La cantant lírica Miriam Bedoya ha protagonitzat un dels salts més inspiradors d’aquesta primavera. El mes de març, va oferir un recital ple d’intimitat i proximitat a la BiblioMusiCineteca, un espai cultural de barri que, amb gran vocació artística, es consolida com un trampolí essencial per a noves veus. Tanmateix, la sorpresa ha arribat aquest abril, quan Bedoya ha actuat al Palau de la Música Catalana, un espai de prestigi i excel·lència musical.

Per a l’artista, el camí fins aquí ha estat ple de constància i preparació. “És com caminar pel bosc amb la motxilla plena d’eines, i de cop t’apareix un riu. Pots esperar, o, si estàs preparada, t’hi llences”, explica amb emoció. “A vegades no tens temps d’assimilar res. Només dius: Estic preparada. I ho fas.”

No obstant això, Bedoya destaca amb gratitud el valor dels escenaris més petits, com el de la BiblioMusiCineteca: “Necessitem aquests espais per provar repertori, per preparar-nos i créixer. És on agafes seguretat i on comparteixes de prop amb el públic. Per a mi, llocs així han estat claus per continuar avançant i no perdre el ritme mentre em presento a audicions”.

“Va ser tota una experiència cantar al llegendari Palau de la Música com a solista i amb l’orquestra Conjunt Instrumental Sentiments. També va ser molt grat compartir l’escenari amb Yelen Montero i una oportunitat que s’ha fet realitat gràcies a l’Anna Slizinova”.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) ha inaugurat l’exposició internacional “Sardenya: l’illa megalítica”, una mostra que, del 16 d’abril al 2 de novembre, transporta els visitants a la civilització nuràgica de Sardenya, des del Neolític fins a l’edat del ferro. Per primera vegada fora d’Itàlia, aquesta exposició presenta més de 200 objectes arqueològics procedents de museus sards, amb el gegant de pedra de Mont’e Prama com a peça estrella.

La mostra, que ja ha recorregut prestigiosos museus com l’Hermitage de Sant Petersburg o el Museu Arqueològic de Nàpols, inclou estatuetes femenines del culte a la deessa-mare, exvots de bronze i un dels enigmàtics gegants de la necròpolis de Mont’e Prama (850-750 aC), conegut com Manneddu, un possible boxejador. Aquestes escultures, de més de dos metres, són considerades per alguns les primeres estàtues exemptes de la Mediterrània occidental. Descobertes el 1974 a Cabras, les estàtues acompanyaven una necròpolis amb 125 tombes, majoritàriament d’homes joves, i podrien representar guerrers, avantpassats mítics o herois divinitzats.

L’exposició, enriquida amb maquetes i reconstruccions 3D, ofereix una immersió en els paisatges i la cultura nuràgica. Promoguda per la Fundació Mont’e Prama, amb el suport de la Regió Autònoma de Sardenya i diverses institucions italianes, l’exposició es tracta d’una oportunitat única per descobrir tot  un capítol de la prehistòria mediterrània. 

Fer Rivas (Barcelona, 1994), escriptora, directora escènica, dramaturga i escriptora és l’autora de Jo era un noi (Angle Editorial), un llibre de dol cru i descarnat, una veritable novel·la de formació (i de transició, si es vol), on hi trobarem un narrador que explicarà al seu pare —i a ell mateix, a l’ensems— tot allò que va callar —o no va gosar o poder explicar— al llarg de la infància i l’adolescència.

Fer Rivas, en una mena d’homenatge a les ‘identitats acumulatives’ que proposava Paul B. Preciado, literaturitza la seva experiència de dona que va néixer noi i de classe baixa. En aquesta espècie de carta al pare, el llenguatge directe i planer ens acompanyarà al llarg d’un viatge d’indagació, d’una recerca que parteix de l’emigració de l’avi des de Galicia, passa per l’herència d’una masculinitat asfixiant que impossibilita una relació paternofilial sana i culmina en l’acceptació de la pròpia identitat i sexualitat.

Ens trobem, doncs, davant d’una novel·la que desmunta tòpics i esberla estereotips, mentre el protagonista supera reptes emocionals i socials en aquest trajecte de creixement i d’exploració de la pròpia identitat —una identitat, recordem-ho de nou, que es reclama acumulativa—. Una narració que avança entre masculinitats fràgils, manca de cures i persones dissidents, en un escenari on el càstig i el desig són les dues cares d’una mateixa moneda i on el procés de descoberta i la por a ser descobert es fusionen en un sol cos.

Una confessió queer valenta i agosarada, profunda i amb instants plens de màgia literària —la percepció dels vestidors com espais d’ambivalència on s’hi entrecreuen la luxúria i el terror, per exemple—. Una obra que, ben probablement, podrem veure tard o d’hora dalt dels escenaris. Atreviu-vos a llegir aquesta novel·la, no us en penedireu!