Parlem dels teus inicis en el món del teatre. Sempre vas saber que series actriu?
Quan era joveneta anava a classes de teatre a l’escola l’Arc, però pensava que dedicar-se a aquesta professió era impossible si no tenies els pares o algú proper que s’hi dediqués. I també pensava que no es podia viure del teatre, cosa que al llarg dels anys he pogut confirmar (riu). Vaig pensar que era millor estudiar una carrera i vaig optar per filologia i lletres.

Després de la carrera reprens el teatre?
Jo coneixia la Isona Passola i la Rosa Novell perquè havíem fet teatre juntes, un dia –quan ja havia acabat la carrera– em van dir que necessitaven una persona que fes de Palas Atenea a Les Troianes, que es representava al Grec sota la direcció de Joan Lluís Bozzo. Vaig accedir encantada, a mi m’agradava el teatre i en aquell moment ja anava a l’Insitut del Teatre, on estudiava mim i pantomima. Volia treballar bé el cos i la veu abans d’estudiar interpretació, però mai vaig pensar que em dedicaria a ser actriu i que em pagarien per fer-ho. Després em va sorgir l’oportunitat de fer Terra Baixa i un espectacle de Joan Brossa dirigit per Fabià Puigserver. En aquells moments no era com ara, era més fàcil: la gent sabia que feies teatre i t’oferien papers.

I quan vas decidir marxar a estudiar a l’estranger?
Quan vaig acabar els tres cursos de mim i pantomima vaig fer uns altres dos de veu i aleshores vaig començar a estudiar interpretació per lliure a l’Institut del Teatre, però els professors d’interpretació no oferien els mètodes que a mi m’interessaven, així que vaig demanar una beca Fulbright i me’n vaig anar a estudiar dos anys a Nova York i després a París.

Se’t van obrir més portes quan vas tornar a Barcelona?
Al contrari! Aleshores jo ja tenia més de 30 anys, ja no podia fer tants papers de joveneta, havia sortit de la roda i, tot i que tenia més formació, vaig veure que seria molt complicat viure del teatre perquè ja no em cridaven. Si volia fer teatre, havia de ser jo mateixa qui el produís, i així ho vaig fer: la primera obra que vaig produir va ser El Camí de la Meca, amb una directora americana, també vam fer Anuncis Classificats a la Villarroel, La casa de nines, etc.

Durant la teva trajectòria has fet, sobretot, teatre clàssic…

M’agrada molt el teatre de la paraula i on està més ben articulat és en el món clàssic. Al teatre contemporani la paraula hi és però no és la matèria fonamental. El teatre clàssic està fet sobre la llengua i a mi m’agrada molt la poesia i el llenguatge.

Anem ara a la teva etapa com a directora del teatre Akadèmia. Com hi vas anar a parar?
Jo ja portava una trajectòria llarga com actriu i feia més de 20 anys que donava classes a l’Institut del Teatre. La persona que tenia els diners, l’Elsa Peretti, a qui jo coneixia molt, feia molts anys que em deia que havíem de fer un teatre. Jo ho veia com una cosa molt difícil però el 2007 va sorgir la oportunitat d’engegar aquest projecte des de zero i m’hi vaig llançar. Com que jo no havia portat mai cap teatre li vaig dir que no volia cobrar, perquè no sabia com sortiria tot plegat i perquè volia llibertat total.  Tenia clar que volia que fos una sala acollidora, que els diners que ens donava l’Elsa s’aprofitessin bé i ajudar a que actors bons que no eren coneguts poguessin treballar. Crec que ho vaig aconseguir.

Treballes durant 10 anys a l’Akadèmia sense cobrar res?
Res. Jo no faig teatre per diners, faig teatre per amor. El meu objectiu principal era (i és) que hi hagués un espai de teatre més enllà de l’Star System, cosa que no hi ha manera que s’entengui. Per això treballo i per això no vaig cobrar a l’Akadèmia, perquè a mi l’Star System no m’interessa, em nego a entrar en aquesta dinàmica. Aleshores, quan vaig marxar del teatre Akadèmia perquè veia que començava a perdre llibertat de decisió i que tenia més il·lusió per altres coses, l’Elsa va voler pagar-me una xifra pels anys de feina al teatre, i així va ser com vaig poder comprar això.

