El Poble-sec d’edificis humils, rampes pronunciades i carrers estrets, s’ha convertit en un maldecap per una part rellevant de la seva població. Sortejar les vies empinades i els elements que poden obstaculitzar la vorera no resulta cap mena de problema si es gaudeix d’una bona salut. Ara bé, tan bon punt es pateix d’algun imprevist que afecti la mobilitat personal, el barri pot convertir-se en una veritable trampa. Més enllà de la idea generalitzada de la Barcelona plana, no s’ha d’oblidar que també existeix una Barcelona que viu entre pendents i trencacames.

Si bé el nucli urbà que es va aixecar a la falda de Montjuïc no és un dels més pronunciats de la ciutat (El Carmel sempre serà el TOP-1), resulta interessant posar de relleu com la combinació de tota una sèrie de factors poden generar certa angoixa als inquilins més vulnerables. De fet, s’ha de tenir en compte que, per piràmide demogràfica, aquests no deixaran de créixer (si abans no han de marxar). Quins són els factors que en destaquen les entitats especialitzades en la matèria? La disposició de les terrasses a la via pública, l’aparcament de ciclomotors i cotxes i la darrera moda urbanística: la implementació de plataformes úniques.

COTXES MÉS AMPLES QUE LES VORERES
La densa trama urbana del Poble-sec dibuixa sobre la seva superfície un cas que resulta més habitual del que sembla al conjunt de la ciutat. En alguns carrers, l’amplada que ocupen els cotxes estacionats supera amb escreix l’espai que disposen els vianants per passejar. Tot i això, tal com assenyala José Ángel Carrey des de l’Associació Catalana per la Integració dels Cecs (ACIC), la legislació estableix que una vorera ha de deixar un pas lliure superior a 1,80 metres per permetre la lliure circulació dels veïns. “En principi en les zones estretes, on la circulació de persones és complexa, s’hauria d’eliminar l’estacionament”, apunta Carrey.

A més, des de la Plataforma Carrers per Tothom posen de relleu que, quan es parla de mobilitat, no s’ha de tenir en compte només a aquelles persones que es desplacen en cadira de rodes: “No ens hem d’oblidar de les persones invidents”, assenyala l’afectada Lucia Melchor. Pel que fa a la situació d’aquest col·lectiu, Melchor denuncia “l’horror” que suposa haver d’anar superant amb el bastó les motos que aparquen sobre la vorera. A parer del president de Catalunya Camina, Joan Estevaordal, el consistori ha d’acabar amb els entrebancs que suposa un vehicle que “es pot aparcar fàcilment, còmodament, sense limitació, de forma gratuïta i a la porta de casa”. “S’ha de fer complir la llei”, resumeix.

LA PLATAFORMA ÚNICA
Ajuda la plataforma única a resoldre la mobilitat? Aparentment sí, però en opinió de les entitats consultades: no. Ans al contrari. Tal com assenyala Melchor, “les coses a mitges mai acaben bé”, motiu pel qual rebutja l’ús compartit del carrer amb vehicles motoritzats i aposta única i exclusivament per la peatonalització total de les vies estretes. “Hem de recordar que la desaparició de les voreres com a tal ens priva d’orientació de seguretat a les persones cegues”, afegeix Carrey.

Com regular la proliferació d’aquest model de ciutat? “Proposem que la plataforma única només es pugui implantar a carrers inferiors a 7,10 metres; si bé en carrer de 5 metres cap avall preferim la conversió en zona de vianants absoluta, en les vies de 5 a 7,10 metres amb ús mixt de vehicles-vianants demanem la senyalització amb punts tàctils per poder saber quines són les zones de perill”, plantegen des de l’ACIC.

TERRASSES
Tot i que el Govern de Barcelona ha recollit part de l’essència de l’anterior bateria d’idees, hi ha una qüestió fonamental en què sembla haver mirat cap a un altre costat. A parer de les entitats, “la nova normativa de terrasses elimina absolutament les distàncies mínimes de pas i diu que aquestes s’establiran amb criteris orientatius a desenvolupar posteriorment”. “Sí que diu que es respectaran les normes d’accessibilitat, però com a declaració d’intencions, ja que després elimina criteris d’espai de pas i permetrà terrasses enganxades a les façanes, les quals són la nostra referència”, avança el portaveu de l’ACIC.

