Connecta amb nosaltres

Història

Un balcó al Poble-sec: Evocació del Teatre Talia

Publicat

on

El Teatre Talia de Barcelona es va inaugurar el 4 d’agost de 1900 i va tancar l’abril de 1988. Dos mesos després, s’hi va produir un incendi i va ser enderrocat. Avui encara hi roman un solar sense edificar. 

Al llarg de la seva història, el teatre va tenir diferents noms: Delicias, Lírico, Trianon i d’altres. A partir de 1924 es va començar a anomenar Talia. A començament dels anys 50 va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria. Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria vaacabar per ser l’únic propietari. El 1982, després de la mort del propietari, es  va canviar el nom de Talia per Teatre Martínez Soria. La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura i s’havia renovat a fons abans de ser enderrocat. En els darrers anys s’hi van representar obres molt populars, com Violines y Trompetas, de Santiago Moncada, amb Fernando Guillén y Paco Morán, que va durar tres temporades.

En els seus primers anys de vida s’hi representaven tan sols sarsueles. Durant els anys 60 i 70 s’hi va fer molt teatre interessant. Una obra molt popular va ser El comprador de horas, de Jacques Delval, traduïda per Pemán, amb Núria Espert i Rafael Arcos que avui trobaríem carrinclona però que aleshores semblava molt forta. Un capellà compra les hores d’una prostituta amb la intenció de redimir-la amb les seves reflexions, cosa que aconsegueix, tot i que la gent malparli d’ell a causa de les seves visites casa de la pecadora. 

També s’hi havien celebrat actes diversos, com ara les celebracions del sant del director de l’Acadèmia del Carme. Al solar abandonat hi va créixer una gran i bonica figuera, però en una neteja que es va fer per tal que l’espai servís de magatzem de materials durant les obres del Paral·lel se la van carregar. A veure si un dia o un altre podem recuperar, en aquell indret, un nou teatre.

 

Continua llegint
PUBLICITAT

Història

El 20 de maig de 1963 entra en servei el transbordador aeri del port, inactiu des de la guerra

S’havia posat en marxa l’any 1931

Publicat

on

Inicialment havia estat un projecte de 1926, liderat per l’arquitecte Carles Buigas, destinat a unir la Barceloneta –torre de Sant Sebastià– i el port –torre de Jaume I, al moll de Barcelona– amb l’hotel de Miramar i tot el nou entorn de la muntanya de Montjuïc, creat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Però el problemes de finançament el varen anar postposant, fins que, després de dos anys de treballs de construcció, entrà en servei el 12 de setembre de 1931.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, l’aeri va deixar de funcionar i el cable transportador fou retirat. Els motius evidents foren que el port era un dels objectius més importants dels bombardejos, tant marítims com aeris. I, a més, les dues torres varen passar a tenir una funció de vigilància i defensa, que no estava pas prevista en els projectes inicials dels enginyers. En acabar la guerra, les dues torres del transbordador restaren com un mut monument arquitectònic del passat, com a mostra d’uns millors temps pretèrits.


Instal·lacions restaurades

L’any 1958, la societat Teleféricos de Barcelona, SA es va fer càrrec de les instal·lacions i, després de dos anys de treballs de restauració de les torres, de tots els mecanismes i dels tres entorns de les bases, el 20 de maig de 1963, posà en servei les cabines del nou transbordador, tot mantenint i respectant la imatge del projecte inicial d’abans de la contesa. Des de llavors fins al moment present, només ha deixat d’estar en servei entre 1995 i 1996, quan s’hi van fer importants treballs d’actualització i manteniment de les estructures.

Dades tècniques
Algunes dades tècniques de l’equipament: recorregut de 1300 metres, uns 650 metres cada recorregut; la torre de Sant Sebastià té 70 metres d’altura; la de Jaume I, 101 metres; i l’estació de Miramar es troba a 57 metres sobre el nivell del mar. Com a curiositat històrica podem explicar l’anècdota que l’11 de setembre de 1944, un grup de militants del Front Nacional de Catalunya van penjar una bandera estelada a la vora de la torre de Sant Sebastià, que el cos de bombers de la ciutat va haver d’enretirar. De la recuperació del transbordador del port a Montjuïc, un equipament espectacular i molt freqüentat per visitants i locals, ara fa 55 anys.

