Connecta amb nosaltres

Economia

Les sales independents estan en perill d’extinció

Amb el tancament de La Vilella, al barri existeixen tres teatres de proximitat. La seva situació genera una alerta sobre les polítiques culturals i la sostenibilitat de les sales petites

Publicat

on

L’any 2013, la companyia Sargantana obria amb tota la il·lusió del món el teatre La Vilella, una sala situada al Passeig de l’Exposició que aviat es convertiria en un referent a la ciutat, no només per la seva programació sinó per la seva tasca d’investigació, creació i formació seguint els valors de risc, la recerca de nous llenguatges i l’aplicació de temàtiques politicosocials als seus espectacles. Fa unes setmanes, la companyia comunicava el tancament del teatre, una decisió dolorosa, però inevitable: “Crèiem fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit”, expliquen des de la companyia. Els motius per abaixar la persiana són diversos; tot i haver implicat la societat en el projecte, en forma de socis, “podem dir que no hem aconseguit el mínim necessari per poder portar a terme un projecte professional i seriós”. A banda, expliquen que la quantitat de públic ha estat insuficient per fer que el projecte sobrevisqués i que les condicions de deteriorament de l’edifici han estat la gota que vessa el vas: “Teníem l’esperança d’aconseguir els suports necessaris per poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i professional, però els suports han estat insuficients i no volem que la fe en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor”, lamenten Jordi Pérez, director de la sala, i la resta de la companyia.

Oracles. Supervivència in extremis 

El director d’Oracles Theatre, Orland Verdú, va rebre la notícia del tancament de La Vilella durant la darrera reunió de la Taula de Cultura del barri: “El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac”, explica. Per a ell, La Vilella va ser un referent com a sala independent per aventurar-se a obrir el petit teatre oníric del carrer Tapioles, 12. Oracles tampoc no passa pel seu millor moment, després d’una important crisi que va estar a punt d’acabar amb la sala, actualment “seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Econòmicament hem rebut algun revés, però el 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquesta ajuda per millorar les nostres mancances”, explica Verdú. La sala ofereix una programació estable de dimecres a diumenge amb espectacles de cabaret, flamenc i dansa Butoh, a més de formació i altres activitats puntuals. Verdú tracta de fer sobreviure el seu espai teatral a través de taquilles benèfiques, en què la recaptació de taquilla es dona íntegrament al teatre, i la constant reformulació del projecte: “Mantenir un teatre viu no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes”, argumenta.

Dau al sec. Una sala amb vocació social 

Fa un any i escaig que l’actriu i directora Mercè Managuerra va obrir el teatre Dau al Sec al carrer de Salvà, 86. Es tracta d’una sala de petit format amb una clara orientació social; a més d’espectacles, s’hi fan debats, reflexions, classes obertes al barri i altres propostes culturals que, en algunes ocasions, van adreçades a la població més desfavorida. Managuerra, davant el tancament de La Vilella, assenyala que cal reformular les polítiques culturals i les ajudes al petit teatre: “Les exigències per obtenir subvencions s’adeqüen poc a la realitat dels llocs i de la gent que les demana”. Per això, des del seu punt de vista, caldria apostar per la llei de mecenatge cultural, una fórmula que situaria en un marc legal el patrocini i mecenatge i que actualment no existeix a l’Estat. “Una sala de petit format no es pot sostenir només amb l’entrada de públic. Fins i tot si és una sala que té el 90% d’ocupació, el que s’obté per la venda d’entrades és només el 30% del pressupost que necessita si aquesta produeix”, apunta la directora de Dau al Sec. En el cas d’aquesta sala, que encara no compta amb un públic fidel, no tenim subvencions “només una petita ajuda per equipament”. Amb això, i tenint en compte les despeses mínimes d’un teatre (personal de sala, de neteja, una persona de comunicació i una de producció, a més dels subministraments), Managuerra i el seu equip han de fer mans i mànigues per sobreviure, però ho fan amb optimisme: “Li auguro un futur llarg a la sala perquè crec molt en la mena de propostes que fem. Adaptaré els pressupostos i hauré d’anar canviant d’equip perquè els sous són baixos, però tenim moltes idees i no pararem”, conclou.

