Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Júlia Costa: “El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida”

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és una poeta i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis (1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i Retorn a les boires (1994). En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (1994), Rondalla del camí (1998), La descomposició de la llum (2007), L’inici del capvespre (2009) i La cendra dels anys (2010). Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull Indrets i camins (2005) i ha publicat els llibres de poemes La pols dels carrers (2006) i Les fràgils paraules (2015). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d’Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L’any 2006 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum. Júlia Costa manté alguns blogs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, Un balcó al Poble-sec i Tèrbol atzur.

Publicat

on

Com van ser els teus inicis al món de la literatura?

Ja de petita m’agradava molt dibuixar i llegir; per Reis, pel meu aniversari, per Sant Jordi, pel meu sant, sempre demanava llibres, de regal. Més endavant fins i tot vaig guanyar un concurs de redacció que organitzava la Coca-Cola, a nivell de Catalunya.

Quines eren aquestes primeres lectures?

Recordo molt bé les novel·les com ara la sèrie de Mujercitas, les obres de Jules Verne, de Folch i Torres… M’ho llegia tot. En aquells temps recordo que anava a la llibreria Sapadell o a la Torradas a canviar llibres, revistes i tebeos. O als Encants de Sant Antoni, els diumenges. Comprar-ne de nous era car i a casa els pares eren gent treballadora i no sobraven els diners.

Vas haver de treballar per pagar-te els estudis…

Efectivament, estudiava batxillerat i més tard magisteri, en horari nocturn, i de dia treballava en una empresa d’accessoris de cotxe que es deia Harry Walker. No era fàcil, havies d’ajudar la família.

Dius que vas estudiar magisteri, vas ser mestra?

Sí, sempre a l’escola pública, vaig començar l’any 1972 a Molins de Rei i després a Sant Feliu de Llobregat i Abrera. L’any 1978 vaig obtenir plaça a L’Hospitalet on vaig romandre fins a la meva jubilació, el 2008. Vaig fer l’especialitat d’educació especial i més tard em vaig llicenciar en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida, he format part de grups de recerca pedagògica i vaig impartir cursos a l’Associació Rosa Sensat, sobre tot durant la dècada dels vuitanta.

Has nascut i vius al Poble-sec, a tocar del Paral·lel. Què ens pots dir al respecte?

Doncs, és veritat. Hi  vaig néixer el 1948 i encara hi visc, amb un breu interval d’un parell d’anys. Sempre he estat vinculada a aquests carrers i a la seva gent. Això m’ha permès conèixer les interioritats del barri, viure en primera persona els canvis que hi ha hagut i els d’aquests darrers anys i tenir una visió global i crec que prou equànime.

Canvis a millor o a pitjor. Com ho veus?

Veig molt alarmisme, moltes queixes, però els canvis en la composició del veïnat, això de si ve gent de fora o si tenim massa turistes no crec que perjudiqui tant com es comenta, ja que té molts aspectes positius. Si les escoles s’han mantingut ha estat gràcies a la gent de tot arreu que viu avui al Poble-sec. Aquest és un barri amb una forta personalitat i sempre ha estat un barri d’acollida de les diferents onades migratòries, ho ha fet al llarg de la seva història, ja fa 150 anys. Va néixer per acollir els nou vinguts a Barcelona, amb el creixement de la ciutat. Crec que ha millorat en moltes coses com ara la remodelació dels carrers, la millora de les façanes, en oferta cultural i sobretot en educació, les escoles del barri, avui, són modèliques i funcionen d’allò més bé. He seguit força el treball dels equips de mestres i em sembla admirable. Això no vol dir que no hi hagi problemes o gent conflictiva, però això ni és d’ara ni és una exclusiva del barri.

