Un debat que sovint apareix al voltant de la Diada de Sant Jordi és si aquesta jornada realment hauria de ser la Diada Nacional de Catalunya. Cal avançar que aquesta proposta no ha de menystenir en cap cas la rellevància social i política de l’11 de setembre, però sembrar l’interrogant és completament legítim. Només s’ha de tenir en compte les sensacions que generen una jornada i l’altra a la societat catalana: mentre que una és la commemoració d’un succés històric, l’altra és la celebració de l’amor i la cultura.

Per poder dotar d’una major perspectiva mundial a la Diada de Sant Jordi, just l’any 2017 els responsables polítics estatals i nacionals van arribar a un acord per plantejar a la Unesco la possibilitat d’incorporar la Diada de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Tota una aposta per trencar el sostre de vidre, sense arribar a desvirtuar, una de les jornades anuals que més s’estimen els catalans. Només cal posar blanc sobre negre: Sant Valentí sempre ha quedat eclipsat pel dia de la rosa i el llibre.

Més enllà de suposar un reconeixement mundial al 23 d’abril català, el fet d’incorporar Sant Jordi al catàleg de la Unesco també permetria dinamitzar un sector econòmic que encara està predisposat a apostar per la cultura, i més concretament, per la lectura. Només cal passejar pels carrers del Poble-sec per adonar-se’n de com els llibres han tornat a entomar el protagonisme en alguns locals que semblaven destinats a l’oci recreatiu.

Davant d’aquesta dinàmica en positiu, cal reclamar als responsables polítics i actors econòmics que tornin a entomar la candidatura de Sant Jordi a la Unesco. Si bé la proposta continua en peu, només cal repassar les agendes i les hemeroteques per observar com el que l’any 2016 va ser una primera idea i al 2017 una candidatura, ara al 2019 ha quedat en res més que fotografies del passat. Resulta vital recuperar aquell esperit de treball en xarxa per aconseguir no només el reconeixement mundial, sinó per generar noves dinàmiques a una festa que cada any inunda els carres de llibres i roses.

Encara que d’entrada no pugui semblar possible, s’ha de tenir en compte que la Festa del Llibre ha evolucionat amb el pas dels anys i encara podria evolucionar més. Més enllà d’imaginar la possibilitat que sigui jornada festiva en un futur, cal tenir present que en realitat la Diada no sempre ha estat lligada al patró de Catalunya. Impulsada per l’editor Vicent Clavel per promoure el llibre a Catalunya, la primera Diada va ser el 7 d’octubre de 1927. Dos anys després els llibreters van sortir un 23 d’abril, i l’èxit va propiciar el canvi de data, per tal de coincidir amb la mort de Miguel de Cervantes i William Shakespeare. Per tant, a l’origen no hi havia ni roses ni cavallers.

Aquest èxit, però, ni molt menys ha d’esborrar del mapa totes aquelles persones que es dediquen any rere any a fer possible la Diada. Només cal tenir en compte un fet que fins i tot supera la màgia de la tradició: regalar un llibre o una rosa qualsevol dia genera més il·lusió que no pas el dia 23.
A tots els lectors, feliç Diada i que cada dia sigui Sant Jordi.