Connecta amb nosaltres

Economia

Les sales independents estan en perill d’extinció

Amb el tancament de La Vilella, al barri existeixen tres teatres de proximitat. La seva situació genera una alerta sobre les polítiques culturals i la sostenibilitat de les sales petites

Publicat

on

L’any 2013, la companyia Sargantana obria amb tota la il·lusió del món el teatre La Vilella, una sala situada al Passeig de l’Exposició que aviat es convertiria en un referent a la ciutat, no només per la seva programació sinó per la seva tasca d’investigació, creació i formació seguint els valors de risc, la recerca de nous llenguatges i l’aplicació de temàtiques politicosocials als seus espectacles. Fa unes setmanes, la companyia comunicava el tancament del teatre, una decisió dolorosa, però inevitable: “Crèiem fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit”, expliquen des de la companyia. Els motius per abaixar la persiana són diversos; tot i haver implicat la societat en el projecte, en forma de socis, “podem dir que no hem aconseguit el mínim necessari per poder portar a terme un projecte professional i seriós”. A banda, expliquen que la quantitat de públic ha estat insuficient per fer que el projecte sobrevisqués i que les condicions de deteriorament de l’edifici han estat la gota que vessa el vas: “Teníem l’esperança d’aconseguir els suports necessaris per poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i professional, però els suports han estat insuficients i no volem que la fe en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor”, lamenten Jordi Pérez, director de la sala, i la resta de la companyia.

Oracles. Supervivència in extremis 

El director d’Oracles Theatre, Orland Verdú, va rebre la notícia del tancament de La Vilella durant la darrera reunió de la Taula de Cultura del barri: “El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac”, explica. Per a ell, La Vilella va ser un referent com a sala independent per aventurar-se a obrir el petit teatre oníric del carrer Tapioles, 12. Oracles tampoc no passa pel seu millor moment, després d’una important crisi que va estar a punt d’acabar amb la sala, actualment “seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Econòmicament hem rebut algun revés, però el 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquesta ajuda per millorar les nostres mancances”, explica Verdú. La sala ofereix una programació estable de dimecres a diumenge amb espectacles de cabaret, flamenc i dansa Butoh, a més de formació i altres activitats puntuals. Verdú tracta de fer sobreviure el seu espai teatral a través de taquilles benèfiques, en què la recaptació de taquilla es dona íntegrament al teatre, i la constant reformulació del projecte: “Mantenir un teatre viu no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes”, argumenta.

Dau al sec. Una sala amb vocació social 

Fa un any i escaig que l’actriu i directora Mercè Managuerra va obrir el teatre Dau al Sec al carrer de Salvà, 86. Es tracta d’una sala de petit format amb una clara orientació social; a més d’espectacles, s’hi fan debats, reflexions, classes obertes al barri i altres propostes culturals que, en algunes ocasions, van adreçades a la població més desfavorida. Managuerra, davant el tancament de La Vilella, assenyala que cal reformular les polítiques culturals i les ajudes al petit teatre: “Les exigències per obtenir subvencions s’adeqüen poc a la realitat dels llocs i de la gent que les demana”. Per això, des del seu punt de vista, caldria apostar per la llei de mecenatge cultural, una fórmula que situaria en un marc legal el patrocini i mecenatge i que actualment no existeix a l’Estat. “Una sala de petit format no es pot sostenir només amb l’entrada de públic. Fins i tot si és una sala que té el 90% d’ocupació, el que s’obté per la venda d’entrades és només el 30% del pressupost que necessita si aquesta produeix”, apunta la directora de Dau al Sec. En el cas d’aquesta sala, que encara no compta amb un públic fidel, no tenim subvencions “només una petita ajuda per equipament”. Amb això, i tenint en compte les despeses mínimes d’un teatre (personal de sala, de neteja, una persona de comunicació i una de producció, a més dels subministraments), Managuerra i el seu equip han de fer mans i mànigues per sobreviure, però ho fan amb optimisme: “Li auguro un futur llarg a la sala perquè crec molt en la mena de propostes que fem. Adaptaré els pressupostos i hauré d’anar canviant d’equip perquè els sous són baixos, però tenim moltes idees i no pararem”, conclou.

Teatro de los Sentidos. El gran desconegut 

A la muntanya de Montjuïc i més concretament al barri del Polvorí, es troba la seu del Teatro de los Sentidos, un col·lectiu d’artistes i creadors que treballen en diferents disciplines, sempre amb l’objectiu d’experimentar i jugar amb el teatre. La companyia va néixer el 1987, amb l’antropòleg i dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, i amb els anys ha esdevingut un punt de referència mundial pel que fa al teatre sensorial, amb espectacles aclamats com El hilo de Ariadna o Renèixer. La companyia es finança amb la venda d’entrades i un mínim suport per part de l’ICUB, però, tot i així, l’any passat van haver de recórrer a una campanya de micromecenatge per evitar el seu tancament: “El camp de les arts escèniques està en crisi de forma permanent, però, si a això, li afegim el tancament dels pocs recursos que teníem, ens obliga a fer més amb menys”, diu Enrique Vargas. Els espectacles de la companyia no són rendibles econòmicament, expliquen, “però emfatitzem les formacions i ampliem la nostra cobertura amb més activitat”.

