Com vau rebre la notícia de ser pregoners?
Marta Calaf: Em van trucar des de la Junta de Diables del Poble-sec, en un moment molt especial perquè celebraven els quaranta anys de la colla. M’ho van proposar com un projecte conjunt amb el meu avi, amb qui comparteixo una vinculació molt forta amb la festa i la tradició del barri. Em va fer molta il·lusió, però també vaig sentir nervis, perquè, tot i que fa molts anys que formo part de la cultura popular del barri, fer un pregó és una responsabilitat. Tot i això, el més bonic és fer-ho amb ell. El meu avi és una figura fonamental per a mi, i compartir aquest moment és un regal.
Javier Velasco: Jo vaig rebre la notícia amb una barreja de sentiments. Per una banda, estava content, però per l’altra, també em va generar una gran pressió. Em va costar una mica acceptar la petició perquè, sincerament, no m’agrada sortir a primera línia.

Què significa per a vosaltres fer el pregó junts?
J. V.: Per a mi, és un moment de gran orgull. Quan vaig començar a implicar-me en la cultura tradicional del Poble-sec amb la meva filla, mai hauria imaginat que arribaria un moment en què també ho faria amb els nets. És una sensació molt especial veure que allò que vam iniciar fa tants anys ara té continuïtat amb la Marta. A casa sempre hem viscut amb intensitat les tradicions: els gegants, els castells, els diables… Tot plegat ha estat una manera de mantenir viva la cultura i unir la família al voltant de la nostra passió pel barri.
M. C.: En el meu cas, tot i que visc a Sant Andreu, la meva vida sempre ha estat molt arrelada al Poble-sec. Els valors que m’han transmès l’avi i la família han estat fonamentals, i crec que aquest pregó simbolitza la unió entre generacions que han viscut diferents moments històrics del barri, però que comparteixen el mateix amor per la festa i unió del veïnat.

No obstant això, la Festa Major ja no és la mateixa.
J. V.: Ha canviat moltíssim. Abans la Festa Major era molt més de barri, amb una gran implicació dels veïns del Poble-sec. Ara, la festa ha perdut aquesta essència, ja que ve molta gent de fora. La Festa Major s’ha esdevingut més una festa per als turistes. El problema no és només el canvi de públic, sinó que nosaltres mateixos hem deixat enrere aquesta identitat de veïns i de comunitat.
M. C.: Coincideixo amb l’avi que la festa ha canviat. La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa i no hi participin de forma activa. Crec que una part de la festa s’ha desvinculat una mica del Poble-sec, i ens agradaria recuperar aquells moments en què els veïns eren els veritables protagonistes. Per això, des de les entitats, fem l’esforç de recuperar celebracions més locals, per mantenir l’essència del barri i evitar que el barri es converteixi en un lloc aliè a nosaltres.

El paper clau són les noves generacions?
M. C.: Veig que molts joves, especialment de la meva edat i més joves, tenen moltes ganes d’implicar-se en la cultura popular, però és cert que cal una mica de motivació i un espai on se’ls valori i on puguin sentir-se part activa. Crec que el nostre paper com a generació més gran és transmetre aquest llegat d’una manera atractiva per als joves. No es tracta només d’organitzar activitats, sinó de fer-los sentir que aquesta festa també és seva, que els diables, els gegants o les altres tradicions formen part d’una identitat comuna que no pertany només a un grup de veïns, sinó a tots aquells que volen fer créixer i preservar aquesta cultura. Conec molts joves amb ganes de participar-hi, però necessitem més suport institucional i més oportunitats perquè aquesta participació sigui real i duradora.
J. V.: La Festa Major del Poble-sec ha estat una gran festa de barri, però si no canviem una mica l’enfocament i l’obrim més, amb propostes que realment connectin amb les noves generacions, potser aquest llegat no es podrà mantenir de la mateixa manera. No ho dic per criticar, però una de les coses que trobo a faltar és el sentiment de comunitat. Abans, el barri s’unia molt més, la gent sortia al carrer i compartia la festa. Ara sembla que molts només venen a veure-la, però sense sentir-se part d’aquesta història que escrivim. La clau serà que els joves s’hi impliquin de manera genuïna, no com a espectadors, sinó com a creadors de la festa.

Fer-se-la seva.
M. C.: Exacte. No es tracta només d’assumir l’organització de les activitats, sinó també de donar-li sentit. Els joves han de sentir que poden aportar, que tenen el poder d’introduir canvis o de proposar idees noves. •

Què li ha aportat el periodisme?
Crec que és un dels millors oficis que es poden exercir, ja que ofereix la possibilitat de descobrir moltes realitats que, d’una altra manera, només es percebrien des d’una visió parcial. En canvi, els periodistes podem entendre-les des d’un punt de vista global.

