Connecta amb nosaltres

Economia

Les sales independents estan en perill d’extinció

Amb el tancament de La Vilella, al barri existeixen tres teatres de proximitat. La seva situació genera una alerta sobre les polítiques culturals i la sostenibilitat de les sales petites

Publicat

on

L’any 2013, la companyia Sargantana obria amb tota la il·lusió del món el teatre La Vilella, una sala situada al Passeig de l’Exposició que aviat es convertiria en un referent a la ciutat, no només per la seva programació sinó per la seva tasca d’investigació, creació i formació seguint els valors de risc, la recerca de nous llenguatges i l’aplicació de temàtiques politicosocials als seus espectacles. Fa unes setmanes, la companyia comunicava el tancament del teatre, una decisió dolorosa, però inevitable: “Crèiem fermament en la necessitat d’un projecte com aquest. I ho seguim creient. Però quan les dificultats et dirigeixen a haver d’abandonar ideals i línies simplement per sobreviure, tot perd el seu sentit”, expliquen des de la companyia. Els motius per abaixar la persiana són diversos; tot i haver implicat la societat en el projecte, en forma de socis, “podem dir que no hem aconseguit el mínim necessari per poder portar a terme un projecte professional i seriós”. A banda, expliquen que la quantitat de públic ha estat insuficient per fer que el projecte sobrevisqués i que les condicions de deteriorament de l’edifici han estat la gota que vessa el vas: “Teníem l’esperança d’aconseguir els suports necessaris per poder seguir el projecte de forma seriosa, rigorosa i professional, però els suports han estat insuficients i no volem que la fe en un projecte i en el desig de canvi siguin l’únic motor”, lamenten Jordi Pérez, director de la sala, i la resta de la companyia.

Oracles. Supervivència in extremis 

El director d’Oracles Theatre, Orland Verdú, va rebre la notícia del tancament de La Vilella durant la darrera reunió de la Taula de Cultura del barri: “El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac”, explica. Per a ell, La Vilella va ser un referent com a sala independent per aventurar-se a obrir el petit teatre oníric del carrer Tapioles, 12. Oracles tampoc no passa pel seu millor moment, després d’una important crisi que va estar a punt d’acabar amb la sala, actualment “seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Econòmicament hem rebut algun revés, però el 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquesta ajuda per millorar les nostres mancances”, explica Verdú. La sala ofereix una programació estable de dimecres a diumenge amb espectacles de cabaret, flamenc i dansa Butoh, a més de formació i altres activitats puntuals. Verdú tracta de fer sobreviure el seu espai teatral a través de taquilles benèfiques, en què la recaptació de taquilla es dona íntegrament al teatre, i la constant reformulació del projecte: “Mantenir un teatre viu no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes”, argumenta.

Dau al sec. Una sala amb vocació social 

Fa un any i escaig que l’actriu i directora Mercè Managuerra va obrir el teatre Dau al Sec al carrer de Salvà, 86. Es tracta d’una sala de petit format amb una clara orientació social; a més d’espectacles, s’hi fan debats, reflexions, classes obertes al barri i altres propostes culturals que, en algunes ocasions, van adreçades a la població més desfavorida. Managuerra, davant el tancament de La Vilella, assenyala que cal reformular les polítiques culturals i les ajudes al petit teatre: “Les exigències per obtenir subvencions s’adeqüen poc a la realitat dels llocs i de la gent que les demana”. Per això, des del seu punt de vista, caldria apostar per la llei de mecenatge cultural, una fórmula que situaria en un marc legal el patrocini i mecenatge i que actualment no existeix a l’Estat. “Una sala de petit format no es pot sostenir només amb l’entrada de públic. Fins i tot si és una sala que té el 90% d’ocupació, el que s’obté per la venda d’entrades és només el 30% del pressupost que necessita si aquesta produeix”, apunta la directora de Dau al Sec. En el cas d’aquesta sala, que encara no compta amb un públic fidel, no tenim subvencions “només una petita ajuda per equipament”. Amb això, i tenint en compte les despeses mínimes d’un teatre (personal de sala, de neteja, una persona de comunicació i una de producció, a més dels subministraments), Managuerra i el seu equip han de fer mans i mànigues per sobreviure, però ho fan amb optimisme: “Li auguro un futur llarg a la sala perquè crec molt en la mena de propostes que fem. Adaptaré els pressupostos i hauré d’anar canviant d’equip perquè els sous són baixos, però tenim moltes idees i no pararem”, conclou.

Teatro de los Sentidos. El gran desconegut 

A la muntanya de Montjuïc i més concretament al barri del Polvorí, es troba la seu del Teatro de los Sentidos, un col·lectiu d’artistes i creadors que treballen en diferents disciplines, sempre amb l’objectiu d’experimentar i jugar amb el teatre. La companyia va néixer el 1987, amb l’antropòleg i dramaturg colombià Enrique Vargas al capdavant, i amb els anys ha esdevingut un punt de referència mundial pel que fa al teatre sensorial, amb espectacles aclamats com El hilo de Ariadna o Renèixer. La companyia es finança amb la venda d’entrades i un mínim suport per part de l’ICUB, però, tot i així, l’any passat van haver de recórrer a una campanya de micromecenatge per evitar el seu tancament: “El camp de les arts escèniques està en crisi de forma permanent, però, si a això, li afegim el tancament dels pocs recursos que teníem, ens obliga a fer més amb menys”, diu Enrique Vargas. Els espectacles de la companyia no són rendibles econòmicament, expliquen, “però emfatitzem les formacions i ampliem la nostra cobertura amb més activitat”.

