Connecta amb nosaltres

Història

Un balcó al Poble-sec: Evocació del Teatre Talia

Publicat

on

El Teatre Talia de Barcelona es va inaugurar el 4 d’agost de 1900 i va tancar l’abril de 1988. Dos mesos després, s’hi va produir un incendi i va ser enderrocat. Avui encara hi roman un solar sense edificar. 

Al llarg de la seva història, el teatre va tenir diferents noms: Delicias, Lírico, Trianon i d’altres. A partir de 1924 es va començar a anomenar Talia. A començament dels anys 50 va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria. Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria vaacabar per ser l’únic propietari. El 1982, després de la mort del propietari, es  va canviar el nom de Talia per Teatre Martínez Soria. La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura i s’havia renovat a fons abans de ser enderrocat. En els darrers anys s’hi van representar obres molt populars, com Violines y Trompetas, de Santiago Moncada, amb Fernando Guillén y Paco Morán, que va durar tres temporades.

En els seus primers anys de vida s’hi representaven tan sols sarsueles. Durant els anys 60 i 70 s’hi va fer molt teatre interessant. Una obra molt popular va ser El comprador de horas, de Jacques Delval, traduïda per Pemán, amb Núria Espert i Rafael Arcos que avui trobaríem carrinclona però que aleshores semblava molt forta. Un capellà compra les hores d’una prostituta amb la intenció de redimir-la amb les seves reflexions, cosa que aconsegueix, tot i que la gent malparli d’ell a causa de les seves visites casa de la pecadora. 

També s’hi havien celebrat actes diversos, com ara les celebracions del sant del director de l’Acadèmia del Carme. Al solar abandonat hi va créixer una gran i bonica figuera, però en una neteja que es va fer per tal que l’espai servís de magatzem de materials durant les obres del Paral·lel se la van carregar. A veure si un dia o un altre podem recuperar, en aquell indret, un nou teatre.

 

Continua llegint

Història

Els vivers del port eren els més productius

L’11 de setembre de 1973 es van suprimir les muscleres del port de Barcelona

Publicat

on

Port de Barcelona

El darrer terç del segle XIX començaren a fer-se les primeres explotacions industrials de musclos: els anomenats vivers. El port de Barcelona s’amplià cap al sud, cap a Montjuïc, i els primers vivers se situaren a la zona nova. El 1898, la comandància de Marina estableix un reglament per aquest ús, i el 1900 els agruparen a l’escullera oest. Nou anys després s’han de situar a la dàrsena del Morrot. Llavors hi ha 119 plataformes. Els primers intents d’eliminar-los sorgeixen el 1913; però amb un nou trasllat, ara a l’escullera est, al cap de tres anys, s’aferma la indústria.

El 1920 la producció supera les 2.700 tones, la més alta de tots els vivers de l’Estat. Poc després, amb el creixement del moviment del port i la modernització de les embarcacions s’imposa el control científic, de les aigües i dels mol·luscs que se n’obtenen. Posteriorment es destina un magatzem per instal·lar-hi tancs potabilitzadors per a la desinfecció.

El període de la Guerra Civil suposà un impàs, però no cap daltabaix, ja que els anys quaranta hi havia uns 60 vivers flotants, amb 500 cordes cadascuna, que donaven feina a uns 180 treballadors, amb una producció de més de 12.000 tones anuals.

Cap als anys 60, el govern potencià els vivers de musclos a les ries gallegues. Aquest creixement suposà també el declivi d’aquesta indústria barcelonina. A més, el port no parà de créixer, i aquelles naus, mig embarcació mig plataforma, generaven constants entrebancs. El 1963 un informe d’insalubritat fou l’inici de la seva desaparició del nostre port; perquè la zona on estaven ubicades coincidia amb la sortida d’aigües de la claveguera general de la ciutat. Dos anys després, resten poques muscleres i amb una baixa productivitat. Els dies 11 i 12 de setembre de 1973, els soldats de la comandància de Marina, ja que els alumnes en formació als vivers s’hi negaren, van tallar les cordes plenes de musclos amb destrals; i uns dies després portaren les embarcacions a alta mar, per cremar-les amb petroli. De tota la flota de vivers, tan sols 8 se salvaren i es traslladaren a Sant Carles de la Ràpita.

Els qui tenim una edat recordem els vivers de musclos que veiem quan anàvem al far, amb les golondrinas. I fins hi tot els musclos que podíem menjar en algun restaurant o paradeta que s’hi posava els festius. De la retirada de les darrers muscleres del port de Barcelona, ara fa 45 anys.