I respecte al Paral·lel…

Crec que es mitifica molt el passat. El Paral·lel dels inicis era un Paral·lel de barraques molt humils i d’espais atrotinats, amb espectacles que avui potser ens posarien els pèls de punta. Durant els anys 20 i 30 va millorar molt a causa de la situació econòmica. El de la postguerra i dels anys 50 és el que més recordo de petita, amb els seus cinemes, revistes, cerveseries, i, més endavant, amb la revifalla del teatre. Encara conserva uns quants teatres i més que comparar-lo amb el seu passat cal comparar-lo amb d’altres espais de la ciutat, que han perdut gairebé tots els referents. Segueix tenint molta personalitat, la del segle XXI. Tenim la Sala Apolo, el teatre Apolo, el Barts, el Condal, el Victòria, i espais propers interessants, cadascun en el seu estil propi i singular, com ara el Bagdad o el Tantarantana. Les modes i les tendències canvien i de vegades mirar massa cap al passat no et deixa ser conscient dels aspectes positius del present. Això sense parlar de les petites sales alternatives del nostre barri, com La Vilella, per exemple.

Parlem de literatura i de llibres. Quins són els teus autors preferits i quins suggeriries o recomanaries?

Sempre he tingut inclinació pels clàssics del segle XIX, per exemple Tolstoi, Dostoievski, Balzac. També m’agrada la literatura anglosaxona, centre-europea i hispanoamericana. En poesia tinc predilecció per autors catalans clàssics com Espriu i Sagarra. El que passa és que cada dia descobreixes nous llibres i nous autors i autores, afortunadament. No m’agrada fer recomanacions, ja que els gustos són molt diferents i les valoracions depenen del moment en el qual t’acostes a un llibre. Com que crec que en aquest camp les dones encara estan una mica oblidades, i per fer país, mencionaré autores catalanes, com ara Olga Xirinacs, entre les grans, en edat i categoria, més coneguda per la narrativa però que té una obra poètica d’altíssim nivell. Pel que fa al barri o a les seves rodalies, tenim a Sílvia Romero, del Poble-sec, tot i que ara viu a Sant Antoni, on també resideixen d’altres escriptores molt interessants, com Maria Barbal o Maria Carme Roca, que va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana. Una molt bona escriptora, amiga meva, és Montserrat Galícia, de Cornellà, una de les autores més importants en el camp de la ciència-ficció catalana. Podria fer una llista molt llarga i me’n deixaria moltes, per això he acabat per dedicar un dels meus blogs a dones escriptores, poetes catalanes, sobretot.

Veig que totes són dones. El fet de ser dona t’ha representat algun problema en la teva carrera literària?

He recomanat aquestes autores perquè són actuals i no tan sols perquè siguin dones, però tot compta. Jo, personalment, no m’he sentit gaire discriminada pel fet de ser dona però no es pot negar que les dones han tingut menys reconeixement que els homes, en molts camps. Tan sols cal fixar-se en els guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Sant Jordi, els premis Nobel, amb una diferència inexplicable entre les concessions fetes a homes i dones, fins i tot en camps en els quals no es pot dir que no se’n trobin. I, malauradament, això es pot fer extensiu a molts altres àmbits de la cultura en general. En el món de l’art, de la ciència, de la pintura, de la música, del cinema, passa el mateix o pitjor. En els darrers anys hem sabut de l’existència d’un munt de pintores importants, per exemple, de totes les èpoques.

Què opines d’aquells que parlen en femení sempre? Alguns polítics ho fan.

S`ha arribat a un extrem que de vegades és ridícul però això és conseqüència directa del sexisme que ha imperat en la societat. En els antics diccionaris es podien trobar exemples i definicions clarament masclistes i discriminatoris. Quan treballava de mestra procurava recórrer a termes genèrics com ara alumnat, veïnat, ciutadania, persona… També ho intento quan escric, crec que les escriptores –i escriptors– tenen un paper important en les adaptacions de la realitat del present a un llenguatge correcte i igualitari però que no grinyoli.

Ets més novel·lista que poeta o a l’inrevés?

Són gèneres diferents tot i que en ocasions poden convergir. M’agrada escriure de tot, també articles de divulgació sobre història, per exemple, com els que publiquem als llibres de CERHISEC. També he escrit narracions breus i articles pedagògics.

On estan ambientades les teves novel·les?

