L’estiu: els festivals, les festes majors, les terrasses, els sopars, les nits i què carai, també els dies… Bevia massa, semblava que volgués substituir la sang que em corre per les venes per cervesa. La meva panxa se m’arrodonia i semblava que volgués acomodar-se sobre la cintura. Els dígits de la bàscula només feien que créixer. I sí, de tant en tant m’alimentava a base de fruita i verdures, però una flor no fa estiu, ni miracles. Havia de posar remei. Vaig obrir l’armari. Al fons de tot, arraulides com un ratpenat a la foscor, hi havia les meves vambes de córrer. Estaven plenes de pols, però un drap amb aigua freda soluciona aquest tipus de coses. Vaig enfundar-me unes malles que tenien la goma un pèl donada i una samarreta tècnica d’un color llampant. Llavors, vaig sortir al carrer i vaig començar a trotar en direcció el Castell de Montjuïc.

Un no és conscient de les seves limitacions si no és que les posa a prova. Montjuïc semblava el puto Everest. Les primeres rampes van revolucionar-me el cor, quasi l’escupo per la boca. Les meves cames volien col·lapsar. Suava. M’hauria tret la samarreta si no m’hagués fet vergonya mostrar el meu cos rebotit de birra i gintònic. Miraculosament, les meves constants vitals es van estabilitzar i vaig poder seguir muntanya amunt.

Vaig al·lucinar amb la quantitat de turistes que hi havia al voltant del castell. Més d’un em va preguntar pel funicular, jo només podia gesticular; no em van entendre. En un moment de l’escalada, quan el sol semblava que em volgués fer volar el cap, vaig trobar ombra a recer d’un arbre. I llavors va passar una cosa inesperada. Aquell home musculat no semblava d’aquí. Tenia la pell massa blanca i els cabells massa rossos. Corria despullat. De tant en tant picotejava el terra com ho fan els coloms. Sobtadament, va arrimar-se fins a un arbre ben a prop del meu. Va fregar-se l’esquena contra l’escorça com un os i va mirar-me un instant curt per a després, d’un salt estratosfèric, acomodar-se a la copa de l’arbre. Un grup de turistes van aparèixer del no-res, com sempre. El guia anava fent esment de les vistes de la ciutat que tenien al davant. Quan van veure l’espècimen arraulit entre les fulles, tots van assenyalar-lo atònits. El guia no va quasi immutar-se. El va descriure com a una nova espècie que havia arribat del nord d’Europa i que ja feia temps que s’havia assentat a la ciutat en detriment d’altres espècies autòctones. Els turistes van desenfundar els telèfons per fotografiar-lo i seguidament van seguir la seva ruta. Jo ja havia decidit anar fent via cap a casa, però l’home de l’arbre va sortir del seu amagatall i se’m va plantar just al meu davant. Va asseure’s a la gatzoneta i després d’un petit esforç, va cagar un ou, el va agafar i va desaparèixer. No m’he atrevit a tornar a sortir a córrer, de fet, ara em pregunto si la meva panxa, és una espècie autòctona o invasora.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)