Dau al Sec. Què és aquest espai?
Dau al Sec encara no és. És com un fill que acaba de néixer i l’únic que sé és que és fill meu. El que et puc dir és que vull fer un teatre que aporti humanització, un teatre amb valors i que aporti alguna cosa a aquest barri.

Un teatre de barri.
M’encantaria. Vull que les arts escèniques tinguin una funció social. Fer tallers per als nens i fer una coral per a gent gran i nens, perquè penso que això aportaria molta alegria. També volem fer teatre amb aficionats, teatre artesanal, de laboratori. I que el teatre pugui ajudar a pensar i a debatre sobre coses que normalment no ens plantegem. Estic oberta a totes les propostes de gent que vulgui aprofundir en els temes, lluny de frivolitats. Al teatre hi ha molt narcisisme i molt ego, dues coses molt destructores però necessàries per vendre, i jo vull fugir d’això.

Tens una idea romàntica del teatre, de l’art…
Per a mi l’art és tan important com respirar, com sentir l’amor i compartir-lo.

Què el va motivar per començar en el món de les arts marcials?
Quan era petit, molts diumenges anava amb el meu pare i el meu avi al Gran Price i al Salón Iris, uns locals on es feia lluita greco-romana i boxa, però la meva motivació real per començar en les arts marcials va ser la necessitat de defensar-me: quan era adolescent vivia a barris perifèrics de Barcelona on hi havia mal ambient, molta violència i alguna vegada m’havia endut un ensurt…

I des d’aleshores no ha deixat de practicar… Quins estils domina?
Toco diversos estils: el kungfu, que són unes tècniques més fortes, més ràpides; i el taitxí, que a Occident ha arribat més per motius terapèutics i d’autoconeixement.

Quina és la filosofia que hi ha darrera d’aquesta disciplina?
El taitxí és una tècnica taoista, és l’emblema del ying i el yang i tant els moviments com la respiració es fan d’acord amb aquests dos principis, però el taitxí no està tan vinculat a la religió o a la filosofia com a l’humanisme, sempre tenint present la dualitat complementària del ying i el yang.

Però el taoisme no es considera una religió?
El taoisme té una vessant més humanista i una vessant alquímica de treball interior, com el ioga. També inclou una vessant religiosa, però aquesta queda al marge del taitxí.

Es pot entendre aquesta disciplina sense conèixer la cultura xinesa?
Una persona pot aprendre taitxí sense estar integrat en aquesta cultura, però si es vol aprofundir més en el seu coneixement va bé llegir coses sobre budisme, taoisme… En el meu cas he llegit molt, he estudiat budisme tibetà i també soc diplomat en medicina tradicional xinesa.

El taitxí és un esport de competició?
Sí, a la Xina hi ha competició de tui shou (pushing hands), que és una mena de lluita en parella. Es fa un cercle a terra i mitjançant les tècniques del taitxí, un dels competidors ha d’aconseguir treure l’altre del cercle. Però aquesta vessant competitiva no ha arribat gaire a Occident.

Quina part del taitxí és la que interessa més a Occident?
Aquí el que ha arribat més és el tema de la meditació, l’autoconeixement i com a tractament d’algunes malalties. La majoria de la gent comença per temes de salut, però quan veuen que cada moviment es pot aplicar en defensa personal, també els interessa.

Què li aporta a vostè la pràctica d’arts marcials?
Sobretot salut, pau interior i estar bé amb mi mateix. Les arts marcials aporten molts beneficis, més enllà de la imatge deformada del cine, on sembla que tot són cops de puny i baralles… Però en realitat la gent que s’ho pren més seriosament és gent tranquil·la, que no han de demostrar res a ningú.