Continua llegint

Història

Històries del Paral·lel, el Teatre Arnau

Parlar del Teatre Arnau és parlar de music-hall, de cinema, de musicals i d’un espai emblemàtic del Paral·lel. Per aquesta sala han passat els millors artistes nacionals i internacionals de tots els gèneres

Publicat

on

Per

Parlar del Teatre Arnau és parlar d’un music-hall i d’un teatre de musicals. Sense cap mena de dubte aquesta és la funcionalitat més reconeguda popularment a la sala des del 1903, a banda del periode històric intermig que va funcionar com a cinema –al qual no li van faltar les varietés– entre 1930 i 1980, ‘‘un vulgar cinema de barri’’ en paraules de Miquel Badenas. El Teatre Arnau fou incialment un music-hall i de sarsuela i cap el 1910 va acollir obres de teatre de Rusiñol i d’Àngel Guimerà. L’actriu Margarida Xirgu amb el còmic Pepe Santpere protagonitzaren el vodevil Las píldoras de Hércules.

“Jo vaig néixer a l’Arnau” deia Raquel Meller i així ho certifica una placa de marbre que presideix la platea en honor al seu pas pel teatre, els anys 1911 i 1912, en reconeixement al seu gran èxit a escena interpretant de forma vibrant el gènere del cuplet. El 21 de març de 1966 es va inaugurar el seu monument davant del teatre, a la plaça que posteriorment portarà el seu nom, fet per l’escultor Josep Viladomat. ALa Vanguardia, el crític Ángel Zuñiga deia de Meller que artísticament va significar “la perfección. La medida. La intuición del pueblo que sabe de todas las aristocracias”.

Els anys 80 i 90 i el retorn del music-hall

El retorn com a sala de teatre musical fou mèrit de l’empresari Pepe Buira als anys 80, que va voler “devolverlo a la actividad para la que había sido creado, el music-hall”, presentant a les actrius Lynn Allisson (vedette), Loles León (tema estrella La Rabanitos) i Sílvia Marsó (La regadera). El 1985 el Gran Pirandello cantava la seva Bomba.

La cantant i actriu Sara Montiel va tornar al Paral·lel el 1992 i ho fa fer a l’Arnau amb la retransmisió de TVE per a tot l’estat de Ven al Paralelo, cantant els cuplets de Raquel Meller. Totes dues han triumfat als escenaris, pantalles i discogràfiques amb un mateix repertori sent l’Arnau un pont simbólic que les uneix i això sí, amb fórmules interpretatives diferents, Raquel Meller no és com la Sara Montiel, no cercava un rol sexualitzat.

Artistes i espectacles de primer nivell

El musical Chicago va ser estrenat per primera vegada a l’estat espanyol i en català l’11 de març de 1997, programat a la cartellera d’aquest emblemàtic indret durant 7 mesos i amb una gira posterior per Catalunya. Va merèixer el Premi de la Crítica de Barcelona al millor espectacle de Teatre Musical de la temporada. Aquesta versió en català va comptar amb la direcció artística i coreogràfica de Coco Comín (s’afirma que el muntatge va sortir de la seva escola de dansa) i com a director escènic va tenir a Marc Montserrat Drukker. La direcció musical va correspondre a Benjamin Davies (professor de jazz al Conservatori del Liceu) i la traducció va anar a càrrec de Roser Batalla i Roger Peña. Els personatges principals van ser interpretats per Ester Bartomeu, Àngels Marcer, Jaume Bernet, Xavier Serrat, Emma Gómez i Jaume Giró.

 Un any abans, el 1996, Mònica Green i Àngels Gonyalons van estrenar el musical de Sheldon Epps Blues en la nit, dirigit per Ricard Reguant. També el 1996 i amb el mateix director s’estrenà Rocky Horror Show  amb l’actriu, cantant i ballarina Marta Ribera. El grup Teatreneu programava el musical, dins del Festival Grec 95, De Montmatre al Paral·lel de Josep Maria Carandell i direcció musical d’Agustí Humet amb Carme Sansa entre d’altres. També van programar Buenos Aires Tango.

No podem oblidar altres grans artistes que han passat per l’Arnau, com han estat Alady, la Bella Dorita, Enric Borràs, la gran Lita Claver La Maña, Angel Pavlosvky, Joan Gimeno, Las Veneno, la Orquestra Mondragón amb Javier Gurruchaga, Golden Apple Quartet amb la seva barreja d’humor entre boleros i gospel… L’homenatge a Abracadabra, l’Un, Dos, Tres de Chicho Ibañez Serrador enregistrat al Teatre Arnau, Raphael, Celia Cruz i l’humorista Eugenio al programa de TVE de Sara Montiel.

