Connecta amb nosaltres

Història

90 anys de la construcció del Poble Espanyol amb motiu de l’Exposició Universal de 1929

Publicat

on

Durant tot l’any 1928 i fins al maig de l’any següent es va edificar el Poble Espanyol, a l’espai de la muntanya de Montjuïc comprés entre el carrer de Muntanyans, la Foixarda i l’avinguda del Marquès de Comillas. Està format per 117 edificis

El polític i arquitecte Puig i Cadafalch fou primer el promotor, des de 1905, i posteriorment l’organitzador de l’Exposició Internacional, fins a l’any 1925. Amb el propòsit de crear un nucli de cases que fossin un recull dels diversos estils i moments arquitectònics de la península ibèrica, es va encarregar un estudi previ als arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós, amb la participació del crític d’art Miquel Utrillo i del pintor Xavier Nogués.

Per tal de recollir la documentació necessària per fer la convenient tria i disseny dels projectes a realitzar, els quatre responsables varen fer diversos viatges per tota la Península i les Balears. Així  varen fer fotografies, anotacions i dibuixos, de les 1600 poblacions visitades, amb l’objectiu de poder bastir un recinte que sintetitzés l’essència arquitectònica i cultural d’Espanya.

Inspirant-se amb altres noms de poblacions com Barcelona, Tarragona o Badalona, el nom inicial havia de ser el d’Iberona. Però la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) apartà a Puig i Cadafalch de l’organització, i designà el marquès de Foronda, imposant tot de canvis tendents a fer desaparèixer qualsevol element de tipus catalanista. Així, es varen enderrocar les quatre columnes erigides el 1919, i la llavors projectada Iberona es passà a denominar Poble Espanyol.

Punt d’atracció turística

Com la majoria dels espais creats per a l’Exposició Internacional de 1929, el recinte tenia una vida prevista de sis mesos: el temps de durada inicial de la mostra. Malgrat això, l’èxit de públic va permetre que es conservés i que segueixi obert fins a l’actualitat, malgrat les temporades de decadència i abandó d’algunes etapes. Avui dia constitueix un punt d’atracció turístic, però també un espai de trobada per fer-hi esdeveniments socials de tota mena, i també un punt de difusió de la creació artesana i de la cultura popular. De la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, ara fa 90 anys.

 

Continua llegint

Història

La Foixarda: el nom no fa la cosa

A molts barris de la ciutat hi ha força noms de lloc que provenen d’antics propietaris de terrenys i masies de la zona

Publicat

on

La Foixarda

L’afició a patinar va ser important durant un temps, els patins no eren molt cars i en podies llogar. Ens deixaven patinar, fins i tot, al pati de l’escola de les Monges del Sortidor. Durant la meva adolescència, situada a principis dels anys seixanta del segle passat, amb d’altres amigues, pujàvem sovint a la Foixarda. L’indret em semblava aleshores llunyà i romàntic. A la pista podíem conèixer noiets de la nostra edat que ens donaven la mà per patinar plegats, cosa molt emocionant quan tens tretze o catorze anys. No tenia ni idea de què venia el nom del lloc i, en aquells anys, em preocupava de forma relativa la història del passat.

Més endavant vaig donar per fet que el nom feia referència a una bonica planta de flors blaves, encara que no l’hagués vist mai per allà. Fa uns dies vaig llegir al diari un escrit en el qual s’explicava que el nom venia de la família Foixart, propietària de les pedreres d’aquell indret. L’explicació em sembla molt adient i versemblant, ja que era habitual feminitzar els cognoms en casos semblants. Els descendents del senyor Foixart han fet una sol·licitud a l’Ajuntament per tal que rectifiqui el nomenclàtor. El nomenclàtor de carrers és un document imprescindible, amb inevitables errades i mancances, cosa que no és estranya ja que sovint els noms dels indrets no resulten gens clars i han anat canviant amb el pas del temps.