Actualment realitza entrenaments? Quin mètode segueix?
Sí, sempre en petits grups i en parcs. Pel que fa al mètode, treballo com es fa a la Xina: primer un escalfament, uns exercicis de chi kung, després fem la forma de 108 antiga (108 moviments) i després treballem en parella amb el tui shou.

En les arts marcials és molt important la figura del ‘sifu’ (mestre)?
Sí, jo he tingut molts instructors. Al final acabes buscant un mestre que sigui com tu, que tingui un tarannà semblant. Si és una persona cultivada, el mestre pot convertir-se en un guia espiritual. Hi ha mestres que es basen més en el tema físic i d’altres que donem més importància a la respiració i el treball interior.

Parli’ns del seu llibre ‘Tai Chi. Equilibrio y Armonía para todas las edades’ que va escriure amb el mestre Peter Yang.
Aquest és el primer llibre de taitxí a Espanya i un dels primers a Europa. Quan el vaig escriure tenia 19 anys i prèviament ja havia fet un llibre de kungfu. Aleshores des de l’editorial em van proposar fer aquest altre amb el pare Yang, que era un mossèn xinès. Es va convertir en el meu mestre i al mateix temps que jo estudiava amb ell, fèiem el llibre.

Quina era la història del pare Yang?
Ell s’havia escapat de la guerra civil xinesa entre Mao Tse-Tung i Chiang Kai-shek. Quan va guanyar Mao Tse-Tung, els religiosos es van escapar i Franco va pagar una beca a 15 capellans xinesos perquè vinguessin a Espanya. A Barcelona van venir el pare Liu i el pare Yang, que va ser canonge de la catedral i es va convertir en un home molt conegut.

Es podria quedar amb només una de les seves ensenyances?
Ell deia “tranquilidad más tranquilidad alarga la vitalidad”. Sempre advocava per la calma, la pau interior i la relaxació profunda. És molt important no posar-se nerviós perquè l’estrès altera l’energia vital i el xen.

Per acabar, expliqui’ns alguns dels beneficis físics del taitxí.
Va molt bé per enfortir la musculatura, regula la pressió sanguínia, el cor baixa les pulsacions, ajuda a millorar la flexibilitat i ajuda a prevenir malalties com l’artritis.

I pel que fa als aspectes mentals?
Només el fet de controlar la respiració ja és un bon remei contra l’estrès, la ment es calma i l’ansietat es redueix. També va molt bé per curar l’insomni i ofereix un major autoconeixement degut als entrenaments en silenci, amb la respiració profunda i als moviments del cos realitzats molt lentament.

Vas arribar fa només 8 mesos. Com era la vida al teu país? 
Abans d’arribar aquí jo vivia feliç amb la meva mare, però la nostra vida allà era difícil. Vaig deixar l’escola i em vaig posar a buscar diners des dels 10 anys, al principi treballava netejant cotxes i cases, sortia de casa al matí i tornava a la nit, sempre treballant per ajudar la meva mare. Vaig fer de fuster, vaig treballar a un locutori i també ajudava a una persona que feia temes audiovisuals (gravacions, muntatge de vídeo…) a Guinea no hi ha un lloc on estudiar audiovisuals però jo vaig aprendre’n.

Per què vas decidir venir a Barcelona?
La vida allà no és fàcil i sabia que si volia ajudar la meva mare havia de sortir del país. Tota la gent de Guinea sabem què és Barcelona, però no la ciutat, sinó el club de futbol. La meva idea era venir a provar sort amb el futbol, però és el que vol tothom i jo el que necessito és treballar, fer qualsevol feina excepte coses dolentes, perquè no és això el que m’han ensenyat a casa.

Ens vols explicar com va ser el trajecte fins a arribar aquí?
No m’agrada parlar d’això perquè en aquell trajecte vaig viure coses que em fa mal recordar. Si hi penso, no puc dormir. Vaig venir en pastera, érem 60 persones dins d’una pastera i conec gent que no va arribar, que va morir pel camí. És per això que no vull parlar d’aquest tema.

