Connecta amb nosaltres

Entitats

Ferran Aisa: “La ciutats han de conservar la seva memòria”

Publicat

on

enrte_Aisa2

Ferran Aisa atén la revista Paral·lelOH! al bar-cafeteria Espai Capra (Tapioles, 47), al Poble-sec / J.M.

@molina_jordi / Ens reunim amb l’historiador i poeta Ferran Aisa a l’Espai Capra del Poble-sec. Entre llibres i cafè, parlem sobre el Paral·lel com a bressol de les lluites populars, de la Barcelona rebel i del que en queda. Aquest veí del Raval té una amplia bibliografia que il·lumina el nostre passat més proper i revolucionari. La cultura anarquista a Catalunya (Edicions 1984), n’és un bon exemple, però no cal anar tant enrere. El proper divendres 5 de juny, a la Llibreria Calders (19:30) presenta un nou poemari, Balada dels Ravals. Una oportunitat més per escoltar les seves reflexions pausades al voltant del moviment llibertari, el sindicalisme i de l’arrel revolucionària que perviu en el subsòl de Barcelona. I, sobretot, en el subsòl del Paral·lel.

Creu que s’ha ubicat el moviment llibertari al lloc de la historia que li correspon?
Malauradament, li he de dir que no. Penso que es fa prou memòria de la Guerra Civil o de la República, però no tant del pes, sense dubte important, que va tenir l’anarquisme en aquells anys. Poca gent coneix la tasca cultural i pedagògica de l’anarquisme a principis del segle XX, la qual va ser molt decisiva i desencadenant de coses que avui ens semblen molt normals.

Hi ha qui relaciona l’anarquisme, sobretot, amb la bel·ligerància i la radicalitat. O, en els millor dels casos, amb la utopia.
En el meu cas entenc l’anarquisme més com una filosofia ètica, no pas com un pensament que s’hagi d’aplicar de forma pragmàtica. A més, paradoxalment, l’anarquisme és una expressió radicalment conservadora, perquè posa per davant de totes les coses a la persona, a l’esser humà i la seva dignitat; la seva conservació, per dir-ho d’alguna manera. Em temo que el que ha passat és que la burgesia ha segrestat el relat històric, i se l’ha fet seu. Ha estigmatitzat l’anarquisme, obviant el seu llegat pedagògic. Com per exemple la idea de crear escoles amb un esperit emancipador, amb la voluntat de crear consciències lliures dins de la societat en què es viu.

He llegit en entrevistes que li han fet que vostè ha comparat la CNT amb el F.C.Barcelona…
Bé, no exactament. El què sí que he dit alguna vegada és la CNT era més que un sindicat, agafant la idea actual de que el Barça és més que un club. Cada barri tenia el seu sindicat vinculat a la CNT, el del metall, el de la fusta… L’anarcosindicalisme va ser una forma d’organitzar la societat i repartir la riquesa. I la CNT molt més que un sindicat.
Hi troba més símils?
Miri, li parlaré del meu pare. Fa molts anys, m’explicava que l’any 1936 les banderes, en lloc de ser blaugranes, eren negres i vermelles. I l’himne no era el “Tot el camp és un clam…”, sinó “A les barricades”. Tot això ja ho va analitzar l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. A la CNT no li calia la televisió, posava un anunci i apareixien 200.000 persones al carrer. El 19 de juliol, un cop vam guanyar, i van sortir els cotxes al carrer, anaven tocant amb el clàxon el mateix ritme que toquen ara quan el Barça guanya, en aquell temps una consigna per dir “CNT, CNT, FAI”. Per això explico que el Barça és l’entitat que millor recull el poder aglutinador de la CNT.

entre_Aisa_1
Què en queda avui a Barcelona de tot plegat?
Barcelona té una arrel anarquista en el seu fons. Això és indiscutible. Cal entendre, però, que els partits que van perdre la guerra estan al poder. Esquerra Republicana o el mateix PSUC, després com a ICV, van perdre la Guerra. Però amb els anys han tocat poder. Els que no hi són a les institucions ni tenen previst ser-hi segueixen sent els anarquistes, estigmatitzats per l’estatus quo, inclús pels partits d’esquerres. Però en realitat són els únics que s’han mantingut al marge del sistema, coherents amb els seus postulats. El moviment okupa, els ateneus, els centres socials, i sobretot el moviment dels 15-M són els hereus del corrent anarcosindicalista, i han agafat la seva essència més rebel.

