Alejandro Lerroux García (La Rambla, Còrdova 1864-Madrid, 1949) és un dels polítics més interessants i controvertits de la història contemporània de l’estat espanyol. Va exercir la presidència del Consell de Ministres diverses vegades durant la Segona República. El 1898 es va traslladar a Barcelona on es va fer molt popular entre les classes obreres. Lerroux, considerat per alguns un clar exemple d’allò que és un polític populista i demagògic, té els seus inicis ideològics propers al comunisme llibertari, però la seva posició sempre va resultar ambigua, segons qui l’escoltava podia defendre la col·lectivització dels mitjans de producció o la propietat privada. Això sí, el seu discurs sempre era directe, senzill i incendiari de manera que, malgrat les seves contradiccions, gairebé sempre li va proporcionar un gran èxit, sobretot entre les classes populars de Barcelona de principis del segle XX que constituïren la base del seu electorat i li feren guanyar-se el sobrenom de L’emperador del Paral·lel ja que al voltant de l’avinguda es trobaven els barris més obrers de la ciutat. El seguien els treballadors procedents de les províncies espanyoles més pobres i la seva popularitat es basava en els seus discursos, d’estil combatiu i audaç, profundament demagògic, que s’aprofitava dels més ignorants, que dissortadament eren majoria. Militant des de jove de partits republicans, l’any 1901 aconseguí per primera vegada acta de diputat amb Unión Republicana, ho tornà a aconseguir dues vegades més, però l’aproximació d’Unión Republicana a Solidaritat Catalana va decidir Lerroux a deixar la formació i crear-ne la seva pròpia, el Partido Republicano Radical, que es va convertir en l’estendard de l’anticatalanisme.
Afeblit políticament per alguns escàndols que li feren perdre suport electoral, Alejandro Lerroux es va mantenir actiu en el període de la dictadura de Primo de Rivera, participant en el derrocament d’Alfons XIII i la proclamació de la Segona República, amb l’adveniment de la qual tornà a situar-se a primera línia. Recolzà el govern d’Azaña durant el bienni progressista per a derivar cap a posicions més conservadores que el situaren en l’ona de la majoria conservadora que governà durant el bienni negre, fent-se càrrec de la presidència del govern en tres ocasions i de diferents ministeris.
Desprestigiat per la repressió de la revolució obrera del 1934 i, sobretot, per l’escàndol de l’estraperlo, no aconseguí acta de diputat el 1936 i en produir-se la sublevació militar va fugir a Portugal, d’on no va tornar fins l’any 1947, encara que les noves autoritats franquistes no el van tindre massa en consideració.
El lerrouxisme, però, no va acabar amb la mort d’Alejandro Lerroux el 1949, sembla que ha quedat latent fins i tot en algunes formacions polítiques actuals, ja que han représ alguns dels seus arguments, com la demagògia o l’anticatalanisme per guanyar vots. No fa falta dir ni sigles ni noms d’alguns líders per identificar-ne uns quants.
El discurs que va fer més mal
Però potser el discurs que va fer més mal per la seva demagògia a la causa de la República i de les idees esquerranes, fou el que jugava amb conceptes tan perillosos com aquests: ‘‘Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para civilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jóvenes dispuestos… ¡Seguid! ¡Seguid!… No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante los altares. No hay nada sagrado en la tierra. El pueblo es esclavo de la Iglesia. Debemos destruir la Iglesia, la tradición, la rutina, los derechos creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas…’’.