Teatro de los Sentidos. El gran desconegut 

A la muntanya de Montjuïc i més concretament al barri del Polvorí, es troba la seu del Teatro de los Sentidos, un col·lectiu d’artistes i creadors que treballen en diferents disciplines, sempre amb l’objectiu d’experimentar i jugar amb el teatre. La companyia va néixer el 1987, amb l’antropòleg i dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, i amb els anys ha esdevingut un punt de referència mundial pel que fa al teatre sensorial, amb espectacles aclamats com El hilo de Ariadna o Renèixer. La companyia es finança amb la venda d’entrades i un mínim suport per part de l’ICUB, però, tot i així, l’any passat van haver de recórrer a una campanya de micromecenatge per evitar el seu tancament: “El camp de les arts escèniques està en crisi de forma permanent, però, si a això, li afegim el tancament dels pocs recursos que teníem, ens obliga a fer més amb menys”, diu Enrique Vargas. Els espectacles de la companyia no són rendibles econòmicament, expliquen, “però emfatitzem les formacions i ampliem la nostra cobertura amb més activitat”.

Economia

L’Ajuntament finança dues iniciatives que aporten valor social al Poble-sec

Menja’t Montjuïc i Solucions Socials Sostenibles s’han finançat amb el programa ‘Impulsem el que fas’

Publicat

on

Unir cultura i gastronomia, o plats preparats per afavorir la inserció social. Són les dues propostes ubicades al Poble-sec que s’han beneficiat de les subvencions Impulsem el que fas de l’Ajuntament en la seva cinquena edició. El programa aporta fins al 80% del pressupost dels projectes, i els entrega en el moment que es dona la subvenció. Això és una “peça clau per engegar la nova activitat econòmica”, asseguren fonts municipals.

Menja’t Montjuïc, la unió dels restauradors contra la crisi

Una de les beneficiades al Poble-sec és Menja’t Montjuïc. L’origen és en les restriccions als restauradors per la pandèmia. Van unir-se per donar-se suport mutu i van acabar sent entitat. “Som locals petits, de gestió familiar, amb cuina honesta i preparada al local”, afirma Michaela Tocco, vocal de l’entitat i directora dels projectes per a Impulsem el que fas.

Han presentat a les subvencions el pla Menja’t les estacions que busca “que durant tot l’any es doni valor a la gastronomia; sol estar orientada al valor econòmic i volem valorar l’art de menjar”, diu Tocco. El pla inclou activitats al llarg de l’any per un turisme “responsable i sostenible amb una oferta de qualitat i autèntica”.

Inclou l’Arqueotapa (vegeu notícia d’aquesta pàgina), la participació al Grec  –aquest any volen sumar-hi que el Grec baixi al Poble-sec–, esdeveniments al Castell de Montjuïc o el Viu Montjuïc, sortejos d’entrades a museus de Montjuïc amb sopars a càrrec de dones restauradores, i volen organitzar el Nadal Solidari al barri.

“El Poble-sec és als peus de Montjuïc i es mereix una retroalimentació positiva: que el parc cultural visqui gràcies a la presència de restaurants i viceversa”, assegura Tocco. Diu que la subvenció els ha “ajudat moltíssim”. Si no, haurien hagut de posar més diners de la seva butxaca, o no haurien pogut tenir tanta envergadura.

Bon Cor, inserció social a través del menjar

Gràcies a aquest programa, al carrer Font Honrada, 2-4, ha obert la botiga Bon Cor. La porta la cooperativa Solucions Socials Sostenibles, que abans de la pandèmia feia inserció a persones amb risc d’exclusió social a través de càterings. “Fem un itinerari d’inserció perquè s’incorporin al mercat laboral”, explica Bruno López, el seu president.