Alguns textos narratius els situo en el Paral·lel, en el Poble-sec, a Montjuïc, en espais que conec bé, però també tinc una mena de paisatge rural, inspirat en els orígens dels meus pares i avis, amb noms inventats i una geografia que beu en moltes fonts. De poemes en tinc de més descriptius i realistes i d’altres que fugen de la realitat i evoquen imatges gairebé oníriques.

Has estat guardonada amb diversos premis literaris i vas ser finalista del Premi Sant Jordi…

Sí, amb la novel·la La descomposició de la llum. Però per diferents motius no es va publicar fins que no va guanyar el Premi Olga Xirinacs el 2006. Una part de la novel·la transcorre al Paral·lel i a les barraques. Publicar, avui, és complicat. I encara ho és més la difusió de l’obra, quan s’ha arribat a publicar.

I ara, què fas? Quins projectes tens?

Col·laboro amb CERHISEC (Centre de Recerca Històrica del Poble-sec), amb Tot Història, amb el Zona Sec, que és el diari del Poble-sec. Pinto i dibuixo. Faig ressenyes literàries sobre cinema i teatre pel blog cultural Llegir en cas d’incendi. Tinc diferents blogs personals, entre els quals La Panxa del bouUn balcó al Poble-sec i un dedicat a la poesia escrita per dones, amb prioritat per les autores catalanes, que es diu Tèrbol atzur. Respecte a projectes, estic revisant un parell de novel·les i un recull de poesia però no sé quan ho publicaré. Segueixo enfeinada.  I en el tema literari, és millor no tenir pressa.

ENRIC MESTRES

Entrevistes

Marta Calaf i Javier Velasco: “La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa per l’FM”

Enguany, la Festa Major del Poble-sec comptarà amb uns pregoners molt especials: la Marta Calaf (Barcelona, 2001), membre activa dels Diables del Poble-sec, i el seu avi, el Javier Velasco (Barcelona, 1946), figura històrica vinculada als Gegants del barri. Neta i avi comparteixen no només un vincle familiar, sinó també un compromís profund amb el Poble-sec i la seva cultura popular.

Publicat

on

Com vau rebre la notícia de ser pregoners?
Marta Calaf: Em van trucar des de la Junta de Diables del Poble-sec, en un moment molt especial perquè celebraven els quaranta anys de la colla. M’ho van proposar com un projecte conjunt amb el meu avi, amb qui comparteixo una vinculació molt forta amb la festa i la tradició del barri. Em va fer molta il·lusió, però també vaig sentir nervis, perquè, tot i que fa molts anys que formo part de la cultura popular del barri, fer un pregó és una responsabilitat. Tot i això, el més bonic és fer-ho amb ell. El meu avi és una figura fonamental per a mi, i compartir aquest moment és un regal.
Javier Velasco: Jo vaig rebre la notícia amb una barreja de sentiments. Per una banda, estava content, però per l’altra, també em va generar una gran pressió. Em va costar una mica acceptar la petició perquè, sincerament, no m’agrada sortir a primera línia.

Què significa per a vosaltres fer el pregó junts?
J. V.: Per a mi, és un moment de gran orgull. Quan vaig començar a implicar-me en la cultura tradicional del Poble-sec amb la meva filla, mai hauria imaginat que arribaria un moment en què també ho faria amb els nets. És una sensació molt especial veure que allò que vam iniciar fa tants anys ara té continuïtat amb la Marta. A casa sempre hem viscut amb intensitat les tradicions: els gegants, els castells, els diables… Tot plegat ha estat una manera de mantenir viva la cultura i unir la família al voltant de la nostra passió pel barri.
M. C.: En el meu cas, tot i que visc a Sant Andreu, la meva vida sempre ha estat molt arrelada al Poble-sec. Els valors que m’han transmès l’avi i la família han estat fonamentals, i crec que aquest pregó simbolitza la unió entre generacions que han viscut diferents moments històrics del barri, però que comparteixen el mateix amor per la festa i unió del veïnat.

