien referència. També sabem que l’ermita va ser destruïda a finals de la Guerra del Francès (1808-1814), quan les tropes napoleòniques, en retirada, l’arrasaren.

Fins al segle XIV, quan es va fer la tercera muralla de Barcelona, la part baixa de la Rambla (de l’actual Raval i del Paral·lel litoral, fins a la bretxa del carrer de Sant Pau), era una zona pantanosa que recollia les aigües de les torrenteres de Montjuïc i de la part meridional de Collserola. Com que també aplegava aigües fecals i era un espai poc salubre, rebé el nom del Cagalell.

A partir del dessecament i posterior aixecament de la muralla, la zona propera al portal de Santa Madrona va esdevenir terreny de conreu molt fèrtil, sobretot hortícola i fructícola. Als inicis va rebre el nom d’Hortes de Sant Pau, però poc després i per la proximitat de l’ermita, va passar a dir-se de les Hortes de Sant Bertran.

Cap al segle XVIII, s’hi establiren alguns prats d’indianes –camps propers a les fàbriques dels teixits de cotó estampat, denominats indianes, on es bullien, blanquejaven i assecaven– tot aprofitant que hi havia prou aigua per a fer aquestes tasques i que eren molt pròxims a les fàbriques del Raval.

Les Hortes de Sant Bertran també van ser zona d’esbarjo, tant per les fonts d’aigües procedents de la muntanya de Montjuïc, com pel seu litoral, que va ser platja dels barcelonins, després de la construcció de la Ciutadella. Els banys van desaparèixer quan el port es va expandir cap al sud, cap al peu de la muntanya, el darrer terç del segle XIX. Evidentment, el creixement del port va determinar la fi de la vida agrícola de les Hortes de Sant Bertran i el començament d’una nova etapa del seu ús econòmic. D’una banda, es va urbanitzar, formant part de la zona més litoral del barri del Poble-sec; i de l’altra, una part important de la seva superfície va ser dedicada a usos industrials (fàbriques d’electricitat de Carrera i de Mata, i d’altres del metall) i de magatzems, molts d’ells vinculats a la vida del port.

De la reforma de l’ermita de Sant Bertran, fa 500 anys. 

Fotografia | Barcelona l’any 1563 per Anthonis van den Wyngaerde. La fletxa indica la ubicació de la capella de Sant Bertran // Arxiu

Continua llegint

Història

30 de desembre de 1924: s’inaugura la primera línia de metro

Un accident en la construcció del metro provocaria morts

Publicat

on

El primer metro del món va ser el de Londres l’any 1863. En el cas de Barcelona, el precedent immediat va ser la línia de tren Barcelona-Sarrià, inaugurada el mateix any. Ara bé, la línia urbana Catalunya-Lesseps és la primera soterrada i construïda amb criteris amb què entenem una línia de metro. En els 2.470 metres de recorregut inicial tindria quatre estacions: Catalunya, Aragó (avui passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Rebria el nom de Gran Metro de Barcelona (encara que avui dia la coneixem com a línia 3).

En paral·lel, l’any 1926 s’inauguraria la línia de Metro Transversal, de la Bordeta a Catalunya (precedent de la línia 1). Així, els dos eixos del metro es creuaven a la Catalunya, d’on també surten els trens de Sarrià i del Vallès. La ciutat es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929.

Fa pocs mesos s’ha sabut que a la matinada del 12 d’abril de 1924 es va produir el pitjor accident de metro ocorregut a Catalunya en aquests cent anys de vida. Onze treballadors van perdre la vida quan el sostre del túnel, obert a pic i pala, es va desprendre. Els fets van passar a la Gran Via, entre Villarroel i Casanova, i possiblement va ser producte d’un corrent d’aigua subterrània. L’endemà l’empresa no va permetre aturar les obres en senyal de dol. Tampoc no va fer cap investigació per determinar què havia provocat l’accident, per tal de millorar la seguretat. Tot això no s’ha sabut fins 100 anys després.

Ara bé, no va ser fins a finals de 1968 que la línia 3 arribaria fins al nostre barri (Drassanes). Dos anys després, el 17 de juny de 1970, entraria en servei la prolongació de Drassanes a Poble-sec (actual estació de Paral·lel). El 15 de juliol de 1975, s’inauguraria la denominada línia 3-B: de Zona Universitària fins a Poble-sec. El 5 de juny de 1982, ja es va poder recórrer la línia 3 completa, sense haver de transbordar.

Des de llavors, les estacions de metro del nostre barri són les de Drassanes, Paral·lel, Poble-sec i Espanya. Unes estacions que queden completades el 31 de desembre de 1995, quan entra en servei l’enllaç de Paral·lel (línia 2). Si bé inicialment arribava fins a la Sagrada Família, avui dia ja es perllonga fins a Badalona. Les obres, però, van trigar vint anys a executar-se, després de reposar anys i anys aturades i sense moviment.

De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Evocacions nadalenques d’aquelles tardes escolars del passat

Publicat

on

Avui es fa difícil imaginar que durant molts anys, a l’escola i a altres indrets, tan sols es feia servir el castellà. En els anys cinquanta, a l’escola de Monges del Sortidor, hi havia petits espais en català. Algunes monges ja grans, que eren catalanes i minoria, de vegades amollaven alguna frase, poca cosa. Quan s’acostaven les vacances de Nadal, durant una estona de cada tarda, entonàvem nadales diverses, moltes de les quals pertanyien a un popular Cançoneret de Nadal, publicat l’any 1954. Jo, aleshores, amb set o vuit anys, anava a classe amb una monja que es deia Sor Pia. És difícil poder reflectir l’emoció que em feia cantar aquelles cançons en la llengua de casa.

Sor Pia, de vegades, explicava alguna anècdota del temps de la guerra, que aleshores semblava remot i estrany, com ara que no podia anar amb hàbit i havia d’amagar la seva condició religiosa. Aleshores l’escola era molt més petita que ara i comptava amb un hort, amb una magnífica figuera entre altres arbres i productes vegetals, i un corralet on fins i tot hi havia arribat a veure un porquet. Un racó on semblaven amagar-se espurnes rurals i misterioses. Una altra activitat era escriure la postal de Nadal a la família i aprendre algun verset ocasional. Les monges muntaven un gran pessebre a l’entrada de l’escola, molt bonic i ben fet. En aquelles escoles ràncies i franquistes les coses més senzilles, però diferents, eren un goig i una meravella i el cicle nadalenc era dels més animats. En un teatre, on també es feia cinema, en alguna ocasió havíem muntat alguns pastorets i tot. 

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024