La idea és que agafin experiència en tasques diverses, com la cuina, la sala, el transport o la neteja, perquè “és més fàcil trobar feina treballant que estant a l’atur”, afirma. Per la pandèmia van aturar-se els càterings, i va sorgir la idea de crear un “hub d’economia social” que inclogui un magatzem de càtering, un coworking per a entitats i la botiga Bon Cor.

La botiga està feta amb material reciclat. “Tenim neveres del zoo dins la campanya Barcelona + sostenible”, explica. Vol ser una rostisseria on poder comprar menjar preparat, amb plàstic zero i amb productes de proximitat i de temporada. Col·laboren amb Càritas perquè persones que ho necessitin puguin rebre menjar “sense una estigmatització”. Qui ho vol, pot apadrinar menús per a aquestes persones. La subvenció ha estat “vital” per a ells. “Ens ha permès fer tota la reforma i comprar la maquinària”, afirma. A més, són en un programa del SOC per contractar aturats de llarga durada, dones i persones trans.

Continua llegint

Economia

Fons europeus i l’espoli inacabable

L’ocupació del nostre país es fa palès en un espoli econòmic de caire colonial i en un ciberespionatge sense precedents

Publicat

on

Per

Els catalans vàrem pagar a l’Estat el 2021 la xifra rècord de 44.198 milions d’euros en impostos (IRPF, IVA, IS, etc.) i l’Estat ens tornarà a l’entorn de la meitat (uns 22.000 milions) el 2023 mitjançant lliuraments mensuals, tot ben dosificat. La diferència és el dèficit fiscal, un espoli sense parangó ni dins ni fora de la UE. D’altra banda, la resposta de la UE a l’embat de la crisi sanitària, i a la transformació digital de l’economia sobre el principi de la sostenibilitat ha estat crear un fons de 750.000 milions d’euros (el Next Generation), dels quals 140.000 van destinats a l’Estat espanyol fins al 2026. En teoria una oportunitat per millorar el model econòmic i empresarial. A la pràctica, s’ha usat el vell model centralista per a la gestió dels fons, en detriment de les comunitats autònomes.

Repartiment dels fons

El 2021, dels 26.634 milions d’euros que va rebre l’Estat dels fons europeus només 11.246,8 es van transferir a les autonomies, dels quals 1.578,7 a Catalunya (el 14%): 206,08 d’euros per habitant, (la penúltima comunitat), en front dels 412,48 d’euros per extremeny, 353,36 d’euros per riojà, etc. A més, la finalitat d’aquests fons ja l’havia decidit l’Estat i no la Generalitat. Una altra part es va adjudicar a través de concurs i d’aquesta Catalunya en va rebre el 17%. L’Estat va adjudicar a dit la resta. El resultat final és que Catalunya només va rebre el 7,8% dels fons, tot i representar el 19% de l’economia de l’Estat. Si sumem el dèficit fiscal als 3.500 milions de “dèficit” de fons europeus, sobrepassem els 25.000 milions d’euros en un sol any (el pressupost de la Generalitat per al 2022 és de 38.139 milions). Aquesta és la magnitud de l’atracament.

Espionatge a dojo

En l’àmbit polític, escrivia el diari Liberation sobre el ciberspionatge a l’independentisme català: “le plus grand cas d’espionnage politique en Europe” i el Washington Post deia sobre el Catalangate que “és una violació flagrant de les llibertats civils”. En una democràcia fins i tot el secret d’estat té límits: la vulneració de drets i la comissió o ocultació de delictes. No hi ha hagut, en el moment d’escriure aquestes línies, resposta política –repeteixo, política– i contundent de veritat a les accions criminals de l’Estat. Demanar la dimissió de la ministra de Defensa més aviat sembla un gest per salvar el cap del principal responsable, Pedro Sánchez. No cal legalitzar la marihuana, com proposa Santiago Niño Becerra, per amansir la població, la societat catalana ja és zombi, gràcies a la submissió dels polítics catalans a l’Estat. El dramaturg Ramón María del Valle-Inclán explica en la seva Luces de Bohemia l’última nit de Max Estrella, un poeta bohemi i cec que, irònicament és el que millor veu la realitat d’aquella Espanya: decadència moral i material, corrupció, incultura, supèrbia… que el poeta sintetitza en la frase “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. Res ha canviat en un segle.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Economia

