Connecta amb nosaltres

Història

El Teatre Còmic i la seva ‘Alameda’

Publicat

on

L’any 1905 es va inaugurar el Teatre Còmic, als números 87 i 89 del Paral·lel. L’espai era molt gran, anava des del carrer Poeta Cabanyes al de Tapioles. Gràcies a la seva extensió, a més a més del teatre, hi havia el Gran Cafè del Teatre Còmic i una zona enjardinada, pel costat del carrer de Tapioles, que permetia fer espectacles a la fresca. El projecte de l’edifici era obra de l’arquitecte Raspall.

Al principi va estar dedicat a la sarsuela i a partir dels anys vint va acollir moltes revistes musicals, com les de Manolo Sugrañes, que sempre havien de tenir títols de sis lletres: Yes-yesMis-mis… També s’hi van fer campionats de boxa i concursos de ball de resistència, que avui ens semblarien cruels i absurds.

Moltes companyies madrilenyes actuaven al Còmic. Durant els anys cinquanta van ser molt populars les elegants revistes dels Vienesos. Artistes emblemàtics com Carmen de Lirio, Antonio Amaya, Alady o Mary Santpere van actuar al teatre, que va estar en actiu fins l’any 1962. Estava en mal estat i calia fer molts arranjaments. El tancament definitiu va esdevenir el 17 de maig de 1962, després d’alguns espectacles amb poc públic i que la venda d’entrades també es restringia a causa de l’estat de l’edifici. L’especulació immobiliària i els canvis en les tendències d’oci van contribuir al seu trist final.

El gran Alady es va voler fer una fotografia amb el teatre buit, abans no s’enderroqués.  El darrer empresari, Joaquim Gasa, va recuperar la revista, amb títols com ara: ¡Taxi… al Cómico!Delirio en el CómicoTodos al Cómico… L’Alameda era tot un reclam, a l’estiu, ja que s’hi estava molt bé, s’hi feien varietats, ball i passis de cinema.

Continua llegint

Història

Santiago Rusiñol, un autèntic home d’èxit

Publicat

on

Medio siglo de vida Barcelonesa (Marius Verdaguer, 1957) és un dels molts llibres que es van publicar durant la postguerra i que evocaven anècdotes del passat. Una que és al llibre evoca l’èxit de Rusiñol al Pavelló Soriano, que feia poc que es deia Teatre Victòria, amb L’Auca del Senyor Esteve, el 1917. Santiago Rusiñol (1861-1931) era un home d’èxit, els seus quadres s’exposaven a la Sala Parés, i es venien molt bé, no parava d’estrenar i publicar, i havia guanyat el premi Fastenrath. L’obra comptava amb actors com Josep Santpere, August Barbosa, Avel·lí Galceran i les germanes Emília i Antònia Baró. Els decorats eren de Maurici Vilumara, Salvador Alarma i Oleguer Junyent.

Quan es va arribar a les cinquanta representacions l’empresari Blasco va voler retre un homenatge a l’autor. Aquest hi va estar d’acord, doblant els preus i donant els beneficis a l’admirable Casa de Família de Mossèn Pedragosa, capellà i pedagog, molt implicat en el tema social. La processó del Corpus de l’obra, que en la ficció surt de Santa Maria del Mar, es va recrear al teatre, i va aplegar un munt de gent famosa del moment de diferents àmbits: el dibuixant Bagaria, Catalina Bárcena, Enric Borràs, vestit de capellà, el músic Enric Morera, el publicista Julio Camba, i molts més, escenògrafs, escriptors, gent de l’escena, pintors, polítics… El barri de La Puntual era un barri mariner i entre el públic de ficció s’hi podien trobar indians, peixaters, mariners, i famosos com Ramon Casas. També hi va col·laborar l’actriu Catalina Bárcena i tancava la processó el mateix Rusiñol alçant una bandera gremial. Va haver-hi parlaments i recitals de poemes, entusiasme, molts aplaudiments i un bon recapte.

Continua llegint

Història

23 de maig de 1954: Creació de l’Hospital de Sant Pere Claver

Publicat

on

El 1945, el bisbat de Barcelona crea la dues parròquies al Poble-sec: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver; però fins 1948 aquesta darrera, que comprèn la zona del barri entre el Paral·lel i Montjuïc, des del carrer Roser fins al port, no és atorgada a la Companyia de Jesús, amb el pare Lluís Artigues com a primer mossèn. Aquella part del Poble-sec i les properes –el port, el Raval i les barraques de Montjuïc– estaven força depauperades, i aviat el mossèn copsa que cal atendre les carències socials i humanes. De manera que, amb l’argument de les tasques catequètiques i amb la col·laboració de voluntaris,  guanya la confiança creixent de les persones afectades: organitzen berenars per als nens, fan trobades i projeccions de cinema; i així aconsegueixen atraure feligresos i generen complicitat. Es crea l’escola i també s’hi fan activitats per a les mares.

La seu parroquial és a Vila i Vilà, 14; però fins el 1952 no s’hi celebra la primera missa, gràcies a ajudes del Congrés Eucarístic Internacional. Tot això ens explica que les prioritats d’aquesta singular demarcació no eren gaire similars a les de la resta, perquè la preocupació per les condicions de vida dels feligresos passa per davant de tot.

