Connecta amb nosaltres

Economia

Les sales independents estan en perill d’extinció

Amb el tancament de La Vilella, al barri existeixen tres teatres de proximitat. La seva situació genera una alerta sobre les polítiques culturals i la sostenibilitat de les sales petites

Publicat

on

L’any 2013, la companyia Sargantana obria amb tota la il·lusió del món el teatre La Vilella, una sala situada al Passeig de l’Exposició que aviat es convertiria en un referent a la ciutat, no només per la seva programació sinó per la seva tasca d’investigació, creació i formació seguint els valors de risc, la recerca de nous llenguatges i l’aplicació de temàtiques politicosocials als seus espectacles. Fa unes setmanes, la companyia comunicava el tancament del teatre, una decisió dolorosa, però inevitable: “Crèiem fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit”, expliquen des de la companyia. Els motius per abaixar la persiana són diversos; tot i haver implicat la societat en el projecte, en forma de socis, “podem dir que no hem aconseguit el mínim necessari per poder portar a terme un projecte professional i seriós”. A banda, expliquen que la quantitat de públic ha estat insuficient per fer que el projecte sobrevisqués i que les condicions de deteriorament de l’edifici han estat la gota que vessa el vas: “Teníem l’esperança d’aconseguir els suports necessaris per poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i professional, però els suports han estat insuficients i no volem que la fe en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor”, lamenten Jordi Pérez, director de la sala, i la resta de la companyia.

Oracles. Supervivència in extremis 

El director d’Oracles Theatre, Orland Verdú, va rebre la notícia del tancament de La Vilella durant la darrera reunió de la Taula de Cultura del barri: “El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac”, explica. Per a ell, La Vilella va ser un referent com a sala independent per aventurar-se a obrir el petit teatre oníric del carrer Tapioles, 12. Oracles tampoc no passa pel seu millor moment, després d’una important crisi que va estar a punt d’acabar amb la sala, actualment “seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Econòmicament hem rebut algun revés, però el 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquesta ajuda per millorar les nostres mancances”, explica Verdú. La sala ofereix una programació estable de dimecres a diumenge amb espectacles de cabaret, flamenc i dansa Butoh, a més de formació i altres activitats puntuals. Verdú tracta de fer sobreviure el seu espai teatral a través de taquilles benèfiques, en què la recaptació de taquilla es dona íntegrament al teatre, i la constant reformulació del projecte: “Mantenir un teatre viu no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes”, argumenta.

Dau al sec. Una sala amb vocació social 

Fa un any i escaig que l’actriu i directora Mercè Managuerra va obrir el teatre Dau al Sec al carrer de Salvà, 86. Es tracta d’una sala de petit format amb una clara orientació social; a més d’espectacles, s’hi fan debats, reflexions, classes obertes al barri i altres propostes culturals que, en algunes ocasions, van adreçades a la població més desfavorida. Managuerra, davant el tancament de La Vilella, assenyala que cal reformular les polítiques culturals i les ajudes al petit teatre: “Les exigències per obtenir subvencions s’adeqüen poc a la realitat dels llocs i de la gent que les demana”. Per això, des del seu punt de vista, caldria apostar per la llei de mecenatge cultural, una fórmula que situaria en un marc legal el patrocini i mecenatge i que actualment no existeix a l’Estat. “Una sala de petit format no es pot sostenir només amb l’entrada de públic. Fins i tot si és una sala que té el 90% d’ocupació, el que s’obté per la venda d’entrades és només el 30% del pressupost que necessita si aquesta produeix”, apunta la directora de Dau al Sec. En el cas d’aquesta sala, que encara no compta amb un públic fidel, no tenim subvencions “només una petita ajuda per equipament”. Amb això, i tenint en compte les despeses mínimes d’un teatre (personal de sala, de neteja, una persona de comunicació i una de producció, a més dels subministraments), Managuerra i el seu equip han de fer mans i mànigues per sobreviure, però ho fan amb optimisme: “Li auguro un futur llarg a la sala perquè crec molt en la mena de propostes que fem. Adaptaré els pressupostos i hauré d’anar canviant d’equip perquè els sous són baixos, però tenim moltes idees i no pararem”, conclou.

Teatro de los Sentidos. El gran desconegut 

A la muntanya de Montjuïc i més concretament al barri del Polvorí, es troba la seu del Teatro de los Sentidos, un col·lectiu d’artistes i creadors que treballen en diferents disciplines, sempre amb l’objectiu d’experimentar i jugar amb el teatre. La companyia va néixer el 1987, amb l’antropòleg i dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, i amb els anys ha esdevingut un punt de referència mundial pel que fa al teatre sensorial, amb espectacles aclamats com El hilo de Ariadna o Renèixer. La companyia es finança amb la venda d’entrades i un mínim suport per part de l’ICUB, però, tot i així, l’any passat van haver de recórrer a una campanya de micromecenatge per evitar el seu tancament: “El camp de les arts escèniques està en crisi de forma permanent, però, si a això, li afegim el tancament dels pocs recursos que teníem, ens obliga a fer més amb menys”, diu Enrique Vargas. Els espectacles de la companyia no són rendibles econòmicament, expliquen, “però emfatitzem les formacions i ampliem la nostra cobertura amb més activitat”.

