Fa 130 anys, un 8 d’octubre de 1894, es va obrir al trànsit el Paral·lel, una de les avingudes més populars de Barcelona i que manté una ferma singularitat en l’imaginari de la ciutadania. Però tot té una història.
Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona, des de les rondes fins als municipis propers que s’annexionaran majoritàriament abans de concloure el segle. El límit inferior del projecte era una avinguda que Cerdà, provisionalment, denomina Paral·lel i que unirà el port amb Hostafrancs.
Rossend Llurba (1887-1954), autor dramàtic, lletrista i articulista, explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.
Connexió entre el port i la Gran Via
Quan el 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova arteria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un sentit de mar cap a Sants; i sobretot fins al voltant de la bretxa de Sant Pau. Així, les primeres cases són els números: 96, actualment un edifici dels anys 70 del segle XX; 92, edifici de 1874, encara existent; i 90, de 1881, també en peu.
El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda amb el nom de Marqués del Duero; però de fet, el creixement comentat fins a la Ronda i un parell de cruïlles més enllà, no s’impulsa cap a la Gran Via fins als preparatius de l’Exposició Universal de 1929, inicialment prevista per al 1917.
Primeres instal·lacions d’espectacles
Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial, el 1892 obre el Circo Español Modelo, que seria l’Espanyol, avui Paral·lel 62. Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha El Molino. El 1897 hi trobem la caseta del Cinematògraf Lumière, un xic més cap a la Ronda de Sant Pau. El 1900 obren el Teatre Delicias, que posteriorment serien el Talia i el Martínez Soria; i també el Soriano, actual Teatre Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així va quedar establerta la zona d’oci més popular de Barcelona de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.
Amb la segona República, el 1931, l’avinguda rep la denominació del polític, advocat i defensor del moviment obrer Francesc Layret; però amb la dictadura franquista recupera el nom de Marqués del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà, que popularment sempre havia tingut: el Paral·lel. De l’obertura oficial de l‘avinguda del Paral·lel, ara ha fet 130 anys.
Hemerotecafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Societatfa 2 mesos
Políticafa 3 mesos
Políticafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Històriafa 3 mesos