Connecta amb nosaltres

Història

Un balcó al Poble-sec: Evocació del Teatre Talia

Publicat

on

El Teatre Talia de Barcelona es va inaugurar el 4 d’agost de 1900 i va tancar l’abril de 1988. Dos mesos després, s’hi va produir un incendi i va ser enderrocat. Avui encara hi roman un solar sense edificar. 

Al llarg de la seva història, el teatre va tenir diferents noms: Delicias, Lírico, Trianon i d’altres. A partir de 1924 es va començar a anomenar Talia. A començament dels anys 50 va ser adquirit per Ignacio F. Iquino i Paco Martínez Soria. Iquino va anar cedint la seva part i Martínez Soria vaacabar per ser l’únic propietari. El 1982, després de la mort del propietari, es  va canviar el nom de Talia per Teatre Martínez Soria. La sala tenia platea i dos pisos, en forma de ferradura i s’havia renovat a fons abans de ser enderrocat. En els darrers anys s’hi van representar obres molt populars, com Violines y Trompetas, de Santiago Moncada, amb Fernando Guillén y Paco Morán, que va durar tres temporades.

En els seus primers anys de vida s’hi representaven tan sols sarsueles. Durant els anys 60 i 70 s’hi va fer molt teatre interessant. Una obra molt popular va ser El comprador de horas, de Jacques Delval, traduïda per Pemán, amb Núria Espert i Rafael Arcos que avui trobaríem carrinclona però que aleshores semblava molt forta. Un capellà compra les hores d’una prostituta amb la intenció de redimir-la amb les seves reflexions, cosa que aconsegueix, tot i que la gent malparli d’ell a causa de les seves visites casa de la pecadora. 

També s’hi havien celebrat actes diversos, com ara les celebracions del sant del director de l’Acadèmia del Carme. Al solar abandonat hi va créixer una gran i bonica figuera, però en una neteja que es va fer per tal que l’espai servís de magatzem de materials durant les obres del Paral·lel se la van carregar. A veure si un dia o un altre podem recuperar, en aquell indret, un nou teatre.

 

Continua llegint

Història

La vaga de La Canadenca va durar 44 dies

Una de les conseqüències d’aquesta vaga fou l’establiment de la jornada laboral de vuit hores

Publicat

on

La central tèrmica de les tres xemeneies del Paral·lel, oberta l’any 1896, la primera de tot l’Estat, l’any 1919 pertanyia a l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca, amb capital d’aquell país.

A finals de 1918, als treballs de construcció del pantà de Camarasa, ja va haver-hi una vaga que es convertí en general de les comarques de Lleida. El gener de 1919, al departament de facturació de la central del Paral·lel s’establiren modificacions que suposaven la reducció dels salaris dels treballadors. Aquests demanaren l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la  Confederació Nacional del Treballs, la CNT. L’empresa respongué amb l’acomiadament de 8 treballadors del departament afectat. El dia 5 de febrer s’inicià la vaga de tot aquest departament. La resposta patronal fou l’acomiadament de 140 treballadors més. El dia 8 ja estava aturada tota la central del Paral·lel.

La tensió va anar creixent i un cobrador fou assassinat. El dia 21, la CNT declarà la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d’Aigües). Barcelona quedà a les fosques, sense diaris, sense tramvies i amb moltes fàbriques aturades. L’empresa donà un termini de retorn dels treballadors abans del dia 6 de març, sota amenaça d’acomiadament. Llavors, el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà lacensura roja, sobre les notícies periodístiques que eren contràries als vaguistes.

Obrers empresonats

El dia 9 el capità general de Catalunya ordenà la mobilització dels empleats de les empreses d’aigua, gas i electricitat. La mesura no tingué efecte perquè els vaguistes que es presentaven es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc, va ser uns 3.000 obrers empresonats. La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. El 15 i el 16 de març, es reuniren els representants de La Canadenca i del Comitè de Vaga, amb el representant del govern. I el 17 s’arribà a un acord per  posar en llibertat als treballadors empresonats; la readmissió dels vaguistes; el pagament de la meitat dels dies de la vaga; l’establiment de la jornada de 8 hores; i l’aixecament de l’estat de guerra.

Per corroborar l’acord la CNT convocà el 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, amb més de 20.000 treballadors. Tancà el míting Salvador Seguí. De la vaga de La Canadenca, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

Elena Jordi, actriu i empresària teatral

Publicat

on

Elena Jordi va ser el nom artístic de Montserrat Casals i Baqué. Havia nascut a Cercs, l’any 1882, i va ser actriu i empresària teatral, fins i tot directora de cinema. Es va establir a Barcelona, l’any 1906, en un estanc on anava gent de la vida bohèmia barcelonina. Allà va conèixer el fill de l’escenògraf Soler i Rovirosa. Aquest important escenògraf havia tingut el seu taller al nostre barri.

Aviat va debutar al teatre i va anar assolint fama i categoria. Va treballar amb Pepito Santpere, en els seus famosos i populars vodevils, tot i que sembla que van acabar barallats. Va fer teatre de categoria, d’autors com Wilde, Feydeau o Rusiñol. Va acabar per tenir companyia pròpia, l’any 1914, sense deixar de banda el gènere més popular del vodevil en català, amb textos que autors com Rusiñol escrivien amb pseudònim. Va actuar força al Paral·lel i a d’altres teatres, com el Goya. Un seu gran projecte va ser el de la construcció d’un nou teatre, a l’edifici, tancat des de fa anys, que seria el Palau del Cinema. Ella mateixa va fer i dirigir cinema.

A partir de l’any 1929 es tenen poques dades sobre l’actriu. També se sap poca cosa sobre la seva relació amb Cambó, amb qui va tenir amistat i que la podia haver assessorat a l’hora del projecte del teatre. Se sap que va morir, no massa gran, el 1945, essent enterrada al cementiri de Les Corts. Josep Cunill i Canals va escriure un llibre sobre ella: Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel, editat l’any 1999 pel Centre d’Estudis Musicals del Berguedà, L’Espill. Encara és avui el llibre amb més dades sobre aquesta gran actriu.

Continua llegint

Història

El gos guardabarreres del cremallera de Montserrat

Publicat

on

Per

El tren cremallera que uneix Monistrol amb Montserrat va ser inaugurat el 1892 i va donar servei fins el 1957, quan es va tancar. El 2003 es va obrir novament al públic amb nous equipaments i tecnologies. El trajecte del cremallera creuava la carretera que anava de Monistrol a Montserrat (actualment aquest punt disposa d’un pont de ferro). El pas a nivell estava dotat amb unes barreres per impedir el pas de vehicles quan passava el cremallera.

Les barreres eren accionades manualment per un treballador del cremallera, el guardabarreres. Aquests treballadors durant molts d’anys acostumaven a disfressar de guardabarreres el seu gos (conegut popularment com el gos de la casilla), de forma que la gent que passava amb el cremallera li llançava alguns cèntims. Aquest gos en realitat van ser molts gossos, fins a 30. Un cop tancat el cremallera, el costum de llençar propines al gos de la casilla va continuar per part de les persones que viatjaven en autobús. Fins i tot, els gossos guardabarreres sortien a l’auca de Montserrat amb la frase: “Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla”.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.