Com van ser els teus inicis al món de la literatura?

Ja de petita m’agradava molt dibuixar i llegir; per Reis, pel meu aniversari, per Sant Jordi, pel meu sant, sempre demanava llibres, de regal. Més endavant fins i tot vaig guanyar un concurs de redacció que organitzava la Coca-Cola, a nivell de Catalunya.

Quines eren aquestes primeres lectures?

Recordo molt bé les novel·les com ara la sèrie de Mujercitas, les obres de Jules Verne, de Folch i Torres… M’ho llegia tot. En aquells temps recordo que anava a la llibreria Sapadell o a la Torradas a canviar llibres, revistes i tebeos. O als Encants de Sant Antoni, els diumenges. Comprar-ne de nous era car i a casa els pares eren gent treballadora i no sobraven els diners.

Vas haver de treballar per pagar-te els estudis…

Efectivament, estudiava batxillerat i més tard magisteri, en horari nocturn, i de dia treballava en una empresa d’accessoris de cotxe que es deia Harry Walker. No era fàcil, havies d’ajudar la família.

Dius que vas estudiar magisteri, vas ser mestra?

Sí, sempre a l’escola pública, vaig començar l’any 1972 a Molins de Rei i després a Sant Feliu de Llobregat i Abrera. L’any 1978 vaig obtenir plaça a L’Hospitalet on vaig romandre fins a la meva jubilació, el 2008. Vaig fer l’especialitat d’educació especial i més tard em vaig llicenciar en Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. El món de l’ensenyament ha estat molt important en la meva vida, he format part de grups de recerca pedagògica i vaig impartir cursos a l’Associació Rosa Sensat, sobre tot durant la dècada dels vuitanta.

Has nascut i vius al Poble-sec, a tocar del Paral·lel. Què ens pots dir al respecte?

Doncs, és veritat. Hi  vaig néixer el 1948 i encara hi visc, amb un breu interval d’un parell d’anys. Sempre he estat vinculada a aquests carrers i a la seva gent. Això m’ha permès conèixer les interioritats del barri, viure en primera persona els canvis que hi ha hagut i els d’aquests darrers anys i tenir una visió global i crec que prou equànime.

Canvis a millor o a pitjor. Com ho veus?

Veig molt alarmisme, moltes queixes, però els canvis en la composició del veïnat, això de si ve gent de fora o si tenim massa turistes no crec que perjudiqui tant com es comenta, ja que té molts aspectes positius. Si les escoles s’han mantingut ha estat gràcies a la gent de tot arreu que viu avui al Poble-sec. Aquest és un barri amb una forta personalitat i sempre ha estat un barri d’acollida de les diferents onades migratòries, ho ha fet al llarg de la seva història, ja fa 150 anys. Va néixer per acollir els nou vinguts a Barcelona, amb el creixement de la ciutat. Crec que ha millorat en moltes coses com ara la remodelació dels carrers, la millora de les façanes, en oferta cultural i sobretot en educació, les escoles del barri, avui, són modèliques i funcionen d’allò més bé. He seguit força el treball dels equips de mestres i em sembla admirable. Això no vol dir que no hi hagi problemes o gent conflictiva, però això ni és d’ara ni és una exclusiva del barri.

I respecte al Paral·lel…

Crec que es mitifica molt el passat. El Paral·lel dels inicis era un Paral·lel de barraques molt humils i d’espais atrotinats, amb espectacles que avui potser ens posarien els pèls de punta. Durant els anys 20 i 30 va millorar molt a causa de la situació econòmica. El de la postguerra i dels anys 50 és el que més recordo de petita, amb els seus cinemes, revistes, cerveseries, i, més endavant, amb la revifalla del teatre. Encara conserva uns quants teatres i més que comparar-lo amb el seu passat cal comparar-lo amb d’altres espais de la ciutat, que han perdut gairebé tots els referents. Segueix tenint molta personalitat, la del segle XXI. Tenim la Sala Apolo, el teatre Apolo, el Barts, el Condal, el Victòria, i espais propers interessants, cadascun en el seu estil propi i singular, com ara el Bagdad o el Tantarantana. Les modes i les tendències canvien i de vegades mirar massa cap al passat no et deixa ser conscient dels aspectes positius del present. Això sense parlar de les petites sales alternatives del nostre barri, com La Vilella, per exemple.

