El barri de barraques del Somorrostro ocupava la franja de platja de la Barceloneta. Se’n tenen notícies des de finals del segle XIX, però es va anar poblaant d’una manera important després de la Guerra Civil. El 1954 hi havia un cens de 2406 barraques, on podien viure entre deu i quinze mil persones. Les barraques (de fustes, cartró, trossos de metall i tota mena de materials aprofitats) no tenien ni aigua, ni llum, ni clavegueram, pel que hi havia una pèssima salubritat.

Les més properes al mar estaven molt més exposades a les inclemències climàtiques. Els temporals dels anys 1957 i 1958 n’afectaren un nombre important. Llavors, l’Ajuntament va decidir fer un passeig marítim, que el 1961 arribaria fins on encara avui dia hi ha el passeig porxat sobre la platja, avui dita del Somorrostro. Amb aquesta nova via, la població es va reduir en més d’un terç. El 9 de novembre de 1964 un nou temporal de llevant va obligar a acollir 642 persones a l’estadi de Montjuïc, el que suposaria un altre cop pel barri de barraques.

L’estocada final, però, el donaria el mateix ajuntament franquista quan el juny de 1966 va procedir a enderrocar les 600 barraques que hi restaven en un sol dia. El motiu oficial va ser que al cap d’uns dies s’hi feien unes maniobres navals i aquell espectacle inhumà no podia ser captat per les càmeres de la premsa convocada. En aquesta evacuació definitiva, els 3000 barraquistes foren traslladats al barri badaloní de Sant Roc; alguns, en pisos nous, i la majoria en barracons construïts a l’efecte, mentre se n’edificava la resta.

Potser us pregunteu: què té a veure això amb el Poble-sec? En general, allò que passa en una part de la ciutat pot arribar a afectar-ne una altra de propera o llunyana. En aquest cas, la història és una repetició cíclica. Com que Montjuïc acollia llavors el nombre més important de barraques de tota la ciutat, cada vegada que hi havia un desastre, acabava sent el lloc de refugi dels damnificats. Ja fos durant les llevantades del Somorrostro, com també en les tràgiques riuades del Vallès de 1962. Fins i tot alguns dels recintes de l’exposició de 1929 es va convertir en espais d’acollida dels barraquistes. En aquests llocs s’hi estaven fins que podien aconseguir un habitatge pels seus mitjans o els n’era adjudicat un, sovint força anys després, al Prat, Sant Boi o a Ciutat Meridiana.

Del temporal que afectà severament les barraques del Somorrostro, ara fa 60 anys.

Una mica més amunt de Can Campanera es pot veure un local, amb la façana original i un rètol, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En va tenir cura durant molts anys la filla dels propietaris, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. Va ampliar l’oferta i va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust.

El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, va ser un ‘necesser’ que vaig omplir amb sabó i colònia. També allà em van assessorar amb el tema dels primers cosmètics; recordo els ‘Polvos Vitamol’ o el primer Rímel. Objectes de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig ‘de regal’, que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d’espígol que aquella, però pot ser nostàlgia olfactiva. Aquests sabons i colònies eren per a ocasions especials, ja que per a cada dia es feia servir sabó més senzill, de coco o de coco i llimona, i colònia a granel.

El local de la merceria i perfumeria Mañach va acabar per quedar-se’l la botiga Campanera, com a magatzem. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis, material de merceria… Cito tot això de memòria i tal com raja. En tot cas, trobo que l’important és deixar algun tipus de testimoni viscut d’aquella època. Les dades concretes són interessanta, però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals. •

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona. En el seu límit inferior projecta una avinguda que, provisionalment, Cerdà denomina Paral·lel i que busca unir el port amb Hostafrancs.

L’autor dramàtic, lletrista i articulista, Rossend Llurba (1887-1954), explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Quan l’any 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova artèria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un únic sentit: de mar cap a Sants.

En aquet sentit, les primeres cases que s’edifiquen són els números 96 (actualment un edifici dels anys 70 del segle XX), el 92 (edifici de 1874, encara existent) i el 90 (de 1881, també en peu).

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda del Marqués del Duero; però caldria esperar fins l’any 1929 que s’impulsés cap a la Gran Via amb motiu de l’exposició. Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial s’estableixen diferents locals, com el Circo Español Modelo, l’Espanyol, avui Paral·lel 62 (1892). Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha el Molino. El 1897 s’instal·la la caseta del Cinematógrafo Lumière i l’any 1900 obren el Teatre Delicias, posteriorment Talia i Martínez Soria; i també el Soriano, actual Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així quedà establerta la zona d’oci més popular de Barcelona, de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX.

Amb la segona República, 1931, l’avinguda rep la denominació de Francesc Layret; però, la dictadura franquista recupera el nom de Marquès del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà (amb la qual, en realitat, tothom coneixia aquesta via). 

De l’obertura oficial de l’avinguda del Paral·lel, ara fa 130 anys.•