Economia

El preu del CO2 gairebé s’ha triplicat

El preu que paguen les elèctriques per contaminar amb CO2 és una de les causes de l’augment del preu de la llum

Publicat

on

Per

Des del 2005 funciona a la UE una eina per reduir les emissions de diòxid de carboni (CO2), millorar la qualitat de l’aire i incentivar la inversió en tecnologies netes. És un sistema de comerç d’emissions que imposa un preu al CO2 i redueix el límit de les emissions cada any de determinats sectors econòmics: indústria pesada, plantes de generació d’energia i l’aviació. Es fixa el màxim de tones que es poden emetre cada any. Per exemple 1.000 i, si es crea un dret d’emissió per tona, en total hi haurà 1.000 drets, que es subhasten, i això crea un mercat secundari, on les empreses compren i venen drets. Pot ser que surti més a compte comprar drets que invertir en una planta menys contaminant o a l’inrevés, però cada any la UE augmenta les limitacions i cada vegada és menys rendible contaminar.

La UE prepara reformes

La Comissió Europea ha proposat una reforma en la que es redueix el límit d’emissions de la indústria, s’eliminen gradualment els drets d’emissió per a l’aviació i s’inclouen per primer cop les emissions del transport marítim, i a més es vol incorporar el transport per carretera de combustible i els edificis. Però com en tot mercat, hi ha especulació i la cotització de la tona (61,9 euros el 28 de setembre) supera el preu previst per al 2030, i és una de les causes que pugi el preu de la llum. També es plantegen imposar drets de frontera que penalitzin importacions amb molta càrrega de CO2, que a partir del 2026 només s’aplicaran a cinc sectors: acer, ciment, fertilitzants, alumini i elèctriques, per no xocar amb les normes de la Organització Mundial de Comerç. Es veu a venir que, al final, com en el cas de l’electricitat, ho acabarem pagant els consumidors.

Transició al vehicle elèctric

Si els 34,5 milions de vehicles que a l’Estat funcionen amb combustibles sòlids es convertissin de la nit al dia en elèctrics, el consum d’electricitat es dispararia. Però la transició al vehicle elèctric és lenta i només alguns, com ara l’Ajuntament, pot permetre’s anar més de pressa. L’Audi A6 de l’alcalde Trias, fabricat a Neckarsulm (Alemanya) es va canviar el 2015, a petició de l’alcaldessa, que volia un cotxe “nacional” segons que es va dir llavors, per un Seat Alhambra (fabricat a Palmela, Portugal). El 2020 es va substituir per un Peugeot 3008 Hybrid4, menys contaminant, amb dos cadiretes de nen incloses (els polítics cada vegada són més precoços), fabricat a Sochaux (França). I per l’1 d’octubre d’enguany estava prevista l’estrena d’un tercer cotxe oficial en règim de rènting, un monovolum també híbrid de vuit places amb 17 extres, inclosa la tapisseria de pell i un desfibril·lador. Mentrestant, Aena està invertint 1.500 milions en la remodelació de l’aeroport de Barajas, sense que ni ecologistes ni pseudorurals protestin, perquè allà els avions no contaminen: no funcionen amb querosè sinó amb aigua de roses.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Economia

El preu del lloguer, un greu problema

Amb el lloguer de l’habitatge cal fer política i deixar de parlar de polítiques

Publicat

on

Per

El passat 2 d’agost es reunia la Comissió bilateral Estat-Generalitat que no ho feia des de fa tres anys i en la que s’estrenava la nova ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, amb 56 traspassos estatutaris pendents (incompliments de la llei per part de l’Estat). La voluntat de “diàleg” del govern espanyol es va fer palesa quan el dia següent, 3 d’agost, el Consell de Ministres aprovava la interposició de dos recursos d’inconstitucionalitat al TC contra la legislació catalana en matèria d’habitatge. Tenim un greu problema amb el preu del lloguer de l’habitatge que no solament afecta els més vulnerables sinó cada vegada a capes més amplies de la societat. Les lleis catalanes, que posen un topall al preu del lloguer no deixen de ser un pegat transitori, però molt necessari, fins que s’afronti el problema de fons. En altres països europeus també existeixen lleis semblants i s’estan cercant solucions.