Parlem de literatura i de llibres. Quins són els teus autors preferits i quins suggeriries o recomanaries?

Sempre he tingut inclinació pels clàssics del segle XIX, per exemple Tolstoi, Dostoievski, Balzac. També m’agrada la literatura anglosaxona, centre-europea i hispanoamericana. En poesia tinc predilecció per autors catalans clàssics com Espriu i Sagarra. El que passa és que cada dia descobreixes nous llibres i nous autors i autores, afortunadament. No m’agrada fer recomanacions, ja que els gustos són molt diferents i les valoracions depenen del moment en el qual t’acostes a un llibre. Com que crec que en aquest camp les dones encara estan una mica oblidades, i per fer país, mencionaré autores catalanes, com ara Olga Xirinacs, entre les grans, en edat i categoria, més coneguda per la narrativa però que té una obra poètica d’altíssim nivell. Pel que fa al barri o a les seves rodalies, tenim a Sílvia Romero, del Poble-sec, tot i que ara viu a Sant Antoni, on també resideixen d’altres escriptores molt interessants, com Maria Barbal o Maria Carme Roca, que va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana. Una molt bona escriptora, amiga meva, és Montserrat Galícia, de Cornellà, una de les autores més importants en el camp de la ciència-ficció catalana. Podria fer una llista molt llarga i me’n deixaria moltes, per això he acabat per dedicar un dels meus blogs a dones escriptores, poetes catalanes, sobretot.

Veig que totes són dones. El fet de ser dona t’ha representat algun problema en la teva carrera literària?

He recomanat aquestes autores perquè són actuals i no tan sols perquè siguin dones, però tot compta. Jo, personalment, no m’he sentit gaire discriminada pel fet de ser dona però no es pot negar que les dones han tingut menys reconeixement que els homes, en molts camps. Tan sols cal fixar-se en els guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Sant Jordi, els premis Nobel, amb una diferència inexplicable entre les concessions fetes a homes i dones, fins i tot en camps en els quals no es pot dir que no se’n trobin. I, malauradament, això es pot fer extensiu a molts altres àmbits de la cultura en general. En el món de l’art, de la ciència, de la pintura, de la música, del cinema, passa el mateix o pitjor. En els darrers anys hem sabut de l’existència d’un munt de pintores importants, per exemple, de totes les èpoques.

Què opines d’aquells que parlen en femení sempre? Alguns polítics ho fan.

S`ha arribat a un extrem que de vegades és ridícul però això és conseqüència directa del sexisme que ha imperat en la societat. En els antics diccionaris es podien trobar exemples i definicions clarament masclistes i discriminatoris. Quan treballava de mestra procurava recórrer a termes genèrics com ara alumnat, veïnat, ciutadania, persona… També ho intento quan escric, crec que les escriptores –i escriptors– tenen un paper important en les adaptacions de la realitat del present a un llenguatge correcte i igualitari però que no grinyoli.

Ets més novel·lista que poeta o a l’inrevés?

Són gèneres diferents tot i que en ocasions poden convergir. M’agrada escriure de tot, també articles de divulgació sobre història, per exemple, com els que publiquem als llibres de CERHISEC. També he escrit narracions breus i articles pedagògics.

On estan ambientades les teves novel·les?

Alguns textos narratius els situo en el Paral·lel, en el Poble-sec, a Montjuïc, en espais que conec bé, però també tinc una mena de paisatge rural, inspirat en els orígens dels meus pares i avis, amb noms inventats i una geografia que beu en moltes fonts. De poemes en tinc de més descriptius i realistes i d’altres que fugen de la realitat i evoquen imatges gairebé oníriques.

