Connecta amb nosaltres

Història

Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge

Durant un temps el Moulin Rouge va ser la seu de la Unión Patriótica Española de Primo de Rivera

Publicat

on

Ja el 1899, a la cantonada dels carrers Vila i Vilà amb Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l’actualitat amb diverses reformes.

Ocupant el local de La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar i li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local va ser sotmès a una gran reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge, tot iniciant una llarga etapa. La reforma del local la va fer l’arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l’escenari i a la sala de butaques l’aspecte que perdudaria fins als anys 90. Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge.

L’exitosa època amb el nom de Moulin Rouge

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, que encapçalava el dictador del moment, el general Miguel Primo de Rivera.

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d’un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l’empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l’antiga, deixant al mig una petita cambra d’aire entre les dues façanes.

Durant els anys de la II República, el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral·lel. Astell va contractar l’actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de suggerents títols com ara A la vejez viruelasLos huevos de don FroilánMi hija no sé quién esLa tengo debajo y encimaLa tengo arribaEl mejor remedio es… i algunes titulades en català com L’esbergínia de’n SaldoniTots en un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.

La Guerra Civil comporta canvis

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de festes amb tauletes envoltant una petita pista de ball. El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l’adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Les oficines de l’Exposició

Publicat

on

Per

Un cop aprovada la celebració de l’Exposició per part de l’Ajuntament de Barcelona, el primer edifici a tenir en compte eren les oficines on la comissió gestora centralitzava tota l’organització i les infraestructures del que seria l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, anomenat en aquell moment Pabellón Regio del Parque.

Edifici noucentista de dues plantes, d’aspecte majestuós, projectat per Joan Bruguera l’any 1918, constava d’una superfície de 1.400 m2, que va ser executat per l’arquitecte Josep Goday del febrer a l’octubre de 1919, quan es va finalitzar l’obra. Les instal·lacions i la vorera són dels anys 20.

Les dependències interiors tenien domassos i motllures, i la façana estava guarnida amb un esgrafiat de columnes, plantes i flors, obra de Francesc Canyelles. L’edifici estava acabat amb quatre torres, una a cada cantonada i va tenir un cost total de 261.250 pessetes.

Un acord d’alcaldia de 1928 va aprovar que l’edifici es destinés a ser la Tinència d’Alcaldia del segon districte, un cop finalitzada l’Exposició Internacional de 1929; però finalment el 29 de març de 1931 es va cedir a la Comissió Cultural de l’Ajuntament de Barcelona perquè es convertís en una escola per a 800 alumnes d’ambdós sexes, l’actual escola Mossèn Cinto Verdaguer.

En aquest edifici és on es portava a terme el control de les obres a la muntanya de Montjuïc, les autoritzacions, el control de serveis i subministraments, les peticions dels expositors, etc. mentre va durar la construcció; i la realització de carnets, resolucions de problemes organitzatius, etc. en el període en què l’Exposició Internacional va estar oberta. Finalment, va acabar la seva tasca amb la liquidació econòmica de l’esdeveniment.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

27 d’octubre de 1985 | Reforma del Fossar de la Pedrera de Montjuïc

L’obra compta amb unes columnes amb els noms de les víctimes, una gran zona enjardinada amb làpides i el mausoleu de Lluís Companys

Publicat

on

Malgrat que setmanes abans del seu traspàs, el general Franco encara firmava sentències de mort, cal tenir en compte que el període més intens en execucions van ser els primers vint anys. De fet, el punt d’inflexió cal situar-lo amb la signatura dels acords entre el president nord-americà Eisenhower i el dictador, que tanquen el període de postguerra i acaben amb tota esperança de restauració de la república.

En els primers anys del franquisme, la repressió sobre els republicans va cristal·litzar-se en multitud d’execucions. La més coneguda és la del president de la Generalitat, Lluís Companys, que, detingut per la Gestapo a París, va ser dut a Barcelona i jutjat per un tribunal militar. Sense respectar cap llei ni convenció, Companys va ser condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc, al fossar de Santa Eulàlia, el 15 d’octubre de 1940.

