Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Júlia Costa: “El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida”

Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 1948) és una poeta i escriptora catalana. Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis (1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i Retorn a les boires (1994). En el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (1994), Rondalla del camí (1998), La descomposició de la llum (2007), L’inici del capvespre (2009) i La cendra dels anys (2010). Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull Indrets i camins (2005) i ha publicat els llibres de poemes La pols dels carrers (2006) i Les fràgils paraules (2015). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d’Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L’any 2006 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum. Júlia Costa manté alguns blogs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, Un balcó al Poble-sec i Tèrbol atzur.

Publicat

on

Com van ser els teus inicis al món de la literatura?

Ja de petita m’agradava molt dibuixar i llegir; per Reis, pel meu aniversari, per Sant Jordi, pel meu sant, sempre demanava llibres, de regal. Més endavant fins i tot vaig guanyar un concurs de redacció que organitzava la Coca-Cola, a nivell de Catalunya.

Quines eren aquestes primeres lectures?

Recordo molt bé les novel·les com ara la sèrie de Mujercitas, les obres de Jules Verne, de Folch i Torres… M’ho llegia tot. En aquells temps recordo que anava a la llibreria Sapadell o a la Torradas a canviar llibres, revistes i tebeos. O als Encants de Sant Antoni, els diumenges. Comprar-ne de nous era car i a casa els pares eren gent treballadora i no sobraven els diners.

Vas haver de treballar per pagar-te els estudis…

Efectivament, estudiava batxillerat i més tard magisteri, en horari nocturn, i de dia treballava en una empresa d’accessoris de cotxe que es deia Harry Walker. No era fàcil, havies d’ajudar la família.

Dius que vas estudiar magisteri, vas ser mestra?

Sí, sempre a l’escola pública, vaig començar l’any 1972 a Molins de Rei i després a Sant Feliu de Llobregat i Abrera. L’any 1978 vaig obtenir plaça a L’Hospitalet on vaig romandre fins a la meva jubilació, el 2008. Vaig fer l’especialitat d’educació especial i més tard em vaig llicenciar en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida, he format part de grups de recerca pedagògica i vaig impartir cursos a l’Associació Rosa Sensat, sobre tot durant la dècada dels vuitanta.

Has nascut i vius al Poble-sec, a tocar del Paral·lel. Què ens pots dir al respecte?

Doncs, és veritat. Hi  vaig néixer el 1948 i encara hi visc, amb un breu interval d’un parell d’anys. Sempre he estat vinculada a aquests carrers i a la seva gent. Això m’ha permès conèixer les interioritats del barri, viure en primera persona els canvis que hi ha hagut i els d’aquests darrers anys i tenir una visió global i crec que prou equànime.

Canvis a millor o a pitjor. Com ho veus?

Veig molt alarmisme, moltes queixes, però els canvis en la composició del veïnat, això de si ve gent de fora o si tenim massa turistes no crec que perjudiqui tant com es comenta, ja que té molts aspectes positius. Si les escoles s’han mantingut ha estat gràcies a la gent de tot arreu que viu avui al Poble-sec. Aquest és un barri amb una forta personalitat i sempre ha estat un barri d’acollida de les diferents onades migratòries, ho ha fet al llarg de la seva història, ja fa 150 anys. Va néixer per acollir els nou vinguts a Barcelona, amb el creixement de la ciutat. Crec que ha millorat en moltes coses com ara la remodelació dels carrers, la millora de les façanes, en oferta cultural i sobretot en educació, les escoles del barri, avui, són modèliques i funcionen d’allò més bé. He seguit força el treball dels equips de mestres i em sembla admirable. Això no vol dir que no hi hagi problemes o gent conflictiva, però això ni és d’ara ni és una exclusiva del barri.

I respecte al Paral·lel…

Crec que es mitifica molt el passat. El Paral·lel dels inicis era un Paral·lel de barraques molt humils i d’espais atrotinats, amb espectacles que avui potser ens posarien els pèls de punta. Durant els anys 20 i 30 va millorar molt a causa de la situació econòmica. El de la postguerra i dels anys 50 és el que més recordo de petita, amb els seus cinemes, revistes, cerveseries, i, més endavant, amb la revifalla del teatre. Encara conserva uns quants teatres i més que comparar-lo amb el seu passat cal comparar-lo amb d’altres espais de la ciutat, que han perdut gairebé tots els referents. Segueix tenint molta personalitat, la del segle XXI. Tenim la Sala Apolo, el teatre Apolo, el Barts, el Condal, el Victòria, i espais propers interessants, cadascun en el seu estil propi i singular, com ara el Bagdad o el Tantarantana. Les modes i les tendències canvien i de vegades mirar massa cap al passat no et deixa ser conscient dels aspectes positius del present. Això sense parlar de les petites sales alternatives del nostre barri, com La Vilella, per exemple.

Parlem de literatura i de llibres. Quins són els teus autors preferits i quins suggeriries o recomanaries?

Sempre he tingut inclinació pels clàssics del segle XIX, per exemple Tolstoi, Dostoievski, Balzac. També m’agrada la literatura anglosaxona, centre-europea i hispanoamericana. En poesia tinc predilecció per autors catalans clàssics com Espriu i Sagarra. El que passa és que cada dia descobreixes nous llibres i nous autors i autores, afortunadament. No m’agrada fer recomanacions, ja que els gustos són molt diferents i les valoracions depenen del moment en el qual t’acostes a un llibre. Com que crec que en aquest camp les dones encara estan una mica oblidades, i per fer país, mencionaré autores catalanes, com ara Olga Xirinacs, entre les grans, en edat i categoria, més coneguda per la narrativa però que té una obra poètica d’altíssim nivell. Pel que fa al barri o a les seves rodalies, tenim a Sílvia Romero, del Poble-sec, tot i que ara viu a Sant Antoni, on també resideixen d’altres escriptores molt interessants, com Maria Barbal o Maria Carme Roca, que va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana. Una molt bona escriptora, amiga meva, és Montserrat Galícia, de Cornellà, una de les autores més importants en el camp de la ciència-ficció catalana. Podria fer una llista molt llarga i me’n deixaria moltes, per això he acabat per dedicar un dels meus blogs a dones escriptores, poetes catalanes, sobretot.

Veig que totes són dones. El fet de ser dona t’ha representat algun problema en la teva carrera literària?

He recomanat aquestes autores perquè són actuals i no tan sols perquè siguin dones, però tot compta. Jo, personalment, no m’he sentit gaire discriminada pel fet de ser dona però no es pot negar que les dones han tingut menys reconeixement que els homes, en molts camps. Tan sols cal fixar-se en els guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Sant Jordi, els premis Nobel, amb una diferència inexplicable entre les concessions fetes a homes i dones, fins i tot en camps en els quals no es pot dir que no se’n trobin. I, malauradament, això es pot fer extensiu a molts altres àmbits de la cultura en general. En el món de l’art, de la ciència, de la pintura, de la música, del cinema, passa el mateix o pitjor. En els darrers anys hem sabut de l’existència d’un munt de pintores importants, per exemple, de totes les èpoques.

Què opines d’aquells que parlen en femení sempre? Alguns polítics ho fan.

S`ha arribat a un extrem que de vegades és ridícul però això és conseqüència directa del sexisme que ha imperat en la societat. En els antics diccionaris es podien trobar exemples i definicions clarament masclistes i discriminatoris. Quan treballava de mestra procurava recórrer a termes genèrics com ara alumnat, veïnat, ciutadania, persona… També ho intento quan escric, crec que les escriptores –i escriptors– tenen un paper important en les adaptacions de la realitat del present a un llenguatge correcte i igualitari però que no grinyoli.

Ets més novel·lista que poeta o a l’inrevés?

Són gèneres diferents tot i que en ocasions poden convergir. M’agrada escriure de tot, també articles de divulgació sobre història, per exemple, com els que publiquem als llibres de CERHISEC. També he escrit narracions breus i articles pedagògics.

On estan ambientades les teves novel·les?

Alguns textos narratius els situo en el Paral·lel, en el Poble-sec, a Montjuïc, en espais que conec bé, però també tinc una mena de paisatge rural, inspirat en els orígens dels meus pares i avis, amb noms inventats i una geografia que beu en moltes fonts. De poemes en tinc de més descriptius i realistes i d’altres que fugen de la realitat i evoquen imatges gairebé oníriques.

Has estat guardonada amb diversos premis literaris i vas ser finalista del Premi Sant Jordi…

Sí, amb la novel·la La descomposició de la llum. Però per diferents motius no es va publicar fins que no va guanyar el Premi Olga Xirinacs el 2006. Una part de la novel·la transcorre al Paral·lel i a les barraques. Publicar, avui, és complicat. I encara ho és més la difusió de l’obra, quan s’ha arribat a publicar.

I ara, què fas? Quins projectes tens?

Col·laboro amb CERHISEC (Centre de Recerca Històrica del Poble-sec), amb Tot Història, amb el Zona Sec, que és el diari del Poble-sec. Pinto i dibuixo. Faig ressenyes literàries sobre cinema i teatre pel blog cultural Llegir en cas d’incendi. Tinc diferents blogs personals, entre els quals La Panxa del bouUn balcó al Poble-sec i un dedicat a la poesia escrita per dones, amb prioritat per les autores catalanes, que es diu Tèrbol atzur. Respecte a projectes, estic revisant un parell de novel·les i un recull de poesia però no sé quan ho publicaré. Segueixo enfeinada.  I en el tema literari, és millor no tenir pressa.

ENRIC MESTRES

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Continua llegint

Entrevistes

Núria Lacasa: “Als nens i nenes no se’ls ha de tractar com a reis, sinó com a nens i nenes”

La Coordinadora d’Entitats del Poble-sec atorga cada any, des de fa 10, el Premi Poble-sec a una persona destacada per la seva trajectòria i la seva implicació amb el barri. Enguany, el premi ha anat a parar, per primera vegada, a mans d’una dona. Per fer aquesta entrevista, anem al Poble-sec i visitem l’escola pública Mossèn Jacint Verdaguer, on Núria Lacasa (Barcelona, 1958) ha treballat durant 22 anys –15 dels quals com a directora– fins que s’ha jubilat aquest passat mes d’agost. Passegem amb ella pels passadissos i les aules: els alumnes, les famílies i els mestres l’abracen i a ella li brillen els ulls quan parla de docència, com li passa només a aquella gent que de debò estima el que fa…

Publicat

on

Què ha significat per a tu rebre el X Premi Poble-sec?
D’entrada, quan m’ho van dir, vaig pensar “no em pertoca”. Crec que la meva feina és la meva responsabilitat i no mereix cap premi, però després vaig pensar que és un premi per a tota l’escola i l’he rebut amb alegria. El moment en què em van donar el premi va ser d’una gran emoció perquè el fet que el barri reconegui la tasca que hem fet amb tota la il·lusió del món i apostant per un camí pedagògic que ha tingut els seus fruits, és una gran satisfacció.

Parla’ns de la teva trajectòria i de la teva vocació per la docència. 
Abans d’entrar a l’escola Mossèn Jacint Verdaguer, jo tenia feina fixa a una escola concertada, però vaig decidir presentar-me a oposicions per entrar a l’escola pública perquè creia que havia de ser mestra per a tots els nens i nenes, no només per a un sector. Quan em va tocar aquesta escola i vaig arribar al Poble-sec, em va fer molta il·lusió perquè ja tenia vincles amb persones del barri i amb el moviment d’entitats.

Has treballat durant 22 anys a l’escola Verdaguer. Com has vist evolucionar el centre en aquests anys?
Quan vaig arribar, hi havia una població senzilla però assentada, gent que era del barri de tota la vida. Poc a poc, va començar a venir molta immigració a viure al barri i això ens va obligar a canviar les metodologies de treball. No podíem seguir el llibre perquè no tots els nens l’entenien ni tenien el mateix ritme. Aleshores vam començar a apostar pel treball cooperatiu, per anar-nos adaptant a la mobilitat, però no només pel que fa a immigració, sinó per altres fenòmens com la gentrificació. Per tant, és imprescindible treballar d’una manera en què tot l’alumnat se senti a gust i que cada nen i nena pugui avançar en els aprenentatges des dels seus coneixements.

Ara hi ha alumnat de moltes procedències i cultures. Com treballeu en la diversitat?
La convivència entre nens i nenes sorgeix de manera natural i, a més, els professors formen grups de treball diversos, no només pel que fa a les cultures dels nens; diversos en coneixements, en capacitats, diversos físicament i psicològicament… cadascú aporta alguna cosa i això fa que sorgeixin les relacions amigables i enriquidores entre ells.

També voldria saber si teniu algun protocol d’actuació per combatre la xacra de l’assetjament escolar.
Sí. Els protocols contra l’assetjament són obligatoris a tots els centres. Quan veiem que un alumne se sent malament i que un grup el pot estar molestant, posem l’alerta i comencem a actuar. Treballem sobretot amb els nens i nenes de l’entorn dels assetjadors, els empoderem perquè són els que s’han d’enfrontar i han de dir prou. Això és important perquè, a la vida, hi ha moltes situacions d’assetjaments i apostem perquè, entre ells i amb l’ajuda de l’adult, aprenguin a afrontar aquestes coses. No es tracta de sobreprotegir-los…

Parlant d’això, fa la sensació que les famílies cada vegada són més proteccionistes amb les criatures. No creus?
Hi ha una altra mirada, sí. Quan jo era petita, els més importants i els primers eren els avis. Jo ho trobo a faltar una mica. Crec que als nens i nenes no se’ls ha de tractar com a reis, sinó com a nens i nenes que han de respectar unes normes. Les normes ajuden a viure i ajuden a conviure, sempre i quan no siguin absurdes. Aquí, a l’escola, hi ha una normativa que tots els mestres i els alumnes coneixen, però a la vegada hi ha llibertat, i això és el que fa que sigui una escola ordenada i tranquil·la. I quan hi ha problemes, s’estudien i s’entomen.

Parla’ns d’alguns dels projectes de l’escola que estan relacionats amb el barri.
Dins del nostre programa docent hem fet i fem col·laboracions i projectes en comú amb diverses entitats del barri, com Cooperasec, Fil a l’agulla, els geganters i moltes altres propostes del barri, ja sigui per a tota l’escola, amb un cicle o un curs en concret. En aquesta escola sempre prioritzem treballar els continguts de forma aplicada, i en això ens ajuden molt les entitats.

De fet, l’escola forma part del projecte Nova Escola 21. En què consisteix la seva metodologia? No es fan exàmens?
La Nova Escola 21 agafa una metodologia amb la qual nosaltres ja fa temps que treballem. Es fan proves internes, que no són els exàmens típics sinó una prova que ens serveix per veure com va l’alumne, i les correccions es fan amb els propis alumnes. Els nens estudien igualment perquè han de presentar projectes davant de la classe, elaborar materials, explicar per què serveix allò que fan servir… No es tracta d’aprendre memoritzant, sinó aplicant els coneixements. Quan repeteixes una cosa de memòria, de fet, no aprens, perquè no ho relaciones amb aprenentatges que tu tens d’abans. El que valorem és que puguin explicar allò que aprenen.

Al discurs de recollida del Premi deies que, a l’escola, els alumnes aprenen a “analitzar, criticar i implicar-se…” Com veieu el debat sobre l’adoctrinament pel que fa a la qüestió política?
Els mestres tenim la nostra ideologia i això és innegable, igual que els pares. Però, a la vegada, no creiem que tenim la veritat absoluta i pensem que la diversitat d’opinions ens permet formar la de cadascú. A les classes sorgeixen debats polítics i pensem que això és bo. El mestre regula el debat, dona veu a tothom, fa preguntes i no fa sentir-se malament a ningú.

Continua llegint

Entrevistes

‘El Mago Pop’: “No m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada”

El Teatre Victòria, al cor del Paral·lel, té nou propietari des de fa alguns mesos. L’il·lusionista Antonio Díaz (Badia del Vallès, 1986) l’ha adquirit per fer realitat un dels seus grans somnis i per tornar la llum a l’avinguda, que ja viu una revifalla important des que Nada es imposible, el show que ja ha rebut més d’un milió d’espectadors, va aterrar al Victòria. El Mago Pop és el mag més taquiller d’Europa i ara fa temporada a Barcelona fins que, a l’estiu, continuarà la seva aventura a Broadway. La màgia, acompanyada de tenacitat i d’imaginació, pot donar resultats excel·lents: la història del Mago Pop n’és un bon exemple.