Has estat guardonada amb diversos premis literaris i vas ser finalista del Premi Sant Jordi…

Sí, amb la novel·la La descomposició de la llum. Però per diferents motius no es va publicar fins que no va guanyar el Premi Olga Xirinacs el 2006. Una part de la novel·la transcorre al Paral·lel i a les barraques. Publicar, avui, és complicat. I encara ho és més la difusió de l’obra, quan s’ha arribat a publicar.

I ara, què fas? Quins projectes tens?

Col·laboro amb CERHISEC (Centre de Recerca Històrica del Poble-sec), amb Tot Història, amb el Zona Sec, que és el diari del Poble-sec. Pinto i dibuixo. Faig ressenyes literàries sobre cinema i teatre pel blog cultural Llegir en cas d’incendi. Tinc diferents blogs personals, entre els quals La Panxa del bou, Un balcó al Poble-sec i un dedicat a la poesia escrita per dones, amb prioritat per les autores catalanes, que es diu Tèrbol atzur. Respecte a projectes, estic revisant un parell de novel·les i un recull de poesia però no sé quan ho publicaré. Segueixo enfeinada.  I en el tema literari, és millor no tenir pressa.

ENRIC MESTRES

Què el va motivar per començar en el món de les arts marcials?
Quan era petit, molts diumenges anava amb el meu pare i el meu avi al Gran Price i al Salón Iris, uns locals on es feia lluita greco-romana i boxa, però la meva motivació real per començar en les arts marcials va ser la necessitat de defensar-me: quan era adolescent vivia a barris perifèrics de Barcelona on hi havia mal ambient, molta violència i alguna vegada m’havia endut un ensurt…

I des d’aleshores no ha deixat de practicar… Quins estils domina?
Toco diversos estils: el kungfu, que són unes tècniques més fortes, més ràpides; i el taitxí, que a Occident ha arribat més per motius terapèutics i d’autoconeixement.

Quina és la filosofia que hi ha darrera d’aquesta disciplina?
El taitxí és una tècnica taoista, és l’emblema del ying i el yang i tant els moviments com la respiració es fan d’acord amb aquests dos principis, però el taitxí no està tan vinculat a la religió o a la filosofia com a l’humanisme, sempre tenint present la dualitat complementària del ying i el yang.

Però el taoisme no es considera una religió?
El taoisme té una vessant més humanista i una vessant alquímica de treball interior, com el ioga. També inclou una vessant religiosa, però aquesta queda al marge del taitxí.

Es pot entendre aquesta disciplina sense conèixer la cultura xinesa?
Una persona pot aprendre taitxí sense estar integrat en aquesta cultura, però si es vol aprofundir més en el seu coneixement va bé llegir coses sobre budisme, taoisme… En el meu cas he llegit molt, he estudiat budisme tibetà i també soc diplomat en medicina tradicional xinesa.

El taitxí és un esport de competició?
Sí, a la Xina hi ha competició de tui shou (pushing hands), que és una mena de lluita en parella. Es fa un cercle a terra i mitjançant les tècniques del taitxí, un dels competidors ha d’aconseguir treure l’altre del cercle. Però aquesta vessant competitiva no ha arribat gaire a Occident.

Quina part del taitxí és la que interessa més a Occident?
Aquí el que ha arribat més és el tema de la meditació, l’autoconeixement i com a tractament d’algunes malalties. La majoria de la gent comença per temes de salut, però quan veuen que cada moviment es pot aplicar en defensa personal, també els interessa.

Què li aporta a vostè la pràctica d’arts marcials?
Sobretot salut, pau interior i estar bé amb mi mateix. Les arts marcials aporten molts beneficis, més enllà de la imatge deformada del cine, on sembla que tot són cops de puny i baralles… Però en realitat la gent que s’ho pren més seriosament és gent tranquil·la, que no han de demostrar res a ningú.

Actualment realitza entrenaments? Quin mètode segueix?
Sí, sempre en petits grups i en parcs. Pel que fa al mètode, treballo com es fa a la Xina: primer un escalfament, uns exercicis de chi kung, després fem la forma de 108 antiga (108 moviments) i després treballem en parella amb el tui shou.

En les arts marcials és molt important la figura del ‘sifu’ (mestre)?
Sí, jo he tingut molts instructors. Al final acabes buscant un mestre que sigui com tu, que tingui un tarannà semblant. Si és una persona cultivada, el mestre pot convertir-se en un guia espiritual. Hi ha mestres que es basen més en el tema físic i d’altres que donem més importància a la respiració i el treball interior.

Parli’ns del seu llibre ‘Tai Chi. Equilibrio y Armonía para todas las edades’ que va escriure amb el mestre Peter Yang.
Aquest és el primer llibre de taitxí a Espanya i un dels primers a Europa. Quan el vaig escriure tenia 19 anys i prèviament ja havia fet un llibre de kungfu. Aleshores des de l’editorial em van proposar fer aquest altre amb el pare Yang, que era un mossèn xinès. Es va convertir en el meu mestre i al mateix temps que jo estudiava amb ell, fèiem el llibre.

Quina era la història del pare Yang?
Ell s’havia escapat de la guerra civil xinesa entre Mao Tse-Tung i Chiang Kai-shek. Quan va guanyar Mao Tse-Tung, els religiosos es van escapar i Franco va pagar una beca a 15 capellans xinesos perquè vinguessin a Espanya. A Barcelona van venir el pare Liu i el pare Yang, que va ser canonge de la catedral i es va convertir en un home molt conegut.

Es podria quedar amb només una de les seves ensenyances?
Ell deia “tranquilidad más tranquilidad alarga la vitalidad”. Sempre advocava per la calma, la pau interior i la relaxació profunda. És molt important no posar-se nerviós perquè l’estrès altera l’energia vital i el xen.

Per acabar, expliqui’ns alguns dels beneficis físics del taitxí.
Va molt bé per enfortir la musculatura, regula la pressió sanguínia, el cor baixa les pulsacions, ajuda a millorar la flexibilitat i ajuda a prevenir malalties com l’artritis.

I pel que fa als aspectes mentals?
Només el fet de controlar la respiració ja és un bon remei contra l’estrès, la ment es calma i l’ansietat es redueix. També va molt bé per curar l’insomni i ofereix un major autoconeixement degut als entrenaments en silenci, amb la respiració profunda i als moviments del cos realitzats molt lentament.

Vas arribar fa només 8 mesos. Com era la vida al teu país? 
Abans d’arribar aquí jo vivia feliç amb la meva mare, però la nostra vida allà era difícil. Vaig deixar l’escola i em vaig posar a buscar diners des dels 10 anys, al principi treballava netejant cotxes i cases, sortia de casa al matí i tornava a la nit, sempre treballant per ajudar la meva mare. Vaig fer de fuster, vaig treballar a un locutori i també ajudava a una persona que feia temes audiovisuals (gravacions, muntatge de vídeo…) a Guinea no hi ha un lloc on estudiar audiovisuals però jo vaig aprendre’n.

Per què vas decidir venir a Barcelona?
La vida allà no és fàcil i sabia que si volia ajudar la meva mare havia de sortir del país. Tota la gent de Guinea sabem què és Barcelona, però no la ciutat, sinó el club de futbol. La meva idea era venir a provar sort amb el futbol, però és el que vol tothom i jo el que necessito és treballar, fer qualsevol feina excepte coses dolentes, perquè no és això el que m’han ensenyat a casa.

Ens vols explicar com va ser el trajecte fins a arribar aquí?
No m’agrada parlar d’això perquè en aquell trajecte vaig viure coses que em fa mal recordar. Si hi penso, no puc dormir. Vaig venir en pastera, érem 60 persones dins d’una pastera i conec gent que no va arribar, que va morir pel camí. És per això que no vull parlar d’aquest tema.

On vius aquí? En un centre tutelat? 
Quan un menor sense referents familiars arriba a Catalunya està tutelat per la DGAIA. Jo visc al centre Kiriku, que està gestionat per Eduvic. Al centre on visc tots els nois són d’Àfrica, però de països diferents, hi vivim 115 persones i comparteixo habitació amb 3 persones més. Cada grup de 12 a 16 persones tenim una educadora.

Eres conscient que t’esperaven aquestes circumstàncies a Barcelona?
No, jo vaig venir aquí sense saber res. I encara no sé res. Quan vaig arribar, vaig estar amb la Creu Roja uns dies, fins que ens van venir a buscar del centre Kiriku. De moment estic vivint però no sé on trobaré la meva sort.

Com és el teu dia a dia? 
Visc al centre i cada dia estudio llengües: al matí fem classes de català i, a la tarda, de castellà. Al Poble-sec –dins el Pla d’Acollida Poble-sec per a Tothom de la Coordinadora– també hi faig català i castellà. Ara he començat el nivell 3 de català, perquè m’he saltat dos nivells. N’estic molt orgullós!

El parles molt bé. 
Quan vaig arribar aquí i vaig conèixer els castellers, vaig escoltar molta gent parlant en català i vaig pensar que jo volia parlar com elles i ells. M’encanta com sona el català, també escolto molta música en català, m’agrada molt Txarango. Tinc bones professores i estudio molt, molt. Vull aprendre, vull fer les coses molt ràpid i estudio molt per aconseguir el meu objectiu.

Quin és aquest objectiu?
Guanyar diners per ajudar la meva mare, que viu a Guinea i està malalta. Al centre on visc, cada cap de setmana em donen 10 euros i jo els estalvio per enviar-li a ella.

Ens deies que vas escoltar català als castellers. Com els vas descobrir?
Amb els companys del Pla d’Acollida vam encarregar-nos del sopar de final de temporada de la colla, i quan els vaig veure assajant vaig decidir que volia provar-ho, em va agradar veure tanta gent jugant, rient… Des d’aleshores vinc sempre: els dimarts a l’assaig, els dijous a fer millora, el divendres i quan hi ha diada. Ja he fet el bateig a la colla i tinc camisa. L’endemà del bateig, vaig arribar a la classe de normalització lingüística cridant: “Soc casteller!!!” I tothom va al·lucinar.

N’estàs orgullós! Per què t’agrada tant formar part de la colla?
Mira, quan jo estava al trajecte per arribar fins aquí, mai m’hagués imaginat que aquí hi hauria tanta gent que m’estimaria, pensava que no hi havia persones bones. El que més m’agrada és la gent i sentir-me tan estimat. Aquí tinc gent molt important per a mi i estic molt feliç.

Creus que tothom posa facilitats per a la integració dels joves nouvinguts com tu? 
Algunes persones sí, i n’estic molt agraït. A cada lloc hi ha gent bona i gent dolenta. Aquí també hi ha persones que pensen que tots els migrants som dolents, i no és veritat. Només pots saber com és una persona si la coneixes.

A més d’estudiar idiomes i d’estar als castellers, també fas altres activitats?
Ara vaig a una escola d’audiovisuals a Sants, també faig tallers al centre de geografia, d’història… Al casal de Sant Just, que és on visc, també hi faig ioga, fotografia i teatre, però el teatre l’he hagut de deixar perquè no tenia temps de tot. Ah! I els dimecres faig batukada a Sant Just.

Quantes coses! Ja saps a què et vols dedicar en el futur?
El que més m’agradaria és ser director de cinema.

Ara estàs a punt de fer 17 anys. Saps com canviarà la teva situació quan en facis 18?
Això no ho sé. Hi ha pisos per a nois majors d’edat però estan saturats i és complicat. Jo soc conscient que al centre Kiriku hi estaré només un temps… Sé que molts joves del centre han marxat a França o a buscar sort a un altre lloc. Econòmicament no estic preparat pel que hagi de venir, però mentalment sí que ho estic. De moment el meu objectiu és estudiar molt, parlar la llengua i poder-me comunicar.