Connecta amb nosaltres

Història

Alejandro Lerroux, ‘l’emperador del Paral·lel’

Polític d’ideologia republicana, conegut principalment pels continguts populistes i extremistes de mítings i discursos

Publicat

on

Alejandro Lerroux García (La Rambla, Còrdova 1864-Madrid, 1949) és un dels polítics més interessants i controvertits de la història contemporània de l’estat espanyol. Va exercir la presidència del Consell de Ministres diverses vegades durant la Segona República. El 1898 es va traslladar a Barcelona on es va fer molt popular entre les classes obreres. Lerroux, considerat per alguns un clar exemple d’allò que és un polític populista i demagògic, té els seus inicis ideològics propers al comunisme llibertari, però la seva posició sempre va resultar ambigua, segons qui l’escoltava podia defendre la col·lectivització dels mitjans de producció o la propietat privada. Això sí, el seu discurs sempre era directe, senzill i incendiari de manera que, malgrat les seves contradiccions, gairebé sempre li va proporcionar un gran èxit, sobretot entre les classes populars de Barcelona de principis del segle XX que constituïren la base del seu electorat i li feren guanyar-se el sobrenom de L’emperador del Paral·lel ja que al voltant de l’avinguda es trobaven els barris més obrers de la ciutat. El seguien els treballadors procedents de les províncies espanyoles més pobres i la seva popularitat es basava en els seus discursos, d’estil combatiu i audaç, profundament demagògic, que s’aprofitava dels més ignorants, que dissortadament eren majoria. Militant des de jove de partits republicans, l’any 1901 aconseguí per primera vegada acta de diputat amb Unión Republicana, ho tornà a aconseguir dues vegades més, però l’aproximació d’Unión Republicana a Solidaritat Catalana va decidir Lerroux a deixar la formació i crear-ne la seva pròpia, el Partido Republicano Radical, que es va convertir en l’estendard de l’anticatalanisme.

Afeblit políticament per alguns escàndols que li feren perdre suport electoral, Alejandro Lerroux es va mantenir actiu en el període de la dictadura de Primo de Rivera, participant en el derrocament d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República, amb l’adveniment de la qual tornà a situar-se a primera línia. Recolzà el govern d’Azaña durant el bienni progressista per a derivar cap a posicions més conservadores que el situaren en l’ona de la majoria conservadora que governà durant el bienni negre, fent-se càrrec de la presidència del govern en tres ocasions i de diferents ministeris.

Desprestigiat per la repressió de la revolució obrera del 1934 i, sobretot, per l’escàndol de l’estraperlo, no aconseguí acta de diputat el 1936 i en produir-se la sublevació militar va fugir a Portugal, d’on no va tornar fins l’any 1947, encara que les noves autoritats franquistes no el van tindre massa en consideració.

El lerrouxisme, però, no va acabar amb la mort d’Alejandro Lerroux el 1949, sembla que ha quedat latent fins i tot en algunes formacions polítiques actuals, ja que han représ alguns dels seus arguments, com la demagògia o l’anticatalanisme per guanyar vots. No fa falta dir ni sigles ni noms d’alguns líders per identificar-ne uns quants.

El discurs que va fer més mal

Però potser el discurs que va fer més mal per la seva demagògia a la causa de la República i de les idees esquerranes, fou el que jugava amb conceptes tan perillosos com aquests: ‘‘Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para civilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jóvenes dispuestos… ¡Seguid! ¡Seguid!… No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante los altares. No hay nada sagrado en la tierra. El pueblo es esclavo de la Iglesia. Debemos destruir la Iglesia, la tradición, la rutina, los derechos creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas…’’.

Continua llegint

Història

1525: reforma de l’ermita de Sant Bertran

El temple va donar nom a les Hortes de Sant Bertran

Publicat

on

L’ermita de Sant Bertran se situava per damunt del camí que comunicava el portal de Santa Madrona amb el barri de pescadors de Fraga, l’actual Can Tunis, i la Mare de Déu de Port, per la part baixa de Montjuïc, denominada del Morrot. Hi ha una imatge cartogràfica de Barcelona de 1563 on s’indica aquest lloc, que actualment forma part de la zona inferior dels jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzat en cactus i plantes suculentes.

Tenim notícia que l’any 1525 va ser reformada notablement; però no disposem de cap imatge que ens expliqui com era el temple, ni l’inicial ni el renovat. Tan sols, com hem indicat, alguns plànols de la ciutat dels segles XVI al XIX en feien referència. També sabem que l’ermita va ser destruïda a finals de la Guerra del Francès (1808-1814), quan les tropes napoleòniques, en retirada, l’arrasaren.

Fins al segle XIV, quan es va fer la tercera muralla de Barcelona, la part baixa de la Rambla (de l’actual Raval i del Paral·lel litoral, fins a la bretxa del carrer de Sant Pau), era una zona pantanosa que recollia les aigües de les torrenteres de Montjuïc i de la part meridional de Collserola. Com que també aplegava aigües fecals i era un espai poc salubre, rebé el nom del Cagalell.

A partir del dessecament i posterior aixecament de la muralla, la zona propera al portal de Santa Madrona va esdevenir terreny de conreu molt fèrtil, sobretot hortícola i fructícola. Als inicis va rebre el nom d’Hortes de Sant Pau, però poc després i per la proximitat de l’ermita, va passar a dir-se de les Hortes de Sant Bertran.