I que me’n diu del Paral·lel i de la seva relació amb aquests moviments de base?
El Paral·lel com a eix popular no neix per casualitat. Neix quan la burgesia catalana pren el Passeig de Gràcia on, fins aleshores, les classes populars hi tenien el seu espai. Quan s’enderroquen les muralles i la burgesia comença a construir l’Eixample li molesta que l’aleshores Camí de Gràcia sigui un espai de gent humil, de classe obrera. Davant d’aquesta situació, l’ambient popular es desplaça cap sud de la ciutat, cap al que avui és el Raval. Aleshores, el Paral·lel es converteix en el caldo de cultiu popular i artístic, al sud de la ciutat.

Es pot parlar de l’avinguda com un bressol del moviment obrer o del moviment anarquista?
Va ser sense dubte l’espai aglutinador de les classes populars, de la immigració castellana, de les capes més humils dels barcelonins. Una gran barreja. Sobretot és interessant destacar nuclis com els bars La Tranquilidad o l’Espanyol, on es reunia la colla de ‘Los Solidarios’, seguidors de Salvador Seguí. De tant en tant hi havia redades i alguna batussa. Però eren nuclis de pensament polític i llibertari molt importants.
També va ser un eix on hi va brotar el fenomen anticatalà d’Alejandro Lerroux, el Emperador del Paralelo.
Cal tenir en compte que qui li penja l’etiqueta d’anticatalà és la burgesia catalana. En un moment en què l’anarquisme està de baixa, la classe obrera es vincula amb Lerroux, però més endavant se n’adonen que el seu repte era el de controlar el catalanisme i l’anarquisme. El moviment obrer i llibertari trenca amb ell, i funda la CNT.

Com veu la recuperació del teatre Arnau?
Legítima. El primer teatre que es va crear a l’avinguda era l’Espanyol, que es va cremar. Era de fusta, com l’Arnau i molts teatres de l’època. Recordo el meu avi, que era aragonès i que va viure al carrer Carretes, que era afeccionat a cantar jotas. Tot allò representava un ambient popular que s’ha perdut. Al Pompeya, on s’hi trobaven els obrers, li van posar una bomba. Penso que avui la recuperació de l’Arnau serviria per recordar tot aquest patrimoni desaparegut. La ciutats han de conservar la seva memòria.

 

Entitats

El fil invisible: Un amor enverinat

Publicat

on

Núria Beltran / La pel·lícula ha tingut sis nominacions als Oscars

Aquest darrer film de Paul Thomas Anderson s’allunya dels seus últims treballs (Junun o Puro vicio) mostrant-se més contingut i amb un resultat més equilibrat. Amb sis nominacions als Oscars, incloses millor pel·lícula, millor director i millor actor protagonista, Anderson ens presenta una obra pausada i reflexiva. Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) és un prestigiós sastre en el Londres dels anys cinquanta que juntament amb la seva germana Cyril (Lesley Manville) regenten un negoci de moda en la seva luxosa mansió. Woodcock és la firma que vesteix a la reialesa europea, a artistes i en general a les dones de l’alta societat.

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Daniel Day-Lewis fa una gran interpretació en aquesta pel·lícula

Reynolds te una relació amb les dones molt poc convencional, les escull, les utilitza com a models i quan se’n cansa és la seva germana qui les acomiada per sempre. Però apareix a la seva vida una jove cambrera anomenada Alma (Vicky Krieps) de qui s’enamora i a qui converteix en la seva musa i amant. Tot sembla idílic, però Alma amb la seva indòmita personalitat pertorba les seves obsessives rutines. Daniel Day-Lewis ha afirmat que aquesta és la seva última participació cinematogràfica, si fós així s’acomiada amb una interpretació magistral d’un personatge que s’amaga sota l’aperença d’un geni dèspota i torturat. Les interpretacions femenines són també fantàstiques i totalment rellevants per al desenvolupament de la història.

L’ambientació musical de Jonny Greenwood és també excel·lent. El fil invisible té un aspecte classicista però és en realitat moderna, hi ha romanticisme però en una atmosfera claustrofòbica i un xic terrorífica. És un bonic conte ple de rivets foscos que ens deixa fascinats.