A molts barris de la ciutat hi ha força noms de lloc que provenen d’antics propietaris de terrenys i masies de la zona. L’Ajuntament, quan l’indret s’anava urbanitzant, reconvertia alguns d’aquests noms en els de famosos i coneguts. El meu carrer és diu avui Elkano però en plànols i guies del passat ve mencionat com carrer d’en Cano, que devia ser algun propietari dels terrenys pels quals es va traçar el carrer.

Continua llegint

Història

Troben un refugi antiaeri al carrer Radas

Publicat

on

Refugi Guerra Civil Radas

Durant les obres de millora del carrer Radas s’han trobat les restes de l’entrada d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil que es va començar a construir i del qual no es tenia constància documental. Els primers esglaons que donen accés al refugi es troben tallats per una canonada de gas natural que es va instal·lar l’any 1998. Els motius que justifiquen el fet que aquest refugi no hagi estat documentat, segons Francesc Jimémez, gerent del Districte de Sants-Montjuïc “és perquè mai es va acabar fent servir”.

També diu que una veïna del carrer Radas comenta que no es va completar la seva construcció perquè “hi havia una mina d’aigua molt propera que inundava permanentment el refugi”. No s’ha pogut entrar al refugi perquè està reomplert d’argila. Fins ara s’havien documentat dos refugis al carrer Concòrdia, el número 529 i 234. El fet que totes les obres que es fan al districte estiguin supervisades per arqueòlegs ha destapat aquesta nova estructura, ubicada davant el número 22 del carrer Radas, que no correspon a cap dels dos refugis fins ara documentats. El que sí s’ha verificat, és que el refugi en qüestió disposava d’una galeria de ventilació a uns 15 metres de l’accés localitzat.

Continua llegint

Història

El 20 de maig de 1963 entra en servei el transbordador aeri del port, inactiu des de la guerra

S’havia posat en marxa l’any 1931

Publicat

on

Inicialment havia estat un projecte de 1926, liderat per l’arquitecte Carles Buigas, destinat a unir la Barceloneta –torre de Sant Sebastià– i el port –torre de Jaume I, al moll de Barcelona– amb l’hotel de Miramar i tot el nou entorn de la muntanya de Montjuïc, creat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Però el problemes de finançament el varen anar postposant, fins que, després de dos anys de treballs de construcció, entrà en servei el 12 de setembre de 1931.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’aeri va deixar de funcionar i el cable transportador fou retirat. Els motius evidents foren que el port era un dels objectius més importants dels bombardejos, tant marítims com aeris. I, a més, les dues torres varen passar a tenir una funció de vigilància i defensa, que no estava pas prevista en els projectes inicials dels enginyers. En acabar la guerra, les dues torres del transbordador restaren com un mut monument arquitectònic del passat, com a mostra d’uns millors temps pretèrits.


Instal·lacions restaurades

L’any 1958, la societat Teleféricos de Barcelona, SA es va fer càrrec de les instal·lacions i, després de dos anys de treballs de restauració de les torres, de tots els mecanismes i dels tres entorns de les bases, el 20 de maig de 1963, posà en servei les cabines del nou transbordador, tot mantenint i respectant la imatge del projecte inicial d’abans de la contesa. Des de llavors fins al moment present, només ha deixat d’estar en servei entre 1995 i 1996, quan s’hi van fer importants treballs d’actualització i manteniment de les estructures.

Dades tècniques
Algunes dades tècniques de l’equipament: recorregut de 1300 metres, uns 650 metres cada recorregut; la torre de Sant Sebastià té 70 metres d’altura; la de Jaume I, 101 metres; i l’estació de Miramar es troba a 57 metres sobre el nivell del mar. Com a curiositat històrica podem explicar l’anècdota que l’11 de setembre de 1944, un grup de militants del Front Nacional de Catalunya van penjar una bandera estelada a la vora de la torre de Sant Sebastià, que el cos de bombers de la ciutat va haver d’enretirar. De la recuperació del transbordador del port a Montjuïc, un equipament espectacular i molt freqüentat per visitants i locals, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.