Victòria agredolça. Barcelona en Comú s’ha tornat a imposar al Poble-sec per una àmplia majoria, però amb una remarcable fuga de vots cap a les files socialistes. Si bé la flamant candidatura del 2015 aleshores va aconseguir doblar en nombre de vots a la seva immediata perseguidora (l’antiga CiU, reconvertida en PDeCAT i reciclada en JxCat), aquest cop ERC ha sigut la que ha posat la por al cos als comuns. A diferència de la resta de Barcelona, però, el resultat dels republicans poblesequins dista de l’obtingut per Ada Colau.
Els veïns i veïnes han castigat la gestió de l’alcaldessa i la regidora Laura Pérez? No ho sembla pas. La formació de l’esquerra transformadora s’ha deixat pel camí 400 sufragis, xifra que resulta més rellevant si es té en compte que la participació va créixer més de cinc punts (59%). Ara, l’electorat no sembla haver fet un vot de càstig. Al final, les fugues que han patit els comuns al barri no tenen res a veure amb les sagnies que ha patit el seu projecte a d’altres barris germans de la ciutat. Mentre que a zones més populars de Barcelona els socialistes han desbancat a Barcelona en Comú i ERC, la pedra que han picat els comuns al Poble-sec ha ajudat a consolidar la seva bossa electoral.
La difuminació del vot útil
Tot i això, per analitzar què ha succeït aquest 26M cal retrocedir quatre anys enrere. Aleshores la campanya electoral es va encarar cap a la dicotomia Trias-Colau. Mentre que el llavors alcalde defensava un Govern molt erosionat per les polítiques aplicades, la formació de l’esquerra alternativa es va saber erigir com el vot útil per aconseguir desnonar als convergents. Aquest 2019, però, la inexistència d’una figura de la dreta a enderrocar ha dissipat la concentració del vot i finalment s’ha diluït entre tres candidatures (dues de les quals amb un perfil nacional molt més marcat que el d’Ada Colau).
Pel flanc partidari de la continuïtat CAT-ESP, els comuns s’han vist perjudicats per l’efecte Pedro Sánchez a les generals. En només un mandat els socialistes han aconseguit tornar-se a situar al centre de les decisions de poder, encara que no han arreplegat el mateix nombre d’escrutinis al Poble-sec que a altres barris amb dinàmiques socials similars (17,9%). Tot i això, els socialistes s’han situat com a tercera força municipal al barri i han millorat el resultat que van recollir els convergents als darrers comicis. Per l’altra flanc sobiranista, ERC ha sabut capitalitzar el missatge que situa a Barcelona com a capital de la hipotètica República Catalana. Com els socialistes, els liderats per Ernest Maragall també han doblat el nombre de suports respecte l’any 2015.
El fanalet vermell
De ser segona força, a caure en la desgràcia del darrer lloc. JxCAT ha passat a ser la formació amb menys representació al Districte, després de l’adéu de la CUP i el PP. Un cop antisistemes i populars hagin fet les maletes del 104 del carrer de la Creu Coberta, els neoconvergents hauran de fer una reflexió profunda per avaluar què ha fallat. Si bé ERC ha pispat electorat a comuns i cupaires, és evident que els republicans s’han cruspit a JxCAT. Els 1.200 vots que ha perdut la llista encapçalada per Joaquim Forn s’han traspassat íntegrament al projecte d’Ernest Maragall (que teòricament estava molt millor posicionat a la línia de sortida per prendre l’alcaldia a Colau).
L’únic que pot reconfortar a la formació sobiranista representada per Elsa Artadi és la desgràcia aliena: el PP ha deixat d’existir. Amb un enfonsament sense precedents, els populars han superat pels pèls el mig miler de vots a tot el barri (3,7%). Cap a on poden haver marxat els seus infidels? A les files de Barcelona pel Canvi-Ciutadans i VOX. Mentre que aritmèticament la formació taronja continua fagocitant la marca popular, els ultres de VOX s’han quedat molt enrere. Fins i tot a un vot de distància del PACMA (132 per 133 sufragis respectivament). Pel que fa a Barcelona és Capital, la plataforma de Jordi Graupera ha aconseguit seduir a 442 veïns; lluny de l’expectativa generada a principi de campanya.