Vostè va redactar articles sobre un dels moments més difícils de la història d’Espanya: l’època d’ETA. Com ho va viure?
Vaig assistir a molts enterraments i vaig veure moltes víctimes. Tot plegat es viu amb una intensitat i dolor que rarament es troba en altres àmbits de la professió. En situacions així, el periodista no només ha de saber escriure; també necessita una gran fortalesa mental.

Creu que és indispensable tenir una forta capacitat emocional per ser periodista?
El que ha de tenir un bon periodista és la capacitat de veure més que mirar, i d’escoltar més que sentir.
La nostra professió s’assembla, en certa manera, a la d’un advocat o un metge: no ens podem endur la feina a casa. O, si més no, hauríem d’evitar-ho, perquè el que presenciem cada dia pot ser molt dur. Per aquest motiu, els tres oficis solen compartir un humor molt negre.

Tot i això, hi ha casos que li han perseguit fins a casa.
Sí, i tant. Per a un reporter com jo —i suposo que això passa a qualsevol periodista—, els casos més durs són aquells que no s’arriben a escriure. Jo en porto dos que sempre m’acompanyaran perquè no vaig arribar a publicar-los.
Al llibre seu darrer llibre, “Los crímenes de los pasos perdidos”, esmenta el Vaquilla i el conegut motí a la Model.

Vostè va viure aquell succés ben de prop. Com ho va gestionar tot plegat?
No vaig reflexionar gaire. Quan va esclatar el conegut motí, el meu company Rafa i jo vam ser els dos periodistes que vam entrar a la presó. Un cop dins, sí que hi va haver tensió, però tot va sortir bé: els funcionaris van resultar il·lesos i nosaltres vam poder fer la nostra feina.

Per què van anar-hi vostès?
(Riu) Érem dos inconscients. Els presos escoltaven El loco de la colina i, per això, volien a dos periodistes de la SER. Quan ens van traslladar la petició, el Rafa i jo ens vam mirar i, sense pensar-ho gaire, vam dir: “Doncs hi anem nosaltres.” I així va ser. No li vam donar més voltes.

Molts dirien que va ser valent.
No ho crec. Jo diria més aviat que vaig actuar amb una certa inconsciència. No va ser un acte de valentia ni d’heroisme.

Què el va motivar a escriure un llibre sobre els anys 80?
Vaig sentir la necessitat de recuperar aquell període, no per nostàlgia —perquè no en soc gaire partidari—, sinó perquè van ser els anys de la meva joventut i l’etapa més formativa com a periodista. També va ser una dècada molt important per a la veritable transició. Els 75 van marcar l’inici, però la transició real es va desenvolupar durant els 80: violència social, terrorisme i canvis profunds. Vaig sentir que havia d’explicar-ho.

I com compara aquella Barcelona amb la d’ara?
Durant els anys 80, la violència era molt més present. Els atracaments a bancs sovint acabaven amb trets i es robaven farmàcies per aconseguir metadona, per exemple. Avui dia continuen existint els delictes, però la majoria tenen lloc entre bandes. Fa anys, qualsevol persona podia quedar atrapada enmig d’un atracament. Ara, en canvi, la delinqüència sembla més allunyada del ciutadà del carrer.

Al llibre parla dels “yonquis dels furts”. Vostè és yonqui d’alguna cosa?
Soc un addicte de la curiositat. M’agrada molt llegir i, quan trobo alguna cosa interessant, em ve la necessitat d’investigar-la. Això ho vaig rebre del meu pare: una biblioteca i la curiositat. De vegades, llegeixo alguna cosa i penso: “Aquí hi ha una història.” I aleshores sento la necessitat d’anar més enllà.

I la curiositat l’ha portat a…?
A anar massa enllà i creure coses que poden posar-te en el punt de mira. Quan això succeeix, aleshores et qüestiones si has fet el correcte. •

Com valora la seva trajectòria?
Sense cap dubte, la meva trajectòria ha estat l’eix central de la meva vida. Quan miro enrere, veig tot el camí que he recorregut, els obstacles que he superat i les alegries que he viscut… Ha estat una aventura plena de moments inoblidables, aprenentatges i, sobretot, una connexió constant amb la gent. La ràdio m’ha acompanyat en cada moment i, sense ella, no seria qui soc avui.

