Avui es fa difícil imaginar que durant molts anys, a l’escola i a altres indrets, tan sols es feia servir el castellà. En els anys cinquanta, a l’escola de Monges del Sortidor, hi havia petits espais en català. Algunes monges ja grans, que eren catalanes i minoria, de vegades amollaven alguna frase, poca cosa. Quan s’acostaven les vacances de Nadal, durant una estona de cada tarda, entonàvem nadales diverses, moltes de les quals pertanyien a un popular Cançoneret de Nadal, publicat l’any 1954. Jo, aleshores, amb set o vuit anys, anava a classe amb una monja que es deia Sor Pia. És difícil poder reflectir l’emoció que em feia cantar aquelles cançons en la llengua de casa.

Sor Pia, de vegades, explicava alguna anècdota del temps de la guerra, que aleshores semblava remot i estrany, com ara que no podia anar amb hàbit i havia d’amagar la seva condició religiosa. Aleshores l’escola era molt més petita que ara i comptava amb un hort, amb una magnífica figuera entre altres arbres i productes vegetals, i un corralet on fins i tot hi havia arribat a veure un porquet. Un racó on semblaven amagar-se espurnes rurals i misterioses. Una altra activitat era escriure la postal de Nadal a la família i aprendre algun verset ocasional. Les monges muntaven un gran pessebre a l’entrada de l’escola, molt bonic i ben fet. En aquelles escoles ràncies i franquistes les coses més senzilles, però diferents, eren un goig i una meravella i el cicle nadalenc era dels més animats. En un teatre, on també es feia cinema, en alguna ocasió havíem muntat alguns pastorets i tot. 

El Vers de Nadal o Dècima és una de les moltes tradicions nadalenques que hi ha a Catalunya per part dels més petits de la família. Generalment es fa després del gran àpat –tant si és un dinar com un sopar–, amb tota la família aplegada al voltant de la taula. Els nens i nenes s’enfilen dalt d’una cadira per cridar l’atenció dels adults i comencen a dir un refrany, un vers, un rodolí o un poema. La llargada i la temàtica del vers depenen de l’edat del rapsode, però gairebé sempre fan referència a l’hivern, al Nadal o als valors que se’n desprenen. Després, amb els aplaudiments generals de tota la família, la mainada passa el platet per tal rebre alguna propineta i posar-la a la guardiola.

En el curs de la història, poetes catalans destacats han dedicat obres a aquest subgènere, sobretot a partir del segle XIX. Per exemple, són molt populars els versos de Jacint Verdaguer, de Josep Maria de Sagarra, de Joan Salvat-Papasseit o de Guerau de Liost. No obstant això, alguns dels poemes nadalencs més clàssics són d’autor desconegut i es reciten de generació en generació. A més, configuren un gènere que es manté viu i en evolució constant, tal com passa amb les nadales, que cada any se’n componen de noves.