Cap al segle XVIII, s’hi establiren alguns prats d’indianes –camps propers a les fàbriques dels teixits de cotó estampat, denominats indianes, on es bullien, blanquejaven i assecaven– tot aprofitant que hi havia prou aigua per a fer aquestes tasques i que eren molt pròxims a les fàbriques del Raval.

Les Hortes de Sant Bertran també van ser zona d’esbarjo, tant per les fonts d’aigües procedents de la muntanya de Montjuïc, com pel seu litoral, que va ser platja dels barcelonins, després de la construcció de la Ciutadella. Els banys van desaparèixer quan el port es va expandir cap al sud, cap al peu de la muntanya, el darrer terç del segle XIX. Evidentment, el creixement del port va determinar la fi de la vida agrícola de les Hortes de Sant Bertran i el començament d’una nova etapa del seu ús econòmic. D’una banda, es va urbanitzar, formant part de la zona més litoral del barri del Poble-sec; i de l’altra, una part important de la seva superfície va ser dedicada a usos industrials (fàbriques d’electricitat de Carrera i de Mata, i d’altres del metall) i de magatzems, molts d’ells vinculats a la vida del port.

De la reforma de l’ermita de Sant Bertran, fa 500 anys. 

Fotografia | Barcelona l’any 1563 per Anthonis van den Wyngaerde. La fletxa indica la ubicació de la capella de Sant Bertran // Arxiu

Continua llegint

Història

30 de desembre de 1924: s’inaugura la primera línia de metro

Un accident en la construcció del metro provocaria morts

Publicat

on

El primer metro del món va ser el de Londres l’any 1863. En el cas de Barcelona, el precedent immediat va ser la línia de tren Barcelona-Sarrià, inaugurada el mateix any. Ara bé, la línia urbana Catalunya-Lesseps és la primera soterrada i construïda amb criteris amb què entenem una línia de metro. En els 2.470 metres de recorregut inicial tindria quatre estacions: Catalunya, Aragó (avui passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Rebria el nom de Gran Metro de Barcelona (encara que avui dia la coneixem com a línia 3).

En paral·lel, l’any 1926 s’inauguraria la línia de Metro Transversal, de la Bordeta a Catalunya (precedent de la línia 1). Així, els dos eixos del metro es creuaven a la Catalunya, d’on també surten els trens de Sarrià i del Vallès. La ciutat es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929.

Fa pocs mesos s’ha sabut que a la matinada del 12 d’abril de 1924 es va produir el pitjor accident de metro ocorregut a Catalunya en aquests cent anys de vida. Onze treballadors van perdre la vida quan el sostre del túnel, obert a pic i pala, es va desprendre. Els fets van passar a la Gran Via, entre Villarroel i Casanova, i possiblement va ser producte d’un corrent d’aigua subterrània. L’endemà l’empresa no va permetre aturar les obres en senyal de dol. Tampoc no va fer cap investigació per determinar què havia provocat l’accident, per tal de millorar la seguretat. Tot això no s’ha sabut fins 100 anys després.

Ara bé, no va ser fins a finals de 1968 que la línia 3 arribaria fins al nostre barri (Drassanes). Dos anys després, el 17 de juny de 1970, entraria en servei la prolongació de Drassanes a Poble-sec (actual estació de Paral·lel). El 15 de juliol de 1975, s’inauguraria la denominada línia 3-B: de Zona Universitària fins a Poble-sec. El 5 de juny de 1982, ja es va poder recórrer la línia 3 completa, sense haver de transbordar.

Des de llavors, les estacions de metro del nostre barri són les de Drassanes, Paral·lel, Poble-sec i Espanya. Unes estacions que queden completades el 31 de desembre de 1995, quan entra en servei l’enllaç de Paral·lel (línia 2). Si bé inicialment arribava fins a la Sagrada Família, avui dia ja es perllonga fins a Badalona. Les obres, però, van trigar vint anys a executar-se, després de reposar anys i anys aturades i sense moviment.

De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Evocacions nadalenques d’aquelles tardes escolars del passat

Publicat

on

Avui es fa difícil imaginar que durant molts anys, a l’escola i a altres indrets, tan sols es feia servir el castellà. En els anys cinquanta, a l’escola de Monges del Sortidor, hi havia petits espais en català. Algunes monges ja grans, que eren catalanes i minoria, de vegades amollaven alguna frase, poca cosa. Quan s’acostaven les vacances de Nadal, durant una estona de cada tarda, entonàvem nadales diverses, moltes de les quals pertanyien a un popular Cançoneret de Nadal, publicat l’any 1954. Jo, aleshores, amb set o vuit anys, anava a classe amb una monja que es deia Sor Pia. És difícil poder reflectir l’emoció que em feia cantar aquelles cançons en la llengua de casa.

Sor Pia, de vegades, explicava alguna anècdota del temps de la guerra, que aleshores semblava remot i estrany, com ara que no podia anar amb hàbit i havia d’amagar la seva condició religiosa. Aleshores l’escola era molt més petita que ara i comptava amb un hort, amb una magnífica figuera entre altres arbres i productes vegetals, i un corralet on fins i tot hi havia arribat a veure un porquet. Un racó on semblaven amagar-se espurnes rurals i misterioses. Una altra activitat era escriure la postal de Nadal a la família i aprendre algun verset ocasional. Les monges muntaven un gran pessebre a l’entrada de l’escola, molt bonic i ben fet. En aquelles escoles ràncies i franquistes les coses més senzilles, però diferents, eren un goig i una meravella i el cicle nadalenc era dels més animats. En un teatre, on també es feia cinema, en alguna ocasió havíem muntat alguns pastorets i tot. 

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024