No obstant això, la Festa Major ja no és la mateixa.
J. V.: Ha canviat moltíssim. Abans la Festa Major era molt més de barri, amb una gran implicació dels veïns del Poble-sec. Ara, la festa ha perdut aquesta essència, ja que ve molta gent de fora. La Festa Major s’ha esdevingut més una festa per als turistes. El problema no és només el canvi de públic, sinó que nosaltres mateixos hem deixat enrere aquesta identitat de veïns i de comunitat.
M. C.: Coincideixo amb l’avi que la festa ha canviat. La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa i no hi participin de forma activa. Crec que una part de la festa s’ha desvinculat una mica del Poble-sec, i ens agradaria recuperar aquells moments en què els veïns eren els veritables protagonistes. Per això, des de les entitats, fem l’esforç de recuperar celebracions més locals, per mantenir l’essència del barri i evitar que el barri es converteixi en un lloc aliè a nosaltres.

El paper clau són les noves generacions?
M. C.: Veig que molts joves, especialment de la meva edat i més joves, tenen moltes ganes d’implicar-se en la cultura popular, però és cert que cal una mica de motivació i un espai on se’ls valori i on puguin sentir-se part activa. Crec que el nostre paper com a generació més gran és transmetre aquest llegat d’una manera atractiva per als joves. No es tracta només d’organitzar activitats, sinó de fer-los sentir que aquesta festa també és seva, que els diables, els gegants o les altres tradicions formen part d’una identitat comuna que no pertany només a un grup de veïns, sinó a tots aquells que volen fer créixer i preservar aquesta cultura. Conec molts joves amb ganes de participar-hi, però necessitem més suport institucional i més oportunitats perquè aquesta participació sigui real i duradora.
J. V.: La Festa Major del Poble-sec ha estat una gran festa de barri, però si no canviem una mica l’enfocament i l’obrim més, amb propostes que realment connectin amb les noves generacions, potser aquest llegat no es podrà mantenir de la mateixa manera. No ho dic per criticar, però una de les coses que trobo a faltar és el sentiment de comunitat. Abans, el barri s’unia molt més, la gent sortia al carrer i compartia la festa. Ara sembla que molts només venen a veure-la, però sense sentir-se part d’aquesta història que escrivim. La clau serà que els joves s’hi impliquin de manera genuïna, no com a espectadors, sinó com a creadors de la festa.

Fer-se-la seva.
M. C.: Exacte. No es tracta només d’assumir l’organització de les activitats, sinó també de donar-li sentit. Els joves han de sentir que poden aportar, que tenen el poder d’introduir canvis o de proposar idees noves. •

Continua llegint

Entrevistes

Víctor Saura: “No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu”

Amb més de tres dècades d’experiència en el món del periodisme i una transició recent cap a la docència, Víctor Saura (1967, Barcelona) representa una veu experimentada, reflexiva i compromesa amb el pensament crític. Ha passat per redaccions exigents, ha viscut l’evolució tecnològica dels mitjans i, ara, des de les aules —tot i ser mestre de socials— intenta transmetre als joves les eines per entendre un món informatiu cada vegada més complex.

Publicat

on

Com definiria la seva trajectòria professional?
He de confessar que no em sento plenament satisfet amb la meva trajectòria. Hi ha, naturalment, una part de mèrits propis i d’habilitats, però també hi intervenen factors com el destí o la fortuna. No obstant això, sempre he intentat donar el màxim allà on he estat i aprendre tant com he pogut.
Però la vida em va portar per altres camins, especialment quan vaig tenir un fill amb síndrome de Down. Arran d’això, em vaig començar a interessar per l’educació, una preocupació que abans ni tan sols existia en mi. Per aquest motiu vaig fer el pas natural cap a la docència.

Diria que ha tingut una carrera erràtica?
Sí, però també ha estat plena. Les experiències diverses que he viscut m’han permès escriure anècdotes i observar el món des de múltiples perspectives. El periodisme només funciona si el vius amb intensitat. Aquesta passió pot esdevenir esgotadora i generar dificultats personals. Tot i això, en el meu cas, compartir professió amb la meva parella ho fa tot més suportable.

Com ha canviat la seva vida en passar de periodista a docent?
Molt. Fa ja tres cursos que treballo com a docent i puc dir que he guanyat en qualitat de vida. De fet, si tingués l’oportunitat, no descartaria iniciar una tercera vida professional. Trobo que és fantàstic poder canviar i reinventar-se.