Però la repressió i les execucions van arribar a qualsevol membre de partit, sindicat o organització que es considerés fidel a la República. Qualsevol podia ser detingut, dut a la presó Model, ser acusat en un consell de guerra i, si el jutge militar sentenciava pena de mort, prèvia ratificació per part del Caudillo, el pres era conduït al Camp de la Bota, entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona, on era executat. Posteriorment, els cossos eren enterrats en una fossa comuna a una antiga pedrera de Montjuïc, la pedrera Moragas, al vessant sud de la muntanya. Precisament, l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya ha xifrat en 1717 les execucions d’antifranquistes entre 1939 i 1953. Tot homenatge als morts també restaria prohibit.

Un cop mort el dictador, el 1976 es va fer el primer acte en memòria dels enterrats al Fossar de la Pedrera i l’associació Pro-Memòria va iniciar una campanya perquè no s’hi enterrés a ningú més. A més, també van reclamar a l’Ajuntament que es comprometés a dignificar l’espai i instal·lés un monument en memòria de les víctimes enterrades. En darrer lloc, es va demanar el trasllat de les restes del president Companys.

Així, el 27 d’octubre de 1985, es va inaugurar la remodelació i dignificació de l’espai, L’obra, a càrrec de l’arquitecta Beth Galí, comprèn un conjunt de columnes amb els noms de les víctimes, una gran zona enjardinada amb làpides singularitzades i el mausoleu de Lluís Companys. A les inscripcions de l’entrada, hi ha els noms dels qui van morir immolats després de la guerra, tant si van ser enterrats allà com si no. Dins d’aquest conjunt, també hi trobem un homenatge, que consta de deu pedres, en record de cada camp de concentració nazi. Per últim, destacar el monument als Immolats: una pietat de composició clàssica, on es confronta mort amb vida.

De la reforma del Fossar de la Pedrera, ara fa 40 anys.

Continua llegint

Història

El Palau Nacional

Publicat

on

Per

Totes les exposicions tenen un edifici emblemàtic dins de l’esdeveniment, com ho va ser el Crystal Palace a Londres l’any 1851 o la Torre Eiffel a París el 1889. Així, doncs, el Palau Nacional volia tenir aquesta distinció; tot i que al principi estava previst que fos una edificació temporal.

El Palau Nacional havia de ser el punt més alt de la urbanització, que començava a la plaça Espanya; les característiques topogràfiques de Montjuïc proporcionaven que l’edifici, des del primer moment, produís un efecte d’imponent majestuositat.

El primer projecte de J. Puig i Cadafalch i G. Busquets, datat l’any 1917, però va ser desestimat pels canvis polítics de l’any 1923. Per aquesta raó el 18 de juliol de 1924 es dugué a terme un concurs públic amb nous criteris, i al final va ser el projecte d’Eugeni Cendoya i Enric Catà el que va aconseguir el primer premi dels nou projectes presentats.

La primera pedra va ser col·locada, en un acte oficial el 30 de juny de 1926, pels reis d’Espanya i les obres es van allargar fins a l’any 1929 a causa dels problemes estructurals que van aparèixer constantment. Entre aquests: les grans dimensions de la cúpula del Saló de Festes o Sala Oval, la qual es va resoldre amb una estructura metàl·lica i la millora dels materials utilitzats en la construcció.

Amb una planta de 15.000 metres quadrats i compost d’una cúpula central i dos cossos laterals, l’edifici ocupa una superfície de 32.000 metres quadrats. A més, a l’interior hi havia, formant part de l’ornamentació de l’edifici, una magnífica col·lecció d’art noucentista amb una gran proliferació d’escultures i pintures dels principals artistes de l’època.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2025