De fet, ell mateix critica el fet que en el Llibre Blanc del Gremi de Restauració s’assenyalés la possibilitat de no haver d’obligar als empresaris a adaptar els seus lavabos per poder disposar de terrassa. “Per nosaltres és una barbaritat i una discriminació; les coses avançarien molt si la gent és poses en la pell d’aquell que no pot accedir a un lloc perquè hi ha un esglaó”, considera Carrey. “Si la gent reflexionés des d’aquest punt de vista, seria molt més fàcil aconseguir determinades coses, però aquells que no estan afectats ho acostumen a veure tot en termes econòmics i no com un dret”, sintetitza.

La idea d’implementar una superilla al Poble-sec ha encès el debat entre diverses entitats del territori. És viable aquest model urbanístic al barri? Tal com assenyala el president de Catalunya Camina, Joan Estevadeordal, “és un canvi de paradigma que no és nou”. Ell mateix recordaq ue “els anglesos als anys 70 i 80 ja les van començar a treballar, pel que a Barcelona hem adoptat una estratègia que no és innovadora”.

En aquest sentit, el que planteja la superilla és un canvi en la mobilitat: anar més a peu, fer servir el transport públic o utilitzar més la bicicleta en detriment del cotxe. Tot plegat, sense oblidar que “la pacificació d’aquest entorn respon al problema de contaminació que tenim: la mateixa llei ens està obligant a generar aquests canvis a escala europea”, emfatitza Estevaordal.

“A Barcelona semblava que la superilla seria benvinguda, però hi ha hagut una oposició molt radical per part de diversos col·lectius”, consideren des de Catalunya Camina, els quals confessen que “no ens hauríem imaginat mai aquesta oposició a la pacificació dels entorns”. “Evidentment que si és només un bolet al Poblenou, no té sentit; ha de ser una taca que es vagi estenent”, assumeixen.

Tor i això, des de l’entitat entenen que s’han d’adoptar noves mesures per avançar en la seva implementació, ja que “millorarà molt la qualitat dels seus veïns”. Què passa, però, amb la desviació d’una part del trànsit? “Ningú vol cotxes davant de casa, però tothom vol anar en cotxe; potser aquí és on hem de fer el canvi”, planteja el president del col·lectiu. D’altra banda, des de l’Associació Catalana per la Integració dels Cecs (ACIC), José Ángel Carrey avança que aquest estiu elaboraran una guia que inclourà els criteris a seguir a l’hora d’implementar una superilla segura per les persones amb visió reduïda.

Des del passat 4 de desembre de 2017, la instal·lació de l’ascensor en aquelles comunitats de veïns que no en disposen és obligatòria, sempre i quan algú ho demani (sigui propietàri o llogater). Així ho estableix la llei, la qual té com a objectiu fer que l’entorn físic deixi de ser un obstacle per a persones amb discapacitat. D’aquesta manera, les votacions en junta veïnal deixen de tenir cap mena de validesa (fins ara la instal·lació d’elevadors podia quedar en res si la majoria de veïns no el volia).

Què passa si la finca no té suficient espai interior per poder fer passar la cabina? Doncs tal com determina la legisalció, si fos necessari s’hauria de dur a terme una expropiació. De fet, ja s’han donat casos en què s’ha procedit a l’expropiació d’uns pocs metres quadrats a locals comercials i/o als habitatges dels veïns. Si bé aquests no es poden negar, cal tenir en compte que tenen el dret de ser indemnitzats. Tal com destaca des de l’Associació Catalana per la Integració dels Cecs, José Ángel Carrey, la norma suposa “un pas endavant important, perquè moltes vegades la gent havia d’abandonar casa seva, ja que no podia continuar vivint allà per qüestions de mobilitat personal”.