El Jardí Botànic Històric de Barcelona és un espai singular amagat dins de dos clots procedents d’antigues pedreres de Montjuïc. Aquest enclavament anònim per a una part important del veïnat, combina història i biodiversitat i es va començar a construir amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. Precisament, el seu caràcter històric ha permès que avui s’hagi convertit en un lloc de recerca, conservació i divulgació botànica.
“Hi ha plantes originàries del nord d’Àfrica, ja que, tradicionalment, tant el Jardí Botànic com l’Institut Botànic, han centrat part de la seva recerca en la flora d’aquesta regió. També s’hi poden trobar espècies de les Illes Balears i d’altres zones de la península Ibèrica. Tot plegat, és un conjunt molt ric i divers”, detalla el tècnic del jardí, Jaume Pàmies Pagès, que explica a ZONA SEC la història i característiques d’aquest espai de la muntanya màgica.
De pedrera a jardí científic
“Amb motiu de l’Exposició Internacional es va oferir la primera gran oportunitat d’afrontar el repte d’integrar Montjuïc a la trama urbana de Barcelona”, explica Pàmies. En aquell context, es van crear jardins per endinsar la muntanya a la ciutat. Així mateix, Francesc Cambó va encarregar al prestigiós paisatgista Jean-Claude Nicolas Forestier el disseny dels jardins. Aquest hi va deixar la seva empremta introduint espècies sud-americanes com la Tipuana tipu, la bellaombra, la xicrandra o la l’eritrina de Bentham, encara visibles avui.
De la mateixa manera, amb pocs recursos, però molta determinació, el botànic Pius Font i Quer va iniciar una col·lecció de flora pròpia de la península Ibèrica, Balears i el nord d’Àfrica. Una de les primeres va ser un exemplar d’aloc, trasplantat des del parc de la Ciutadella per simbolitzar la continuïtat del nou jardí amb el Museu de Biologia del qual depenia. Encara avui dia, un esqueix d’aquella planta creix prop de l’olivera de l’entrada. “Aquest jardí té una mirada al passat i ens fa recordar que va néixer amb una vocació científica i passió claríssima”, afirma el tècnic del jardí.
Un jardí que ha encarat grans reptes
Gràcies a l’impuls del botànic Antoni de Bolòs, qui va agafar la direcció de l’espai l’any 1940, es va evitar l’extinció de la lisimàquia menorquina, fet que va culminar amb la inauguració oficial del jardí el 17 de juliol de 1941. Tanmateix, la història més fosca va arribar de la mà dels Jocs Olímpics: les obres de l’Anella l’any 1986 van provocar el seu tancament per inestabilitat estructural. No va ser fins a l’octubre de 2003 que el Sot de l’Estany va reobrir (avui dia el manté l’AMB). “Més de set dècades després, el jardí encara és un tresor de valor excepcional. Té un valor molt gran. Parlem d’un espai amb una diversitat enorme”, reafirma un dels seus responsables.
Biogeografia en dos sots
El jardí s’estructura entorn de dues pedreres: el Sot de l’Estany, fresc i ombrívol, i el Sot de la Masia, més assolellat i agrícola. “Al Sot de l’Estany hi trobem des de pins i alzines fins a falgueres com la Dicksonia antarctica, i espècies relictes com Ephedra altissima, una liana prehistòrica que competeix per la llum amb els pins”, assegura.
D’altra banda, el Sot de la Masia, amb una antiga masia restaurada, acull projectes educatius i activitats per fer en família. “En aquest espai, les plantes que hi viuen també són diferents, amb més presència d’espècies mediterrànies. El Jardí Botànic, amb la col·laboració de l’Associació d’Amics, desenvolupa un programa d’activitats centrat en les plantes útils a l’home, que la pagesia ha conreat des del Neolític. És magnífic”, conclou Pàmies.
Cultura Botànica
Entre falgueres, pins i espècies relictes, el jardí convida a tota la ciutadania de manera gratuïta a descobrir la riquesa botànica de la Mediterrània i el nord d’Àfrica, en un entorn que uneix la natura amb la història de l’Exposició Internacional del 1929 i la recerca científica.
Culturafa 3 mesos
Hemerotecafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Políticafa 3 mesos