Continua llegint

Història

90 anys de la construcció del Poble Espanyol amb motiu de l’Exposició Universal de 1929

Publicat

on

Durant tot l’any 1928 i fins al maig de l’any següent es va edificar el Poble Espanyol, a l’espai de la muntanya de Montjuïc comprés entre el carrer de Muntanyans, la Foixarda i l’avinguda del Marquès de Comillas. Està format per 117 edificis

El polític i arquitecte Puig i Cadafalch fou primer el promotor, des de 1905, i posteriorment l’organitzador de l’Exposició Internacional, fins a l’any 1925. Amb el propòsit de crear un nucli de cases que fossin un recull dels diversos estils i moments arquitectònics de la península ibèrica, es va encarregar un estudi previ als arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós, amb la participació del crític d’art Miquel Utrillo i del pintor Xavier Nogués.

Per tal de recollir la documentació necessària per fer la convenient tria i disseny dels projectes a realitzar, els quatre responsables varen fer diversos viatges per tota la Península i les Balears. Així  varen fer fotografies, anotacions i dibuixos, de les 1600 poblacions visitades, amb l’objectiu de poder bastir un recinte que sintetitzés l’essència arquitectònica i cultural d’Espanya.

Inspirant-se amb altres noms de poblacions com Barcelona, Tarragona o Badalona, el nom inicial havia de ser el d’Iberona. Però la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) apartà a Puig i Cadafalch de l’organització, i designà el marquès de Foronda, imposant tot de canvis tendents a fer desaparèixer qualsevol element de tipus catalanista. Així, es varen enderrocar les quatre columnes erigides el 1919, i la llavors projectada Iberona es passà a denominar Poble Espanyol.

Punt d’atracció turística

Com la majoria dels espais creats per a l’Exposició Internacional de 1929, el recinte tenia una vida prevista de sis mesos: el temps de durada inicial de la mostra. Malgrat això, l’èxit de públic va permetre que es conservés i que segueixi obert fins a l’actualitat, malgrat les temporades de decadència i abandó d’algunes etapes. Avui dia constitueix un punt d’atracció turístic, però també un espai de trobada per fer-hi esdeveniments socials de tota mena, i també un punt de difusió de la creació artesana i de la cultura popular. De la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, ara fa 90 anys.

 

Continua llegint

Història

1908 |  Barcelona compra la finca Laribal de Montjuïc

Ara hi ha l’Escola del Bosc i els jardins de Laribal

Publicat

on

En el darrer quart del segle XIX, l’advocat Laribal va comprar uns terrenys en la zona mitjana de la muntanya de Montjuïc, orientada cap als antics portals de Sant Pau i de Sant Antoni de la muralla de la ciutat.

Josep Laribal i Lastortras, (Barcelona 1839-1904), fou jutge, advocat i periodista, i arribà a ser director i propietari del diari republicà El Diluvio. Fou també l’amo dels Banys Orientals i de la finca enjardinada de Montjuïc.

Anys després de la seva mort, el 1908 o el 1909, la data varia segons les fonts, la seva família va vendre la finca a l’Ajuntament de Barcelona. A partir d’aquesta antiga finca, va desenvolupar-se en diverses etapes, la creació de diferents equipaments de la ciutat. El més conegut fou l’obertura de l’Escola del Bosc de Montjuïc, primera experiència d’ensenyament enmig de la natura. El 8 de maig de 1914 s’inaugurà, sota la direcció de la pedagoga Rosa Sensat.

Els jardins de Laribal

També el 1914 s’obrí la carretera de Miramar. D’altra banda, l’Ajuntament encarregà a Josep Amargós l’enjardinament i urbanització general de la muntanya. Així, la revetlla de Sant Joan de 1910 s’inauguraren els primers jardins públics de Montjuïc, els jardins de Laribal. Malgrat això, un nou projecte de més abast, com foren els treballs de condicionament de l’exposició de 1929 propiciaren que aquests jardins, com avui els coneixem, es duguessin a terme per part del francès JC Nicolas Forestier i el llavors jove arquitecte Rubió i Tudirí, amb els enjardinaments que anaven des de l’Escola del Bosc fins a l’actual Museu Etnològic i la font del Gat, inaugurats el 1922. Aquests jardins –amb els seus bancs, pèrgoles, sortidors, canalitzacions que formen un conjunt força peculiar–, es remodelaren el 2002, després d’anys de sever deteriorament.

Cal considerar també que en anys posteriors i en terrenys propis o propers a la finca Laribal també s’hi instal·laren més equipaments: la piscina de salts, l’estació del funicular, la Fundació Joan Miró, el Museu Etnològic, el Teatre Grec, el roserar Amargós i l’Umbracle. Així, veiem la importància real que va tenir l’operació de compra de l’antiga propietat del periodista i advocat. De l’adquisició de la finca Laribal per part de l’Ajuntament de Barcelona, ara fa 110 anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.