Continua llegint

Entitats

El Teatro de los Sentidos evita el seu tancament

Publicat

on

Anna Pruna /  S’ha finançat amb una campanya de crowfunding

L’equip del Teatro de los Sentidos, amb el dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, està d’enhorabona. Celebren que, gràcies a una campanya de micro-mecenatge, es podran salvar del tancament. A començaments de gener, el col·lectiu demanava ajuda “als seus amics i còmplices” per poder continuar la seva activitat. Per fer-ho, necessiten adequar l’espai amb obres de millora tècniques i de condicionament del teatre. Els seguidors del teatre del Polvorí han respost a la crida i en total s’han recaptat més de 26.000 euros provinents de 150 contribuïdors.

Un dels espectacles de la companyia

Un dels espectacles de la companyia

‘El Hilo de Ariadna’

Amb el finançament obtingut, la companyia vol “consolidar un equip humà d’organització i coordinació que gestioni l’activitat del teatre de forma regular”, tal com ells mateixos expliquen. A més, s’iniciarà un període de programació estable amb 12 funcions de l’espectacle El Hilo de Ariadna, amb la que el Teatro de los Sentidos s’ha donat a conèixer arreu del món. Els promotors del teatre han expressat la seva gratitud i han assegurat que continuaran “investigant, creant i formant”. Aquest espai, creat fa 25 anys, promou també la realització de diversos tallers d’expressió corporal i de llenguatge sensorial i compta amb 21 alumnes inscrits en el Postgrau de Llenguatge sensorial i poètica del joc, en col·laboració amb la Universitat de Girona. Des de ZONA SEC celebrem també aquesta petita victòria i li desitgem una llarga i pròspera vida al Teatro de los Sentidos.

 

 

 

Continua llegint

Entitats

Spaguetti- Western al Poble-sec

Publicat

on

Anna Pruna / Les projeccions es faran a diversos ‘saloons’

No solo leones és el nom d’un festival al Poble-sec dedicat exclusivament al gènere cinematogràfic Spaguetti- Western. Enguany celebra la seva III edició i ho fa amb una programació itinerant, amb projeccions a quatre espais del barri convertits en saloons  per a l’ocasió. Es tracta del Jam Circus (Margarit, 44), un local del carrer de les Pedreres (número 30, 1a planta), Nook (Nou de la Rambla, 143) i Porta Roja (Tapioles, 63).no solo leones

Més que pel·lícules

El festival comença el diumenge 11 de febrer i acaba el diumenge 25 de febrer i, entre les projeccions, es troben alguns clàssics com Il mercenario i també films dels últims temps, com Django. Els impulsors del festival expliquen que en aquesta edició volen posar especial atenció a “la relació entre el Western i l’estètica psicodèlica, perquè cap art va poder escapar d’aquesta influència durant les dècades dels 60 i 70”. Totes les pel·lícules estaran introduïdes per Bammel Fangmeies i Cosimo Tacinelli, cinèfils del Poble-sec. Els espais que participen en el festival també oferiran beguda i cada esdeveniment inclourà sorpreses en forma de convidats, tràilers, menjar, cartells originals, etcètera, per tal que cada nit “sigui alguna cosa més que anar a veure una pel·lícula”, avancen els impulsors de No solo leones.

L’accés als recintes és a través de taquilla inversa, amb una consumició mínima obligatòria.

Properes projeccions:

Domingo 18/02 Saloon Pedreres Blindman Italia 1971; De Ferdinando Baldi; Música: Stelvio Cipriani 105 min. VOSE

Jueves 22/02 Saloon Nook Prega il morto, ammazza il vivo (Reza al muerto y mata al vivo) Italia 1971; De Giuseppe Vari; Música: Mario Migliardi 90 min. VO Italiana Subt. Portugués

Viernes 23/02 Saloon Nook Il mercenario (Salario para matar) Italia/España 1968; De Sergio Corbucci; Música: Ennio Morricone, Bruno Nicolai; 111 min. VO Inglesa SE

Sabado 24/02 Saloon Nook Se sei vivo, spara! (Django Kill… If You Live, Shoot! / Oro maldito) Italia/España 1968; De Giulio Questi; Música: Ivan Vandor 117 min.VO Italiana SE

Domingo 25/02 Saloon Porta Roja Keoma Italia 1976; De Enzo G. Castellari; Musica: Guido y Maurizio De Angelis; 101 min Version inglesa SE

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.