Connecta amb nosaltres

Economia

Els restauradors pagaran més diners per taula de terrassa

Amb les noves taxes municipals, el carrer de Blai es converteix en la via més cara de tot el Poble-sec

Publicat

on

Nou any i nous impostos. L’aprovació de les noves taxes municipals ha caigut com una gerra d’aigua freda sobre les calculadores dels restauradors del Poble-sec. El motiu: després d’anys de congelació, el preu per taula a terrassa es dispara (i especialment les del carrer de Blai). Cada local d’aquesta via dedicada pràcticament a l’oci gastronòmic passarà a pagar fins a 41,58 euros mensuals per taula.

L’objectiu de l’Ajuntament de Barcelona amb aquesta reordenació de tarifes és fer pagar més a aquells que més diners extreuen per l’ocupació de la via pública, d’acord amb la zona on han situat el seu local. Com es tradueix a la pràctica aquesta circumstància? Doncs que muntar una terrassa al barri pot sortir fins a 30 euros per taula més econòmic, que si s’ubica al Paral·lel, Blai, Vila i Vilà o la plaça del Sortidor. El problema, però, és que la immensa majoria de carrers del barri no fan la mida necessària per posar noves terrasses (i igualment pagaran més del que pagaven fins ara).

Les categories

En total, el consistori ha creat sis categories per determinar el preu que han de pagar els restauradors, en funció del carrer on es troben ubicats. De profit a la nova taxa, però, ningú en traurà: Si bé fins al 31 de desembre de 2019 el cost d’una taula amb quatre cadires es pagava entre 1,05 i 0,17 euros al dia, a partir d’aquest 2020 els restauradors pagaran entre 3,51 i 0,18 euros diaris. En aquest sentit, cap local del barri se’n beneficiarà de la categoria més assequible, ja que la immensitat del territori es troba circumscrit en la número 4 (a aquests locals els correspondrà una taxa mensual per taula d’11,88 euros al mes).

Una categoria que afecta la pràctica totalitat del Poble-sec, però com abans comentàvem, té excepcions. El Paral·lel, el carrer de Vila i Vilà i la plaça del Sortidor passaran a pagar conforme estableix la categoria tres. És a dir: 21,60 euros mensuals/taula. Per fer-se una idea, l’Ajuntament ha posat a la mateixa alçada aquestes terrasses poblesequines amb les dels entorns del Camp Nou, la Maquinista o l’antic Heron City.

El carrer de les terrasses d’or, però, serà el carrer de Blai, el qual s’ha categoritzat directament en la primera divisió i passarà a pagar 41,58 euros mensuals per taula (un 471% més respecte al que pagaven fins ara). Per comparar, en aquesta categoria s’hi troben els principals carrers d’oci de la ciutat, com ara l’entorn de la Sagrada Família, les places més populars de Gràcia o els bars de la platja. Només pagaran més diners per taula (105,30 euros al mes) els locals del passeig de Gràcia, les Rambles, la plaça de Catalunya i la Rambla de Catalunya.

El Gremi, en contra

La nova tarificació de terrasses ha posat als restauradors en peu de guerra. Segons apunta el president del Gremi de Restauració de Barcelona, Pere Chías, aquest increment de l’impost farà que “aixecar la persiana sigui encara més difícil”, i critica l’increment de preu “desproporcionat” que afecta a vies com Blai. “És una mesura pròpia de qui no sap què és un negoci”, ha sentenciat.

Economia

Eufòria o crisi postpandèmia?