On vius aquí? En un centre tutelat? 
Quan un menor sense referents familiars arriba a Catalunya està tutelat per la DGAIA. Jo visc al centre Kiriku, que està gestionat per Eduvic. Al centre on visc tots els nois són d’Àfrica, però de països diferents, hi vivim 115 persones i comparteixo habitació amb 3 persones més. Cada grup de 12 a 16 persones tenim una educadora.

Eres conscient que t’esperaven aquestes circumstàncies a Barcelona?
No, jo vaig venir aquí sense saber res. I encara no sé res. Quan vaig arribar, vaig estar amb la Creu Roja uns dies, fins que ens van venir a buscar del centre Kiriku. De moment estic vivint però no sé on trobaré la meva sort.

Com és el teu dia a dia? 
Visc al centre i cada dia estudio llengües: al matí fem classes de català i, a la tarda, de castellà. Al Poble-sec –dins el Pla d’Acollida Poble-sec per a Tothom de la Coordinadora– també hi faig català i castellà. Ara he començat el nivell 3 de català, perquè m’he saltat dos nivells. N’estic molt orgullós!

El parles molt bé. 
Quan vaig arribar aquí i vaig conèixer els castellers, vaig escoltar molta gent parlant en català i vaig pensar que jo volia parlar com elles i ells. M’encanta com sona el català, també escolto molta música en català, m’agrada molt Txarango. Tinc bones professores i estudio molt, molt. Vull aprendre, vull fer les coses molt ràpid i estudio molt per aconseguir el meu objectiu.

Quin és aquest objectiu?
Guanyar diners per ajudar la meva mare, que viu a Guinea i està malalta. Al centre on visc, cada cap de setmana em donen 10 euros i jo els estalvio per enviar-li a ella.

Ens deies que vas escoltar català als castellers. Com els vas descobrir?
Amb els companys del Pla d’Acollida vam encarregar-nos del sopar de final de temporada de la colla, i quan els vaig veure assajant vaig decidir que volia provar-ho, em va agradar veure tanta gent jugant, rient… Des d’aleshores vinc sempre: els dimarts a l’assaig, els dijous a fer millora, el divendres i quan hi ha diada. Ja he fet el bateig a la colla i tinc camisa. L’endemà del bateig, vaig arribar a la classe de normalització lingüística cridant: “Soc casteller!!!” I tothom va al·lucinar.

N’estàs orgullós! Per què t’agrada tant formar part de la colla?
Mira, quan jo estava al trajecte per arribar fins aquí, mai m’hagués imaginat que aquí hi hauria tanta gent que m’estimaria, pensava que no hi havia persones bones. El que més m’agrada és la gent i sentir-me tan estimat. Aquí tinc gent molt important per a mi i estic molt feliç.

Creus que tothom posa facilitats per a la integració dels joves nouvinguts com tu? 
Algunes persones sí, i n’estic molt agraït. A cada lloc hi ha gent bona i gent dolenta. Aquí també hi ha persones que pensen que tots els migrants som dolents, i no és veritat. Només pots saber com és una persona si la coneixes.

A més d’estudiar idiomes i d’estar als castellers, també fas altres activitats?
Ara vaig a una escola d’audiovisuals a Sants, també faig tallers al centre de geografia, d’història… Al casal de Sant Just, que és on visc, també hi faig ioga, fotografia i teatre, però el teatre l’he hagut de deixar perquè no tenia temps de tot. Ah! I els dimecres faig batukada a Sant Just.

Quantes coses! Ja saps a què et vols dedicar en el futur?
El que més m’agradaria és ser director de cinema.

Ara estàs a punt de fer 17 anys. Saps com canviarà la teva situació quan en facis 18?
Això no ho sé. Hi ha pisos per a nois majors d’edat però estan saturats i és complicat. Jo soc conscient que al centre Kiriku hi estaré només un temps… Sé que molts joves del centre han marxat a França o a buscar sort a un altre lloc. Econòmicament no estic preparat pel que hagi de venir, però mentalment sí que ho estic. De moment el meu objectiu és estudiar molt, parlar la llengua i poder-me comunicar.