Set anys enrere, un grup de joves sense cap suport institucional, va decidir que el món del cinema no havia d’estar permanentment dirigit per adults consagrats. Per aquesta raó, van organitzar una jornada al MACBA amb pen drives, curts casolans i molta insolència creativa. Aquella aventura es va dir Festival u22. Des de llavors ha crescut fins a convertir-se en el principal punt de trobada del cinema jove a Barcelona, amb més de 7.700 espectadors i col·laboracions amb festivals d’arreu d’Europa. Del 17 al 21 de setembre celebrarà la seva VII edició a la Fundació Miró amb cinc dies de projeccions, taules rodones i sessions a la fresca.

Però, què el fa diferent? L’u22 mostra curtmetratges de creadors menors de 22 anys i l’organitza un equip igual de jove, que es renova cada pocs anys per mantenir l’esperit fresc i crític. Enguany s’hi podran veure vint curts, tant locals com internacionals, amb sis estrenes mundials, quatre de catalanes, i convidats de luxe: José Luis Guerin i Jonás Trueba; Laura Citarella i la seva primera retrospectiva a Espanya; i Marta Balletbò-Coll, pionera del cinema lèsbic català.

La inauguració de l’u22 també celebrarà alguns dels noms més importants del panorama català, amb una performance audiovisual en directe que farà dialogar les imatges d’arxiu escollides pel Ramon Balcells i els sons de LaFrancesssa.

Aquest 2025, el festival enceta un nou cicle sota la direcció de la Marina Miyar, la Marta del Hoyo i la Marina Zubiaur, per reafirmar la seva aposta: cinema jove per i per a joves.•

L’exposició ‘Fabular paisatges’, que es pot veure gratuïtament (però amb reserva) fins al 5 d’octubre als palaus Victòria Eugènia de Montjuïc i Moja a la Rambla, proposa una lectura radicalment crítica dels espais museístics, en el marc del projecte Museu Habitat. Liderada per Manuel Borja-Villel, més que una simple mostra, ‘Fabular paisatges’ és un laboratori expositiu on es debaten els fonaments del discurs museístic: qui explica la història i qui en queda exclòs.

Amb més de quaranta artistes i col·lectius participants, el recorregut desafia la comoditat física i intel·lectual del visitant. La mostra reuneix obres històriques, instal·lacions contemporànies i produccions específiques que repensen les col·leccions tradicionals, exposant tant els paisatges romàntics de Modest Urgell com la vida marginal de Montjuïc. El paisatge, entès aquí com artefacte cultural, revela la mirada colonial present en la representació artística: la natura i les persones convertides en objecte, sempre susceptibles de ser explotades.

L’exposició es presenta com una “ceba” on el nucli central fa visible la història clàssica, glorificant els imperis, mentre que la perifèria representa a les veus dissidents: minoritats ètniques, col·lectius queer i feministes, artistes com Lola Lasurt, Antoni Muntadas, o l’Associació de Dones Adrianes del Barri de La Mina. Hi trobem la cosificació del poble gitano, la denúncia fotogràfica sobre la destrucció mediambiental i fins i tot una gran escultura de caganer.

Els espais triats (Montjuïc i el Palau Moja) no són casuals a l’exposició.  De fet, Borja-Villel, juntament amb Lluís Alexandre i Beatriz Martínez, volen fer pensar i transformar la institució museística, posant en crisi els relats cronològics i les narratives immutable: “No és un llibre ni una tesi, sinó una exposició que es viu amb el cos”, destaca Martínez.

Fotografia | Jordi Medina – Gencat

Després d’anys de reivindicacions històriques, les demandes finalment s’han satisfet. O almenys, d’entrada. L’Ajuntament de Barcelona s’ha compromès a expropiar la finca del carrer de Blesa 7-29 per dedicar l’espai al futur centre de cultura popular del Poble-sec. Un espai que podria arribar a tenir 9.000 metres quadrats de superfície i que, només de partida, suposarà una inversió de 9,5 milions d’euros per executar l’expropiació (els diners surten de les plusvàlues generades arran l’operació urbanística de les Tres Xemeneies).

Cal tenir en compte, però, que l’actual executiu de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i la regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Raquel Gil, ja han avançat que l’edifici no es començarà a construir en aquest mandat. Una notícia que no ha agafat a contrapeu les entitats de cultura popular, les quals entenen que aquest tipus de projectes van acompanyats de lents processos administratius.

