Entre els nuclis de barraques més cèntrics de la ciutat, n’hi haguè un durant el primer quart del segle XX que s’estenia per l’ultim tram de muntanya del Paral·lel abans d’arribar a la plaça Espanya. Coincidia bàsicament amb la cruïlla entre el carrer Vilamarí i l’avinguda Mistral. Vilamarí era aleshores una via que començava just a la cantonada amb l’avinguda Mistral i continuava en sentit muntanya per l’escorxador fins a morir a la paret de la presó Model després d’haver travessat la línia fèrria de l’avinguda de Roma mitjançant un pont. Per la seva banda, l’actual avinguda Mistral resseguia l’antiga via d’entrada a Barcelona des de l’interior de la península, que venia de Sants i la Creu Coberta i entrava a la ciutat antiga pel Portal de Sant Antoni de la muralla just davant del mercat del mateix nom. Fins a finals dels anys 20 era coneguda com passeig de la Creu Coberta.
Era justament on es trobaven els carrers Vilamarí i Floridablanca on existia aquest nucli barraquista limitat pel Paral·lel. No fou començat a enderrocar fins al desembre de 1927, a les vigílies de l’Exposició Universal, quan tots els voltants de la plaça Espanya van ser urbanitzats.
Descripció impressionant de Joan Vallès i Pujals
D’aquest nucli de barraques en donà una detallada i punyent descripció el periodista Joan Vallès i Pujals, quan el 1912 escriví aquest text a La Veu de Catalunya que reproduim amb fidelitat a l’original en llengua catalana de l’època: ‘‘Formant nombrosos i estretíssims carrers, que donen laberíntiques giravoltes, y tenint, de tant en tant, alguna plaça, existeix tocant al Paralelo, molt aprop de la Granvia, al extrem dels carrers de Floridablanca, Vilamarí y Entença, una barriada que s’anomena de barraques y que tindrà una extensió com d’una mansana del Ensanxe. Es una veritable població. La divisió, diguem-ne administrativa, d’aquesta població es lo Pati. Hi ha lo pati de l’Alcalde, lo pati del Carboner, lo pati del Enrich, lo pati del Calderer, lo pati de la Gallega, lo pati dels Gitanos… Los carrers ho són per dotzenes, les barraques per centenars. Munts de brutícia, veritables dipósits d’escombreries, barrejades ab desferres de tota mena, es lo que constitueix lo pís d’aquests carrers. Demunt d’aquest paviment hi jauen y salten munions de quitxalla, mólts dels quals van completament nús, portant altres un negre y fastigós drapot que, volent imitar una camisa, tapa ses brutes carns. Assegudes aquí y allà se veuen dones, ab posat d’idiotes unes, de malvades altres, dones d’aspecte repugnant, les carns de les quals no s’han cobert may més que ab y immons pellingos, y los seus cabells no han sentit may lo contacte d’una pinta, y la cara no coneix encara la impressió de lo aygua. Fent un esforç suprem para vèncer la repugnancia, s’entra en les habitacions d’aquells miserables. Són una barreja de barraca i de calaboç, de dimensions reduhidíssimes, baxes en extrem de sostre, sense xemaneya ni finestra. A ells l’ayre y la llum hi tenen prohivida la entrada; los misasmes y la pudor hi tenen prohivida la sortida. La major part d’elles no tenen divisió de cap mena. No hi ha més que un fogonet per coure lo menjar y un jaç fastigossísim que vol semblar una màrfega, sobre-l qual jauen, en impúdica y repugnant barreja, hòmens y dones, petits y grans, bons y malalts. Lo reste de l’habitació, los poquíssims palms que dexen lliures lo fogó y lo jaç, l’ocupa ordinariament, un munt d’òssos, drapots y desferres, senyal de la “indústria” de drapayre, a que la major part d’aquests infeliços se dedican. Aquest és lo tipus ordinari d’aquelles barraques que, com hem dit, es compten per centenars. N’hi ha algunes, poques, que forman lo que podríam anomenar barri aristocràtich, en les quals s’hi arriba a trobar, a terra, un somnier de ferre, d’aquells vells somniers tan típics en los Encants, y que fins tenen un embà que divideix en dues les habitacions. Però hi ha també quelcom pitjor. Hi ha trossos en que ni barraca bona ni dolenta hi arriba a haver i viu tot-hom, persones y besties, sota llarchs portxos o baix les rodes d’un carro, o sota l’ombra d’una vela…’’
BARCELOFÍLIA
Hemerotecafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos