El vostre objectiu i lema és ningú dormint al carrer, però enguany hi ha més sense sostre que mai a Barcelona… Què estem fent malament?
El problema és que aquestes persones necessiten habitatge i l’habitatge triga molt a arribar. Ara mateix, la llista d’espera a la taula d’emergències és molt llarga i les places que hi ha van a parar a famílies. Les persones soles estan al final de la llista i amb el temps que passen al carrer es van deteriorant moltíssim. Si no aconseguim treure la gent del carrer, cada vegada en seran més. Hem de parar la màquina que aboca gent al carrer i anar traient a aquells que ja hi són.

Què proposeu des d’Arrels?
Mentre no arriben els pisos socials, el que nosaltres proposem és obrir espais petits, de baixa exigència, on les persones puguin anar fins que se’ls assigni un habitatge. Són el que s’anomena pis zero, espais 100% adaptats a la persona on l’única norma que hi ha és la bona convivència.  De moment, a Barcelona només hi ha un d’aquests pisos, al carrer del Carme, amb 10 places.

Quines altres opcions té una persona que dorm al carrer?
Comptem amb 100 pisos on dormen unes 130 persones i tenim la Llar Pere Barnés, una residència amb 34 places on viuen persones que no són prou autònomes per viure en un pis. També tenim el centre obert i un taller ocupacional.

Com acaba algú vivint al carrer?
Una persona dorm al carrer perquè no té un lloc on viure. La resposta sembla evident, però és així. No és una qüestió d’alcoholisme, de cerca de la llibertat, ni de cap altra ximpleria. Viure al carrer sempre és l’última opció.

De vegades, aquestes persones rebutgen l’ajuda…
Hem d’entendre que, per a la gent que fa molt de temps que viu al carrer, arriba un punt en què fa por sortir-ne. No vol dir que no vulguin sortir del carrer però hi ha molts factors que dificulten fer el trencament. Les addiccions, per exemple, són un factor que dificulta moltíssim la sortida del carrer.

Com els acompanyeu des d’Arrels?
Nosaltres estem al seu costat fins que fan el clic de voler sortir del carrer. Donem una atenció permanent, quan a una persona li donem un espai per viure, és per sempre, mentre la persona ho necessiti.

Veiem molts més homes que dones dormint al carrer. Com és la situació en el cas d’elles?
Entre el 85 i el 90% de la gent que dorm al carrer són homes. Això passa en primer lloc perquè, en el cas de tenir família, la dona és qui s’acaba encarregant dels nens i, per tant, pot accedir a més ajudes. També hi ha casos en què les dones viuen a casa de coneguts o desconeguts, a canvi no precisament de diners. Les dones viuen al carrer com a últim recurs perquè una dona vivint al carrer és carn de canó, les agressions sexuals es disparen. Quan hi ha una dona sola al carrer, al cap d’un moment veus que hi ha un home al seu costat, que és el seu protector, però mai no és un protector gratuït…

Com és el procediment per desallotjar als indigents d’algunes zones?
Es presenten Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Urbana, a vegades amb el pretext de què busquen droga. Repassen a tothom, els diuen d’anar a un alberg, on no volen anar perquè estan millor dormint al carrer que en un alberg. Aleshores ja es creu que els han ofert una solució i tenen llicència per fer-los fora o per portar-los als CIEs si no tenen documentació. Però no és una bona solució.

Per què?
Per començar, els albergs estan situats a zones allunyades del centre, a una hora a peu com a mínim i les persones hi han d’arribar amb la maleta, amb tot el que porten a sobre. A més, són espais massificats, hi dormen 60 o 70 persones.

Com es finança Arrels?
L’Ajuntament ens dona alguna subvenció, però el nostre finançament és majoritàriament privat, en un 66%. Això és una xifra molt anòmala al sector i ens permet ser molt lliures a l’hora d’opinar, perquè els diners públics són una eina de manipulació massiva. Nosaltres tenim tres missions: la primera és atendre a les persones, la segona és sensibilitzar la ciutadania i la tercera és la incidència i la denúncia.

Què en penseu del paper de l’Administració en la gestió del sensellarisme?
Les administracions en general, i l’Ajuntament en particular, estan en un punt de claudicació. El problema és que a les entitats ens veuen més com a competidors que com a col·laboradors. S’hauria d’aprofitar més la potència que té un ajuntament, amb l’agilitat que tenen les entitats. I un altre problema és que no es fan polítiques a llarg termini, no hi ha un consens sobre la solució perquè no hi hagi ningú dormint al carrer.

L’última proposta de l’Ajuntament passa per oferir allotjaments provisionals a contenidors de vaixell reciclats. Què us sembla?
Aquesta iniciativa s’ha criticat molt, però nosaltres ho veiem bé. El contenidor és una construcció ràpida i tenim un problema molt bèstia d’habitatge. Per tant, qualsevol solució, benvinguda sigui.

Què pot fer la ciutadania per les persones que veiem cada dia dormint al carrer?
En primer lloc, entendre que la gent no està al carrer perquè vol, que és una anomalia del sistema. També es poden apropar a aquestes persones i parlar-hi, en lloc de posar pedres com es va fer a les Hortes de Sant Bertran. Es pot parlar amb les entitats, intentar buscar solucions…

Què hi havia en aquest local abans d’Oracles?
Aquesta sala té força història. Abans d’Oracles era el Magín Cultural i anteriorment hi havia la PAPA, espai de Performers, Artistes i Poetes Associats, un dels centres de poesia independent més emblemàtics de la ciutat de Barcelona, era un lloc on es reunia la bohèmia.

Parla’ns una mica de la teva trajectòria abans d’obrir aquesta sala.
Jo tinc moltes vides. Ho vaig deixar tot a Alacant per venir a Barcelona a ser artista. Els meus inicis són l’escriptura dramàtica i la poesia, però després vaig estudiar art dramàtic i venia amb la idea d’obrir un espai propi. A Alacant vaig estudiar filologia catalana i vaig arribar aquí com a professor de secundària. Aquí vaig començar a formar-me, vaig fer un màster d’escriptura dramàtica i l’obra final va guanyar el premi de teatre Ciutat de Sagunt, a partir d’aquí vaig decidir crear la meva companyia, era el 2013. També vaig estar un any al Teatre dels Sentits.

De fet, el nom de la sala ve d’aquesta experiència al Teatre dels Sentits, oi?
Sí, l’obra amb què vaig treballar, Oráculos, estava basada en el tarot i jo soc un apassionat de la simbologia i del tarot, com l’Italo Calvino. El tarot també té un paper en aquesta sala perquè moltes de les peces que creo són a partir d’un arquetip. Utilitzo l’arquetip, la carta, com a pretext per crear tot un univers sensorial. Per exemple, Pinocchio es basa en la carta del boig.

Com va sorgir l’oportunitat d’entrar en aquest local?
A finals del 2013, quan estava al Teatre dels Sentits, ja tenia la idea de tenir un espai propi per poder crear i mostrar les meves obres, i on poder formar, convidar altres artistes, crear ponts amb altres ciutats… Quan vaig trobar aquest local el 2015 em vaig llançar a la piscina. Volia un espai propi on poder crear i que altres artistes també poguessin fer-ho.

Tu fas teatre físic, una cosa poc comú a Barcelona…
A Barcelona gairebé tot el que es programa és teatre de text, i jo crec que el fet de treballar amb el cos i amb la veu t’obre portes creatives molt interessants i s’ha de potenciar més. Els pocs teatres que es desmarquen del teatre de text no són coneguts. Per exemple, el Teatre dels Sentits té una trajectòria internacional brutal i aquí a Barcelona estan mig perduts al Polvorí i poca gent els coneix.

Però hi ha prou públic per omplir tantes sales independents?
Crec que hi ha una fragmentació molt gran de sales, sales i centres cívics on es programen moltes coses. Però crec que també hauria d’existir certa pedagogia, tinc la sensació que el públic de Barcelona, o bé va als grans teatres o directament no hi va, és un públic una mica conservador a l’hora d’anar al teatre. Però cal recordar que tots els grans noms de l’escena han sortit de sales petites i aquestes sales són les que fan més propostes de risc.

Quina és la particularitat d’Oracles Theatre?
Des del primer moment vaig voler que fos un espai amb segell independent i alternatiu, una mica underground. El primer any em vaig passar d’alternatiu i vaig rebre moltes hòsties però ara estic trobant un equilibri, amb propostes de més risc que es combinen amb microteatre, flamenc, concerts… I les produccions pròpies d’Oracles de dansa butoh. Amb Oracles Theatre el meu somni és seguir transformant la societat a través de l’art de commoure l’ànima humana. Són temps de deshumanització molt seriosos, i el teatre ens torna a l’origen i a la nostra condició. La vida és un misteri i el teatre és el lloc de comunió on tornar a sentir-nos i agrair que estem vius.