Un espai polivalent

D’entrada, les entitats observen que caldrà fer un procés participatiu per definir com haurà de ser aquest nou centre. Tal com sosté el president de l’AVV del Poble-Sec, Sergi Gàzquez, “Haurem de tenir en compte una polivalència absoluta; que tingui l’alçada necessària perquè hi puguin assajar els castellers, que hi hagi bucs d’assaig insonoritzats per als grallers i tabalers, espais que compleixin les normatives per emmagatzemar la pirotècnia dels diables, portes prou grans perquè els gegants puguin entrar i sortir, etc.”.

Precisament, el nou edifici ajudaria a posar ordre a l’activitat de les entitats. Exemples? Mentre que la colla de Geganters i Grallers del Poble-sec tenen les seves figures dividides i guardades en dos punts diferents del barri, els Diables del Poble-sec tenen part del material emmagatzemat a l’habitació  de la neteja de l’Albareda i, quan els hi arriba la pirotècnia, l’han de guardar a les cases d’alguns dels membres. En paral·lel, fins i tot els Bandarres treballen per separat, tot i ser els únics que avui dia aprofiten part de la nau: mentre que els castellers assagen en precari a l’edifici de Blesa, els seus grallers s’han vist obligats a exiliar-se també a l’Albareda per qüestions acústiques.

A més, des dels Diables del Poble-sec, la co-cap de la colla, Marta Calaf, assenyala que el projecte ajudaria a teixir encara més complicitats entre entitats a l’estar totes en un mateix espai: “Ens alegra i ens va bé saber que d’aquí a un temps tindrem les coses en les condicions que toquen i que podrem fer més pinya entre colles”.

El projecte, encarrilat

Tot i la incertesa que pugui generar un canvi de color polític a l’Ajuntament en les properes eleccions, des de les entitats consideren que aquest projecte no s’aturarà: “Això no ha de trontollar; serà molt important el que digui el barri, més enllà del que diguin els grups polítics, perquè aquest espai ha de ser de la cultura popular”, destaca Gàzquez. En el mateix sentit, des dels Bandarres (els castellers del Poble-sec), Héctor Iburo recorda el consens polític que ja va despertar la iniciativa l’any 2024, quan tots els partits, menys l’extrema dreta, van votar a favor en un consell plenari: “Tenim tot el consens veïnal”, sintetitza.

Els equipaments, assignatura pendent

Tot i la posada en marxa del futur centre de cultura popular, des de l’AVV del Poble-sec recorden a l’Ajuntament que encara queden molts deures per fer en matèria d’equipaments. “Encara ens falta l’equipament juvenil que s’ha projectat a tres Xemeneies, falten espais per a la gent gran, encara no tenim solucionada la Casa de la Premsa…”.

A més, Gàzquez recorda que traslladar part de la biblioteca Francesc Boix al futur edifici, tal com ha anunciat el consistori, no ha de significar tancar l’actual biblioteca: “És molt important que no desaparegui, perquè ara mateix ocupa un espai central a Blai; evidentment que necessitem més espai de llibres i sales d’estudi, però la Francesc Boix no es pot moure d’allà”, apunta.

La gestió cívica, sobre la taula

Malgrat que encara no s’ha començat a dibuixar ni el futur edifici, algunes entitats ja han començat a reclamar a l’Ajuntament que, aquest cop sí, siguin les entitats qui gestionin l’equipament. “Demanem una gestió cívica perquè, tal com s’ha pogut comprovar en altres espais de la ciutat, el model funciona”, recalca des dels Bandarres, Héctor Iburo. “Al final som nosaltres els qui coneixem als veïns, això és una riquesa; no podem fer sempre que siguin els veïns els qui participin i inverteixin hores a dissenyar projectes perquè després se’ls emportin i gestionin empreses privades”, afegeix.

Precisament, la gestió cívica del futur centre de cultura popular suposaria trencar amb la dinàmica de concessions dels socialistes, els quals han acabat per concedir a empreses privades espais pagats amb diners públics, com El Molino. De fet, encara han de fer públic quin model de gestió voldran pel renovat Teatre Arnau (el qual també va comptar amb un important procés participatiu al seu darrere).•