El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver Caulas (1881-1928) va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar i restaurant amb una altra de menys habitual. L’establiment era també una escola d’aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.
Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l’espectacle i aconseguir endur-se, ensarronar o enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d’aquells barris.
El negoci es deia La Cueva del Gordito. El ‘‘gordito’’ en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte per als negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l’època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino.
El 1906, juntament amb Juan Ribé, Gordito ja havia instal·lat una acadèmia al primer pis del número 28 del carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto). En deien Acadèmia Artística. Raquel Meller va ser una de les que van anar-hi perquè Gordito li ensenyé l’ofici de cantant de cuples i que li ensenyés bé. Raquel Meller venia d’aprendre ball espanyol amb el mestre Coronas, però la Meller no era ballarina i no va aconseguir fer-se un espai com a tal. Després del seu pas per l’acadèmia de Gordito, Raquel Meller va començar a rodar i a triomfar pel dur món de les cupletistes i ja no pararia.
Per a una noia de classe humil, amb cert atractiu i alguna desimboltura, acudir a una acadèmia de ball podia marcar la diferència entre continuar amb un treball en jornades extenuants en una fàbrica o que el botiguer acomodat que s’ha enamorat en veure-la moure’s a la passarel·la, la retiri.
Una ciutat amb més 400 cupletistes
Triomfar com a artista només era a l’abast d’unes quantes. Es calcula que en aquells anys, els primers decennis del segle passat, hi havia no menys de 400 cupletistes només a Barcelona. Amb tanta competència, la que pretenia descollar havia de tenir moltes qualitats i treballar de valent. A banda de les que triomfaven i les que aconseguien retirar-se després d’atreure una persona acabalada, la resta, que era gairebé la totalitat de les artistes que metrallaven amb els seus galls els espectadors i moltes de les ballarines, optaven per completar els magres ingressos que rebien de l’empresari de les sales d’espectacle afegint a l’activitat artística el tracte amb el client, incitant-lo a beure, fet que suposava rebre un percentatge de les begudes que es consumien, i un nombre gens menyspreable passaria la línia que separa el joc perquè es consumeixin begudes a la prostitució.
El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L’èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 20 seguien produint estrelles de la nit dotant als locals de varietés de femelles desinhibides i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.
Gordito era polifacètic. A més de fabricar estrelles, dirigeix coreografies per als teatres i sales de festa, compon lletra i música, és rapsode, actua en pel·lícules, porta una activitat intensa com a membre de la Societat Espanyola d’Autors. Gordito es convertiria en un element indispensable per a les sales d’espectacle els anys 20 i 30 del segle passat. També va fer els seus primers passos com a actor de cinema a la pel·lícula Juan Tenorio, el 1921, dirigida per Ricardo de Baños.
Funcionari i afortunat a la loteria
Al Gordito el que en el fons li agradava, la veritable vocació de Gordito, diguem-ho tot, era ser funcionari. I a aquest objectiu hi abocar els seus esforços. L’any 1908 s’havia presentat a oposicions d’Ordenança del Cos de Vigilància de Barcelona, sense èxit. Als anys vint, aprova les oposicions de telegrafista a Saragossa, per fi era funcionari amb plaça fixa!!! que és des de sempre la vocació i finalitat de tants espanyols. Gordito es va traslladar a Saragossa abandonant les seves fins llavors funcions artístiques. Poc després va poder saltar a Manresa i després va passar a Barcelona.
Com que hi ha persones tocades per la fortuna, el seu trasllat a Barcelona va coincidir que va guanyar un primer premi a la loteria. No era la primera vegada, ja en una altra ocasió també li va tocar la loteria, i Gordito ho va celebrar amb una festa al carrer. Va instal·lar taules i cadires, va portar una orquestina perquè amenitzés la festa, va convidar tot el veïnat a menjar i beure. I allò va ser Troia. Aquesta vegada, el premi gairebé no li va aprofitar. Al cap de poc, Gordito moria, a Barcelona, el 9 de gener de 1928.
BARCELOFÍLIA i JOSÉ MARCH
Culturafa 2 setmanes
Culturafa 2 setmanes
Hemerotecafa 2 setmanes
Històriafa 2 setmanes
Llibresfa 2 setmanes