Dualitat política

En una economia de lliure mercat les rendes de lloguer són les que estableixen les parts en el contracte d’arrendament. I aquí el dret a la propietat privada i el de la llibertat econòmica xoquen amb la funció social de la propietat. Les dues polítiques que es proposen són o bé el control dels lloguers o bé les bonificacions fiscals. L’estat espanyol és a la cua d’Europa en habitatge social tant en inversió com en quantitat: 0,9 pisos per 100 habitants, quan la mitjana europea és de 3,8. Alemanya votarà el 26 de setembre en les primeres eleccions post-Merkel i els berlinesos, a més, es pronunciaran sobre si s’ha d’expropiar a les empreses que tenen més de 3.000 pisos a Berlín. Se’n volen expropiar fins a 240.000. Les indemnitzacions passaran dels 36.000 milions d’euros. I com s’ho faran sense arruïnar el municipi? Doncs, emetran deute públic i a mesura que ingressin pels nous lloguers assequibles l’amortitzaran.

Fre a la construcció

Ni l’Estat, ni la Generalitat, avui una mera “Gestoria Aragonès”, a penes impulsen la compra o construcció d’habitatges de propietat pública, i quan ho fa l’Ajuntament sovint ho fa malament. És el cas de l’immoble que ha comprat per dedicar-lo a habitatge social al carrer Balmes, 16, en ple centre de Barcelona, i pel que ha pagat a raó de 4.000 euros el metre quadrat, quan en altres barris podia fer-ho per la meitat d’aquest preu. A més, obligar als promotors d’obra nova a destinar el 30% de l’edifici a habitatge social ha frenat la construcció d’habitatges a Barcelona. És a dir, la ‘‘Gestoria Colau’’ tampoc funciona gaire bé si fem cas de les enquestes del propi Ajuntament que situen la mala gestió del consistori com el segon problema més greu que té la ciutat. Cal que totes les administracions facin una política d’habitatge de veritat. No val seure a la poltrona quatre o vuit anys i deixar-ho per al següent…

JOSEP MARIA TORREMORELL

Continua llegint

Economia

L’ecologia s’obre camí als Pressupostos Participatius

Publicat

on

Més enllà de l’1,6 milions d’euros que ja s’han reservat per remodelar l’antic camp municipal de Julià de Capmany i poder-lo destinar a la pràctica d’esports minoritaris, els resultats finals dels Pressupostos Participatius també ha reservat una segona partida econòmica que beneficiarà al Poble-sec. Fins a 850.000 euros es destinaran a millorar els entorns de Montjuïc i arreglar els camins que el recorren.

La proposta, presentada per les AMPA de les escoles El Bosc i Tres Pins, ha rebut 2.413 suports a través de decidim.barcelona i consistirà a “arreglar els camins perquè facilitin la comunicació del nucli urbà del Poble-sec amb les escoles i els equipaments que hi ha a la muntanya de Montjuïc”. A parer de les organitzacions proposants, “això permetrà crear espais segurs, didàctics, inclusius i útils per a tothom, en un context de recuperació ecològica de la muntanya”.

Per aconseguir-ho les comunitats educatives proposen dividir la reforma en dues actuacions. Una primera destinada a “millorar el camí que porta a les escoles i instal·lar-hi una il·luminació adequada, així com habilitar-hi zones d’estada, incloent-hi l’àrea de la font de la Palmera”, mentre que la segona consistirà “a renovar la zona d’esbarjo coneguda com el Marcelino, utilitzada com a espai lúdic a la sortida de l’escola, millorant-ne els elements d’estada i instal·lant-hi elements de joc nous”. En aquest sentit, argumenten que l’actuació de caràcter ecològic haurà d’incorporar la perspectiva de gènere, de manera que haurà de tenir en compte la vulnerabilitat a la qual estan exposats els diversos col·lectius que fan servir la muntanya. Per això, reclamen que els nous espais que es generin siguin segurs, inclusius i accessibles, amb l’objectiu de poder equiparar, en la mesura que sigui possible, els drets de tota la ciutadania.

Quatre projectes queden fora

La millora del Julià de Capmany o la reurbanització dels entorns de la muntanya de Montjuïc no han sigut les úniques propostes poblesequines que han arribat a la final dels Pressupostos Participatius. Entre les que han caigut en la darrera fase està la iniciativa presentada per SOS-Monuments, la qual pretenia dotar de major visibilitat el cementiri jueu que es remunta a segle IX i que dona nom a la muntanya, així com la impulsada per l’Escola Mossèn Jacint Verdaguer, la qual instava a reformar la zona d’esbarjo on impera el gris-ciment per transformar-lo en un espai amb sorra, arbrat, ombres i vegetació.

En la mateixa línia, la comunitat educativa de l’Institut Consell de Cent també s’ha quedat amb les ganes d’aconseguir una partida per rehabilitar els Jardins de Walter Benjamin i incorporar-los a la zona d’esbarjo del centre educatiu, mentre que els vestuaris del Bosc de Montjuïc hauran d’esperar a aconseguir l’anhelat rentat de cara que demanaven les direccions de la primària i la secundària.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.