El solar del Teatre Talia-Martínez Soria, buit des de fa tants anys, està ocupat per uns habitatges precaris de gent sense sostre i percebo, pel que es veu des del Paral·lel, que ha tornat a créixer una figuera que va assolir proporcions respectables i va ser tallada amb motiu d’una neteja que es va fer per tal de desar allà els materials d’unes obres que es feien a l’avinguda.

L’enyorat teatre es va inaugurar l’any 1900.  Va tancar el 1987, després d’un incendi sospitós, tot i que era una sala en condicions i molt agradable, renovada no feia gaire. Va tenir noms diferents, Delícies, Líric, Trianon, Madrid-Concert…

També s’hi va fer cinema en algun moment. L’any 1924 va passar a dir-se Talia, un bonic nom amb el qual el recordem. Quan es va inaugurar s’hi va fer molta sarsuela. També s’hi havia fet circ. En els anys cinquanta va ser adquirit per Iquino i Martínez Soria, qui, al capdavall en va esdevenir l’únic propietari. El teatre va acabar per dur el seu nom, a partir de 1982.

Durant les gires de Martínez Soria es feia teatre molt variat, amb obres de pes i d’actualitat, com ara les de Buero Vallejo o Fassbinder. Hi van passar grans actors i actrius, Concha Velasco, Lola Herrera, Mary Carrillo, Julio Núñez i molts més. Més endavant es va especialitzar en teatre d’entreteniment, com Violines y trompetas, amb Fernando Guillén i Paco Morán.  També va fer temporades en català, amb obres com En Baldiri de la Costa, amb Pau Garsaball.

El director de l’Escola del Carme, del carrer de Tapioles, el senyor Llucià, celebrava allà el seu sant, amb una festa escolar molt lluïda.

Des de 1905 Puig i Cadafalch impulsa la promoció d’una nova exposició internacional a Barcelona, després de la de 1888. Aprofitant l’expansió de l’energia elèctrica, el 1913 es proposa fer a la muntanya de Montjuïc una Exposició d’Indústries Elèctriques per a l’any 1917. Però, l’esclat de la primera guerra mundial motiva un llarg ajornament de l’esdeveniment. Tot i això, el projecte no es abandonat en cap moment; i així, el pla general s’aprova el 1915; el 1917 comencen les obres al recinte i a la muntanya de  Montjuïc i el 1923 conclouen totes les obres del projecte.

Cop d’estat i ajornament

Però aquest mateix any, el general Primo de Rivera fa un cop d’estat i tots els criteris de l’esdeveniment es canvien i es post-posa l’esdeveniment fins el 1929 per organitzar l’Exposició Internacional de Barcelona. A més, el comissariat de l’Exposició s’encarrega al marquès de Foronda i les Quatre Columnes de les escalinates que pugen al Palau Nacional s’enderroquen l’any 1928 i deixen un espai, el que porta de la plaça d’Espanya fins al Palau Nacional, per urbanitzar i dotar d’ús i contingut.

En aquest moment, l’enginyer Carles Buïgas rep l’encàrrec de dissenyar la urbanització d’aquest espai. Amb els jocs d’aigua i llums, la seva proposta aconsegueix crear una perspectiva àmplia i acollidora a qui arriba a la plaça d’Espanya per adreçar-se als palaus i espais expositius. Amb la feina de més de tres mil treballadors i en menys d’un any el conjunt de cascades, estanys i brolladors, amb els dispositius de llum estan llestos per a la inauguració, el 19 de maig de 1929.

De l’Exposició a l’actualitat

Constitueix un dels elements més espectaculars de la mostra i, tot i haver estat pensada exclusivament per a l’Exposició, continua funcionant els anys posteriors. La guerra i la postguerra motiven l’abandó i el desballestament de part dels equipaments; però el 1954, el mateix Buïgas aconsegueix la posada al dia dels mecanismes del brollador central i de la il·luminació. Els anys 80 s’hi incorpora música, el 1992 s’hi fa una restauració provisional, que fou feta de manera més aprofundida i àmplia entre 1994 i 1998. De la inauguració de la Font Màgica, ara fa 90 anys.

L’any 1905 es va inaugurar el Teatre Còmic, als números 87 i 89 del Paral·lel. L’espai era molt gran, anava des del carrer Poeta Cabanyes al de Tapioles. Gràcies a la seva extensió, a més a més del teatre, hi havia el Gran Cafè del Teatre Còmic i una zona enjardinada, pel costat del carrer de Tapioles, que permetia fer espectacles a la fresca. El projecte de l’edifici era obra de l’arquitecte Raspall.

Al principi va estar dedicat a la sarsuela i a partir dels anys vint va acollir moltes revistes musicals, com les de Manolo Sugrañes, que sempre havien de tenir títols de sis lletres: Yes-yes, Mis-mis… També s’hi van fer campionats de boxa i concursos de ball de resistència, que avui ens semblarien cruels i absurds.

Moltes companyies madrilenyes actuaven al Còmic. Durant els anys cinquanta van ser molt populars les elegants revistes dels Vienesos. Artistes emblemàtics com Carmen de Lirio, Antonio Amaya, Alady o Mary Santpere van actuar al teatre, que va estar en actiu fins l’any 1962. Estava en mal estat i calia fer molts arranjaments. El tancament definitiu va esdevenir el 17 de maig de 1962, després d’alguns espectacles amb poc públic i que la venda d’entrades també es restringia a causa de l’estat de l’edifici. L’especulació immobiliària i els canvis en les tendències d’oci van contribuir al seu trist final.

El gran Alady es va voler fer una fotografia amb el teatre buit, abans no s’enderroqués.  El darrer empresari, Joaquim Gasa, va recuperar la revista, amb títols com ara: ¡Taxi… al Cómico!, Delirio en el Cómico, Todos al Cómico… L’Alameda era tot un reclam, a l’estiu, ja que s’hi estava molt bé, s’hi feien varietats, ball i passis de cinema.