Què opina del fenomen del clickbait i la premsa groga?
El clickbait està molt estès. Els portals busquen trànsit i són conscients que els titulars sensacionalistes funcionen. Això degrada el periodisme. Ara, qualsevol contingut superficial es viralitza i es confon amb informació periodística.
D’altra banda, la premsa groga sempre ha existit, però abans estava clarament diferenciada. A Espanya, tradicionalment, ha estat substituïda per la premsa del cor. Ara, amb les xarxes socials, tot es barreja. La ciutadania ha de saber que molts d’aquests portals no fan periodisme, fan entreteniment o, pitjor encara, promouen la desinformació.

El periodisme es troba en una situació crítica?
El moment actual és complex i, en molts aspectes, perillós. Els influencers sense formació periodística i alguns periodistes que volen convertir-se en influencers fan molt de mal.
El periodisme de qualitat cal defensar-lo. És per això que trobo encertades iniciatives com limitar l’entrada als Parlaments i al Congrés dels Diputats només als professionals del periodisme i no pas a persones que actuen com a pallassos. No tothom que es posa davant d’una càmera o parla de l’actualitat és periodista.

Com es viu aquesta realitat dins de les escoles?
Aquí, a l’Institut Consell de Cent, per exemple, el mòbil està prohibit durant l’horari escolar. Els alumnes deixen els seus dispositius en una capsa cada matí. Tot i això, quan se’ls pregunta com s’informen, molts citen TikTok com a font principal. Però aquesta xarxa social no és un mitjà de comunicació. No se sap qui produeix la informació ni quin interès hi ha darrere. És per això que defenso la necessitat que, almenys a quart d’ESO, es dediqui una hora setmanal a l’anàlisi crítica de l’actualitat. Cal ensenyar a identificar fonts, a analitzar titulars, a destriar la informació fiable de la que no ho és. No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu.

Quina és la seva opinió sobre el sistema educatiu actual?
Es fa una crítica molt gran cap al sistema educatiu, sovint de manera injusta. És cert que està sotmès a una gran pressió, però respon cada dia. Si el Departament d’Educació fos una empresa, seria la més gran de Catalunya en nombre de treballadors. No es pot gestionar un sistema tan complex només des del relat del fracàs. També hi ha històries d’èxit que no es visibilitzen prou.
Per exemple, en aquest institut hem tingut alumnes nouvinguts que han arribat sense saber parlar català ni castellà i han accedit a la universitat. Això també és mèrit del sistema educatiu. El problema és que a les xarxes només circulen els exemples negatius.

Fins a quin punt influeix l’estructura familiar en el rendiment educatiu?
Moltíssim. L’escola pot fer molt, però la base és la família. Una estructura familiar sòlida contribueix a la constància, la responsabilitat i l’èxit escolar. En canvi, una família desestructurada genera circumstàncies molt més difícils de gestionar. La nostra feina consisteix a ajudar aquests alumnes a portar la seva motxilla emocional, perquè sovint no tenen el suport que tenen altres companys.

Com es pot connectar millor amb l’alumnat?
Cal establir vincles. Hi ha docents que consideren que la seva feina és simplement transmetre coneixements, però jo crec que, per arribar a una persona, cal mostrar interès. L’alumnat necessita saber que et preocupes per ell, que estàs disponible i obert a escoltar. Aquest diàleg ha de ser bidireccional i basat en la confiança. •

Continua llegint

Entrevistes

Santiago Tarín: “Els casos més durs són aquells que no escrius”

Santiago Tarín (Barcelona, 1959), periodista, ha sabut combinar la passió per la informació amb un profund interès pels problemes socials que marquen l’agenda pública. Al llarg de la seva trajectòria, ha abordat temes que van des de l’anàlisi política fins a la crònica judicial i de successos. Tot i estar jubilat des de fa uns anys, Tarín continua amb la vocació d’explicar fets a la ciutadania. Una prova és el darrer llibre, Los crímenes de los pasos perdidos, publicat el 2024.