Patirem seqüeles socials, psicològiques i econòmiques un bon temps més, abans d’entrar en l’època de la postpandèmia el 2024

Publicat

on

Per

Nicholas Christakis, sociòleg, metge i professor de ciències socials i naturals de la Universitat de Yale,  considerat per la revista Time com una de les 100 persones més influents del món i per la revista Foreign Policy com un dels 100 millors pensadors globals, ha publicat un llibre en el que analitza els efectes de la pandèmia en la societat des de una perspectiva històrica, i anticipa el que pot passar en els pròxims anys. Segons ell, patirem les seqüeles socials, psicològiques i econòmiques del virus per un bon temps més, abans d’entrar en l’època de la postpandèmia cap el 2024. Després d’estudiar pandèmies des del segle V a.C. fins avui, Christakis conclou que “quan les pandèmies acaben hi ha una festa”, per la qual cosa vaticina, en una entrevista a la BBC, que “després de la pandèmia pot venir una època de disbauxa sexual i malbaratament econòmic”. O sigui, una mena de feliços anys 20. Revifarà el Paral·lel de fa un segle?

Previsions de l’FMI

La realitat, però, és que encara no havíem superat del tot la crisi del 2008 i mentre un 40% de la població està reduint les despeses, un altre 40% dels sectors menys afectats no han deixat de treballar i han fet un coixí econòmic. La UE ha admès que els salaris s’estancaran i la desigualtat està ara al mateix nivell que el 1928. El catedràtic Santiago Niño-Becerra no creu en aquesta eufòria i afirma que el deute és impagable i, les empreses que puguin, invertiran per augmentar la productivitat, fet que dispararà la subocupació i, com l’oferta serà superior a la demanda, haurà de disminuir; i la demanda no augmentarà perquè les rendes i la capacitat d’endeutament s’esgotaran. I si mirem les previsions de l’FMI sobre l’economia de l’estat espanyol, preveuen uns creixements del PIB del 5,9% enguany; el 2022, 4,7%; el 2023, 3,4%; el 2024, 2,8%; el 2025, 1,5%… és a dir, de mal en pitjor i insuficient per crear ocupació.

Els tripijocs de Múrcia

Mentre que a Catalunya la investidura d’un nou president és un procés laboriós, al Regne d’Espanya la compravenda de càrrecs funciona com un mercat persa. ¿Qui li hauria dit al fins fa poc xarcuter murcià Francisco Álvarez García (havia treballat a Casademont i El Pozo fins fa poc), i només amb estudis d’EGB, que passar de C’s al PP el duria a convertir-se en conseller d’ocupació, investigació i universitats del govern de Múrcia, en substitució de Miguel Motas Guzmán, doctor en veterinària i professor de toxicologia a la Universitat de Múrcia? Per cert, ja han aparegut les 52.600 vacunes “perdudes” que ha resultat que han anat a parar a l’exèrcit, i ja sabem qui és el cap de les forces armades.

JOSEP MARIA TORREMORELL, Economista

Continua llegint

Economia

Terra 2, la Terra bessona

Publicat

on

Per

Dissabte matí, primers dies de primavera, cel clar, temperatura de 15º. Soc al menjador de casa escrivint aquest article. Des de la finestra veig part del Poble-sec. Fa goig, tot tranquil, la gent fa la seva rutina i la llum del sol escalfa i tenyeix els terrats de vida. Però se suposava que aquest cap de setmana hi hauria ruixats generalitzats i les temperatures caurien dràsticament per vents àrtics.

Res d’això, la previsió meteorològica ha fallat de nou, però no els podem culpar. El temps és un dels càlculs científics més difícils de fer. Vingui d’on vingui la previsió, només és una mica fiable si és a un o dos dies vista. A més dies, la probabilitat d’error augmenta exponencialment.

El motiu és que hi ha milers de milions de factors que afecten a la meteorologia: canvis naturals fets per l’home, fenòmens volcànics, comportament de les marees per la gravetat lunar, etc… El meteoròleg nord-americà Norton Lorenz ho va resumir molt clarament amb una frase que ha passat a la posteritat i que coneixem com l’efecte papallona o la teoria del caos: ‘‘L’aleteig d’una papallona al Brasil pot produir un tornado a Texas’’.

Una còpia digital del nostre planeta

Aquesta imprevisibilitat però, és un repte per a l’home i en especial, per al món de la tecnologia. Així que per començar a escurçar els límits entre l’impossible i el real, la UE començarà en breu un nou projecte tecnològic per tal de crear un model predictiu digital del comportament climàtic de la Terra, és a dir, una Terra bessona digital.