L’electricitat posa en perill l’economia

La crisi energètica i la invasió d’Ucraïna posen al descobert el mal govern i la hipocresia dels polítics

Publicat

on

Per

Pedro Sánchez va dir que l’augment del preu de l’energia era culpa de Putin (fins ara era el postcovid): hipòcrita! Paul Krugman, premi Nobel d’economia, afirma, en canvi, que no hi ha cap raó objectiva perquè en pugi el preu: la UE continua rebent gas rus malgrat la guerra. L’elevat preu de l’electricitat ve de més lluny. El sistema de càlcul del preu majorista és comú a tota la UE i es fixa segons el de l’últim kilowatt, el generat amb gas, que és el més car. Aquesta era una manera d’afavorir i incentivar els productors d’energia renovable, la més barata, però ara ja no serveix. El 2021 el gas només representava el 21% de la generació d’electricitat a la UE; i a l’estat espanyol només el 8% el passat gener: hipòcrites!

Els guanys de les companyies

Les tres grans companyies (Endesa, Iberdrola i Naturgy) el 2021 van guanyar 6.500 milions, un 40% més que l’any anterior cometent grans abusos: l’estiu passat Iberdrola i Naturgy, van buidar els embassaments gallecs de Cenza, As Portas, Belesar i Sales en un 70% per produir energia barata i cobrar-la a preu d’or. Cal recordar que en cap país europeu s’ha arribat als preus de l’electricitat espanyola, potser perquè en molts d’ells les empreses elèctriques són estatals i aquí privades. Recordeu Esperanza Aguirre el 2005 dient allò de “antes alemana que catalana” quan Gas Natural pretenia fer una OPA a Endesa. Ara Endesa és en un 70% d’Enel, de l’estat italià, i aquesta elèctrica estima que guanyarà 7.400 milions d’euros del 2022 al 2024, dels quals més de 5.000 milions aniran a la seu de Roma. Calen profundes reformes estructurals dels mercats energètics, ara només es fa un pegat temporal, hipòcrites!

Hipocresia general

Un aprenent de Franco ha envaït Ucraïna. Pedro Sánchez vol que el jutgin per crims de guerra, però el 15 de març va impedir al Congreso modificar el codi penal per jutjar els crims del franquisme: hipòcrita! I després de dir que la independència és cosa del segle XIX, defensa la d’Ucraïna: hipòcrita! La del Sahara Occidental la deixa en mans del sàtrapa del Marroc: hipòcrita! Les armes que s’envien a Ucraïna són ajuda “per a la pau”: hipòcrites! Aquí van prohibir dir “presos polítics” i a Rússia “guerra”: hipòcrites! Hi ha 59 guerres actives al món, i si ets ucraïnès t’acullen, però si fuges d’una guerra a l’Àfrica per Melilla et reben a hòsties: hipòcrites! El periodista Jaime Peñafiel explica que van fer un test de Wechler a Felip VI i va resultar un coeficient intel·lectual de 27 sobre 100, i li diuen “el preparao”: hipòcrites! I el primer Borbó de la dinastia franquista conviu als Emirats amb el traficant d’armes libanès Abdul Rahman El Assir, a qui el CNI li perdona deutes tributaris perquè no expliqui els negocis amb la monarquia espanyola: hipòcrites! I el general Fernando Alejandre explica que l’exèrcit espanyol tenia un pla militar contra l’independentisme català… Sobra Putin, però sobre tot, tants fills de Putin.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021