La sentència del Tribunal Suprem que obliga el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a retornar les pintures murals de la sala capitular del Monestir de Sixena a Aragó és una decisió que sacseja els fonaments de la gestió patrimonial responsable i posa en risc unes obres d’inestimable valor artístic i històric. Aquest dictamen, més enllà de ser en realitat disputa legal amb l’embrió ubicat al punt àlgid del procés, revela una politització preocupant del patrimoni cultural i un menyspreu cap als criteris tècnics que haurien de guiar decisions d’aquesta magnitud. El MNAC, com a institució de referència mundial, queda greument qüestionat en la seva missió de preservar i difondre el llegat artístic, mentre persisteixen dubtes sobre com es durà a terme un trasllat que, segons els experts, podria degradar-los de forma irreversible. 

Les pintures murals de Sixena, una joia del romànic del segle XII, són són un testimoni excepcional de l’art medieval europeu. Rescatades per Josep Gudiol després de l’incendi que va devastar el monestir durant la Guerra Civil, aquestes obres van ser traslladades al MNAC, on han estat conservades, estudiades i exposades en condicions òptimes. La sala del romànic del MNAC, considerada una de les millors col·leccions del món en el seu gènere, ha garantit la integritat física d’aquestes pintures. Cal tenir en compte que tots els museus, com a tret distintiu, acompleixen la funció de guardians d’obres que, per la seva fragilitat o importància històrica, no poden ser sotmeses a manipulacions arriscades. La missió dels museus és protegir el patrimoni universal, més enllà de fronteres administratives o polítiques.

La decisió judicial no només posa en risc el patrimoni, sinó que també evidencia una politització perillosa. El litigi de Sixena s’ha vist instrumentalitzat en un context de tensions territorials entre Catalunya i Aragó, amb el suport implícit de sectors que veuen en aquesta sentència una oportunitat per afeblir la gestió cultural catalana.

Ara queden molts dubtes en l’aire: com es farà el trasllat? Qui en garantirà la seguretat? Qui el pagarà? Quin serà el destí de les pintures un cop al monestir, un espai no preparat per acollir-les? Aquesta sentència no només és un atac al patrimoni català, sinó també una amenaça al principi universal de preservar l’art. •

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha reorganitzat el govern municipal per encarar els dos últims anys del mandat en solitari, després de descartar l’entrada d’ERC, que es mantindrà com a “soci preferent”. Amb només 10 dels 41 regidors, Collboni ha creat una cinquena tinència d’alcaldia centrada en polítiques socials, liderada per la regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Raquel Gil, i figura clau en l’equip del PSC.

Aquest canvi reforça el perfil de Gil com a peça central en la gestió de les polítiques socials de la ciutat. De fet, més enllà de les seves responsabilitats al districte, Gil també gestiona les regidories de Promoció Econòmica, Feminismes i Memòria Democràtica, àmbits als quals ara sumarà els de Serveis Socials (fins ara sota la segona tinència de Maria Eugènia Gay). Segons l’executiu, l’objectiu és apostar per un enfocament transversal per reduir desigualtats i fomentar la prosperitat, amb Gil com a màxima responsable.

Per últim, destacar que el reforç del paper de la regidora a l’executiu Collboni arriba després de descartar definitivament a ERC com a socis de govern i, per tant, una hipotètica ampliació de regidors a l’executiu municipal.  •

Montjuïc, un dels pulmons verds més estimats de Barcelona, pateix una agressió constant: la contaminació acústica. L’últim episodi ha estat la reobertura de la Font del Gat com a restaurant amb activitat nocturna i concerts als Jardins de Laribal. Un espai històricament associat a la pau i el repòs ha estat transformat en una discoteca a l’aire lliure, trencant la tranquil·litat amb música fins a la matinada.

Les queixes veïnals no s’han fet esperar. Però no només parlem de molèsties als barris de la muntanya: el soroll és un contaminant ambiental reconegut, amb efectes sobre la salut de les persones i sobre l’ecosistema. A més d’un lloc per passejar, Montjuïc és una muntanya amb gran valor ecològic, on conviuen espècies com falcons, eriçons i granotes, a més de plantes úniques al món. Diversos estudis científics han documentat com la contaminació acústica pot provocar desorientació, interrupció del cicle reproductiu i fins i tot mort sobtada en ocells per estrès (com apunta Science Advances, 2017).

Aquest no és un fet puntual. La manca de control ha convertit Montjuïc en un calaix de sastre on s’ubiquen activitats que no s’acceptarien en cap altre lloc. L’històric és llarg: festivals com el Brunch Electronik, concerts al Palau Sant Jordi i al Poble Espanyol, o el Barça… Ara aquest nou ús del restaurant se suma a una tendència preocupant: una gestió institucional que està prioritzant l’activitat econòmica i el turisme per sobre del benestar veïnal i la conservació ambiental.

Cal recordar que Barcelona disposa de mapes de capacitat acústica que classifiquen els espais segons el nivell de soroll màxim permès, i que Montjuïc inclou zones amb alta protecció. Aquestes activitats sobrepassen els límits legals, i només podrien celebrar-se amb llicències extraordinàries que, sovint, no estan prou justificades.

A més, Barcelona és signatària de la Carta de Florència, que estableix que els jardins històrics són espais de pau, i que qualsevol ús festiu ha de ser excepcional i no malmetre el seu caràcter. L’esperit d’aquest compromís és vulnerat sistemàticament.

Potser alguns diran que la protecció d’un jardí o d’un ocell no val més que les activitats musicals i esportives. Però cal fer memòria: la salut mediambiental és també salut pública. I una ciutat sense espais de silenci, sense natura viva, és una ciutat menys habitable, menys humana.

Per això exigim mesures immediates i efectives: una revisió urgent de les llicències concedides, un pla específic de protecció acústica per a Montjuïc, una moratòria sobre nous esdeveniments sorollosos fins que no es garanteixi el respecte a la biodiversitat i al descans dels veïns i un espai de diàleg amb el veïnat per recollir les queixes i establir criteris clars de convivència.

El silenci és un dret. I Montjuïc, un tresor que no podem perdre per manca d’acció. •

Carolina López, consellera del Districte per Barcelona en Comú