Com va començar tot?
Va ser gairebé per casualitat. Als anys 80, amb motiu del Mundial de Futbol de 1982, Barcelona es preparava per a un gran esdeveniment, i vaig pensar que moltes persones podrien perdre objectes als taxis. Així que se’m va acudir crear una emissora per ajudar a recuperar-los. Vaig parlar amb l’alcalde d’aquella època, Narcís Serra, però em va dir que era competència de Madrid. Aquest comentari em va desil·lusionar, però, en lloc de rendir-me, vaig decidir tirar endavant pel meu compte. Així va néixer Ràdio TeleTaxi.

Va ser fàcil posar-ho en marxa?
Teníem quatre aparells mal comptats, però quan vaig voler professionalitzar el projecte, vaig haver de vendre la llicència per poder comprar equips de qualitat. Va ser un camí ple d’entrebancs.

Mai va pensar a abandonar l’emissora?
Tot i les dificultats, el projecte havia de continuar. Curiosament, mai vaig pensar a ser locutor. No era el meu objectiu, ni tan sols quan vaig muntar l’emissora. Però el locutor que tenia va començar a tenir embolics personals, i la seva dona li va donar un ultimàtum: “O deixes la ràdio o em perds a mi”. Va decidir marxar, i em vaig veure obligat a posar-me davant dels micròfons.

Com es va formar com a professional de la ràdio sense tenir experiència prèvia?
Amb esforç, hores i dedicació. La millor escola és l’experiència. Vaig aprendre mitjançant el treball, els errors i molta passió per la feina. A més, vaig fer un curs per a majors de 25 anys per accedir a la universitat i obtenir el títol de periodista. Quan em deien: “Justo Molinero ni és periodista ni és res”, em feia molta llàstima. Per això, quan em van tancar l’emissora per un temps, vaig aprofitar per posar-ho tot en ordre i poder demostrar que ningú tenia raó a criticar-me. Ara, afortunadament, la situació és diferent, i la gent em respecta.

Hi ha algun moment que recordi com a especialment emblemàtic?
He viscut molts, però n’hi ha un que em va marcar especialment: la primera vegada que vaig entrevistar Felipe González. Després de la conversa, el vaig portar a veure l’emissora, i em va dir: “Això és un orgull”. Jo li vaig respondre: “Però si tu me la vas tancar!” No s’ho esperava. Va ser un moment intens i sorprenent per a tots dos.

Per què li van tancar?
L’any 1987, durant el mandat de Felipe González, el governador civil de Barcelona, Ferran Cardenal, va decidir tancar Ràdio TeleTaxi, que emetia des de Santa Coloma. Ja m’havien avisat que això passaria. Poques hores després de conèixer la notícia, mentre fèiem un programa en directe, ens van alertar que la policia estava a la porta. Van entrar a les instal·lacions i van clausurar l’emissora.

Anys després, també li van tancar el canal de televisió.
Artur Mas va decidir tancar-la, tot i que no ens va donar cap explicació. Teníem llicències per emetre en altres llocs com Terrassa, Sabadell i Tarragona, però no teníem autorització per a Barcelona. El tancament va ser una decisió difícil, ja que hi treballava molta gent.

Es va plantejar alguna vegada marxar a Madrid?
No tenia cap sentit fer-ho. Sempre he estat fidel a la meva identitat i forma de ser. Els catalans no escollim on naixem, i sempre he estat orgullós de les meves arrels. Quan la televisió es va tancar, vaig acceptar la situació, tot i la gran quantitat de gent que depenia de nosaltres. No tenia cap altra opció que continuar endavant.

Com veu el futur de la ràdio en un moment en què els podcasts guanyen terreny?
La ràdio ha superat moltes crisis. Quan va aparèixer la televisió, molts deien que la ràdio desapareixeria, però encara avui en dia hi és. Els temps canvien, les formes d’escoltar també, però la necessitat de comunicació i companyia es manté. L’adaptació és fonamental, i és important escoltar els joves per poder oferir-los continguts que els interessin. La ràdio no morirà mentre hi hagi històries per explicar i oients per escoltar-les.

Què s’hauria de fer per atreure les noves generacions a la ràdio?
La clau és donar-los veu. Sovint, es conviden a parlar persones que no connecten amb els joves. És imprescindible escoltar les seves preocupacions i interessos. A Ràdio TeleTaxi, sempre hem apostat per la interacció amb els oients, cosa que permet una participació activa.

Es planteja retirar-se aviat?
De moment, no. He deixat de fer programes diaris, però continuo actiu. Participo en la gestió de l’emissora i gaudeixo de la vida amb la meva dona, Montse. La passió per la ràdio continua viva en mi.