Aquest model simularà el comportament de la superfície terrestre de forma hiperrealista incloent la influència humana, gestió de la energia i alimentació i tots els processos humans o naturals que influenciïn en aquest aspecte; resumint, organitzar el caos.

Aquest projecte va més enllà de predir amb exactitud si dissabte plourà o no. El projecte s’emmarca dins l’estratègia de transició verda europea i servirà també per preveure possibles catàstrofes ecològiques o els efectes climàtics que tindrien certes obres de gran envergadura com dics o grans infraestructures.

Ja que l’evolució i petjada humana malmeten el planeta, és una avenç poder utilitzar aquesta evolució per poder identificar els principals problemes i ajudar així a corregir els danys que ocasionem mirant de revertir el canvi climàtic.

VÍCTOR CARBONELL

Continua llegint

Economia

Una Catalunya més eficient

Els Països Catalans, amb uns dèficits fiscals brutals, financen la manca d’eficiència dels empleats públics de la resta de l’Estat

Publicat

on

Per

Quan l’euro va començar a circular molta gent es preguntava si amb una moneda comuna els preus i els salaris s’igualarien, la resposta és que els primers sí, però no els salaris. Vegem un exemple: una indústria d’un país fabrica un producte amb 100 empleats i el ven a un preu determinat; si la d’un altre país en fabrica la mateixa quantitat amb 200 empleats, potser podrà igualar el preu de venda, però els sous seran més baixos, i així ha passat dins de la zona de l’euro. La clau per igualar els salaris és la productivitat, que hem d’entendre-la com una relació entre els béns i serveix produïts i els recursos emprats per obtenir-los. Els polítics, en general, no acostumen a tenir experiència laboral o d’empresa, però són els responsables de les normes que regeixen el país i de les infraestructures que incideixen sobre la productivitat (com a màxim fan algun curset accelerat), d’aquí que Catalunya des de fa dues dècades perd pes en l’economia de l’Estat en bona part a causa d’una estructura radial i ineficaç de les comunicacions.

Les comunitats més eficients

Donem una ullada a la productivitat dels empleats públics, és a dir, dels empleats de l‘Estat, comunitats, diputacions, ajuntaments, cabildos, etc., incloses les forces de seguretat o el personal d’universitats. Són 2.588.174 empleats que representen el 13,50% dels ocupats a nivell estatal. Se suposa que per gestionar serveis similars cal la mateixa proporció d’empleats públics, però una ullada a com es distribueixen ens demostra el contrari. Ceuta i Melilla, amb el 35,50% i 32,09% d’empleats públics sobre el total d’ocupats, són una excepció per la seva singularitat. Les comunitats més eficients són Catalunya (9,76%), les Illes Balears (9,95%), i València (11,67%). Els pitjors: Extremadura (23,15%), Castella i Lleó (16,75%) i Aragó (16,15%). No és casual que les tres comunitats dels Països Catalans tinguin dèficit fiscal. A més de ser les més eficients financen els sous dels més ineptes i la més alta productivitat no proporciona millors sous als seus empleats públics, com passaria en un mercat privat o en cas d’independència.

Perseverar en l’objectiu

En plena pandèmia i campanya electoral catalana s’ha inaugurat un tram de l’AVE de Madrid a Alacant, de manera que ja el 80 % de les inversions en el corredor del Mediterrani són connexions amb Madrid, ineficients i ruïnoses. El nou govern català haurà d’encarar la recuperació econòmica, però l’economia i la societat catalanes només tenen una sortida viable cap al progrés: perseverar en el procés cap a la independència, que és el camí que els ciutadans han assenyalat als partits polítics. Caldrà vigilar el cavall de Tròia dels Comuns. El contrari suposaria mantenir l’actual estatus econòmic amb flaire colonial, per l’elevat dèficit fiscal.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.