Economia

Conseqüències negatives de la burocàcia

L’excés de burocràcia és un llast per al creixement econòmic i urgeix una simplificació dels procediments administratius

Publicat

on

Per

La burocràcia ha passat a primer pla de l’actualitat arran de les protestes dels agricultors a tota Europa, perquè l’excés de paperassa ha estat una de les principals queixes d’aquest col·lectiu. Les regulacions comunitàries són molt més feixugues que les dels Estats Units o altres països que no pertanyen a la UE. La normativa comunitària es transposa a l’Estat espanyol tard (és el més incomplidor) i malament, i quan s’han transposat, les normes resultants són menys eficients que a la resta de països comunitaris. Després, la norma passa a Catalunya i encara empitjora més. El 2023 entre el BOE i els butlletins oficials de les comunitats autònomes s’ha publicat una mitjana de 3.500 pàgines diàries, el 22% més que l’any anterior. Un estudi de la Cambra de Barcelona del 2007 va concloure que reduir la burocràcia un 25% faria créixer el PIB un 1,5%, justament el valor que la UE ha previst que creixi a l’Estat aquest any.

Adaptar-se al destinatari

Cada norma publicada té efectes econòmics i es legisla pensant en les grans empreses, quan el teixit empresarial és bàsicament format per pimes. La manca d’anàlisis dels costos-beneficis que generen les normes i els desconeixements dels qui les redacten les empitjoren. No hi ha comunicació entre les administracions, excepte quan es tracta d’espoliar el ciutadà: sempre acaben trobant-lo, si no a ell al seu compte bancari. Com es pot millorar? Cal copiar de les millors pràctiques internacionals, adaptar-se als destinataris, digitalitzar i interconnectar administracions, aplicar el silenci positiu, resoldre els tràmits en temps raonables, eliminar la cita prèvia (absurd pleonasme burocràtic, perquè totes les cites són prèvies), elaborar guies clares, escoltar els administrats, auditar els processos i eliminar els redundants, etc.

Ampliació de Barajas

Mentre ens tenen distrets amb la kafkiana paperassa i els tràmits d’una amnistia per als condemnats en judicis-farsa per delictes imaginaris i alguns jutges segueixen cultivant el gènere literari de la ficció jurídica, el govern espanyol va aprovar el febrer l’ampliació de Barajas i del puerto de Madrid ubicat a València, amb un nou moll guanyat al mar on s’ubicarà una estació ferroviària amb 10 vies paral·leles de 1.000 metres cadascuna per carregar contenidors (el port de Barcelona va estar un quart de segle reivindicant una via), obra que malmetrà les platges properes. Les colònies, però, cauen lluny de la metròpoli, i no és tracta de Catalunya, on som més sensibles i per salvar un ànec o un lloro, impedim ampliar un aeroport si cal. Un poble català que el clima ha convertit en un poble sec perquè la sequera “és un càstig diví contra els independentistes” segons ha afirmat el cap de la policia patriòtica, Fernández Díaz, o sigui, que Déu és nyordo. Caldrà doncs treure algun sant a passejar perquè faci ploure, que és com fer carrils bici i creure que això canviarà el clima.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

Continua llegint

Economia

Els alts costos de la Intel·ligència Artificial

Publicat

on

Per

Som a l’època de la Intel·ligència Artificial (IA). Tothom parla de coses com el ChatGPT, que pot generar imatges que semblen reals, o tecnologies que poden canviar persones en vídeos (conegudes com a deep-fakes).

Però aquesta tecnologia increïble té un cost alt en energia, diners i impacte ambiental. Per exemple, segons Meta, l’empresa que posseeix Facebook, es preveu que la demanda d’energia per a aplicacions d’IA el 2024 serà equivalent a la producció de dues centrals nuclears. I això és només l’inici de l’era de la IA.

En comparació, el cervell humà, que és més potent en molts aspectes que la IA, només consumeix uns 20 watts per hora, que és poc més que una bombeta LED de baix consum. La diferència és enorme i els científics s’han adonat d’això.