Vas obrir amb molta il·lusió, però l’any passat la sala va passar per un període de crisi important.
A finals del 2018 estava molt cansat de portar jo sol el pes de tot i vaig decidir que marxava un temps. El projecte es va regenerar, va passar a una altra directora però vaig haver de tornar perquè ella va tenir una crisi i a finals d’any vaig tenir el dilema de si tancar o seguir. Els primers dos mesos del 2019, els artistes van donar el total de taquilla que es va recaptar a la sala. Estic molt agraït als artistes que van venir, van ser ells qui la van salvar. A partir d’aquí, vam canviar l’equip i ara ja tirem endavant.

Aquest juliol has organitzat el Festival ONYRIC…
Sí, va ser la cirereta del pastís de la temporada. Han vingut una vintena d’artistes, molts locals i quatre artistes del Japó, amb una estrena del mestre Mushimaru Fujieda, que sempre tria aquesta sala al seu pas per Europa.

Quins són els plats forts de la temporada que comença?
La temporada arrencarà la segona setmana de setembre amb Mal de amor, una comèdia argentina de Laura Federico y Benjamin Coelho; les quatre últimes funcions de Pinocchio (12-13 i 21-22 de setembre); i el 14-15 farem La imposibilidad de las cosas de la companyia Habitando Teatro, de Mèxic. El proper festival ONYRIC Tardor 2019 serà de l’1 al 3 de novembre i l’estrena de la nova producció MORPHEUS: Sandman & The Seven Sins serà el 26 i 27 d’octubre amb música de Marina Tomàs i servidor donant vida a Morfeu, basat en el còmic Sandman de Neil Gaiman. La resta de la cartellera encara l’estem configurant… Hi haurà flamenc, música, teatre físic, microteatre i molt de butoh. Sempre sota el segell de teatre oníric, intimista i humà d’Oracles Theatre.

Amb només 16 anys vas venir per primera vegada a Catalunya d’intercanvi escolar, què recordes d’aleshores?
Des del bus només vèiem camps i poca cosa més. En canvi, arribar a Barcelona va ser com viure un somni. Veníem a aprendre castellà, però va ser aquí quan em vaig adonar que a casa de la meva família de Vilanova i la Geltrú es parlava molt més el català. A més, totes les classes les fèiem en català i quan anàvem a veure els avis de la família recordo que vaig trigar com vuit o nou mesos a llençar-me a parlar. Fins aleshores sempre estava calladeta en una cantonada de la taula.

Per a una persona que parla anglès no ha de ser gens fàcil aprendre el català en la seva complexitat.
El que em va passar és que em vaig enamorar de Catalunya. Tot em semblava molt guay: la gent, la cultura, la forma de viure, la qualitat de vida… Era el que jo volia per a la meva vida. M’han fet sentir com a casa i ara ja puc dir que aquesta és casa meva.

Abans, però, vas haver de tornar als EUA.
Allà jo vivia en dos mons completament diferents. Soc d’un poble petit de Kentucky, però els meus pares són de la costa est dels EUA. Al poble la major part de la gent és molt conservadora i hi ha molta hipocresia i religió. Després, quan estudiava a Washington veia una cultura molt competitiva on l’únic que importava era què feia cadascú o què guanyava.

Per què vas optar per estudiar ciències polítiques en comptes de música?
Potser pel poble d’on venia: petit i conservador. A la meva família sempre vam tenir els mínims coberts, però mai hem sigut rics i sempre ha planat la inseguretat de quedar-nos sense diners. A més, en aquell moment de la meva vida no tenia l’autoestima tan alta com per decidir-me per la música i imaginar-me que em podria guanyar la vida així.

Tot i això, sempre havia sigut el teu somni.
Potser vaig fer el que la gent esperava de mi amb aquella edat. A més, tampoc tenia la seguretat en mi mateixa per fer el que realment volia. Al final, però, vaig deixar la carrera un any per provar sort a Los Ángeles.

Com es viu allà la música?
És molt difícil, hi ha molta competència. Hi ha molta gent amb talent i molt poca gent amb sort. En el meu cas trobo que he tingut sort d’haver signat amb una discogràfica d’aquí, però a Los Ángeles la música viu extrems: per una banda està molt valorada i per l’altra menyspreada.

Què et va inspirar Barcelona per escriure el teu primer single?
És on he tingut els millors records de la meva vida i hi ha una dita que diu que les ciutats són com les relacions: de vegades una ciutat funciona i una altra no. Segons qui ets, com ets, etc. Mentre que Los Ángeles o Kentucky van ser com una mala relació, amb Barcelona sempre he tingut molt bon rotllo.