Així, el gener de 1950, havia entrat en servei el dispensari parroquial, que comptava amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. A poc a poc, la tasca del dispensari  creix i, als tres anys, ja s’hi han tractat més de 55.000 casos; i hi treballen 12 metges i 19 infermeres.

El juny de 1953 es posa la primera pedra del futur hospital, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer; i el 23 de maig de 1954 s’inaugura l’Hospital Sant Pere Claver, orientat inicialment a la pediatria, a la dermatologia i a l’oncologia. Els dos metges especialistes son els doctors Mercadal Peyri i Umbert de Torrescasana. Amb els anys, el centre va creixent en cos assistencial, en especialitats i en població atesa i adquireix prestigi investigador i formatiu.

En accident de trànsit, el juliol de 1965, mor el pare Artigues. Aquest trist fet, lluny d’estroncar la trajectòria del centre, esperona els voluntaris a prosseguir la tasca amb més intensitat. I així és  durant gairebé una dècada; quan, l’agost de 1974, el centre tanca perquè molt del material era obsolet. Fins que l’estiu següent, arribat un nou grup de religioses encapçalades per sor Antonia Larrea aconsegueix renovar els equipaments de manera que l’octubre se n’autoritza la reobertura.

Des de llavors, l’hospital no ha deixat mai de donar servei; tot i que en l’actualitat la seva funció no és hospitalària, sinó ambulatòria; a causa que la divisió hospitalària no el contemplava en el mapa de la ciutat. Des de 2004 el centre ha continuat donant serveis en proves de diverses especialitats mèdiques i, sobretot, en l’atenció a la salut mental. Així, l’octubre de 1991 s’inaugura el nou hospital, amb planta baixa i dos pisos, que el 9 de setembre de 2009 s’amplia fins a cinc plantes, tal com és avui dia. De la inauguració de l’Hospital de Sant Pere Claver, ara fa 70 anys.

Continua llegint

Història

Bar Las Arenas i El Ruedo

On estava situat aquest històric bar avui s’aixeca l’ascensor que porta al mirador del centre comercial

Publicat

on

Per

Coincidint amb la preparació de l’Exposició Internacional de 1929 i la urbanització de la Plaça Espanya i el seu entorn, la Plaça de Toros Les Arenes va iniciar també un procés de reforma d’alguns dels espais del seu recinte, que incloïa la construcció d’un bar annex situat a l’arrencada del carrer Tarragona. Des de la inauguració de la plaça de braus a començaments de segle fins aleshores, l’espai esmentat havia estat ocupat per una pujada que permetia accedir a l’entrada principal de la plaça, que quedava situada a un cinc metres per sobre de la cota del nivell del carrer.

Concessió en concurs públic el 1929

El nou local s’emplaçaria al costat d’aquesta rampa d’accés al recinte taurí on també estaven sectoritzats diversos espais per cavallerisses i corrals on romania el bestiar mentre esperava l’hora de la lídia i la sortida a la plaça. Aquests espais, que pràcticament envoltaven tot el perímetre de la plaça –llevat del frontal amb la Gran Via–, van ser retallats en part a la cantonada de la plaça Espanya amb l’inici del carrer Tarragona per donar cabuda al bar restaurant que s’hi construiria. La concessió del bar, mitjançant lloguer, va sortir a concurs públic a l’estiu de 1929. Fins aleshores locals de l’entorn com La Pansa o La Montera havien compartit l’ambient i el debat taurí entre els parroquians i aficionats a la fiesta nacional.

Terrassa en un lloc privilegiat

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local fou incorporat a la llista de Restaurants Populars. Acabada la Guerra Civil el bar reprengué la seva activitat i oferia també servei de restaurant a la carta. La seva terrassa seguia sent un lloc privilegiat per admirar la plaça i l’entrada del recinte de l’Exposició, que amb el pas del anys va acollir les múltiples Fires i Congressos que s’hi celebraven. Pel seu emplaçament, força assolellat a partitr del migdia, calia protegir la terrassa del sol mitjançant uns amplis tendals, davant d’un dels accessos al Metro Transversal i d’un brollador de benzina.

Última etapa com El Ruedo

No obstant, la vida del Bar Las Arenas, que en la seva darrera etapa es va anomenar El Ruedo, estigué sempre vinculada a la plaça de toros, que començà a traspuar una creixent decadència a partir de la dècada dels anys 80. Les corrides ja havien passat a millor vida i les especulacions sobre el seu futur començaven a proliferar. Finalment, coincidint amb l’última dècada del segle XX s’acabà la darrera concessió i el bar fou tancat i barrat juntament amb la profunda degradació de la plaça. El nou projecte de conversió de la plaça de toros en centre comercial no va contemplar el manteniment del petit edifici de l’històric Bar Las Arenas, posteriorment El Ruedo, que fou finalment enderrocat. Allà s’hi aixeca avui l’ascensor que dóna accés al mirador del Centre Comercial Arenas.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024