La construcció d’ordinadors ‘cervell’

El motiu del consum energètic elevat és que la IA actual imita les neurones del cervell (el que anomenem xarxes neuronals) amb programes informàtics potents que funcionen en ordinadors normals, és a dir, els PC que tots coneixem, però molt més potents. Per posar-ho en perspectiva, és com si conduíssim camions de la mida de trens per la ciutat. La conseqüència seria un col·lapse, amb els camions-tren constantment aturant-se i arrancant en semàfors i cruïlles, consumint molt gasoil i contaminant molt més. No és l’entorn més adequat per a aquesta tasca.

La solució que han trobat els científics és dissenyar directament ordinadors o xips que imitin el comportament del cervell humà. Això es coneix com a computació neuromòrfica i és més òptim ja que les neurones funcionen de manera diferent als ordinadors normals: intercanvien múltiples i simultànies senyals elèctriques de baixa intensitat de manera més lenta però molt més eficient.

Ja existeixen xips, com el Loihi d’Intel o el DeepNorth d’IBM, que tenen un rendiment alt i un consum baix. Aquests xips s’utilitzen, per exemple, en drons per a tasques com el reconeixement d’imatges per lluitar contra la sequera o per controlar els cultius, ja que són molt més eficients i utilitzen molta menys bateria que un xip normal.

Amb aquesta tecnologia emergent trobarem que la IA cada cop ens ajudarà més en tasques que millorin la qualitat de vida.

VÍCTOR CARBONELL (@megavictor)

Continua llegint

Economia

Dels beneficis de la immigració al problema

La política migratòria de l’Estat, sense una política demogràfica beneficiosa, estanca l’economia de l’Estat i perjudica Catalunya

Publicat

on

Per

L’esquerra caviar qualifica de xenòfobs i racistes als que diuen que cal expulsar els delinqüents estrangers multirreincidents, una mesura imprescindible, necessària i de sentit comú. Dit això, cal recordar que les migracions són part de la política demogràfica, molt deficient a l’Estat i a Catalunya. Anem sintèticament als fets: 1) la immigració a l’Estat té dos orígens bàsics: Amèrica i Àfrica. 2) El 98% dels immigrants arriben per Barajas, saltant-se el permís turístic. 3) Per això es va ampliar Barajas amb la terminal T4. 4) Els que arriben en pastera són residuals, però donen molt joc mediàtic. 5) Els emigrants africans són magrebins i subsaharians. 6) Els subsaharians són la “classe mitjana” de països paupèrrims i fugen d’una organització social basada en el govern dels patriarques, on no tenen futur. 7) Els més pobres dels pobres no emigren perquè no poden ni pagar les màfies de les pasteres.

Les conseqüències

Conseqüències: 1) Atès que el gruix de l’emigració és mà d’obra barata, els sous reals (descomptada la inflació) es mantenen en el 75% de la mitjana de la UE els últims 30 anys. 2) És fals que “aquests faran possible que cobrem les nostres pensions” perquè cobren poc i cotitzen poc i ells també es jubilaran. 3) La productivitat ha caigut un 7,3% a l’Estat des del 2000 (a Alemanya ha pujat un 11,8%) i 4) ha baixat del 2,4% per sota de la mitjana europea el 2000 al 14,4% el 2022. 5) La caiguda de productivitat impedeix que els sous reals pugin i fa que 6) els joves ben formats i qualificats de l’Estat marxin a l’estranger: 400.000 el 2022, segons el BBVA, fet en el que també influeix 7) el preu inabastable dels habitatges i dels lloguers, no per culpa dels immigrants, sinó dels governs ineptes que no han creat l’oferta necessària. I tot plegat 8) afavorit per l’elit mafiosa i colonial que ostenta el poder a l’Estat, que 9) també usa l’emigració com ariet contra Catalunya per desnaturalitzar la seva població i destruir la nostra llengua, amb l’ajuda del bonisme d’alguns catalans, autèntiques víctimes de la xenofòbia castellana i hispana en general.

Caïm, Abel i Dostoievski

El bonisme de l’esquerra caviar ha destrossat l’esquerra tradicional. Els partits socialistes han desaparegut a Itàlia i França i la dreta s’obre pas a tota Europa. Enguany he tornat a sentir d’aquesta esquerra ecofarsant e insostenible que cal suprimir Nadal “per no ofendre altres religions”. Els catalans estem passant les de Caïm, expressió, per cert, que és cultura religiosa i popular, no religió, mitologia cristiana presa de la sumèria que personifica la lluita del neolític entre Caïm (agricultor i, per tant, sedentari) i Abel (ramader, i per tant, nòmada); vaja, com en el far west americà el segle XIX. Deia Dostoievski: “Arribarà un dia en què la tolerància serà tan intensa que es prohibirà pensar als intel·ligents per a no molestar als imbècils”. A fe de Déu, que ja hi hem arribat.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024