Publicat

on

Què li ha aportat el periodisme?
Crec que és un dels millors oficis que es poden exercir, ja que ofereix la possibilitat de descobrir moltes realitats que, d’una altra manera, només es percebrien des d’una visió parcial. En canvi, els periodistes podem entendre-les des d’un punt de vista global.

Vostè va redactar articles sobre un dels moments més difícils de la història d’Espanya: l’època d’ETA. Com ho va viure?
Vaig assistir a molts enterraments i vaig veure moltes víctimes. Tot plegat es viu amb una intensitat i dolor que rarament es troba en altres àmbits de la professió. En situacions així, el periodista no només ha de saber escriure; també necessita una gran fortalesa mental.

Creu que és indispensable tenir una forta capacitat emocional per ser periodista?
El que ha de tenir un bon periodista és la capacitat de veure més que mirar, i d’escoltar més que sentir.
La nostra professió s’assembla, en certa manera, a la d’un advocat o un metge: no ens podem endur la feina a casa. O, si més no, hauríem d’evitar-ho, perquè el que presenciem cada dia pot ser molt dur. Per aquest motiu, els tres oficis solen compartir un humor molt negre.

Tot i això, hi ha casos que li han perseguit fins a casa.
Sí, i tant. Per a un reporter com jo —i suposo que això passa a qualsevol periodista—, els casos més durs són aquells que no s’arriben a escriure. Jo en porto dos que sempre m’acompanyaran perquè no vaig arribar a publicar-los.
Al llibre seu darrer llibre, “Los crímenes de los pasos perdidos”, esmenta el Vaquilla i el conegut motí a la Model.

Vostè va viure aquell succés ben de prop. Com ho va gestionar tot plegat?
No vaig reflexionar gaire. Quan va esclatar el conegut motí, el meu company Rafa i jo vam ser els dos periodistes que vam entrar a la presó. Un cop dins, sí que hi va haver tensió, però tot va sortir bé: els funcionaris van resultar il·lesos i nosaltres vam poder fer la nostra feina.

Per què van anar-hi vostès?
(Riu) Érem dos inconscients. Els presos escoltaven El loco de la colina i, per això, volien a dos periodistes de la SER. Quan ens van traslladar la petició, el Rafa i jo ens vam mirar i, sense pensar-ho gaire, vam dir: “Doncs hi anem nosaltres.” I així va ser. No li vam donar més voltes.

Molts dirien que va ser valent.
No ho crec. Jo diria més aviat que vaig actuar amb una certa inconsciència. No va ser un acte de valentia ni d’heroisme.

Què el va motivar a escriure un llibre sobre els anys 80?
Vaig sentir la necessitat de recuperar aquell període, no per nostàlgia —perquè no en soc gaire partidari—, sinó perquè van ser els anys de la meva joventut i l’etapa més formativa com a periodista. També va ser una dècada molt important per a la veritable transició. Els 75 van marcar l’inici, però la transició real es va desenvolupar durant els 80: violència social, terrorisme i canvis profunds. Vaig sentir que havia d’explicar-ho.

I com compara aquella Barcelona amb la d’ara?
Durant els anys 80, la violència era molt més present. Els atracaments a bancs sovint acabaven amb trets i es robaven farmàcies per aconseguir metadona, per exemple. Avui dia continuen existint els delictes, però la majoria tenen lloc entre bandes. Fa anys, qualsevol persona podia quedar atrapada enmig d’un atracament. Ara, en canvi, la delinqüència sembla més allunyada del ciutadà del carrer.

Al llibre parla dels “yonquis dels furts”. Vostè és yonqui d’alguna cosa?
Soc un addicte de la curiositat. M’agrada molt llegir i, quan trobo alguna cosa interessant, em ve la necessitat d’investigar-la. Això ho vaig rebre del meu pare: una biblioteca i la curiositat. De vegades, llegeixo alguna cosa i penso: “Aquí hi ha una història.” I aleshores sento la necessitat d’anar més enllà.

I la curiositat l’ha portat a…?
A anar massa enllà i creure coses que poden posar-te en el punt de mira. Quan això succeeix, aleshores et qüestiones si has fet el correcte. •

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024