Publicat

on

Has il·lusionat a centenars de milers de persones amb ‘Nada es imposible’, però què és, per a tu, la màgia?
En realitat, la màgia ho és tot a la meva vida i no me la sé imaginar d’una altra forma. Per a mi, la màgia és poder seguir il·lusionant i sorprenent a la gent.

Vas començar a fer màgia als quatre anys, amb un llibre que et van regalar els teus pares. Què li diries ara a un nen? Quin consell li donaries? 
Crec que, amb l’experiència viscuda, li diria que mai no abandoni el seu somni i que realment, tot pot esdevenir possible si s’intenta amb totes les ganes.

Veiem cada vegada més joves que es llencen a fer màgia, sobretot als concursos televisius de l’estil ‘Got talent’. Com veus el futur de la professió? 
El futur de la professió el veig en les persones que se l’estimen i que s’hi dediquen en cos i ànima. Com en altres disciplines artístiques, no penso que l’èxit tingui relació amb l’auge d’una disciplina en concret en un moment donat, sinó en com l’executa i la fa seva cadascú de forma individual.

Sorprèn, però, veure que hi ha poques noies en el món de la màgia. A què creus que es deu això? 
No sabria dir a què es deu, però estaria genial que hi hagués més paritat.

Fa uns mesos vas comprar el Teatre Victòria. Per què aquesta sala? Quins són els teus objectius a llarg termini per al teatre? 
Van coincidir molts factors. Entre ells, les possibilitats que vèiem en un equipament d’aquestes característiques, per poder transformar-lo en un teatre a la nostra mida i segons les nostres necessitats. D’altra banda, també hi ha un factor més romàntic, ja que el Teatre Victòria és un dels teatres més emblemàtics de la ciutat i vam tenir la sort de trobar-nos en un moment clau; d’una banda, nosaltres ens veiem capaços d’afrontar la compra d’un immoble d’aquestes característiques i, de l’altra, la bona predisposició de 3xtr3s per arribar a un acord amb nosaltres.

Treballar al Victòria no és només treballar al Victòria, és estar en ple Paral·lel, que un dia va ser l’avinguda dels artistes, de la bohèmia… Què suposa per a tu aquesta localització? 
La veritat és que és un gran repte per a nosaltres i alhora una fita que ens hem proposat, la de revitalitzar aquesta avinguda que en el seu dia va ser una artèria de teatres molt important a Barcelona. Volem tornar-la a situar al lloc que li correspondria, plena de llum, de vida i d’espectacles.

Tornar la vida al Paral·lel, que torni a brillar… Com tens pensat aconseguir-ho? 
Exacte. És una idea que ens encanta i creiem que alguna cosa ja s’està movent a hores d’ara. Els comerços i restaurants de la zona ja estan començant a notar que, bona part de la setmana, hi ha molta vida al Paral·lel. La gent es mou per anar al teatre, però anar-hi també es converteix en un esdeveniment en família o entre amics, que acaba afavorint tots els negocis de la zona. Ens agradaria que això anés més enllà, i que beneficiés a tot el sector i Barcelona es convertís en una ciutat referent, entre altres coses, per exhibir espectacles internacionals de qualitat.

Sabem que han passat pel Victòria personalitats de la talla de Schwarzenegger o Shakira, i que has arribat a sorprendre el gran Stephen Hawking. A qui més voldries il·lusionar? 
Doncs a molta gent, però hi ha una persona a qui em faria molta il·lusió, i és en Tenzin Gyatso, el Dalái lama.

Estàs a la cresta de l’onada en l’àmbit professional. Et preocupa que vinguin temps pitjors? 
La veritat és que no m’agrada pensar que estic a la cresta de l’onada, sinó que prefereixo pensar que tenim el sostre molt amunt encara, i que podem seguir creixent.

Sabem que tens previst estar fins a la primavera al Victòria, abans de marxar a Broadway. Ens donaries alguna pista sobre la programació del teatre després de ‘Nada es impossible’? 
Encara no podem desvetllar aquesta informació…

Tens el teu propi teatre, el teu nom sona arreu del món, el teu espectacle ha batut rècords d’espectadors… Quins somnis et queden per complir? 
Molts. Són infinits! Mai s’ha de deixar de somiar. Allò que ens manté vius és el camí per aconseguir-los… Els acabem complint o no.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.