Autor: TONI OLLER CASTELLÓ (Associació Talia Olympia)

Continua llegint

Història

Teatre Apolo (1904-1943) i (1945-1990)

Sarsueles, revista, music-hall, teatre i cinema han fet d’aquest teatre una peça fonamental del Paral·lel. L’empresari Matías Colsada va fer del local el temple de la revista i era conegut com El Palacio de la Revista

Publicat

on

Per

Teatre Apolo

El primer Teatre Apolo va ser construït segons un projecte d’Andrés Audet i inaugurat a finals d’octubre de 1904. Anteriorment, al mateix lloc, hi havia hagut des de 1901 una barraca on s’hi representaven espectacles musicals fins que una tempesta la va destrossar. Era a la part baixa del Paral·lel, entre el carrer Nou de la Rambla (abans conegut com a Conde del Asalto) i la central elèctrica del carrer Mata amb les seves tres altes xemeneies. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, un dels centres neuràlgics d’aquell animat sector del Paral·lel. Aquest primitiu Apolo tenia l’aspecte d’una gran barraca de fira i va arribar a tenir un aforament de 1.300 espectadors.

Els primers empresaris varen ser els germans Soriano (propietaris també del popular Pabellón Soriano, després Teatre Victòria), Joan Socias i Joan Mestres Calvet. 

Durant els primers anys es va programar bàsicament sarsueles, espectacles de revista i music-hall. A l’any 1911 s’hi varen projectar les primeres pel·lícules de la Gaumont en sessió contínua al preu de 10 cèntims. La iniciativa cinematogràfica però, no va resultar exitosa i el local es va tornar a orientar envers el melodrama teatral un cop acabat l’estiu de 1914. En aquell temps va destacar l’èxit de les representacions de Los muertos mandan el 1915. 

L’Apolo es va convertir en un dels referents del Paral·lel durant l’època daurada d’aquesta via barcelonina. Als anys 20 les sarsueles esdevingueren l’espectacle de més èxit del local. El 1923 s’hi va estrenar la sarsuela de Rafael Millán El dictador i el 1927 una altra sarsuela, Las alondras, de Jacinto Guerrero, ambdues amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw. Al febrer de 1928 s’hi estrenava la versió revisada de La dama enamorada de Joan Puig i Ferrater.

Acabada la Guerra Civil el cinema tornà a l’Apolo barrejat amb varietats. S’hi estrenaren films com Melodías de Broadway i Mares de China complementades amb actuacions d’artistes com El Gran Fregolino, el Trío Alonso o Rosa de Andalucía. Finalment, el local va tancar a l’agost de 1943 per reformar completament les instal·lacions i donar pas, dos anys després, a un nou Apolo i a una nova etapa en que funcionaria exclusivament com a teatre.

Segona etapa amb Matías Colsada

Després de més de dos anys tancat per obres de reforma, un nou Teatro Apolo va emergir a finals de 1945. La inauguració va ser el dia 22 de desembre amb l’estrena de dues sarsueles: Adiós a la bohemia de Pío Baroja i Pablo Sorozábal i Golondrina de Madrid de Luis Fernández de Sevilla i José Serrano.

L’any 1946 s’hi va representar la primera obra de teatre en llengua catalana durant la dictadura: El ferrer de tall de Frederic Soler, a càrrec de la companyia de Jaume Borràs. El dia 23 de novembre de 1948 s’hi va estrenar el drama en tres actes Ocells i llops, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila de primera actriu.

A mitjans dels anys 50 l’empresari madrileny Matías Colsada va prendre la direcció del teatre i el va orientar exclusivament cap als espectacles de revista, gènere del que l’Apolo esdevingué l’autèntic abanderat del Paral·lel i li va donar fama i popularitat durant tota la segona meitat del segle en què se’l coneixia com El Palacio de la Revista.

El 4 d’abril de 1990 s’hi va representar l’última funció. Després, el teatre fou totalment enderrocat i s’hi va construir un nou edifici amb un hotel (Tryp Apolo) i als baixos un nou Teatre Apolo que va continuar sent gestionat per Matías Colsada fins a la seva mort esdevinguda l’any 2000.

La història fins a l’actualitat

De 1991 a 1993 el teatre va patir una reforma integral per tal de millorar les instal·lacions i augmentar l’aforament fins a les 1.000 persones, sent un dels teatres més grans de Barcelona.

El juliol de 2017, Ethika Global Entertainment es converteix en l’empresa encarregada de gestionar el teatre, amb Ricard Reguant com a director artístic amb l’objectiu d’apostar per la qualitat i les produccions pròpies. Una de les directrius del projecte és ajudar que el Paral·el sigui un focus de les arts escèniques.

Autor: BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.