Fins i tot vas decidir sortir de la zona de confort i venir cap aquí.
Al principi va ser complicat. No coneixia gaire gent i els amics que vaig fer a l’institut ja vivien altres vides. Ara estudio a una escola d’interpretació que em permet tenir el visat d’estudiant i em permet conèixer gent. A més, també visc a Gràcia amb catalans i així de mica en mica m’estic fent un entorn de gent.

La ciutat és com es projecta al món?
Moltes vegades es veu una ciutat arquitectònicament molt maca, però amb moltíssima festa, discoteques i platja. Com si fos això Las Vegas. Després la realitat és que la gent d’aquí molt poques vegades va a la Barceloneta ni surten a Opium o altres discoteques, que al final són de guiris. Els barcelonins prefereixen tenir una bona qualitat de vida i sortir a fer el vermut i anar a dinar bé els caps de setmana. Tenir un equilibri.

Un equilibri que tu també cerques en la teva carrera. Cap a on vols avançar musicalment?
Tinc molt clar que vull fer música. Vull que la gent connecti amb les meves lletres. Que se senti identificada. Que sigui amb una música que digui la veritat, que sigui honesta i que l’enganxi.

Perquè la música sigui honesta què ha de tenir del seu autor?
Com més personal és la música, més universal es torna. Si una cançó és massa general, no et fa sentir identificat. En canvi, si parla de coses específiques, et posa dins de la situació. L’acabes comparant amb alguna situació similar que hagis viscut. Això és el que et fa sentir identificat.

La teva música desprèn alegria i optimisme.
Barcelona la vaig escriure quan tenia 18 anys. Era molt optimista en aquella època. Encara ho soc, però des dels 18 anys he viscut moltes coses i he caigut, m’he tornat a aixecar, algun cop potser he sigut cínica, però l’important és tornar sempre a ser optimista. Les experiències de la vida són el que ens construeixen com a persones. Això també és el que ha de reflectir la música.

Ara mateix et plouen les col·laboracions amb grups de música.
De tant en tant rebo propostes guays, però tampoc cada dia. Ara, m’encantaria que fos així. També he de treballar per poder fer realitat el meu somni. No és un camí recte, és un camí que fa voltes, tot i que sempre agraeixo el suport que tinc darrere.

La música és un món on les cares visibles acostumen a ser homes. T’està sent difícil cantar sola i deixar d’estar al costat o darrere d’un home?
A la indústria musical catalana no hi ha paritat entre homes i dones. Als Catarres hi ha una dona, tenim la Judit Neddermann i més artistes femenines, però és molt estrany el que passa aquí. Tot i això, mai m’han fet sentir malament, tret d’una mala experiència. Ara, tant de bo hi hagués més dones al món de la música. Tenim molt bons músics homes, però segur que tenim dones que també són boníssimes i no tenen l’oportunitat.

Aquesta barrera és més difícil de superar als EUA?
A Los Ángeles no vaig tenir el suport de ningú i vaig tenir moltes experiències sexistes amb productors i gent de la indústria. S’ho prenen com un joc de poder. Aquí potser he tingut la sort de saltar per sobre de tot això, però imagino que també hi haurà casos similars; jo mateixa ho vaig viure una vegada.

No ha de ser fàcil sobreposar-se.
Si ho veies per primera vegada al·lucinaria en veure que el món de la música és així. Aquestes experiències marquen i fan pensar a deixar-ho tot. Jo almenys he tingut la sort de conèixer bona gent, i segur que la majoria ho són, però sempre hi ha gent que s’aprofita del poder que té.

En quin projecte musical estàs engrescada ara mateix?
Estem gravant un LP i tot just hem començat amb el senzill. Suposo que cap a finals d’any ja el tindrem! Serà un disc molt personal on tractaré l’amor, la desesperació, l’esperança…

Has tastat grans escenaris i has pujat a d’altres més intimistes. Quin prefereixes?
Són coses molt diferents… Quan hi ha molta gent és una pujada brutal d’adrenalina, però quan hi ha poca gent i són persones importants per a tu, és com cantar per a ells. És molt més personal, però els dos casos s’experimenten d’una forma molt diferent.

Si poguessis escollir, et quedaries amb Spotify o amb el casset?
Molt difícil d’escollir! Spotify permet trobar artistes molt guays que sense ell potser no hauries trobat. Però també m’agrada el concepte d’àlbum. Una cosa molt completa que s’ha d’escoltar de principi a fi; que t’explica una història i et condueix per tota una trajectòria emocional. Hauria sigut increïble vendre cassets, llàstima que la gent gairebé ja no en compri.