L’olor de pa acabat de fer surt del Forn Santa Madrona i es barreja amb el so de copes de vi i guitarres en directe a la Gran Bodega Saltó. Al Poble-sec, aquest aroma, sons i les cares conegudes recorden que encara hi ha llocs que mantenen viva la tradició mentre tot al seu voltant canvia. Cada any tanquen botigues i n’obren de noves, cauen persianes metàl·liques i s’aixequen cafeteries modernes. Però hi ha un grapat d’establiments que resisteixen.

Quatre generacions de forners han obert cada dia les portes del Forn Santa Madrona des de 1886, elaborant productes artesans que han passat de pares a fills i que continuen omplint de vida la petita rambla del carrer Blai.

A pocs carrers, la conegudíssima Gran Bodega Saltó és tot un refugi per als qui busquen un vermut amb música en directe. Aquest espai centenari, transformat a principis del segle XXI, combina l’extravagància i la intimitat. Els “Vermuts Musicals”, amb rock, blues, rumba i cançons d’autor, han convertit aquest lloc en un clàssic poblesequí.

Gastronomia històrica

Al carrer Poeta Cabanes, Quimet & Quimet mostra com un local petit pot tenir un llegat enorme. Fundat el 1914 i amb només una trentena de places, veïns i turistes comparteixen tapes sota l’ambient que ha permès a aquest establiment sobreviure dècades de canvis.

Espais transformats

La Lleteria del Poble Sec, situada al carrer de Salvà, 42, és una joia modernista que ha estat part de la història del barri des de principis del segle XX. La seva façana destaca per un gran mosaic ceràmic que representa una escena bucòlica amb dos joves lleters que emmarquen una porta d’acer forjat d’estil modernista. Aquest mosaic va ser restaurat amb cura per preservar el seu estat original.

Actualment, l’espai acull un comerç que combina una botiga d’alimentació ecològica i productes de proximitat amb un espai que ofereix serveis com psicoteràpia o osteopatia.

L’històric Antic Cafè Espanyol ubicat al Paral·lel i fundat el 1895, resisteix als temps on sembla que les cadenes de cafeteries envaeixen Barcelona.

Altres establiments també mantenen viu el pols comercial del barri com la Jugueteria Rubio (1960), amb prestatgeries plenes de ninos i peluixos que han vist créixer generacions, la Carnisseria Roser (1983), la papereria Nu & Ca, que ja va per la tercera generació amb la Núria al capdavant, i la Peixateria Maria Lluïsa, on en Manel Tort aconsella clients sobre peix del Mediterrani.

Molts locals han tancat amb els anys, però encara hi ha establiments que resisteixen. Forns, cellers, cafès i botigues familiars obren cada dia les seves portes, mantenint vives les olors, els sons i les converses que han definit la vida al Poble-sec durant generacions.

El bar Bodega Vidal serveix l’última copa

“Un no vol marxar, però les circumstàncies hi han volgut. De la família ja no en queda ningú”. El passat 10 de setembre, el Bar Bodega Vidal, al carrer Nou de la Rambla, va obrir per darrera vegada. El local, un dels clàssics del Poble-sec, tanca després de 91 anys d’història. “Hi ha un cansament general i també és una qüestió de salut i de necessitat”, explica Rosa Maria Duatis, que ha regentat l’establiment. Després d’un any de reflexió, la decisió ha estat inevitable. Duatis hi ha viscut tota la vida i assegura que, tot i la nostàlgia, “no serveix de res mirar enrere”. La Bodega Vidal era coneguda pels esmorzars de forquilla i el seu ambient de barri, punt de trobada per a veïns i veïnes, un lloc de referència. El seu tancament deixa un buit en el teixit social i comercial del Poble-sec.

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)