Economia

Tanca la Pastisseria Casas

El negoci familiar, inaugurat l’any 1944, tanca a conseqüència de la pujada del lloguer

Publicat

on

Fundada l’any 1944 per Antoni Oliver, la Pastisseria Casas s’ha convertit en la darrera víctima de la pressió immobiliària i del nou context econòmic. L’històric establiment ubicat al número 24 del carrer de la Creu dels Molers no ha suportat la darrera pujada de lloguer (el qual s’ha triplicat, segons denuncien), l’increment del cost dels subministraments, els impostos i la ferotge competència dels forns de pa a la zona.

Si bé als seus inicis la casa es va dedicar a fabricar neules, al cap de pocs anys el local es va especialitzar en la fabricació de galetes. Aleshores l’empresa es podia permetre pagar cinc nòmines de professionals que, més tard, es tornarien a reciclar per dedicar-se als pastissos. De fet, Casas ha esdevingut fins al dia del seu tancament en un negoci de pelegrinatge per a generacions de poblesequins. Uns veïns que ara s’han quedat pràcticament orfes de pastisseries de tota la vida.

El darrer comiat

Encara que el seu públic sempre s’ha decantat pels productes acompanyats per la nata, la trufa o els braços de gitano, especialitats històriques com les lioneses o els tortells mai van abandonar del tot l’aparador, el qual compartien amb les darreres tendències en salats. Per aquesta raó, moltes famílies han decidit acostar-se al llarg dels darrers dies fins aquest racó del plaer per acomiadar-se d’una família que, any rere any, mai ha deixat de satisfer els paladars més exigents.

Continua llegint

Economia

El perquè de tot plegat

50 anys de l’informe del Club Roma, que ja advertia que la pressió demogràfica sobre el planeta era insostenible i tenia un límit

Publicat

on

Per

Enguany s’han complert els 50 anys de la publicació de l’informe Els límits del creixement, del Club de Roma, una associació fundada per debatre sobre els canvis en el planeta com a conseqüència de les accions humanes. Aquell va ser el primer estudi sobre les conseqüències del creixement de la població, les activitats humanes i els seus impactes físics sobre el planeta des d’una perspectiva global. Els autors advertien que si les tendències de creixement de la població, la industrialització, l’ús de recursos i la contaminació continuaven sense parar assoliríem el límit de la Terra en algun moment dels cent anys següents. El canvi climàtic, probablement n’és una de les conseqüències. L’informe va tenir un gran impacte, va ser qualificat de catastrofista i acusat de neomalthusianisme. Thomas Robert Malthus augurava, en un assaig de 1798, que si la població creixia en progressió geomètrica i els aliments ho feien en progressió aritmètica arribaria un moment en que no seria possible alimentar la població mundial.

Dels 8.000 als 10.400 milions

Tot i els progressos humans i l’augment dels rendiments agrícoles i altres factors, és obvi que els recursos naturals s’esgoten i que un sistema econòmic que ha de créixer indefinidament per subsistir és insostenible, cosa que ens du a la idea del creixement zero i al perquè de tot plegat: la població no pot créixer sense límit. És allò del “si som menys ens toca a més”. En aquest sentit, i al marge d’altres consideracions, la política del fill únic de la Xina, vigent del 1979 al 2015 ha permès a aquest país gaudir d’un augment considerable del benestar de la població. L’ONU acaba de publicar un estudi sobre la població mundial, que preveu que passi dels 8.000 milions actuals als 8.500 el 2030, als 9.700 el 2050 i als 10.400 el 2100, però quatre dels set futurs escenaris marquen un descens de la població; i una dada significativa: s’ha passat de 5 fills per dona el 1950 als 2,3 el 2021. A l’estat espanyol, és d’1,24, per sota de la taxa de reemplaçament (2,1).

Àudios delators

En l’àmbit polític, José Bono i Felipe González ja gaudeixen de la seva nova nacionalitat dominicana i de casa nova a Cap Cana prop de la de Nicolàs Maduro i altres chavistes veneçolans (sempre hi ha una via d’escapament). Mentrestant, hem sentit els àudios que delaten a jutges i periodistes de les clavegueres. Vicent Partal el passat dia 12 donava a Vilaweb una de les definicions més acurades del que és l’estat espanyol: “És un estat-negoci, privatitzat, al servei d’una elit de famílies que, a partir de les empreses afavorides permanentment pel BOE i alimentades amb els diners de tots, controlen i manipulen la vida política, sobretot els partits polítics, però també la gran majoria dels mitjans, directa o indirectament”.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

Continua llegint

Economia

El port, motor d’innovació

Publicat

on

Per

Com a ciutadans del Poble-sec i Paral·lel, el port sempre l’hem vist com un motor econòmic per al barri i la ciutat. Però aquest passat mes de juny la seva aportació ha fet un salt endavant amb una fita històrica. Per primer cop a la ciutat s’ha provat sobre el terreny un prototip de vehicle autònom elèctric, és a dir, un mini bus que condueix sol, sense necessitat de conductor (nivell d’autonomia 4) i que no contamina. El vehicle ha fet, durant un mes, un trajecte d’aproximadament 2 km entre el World Trade Center (Torre de Jaume I) i l’aparcament per a treballadors del port, tot sortejant innumerables interferències com ara camions, semàfors, vianants, la rotonda de la Carbonera, taxistes amb pressa i, en general, l’alta afluència de vehicles. Ha estat una prova pilot i, per seguretat de tothom, s’ha incorporat un operari (nivell d’autonomia 3) que validava les decisions que l’enginy a través de la seva intel·ligència artificial prenia tot sol. Per augmentar la seguretat de la prova s’ha limitat la seva velocitat a 15 km/h malgrat que el vehicle pot anar fins a 40km/h. Això només és un primer pas per construir el futur, semblant al que va succeir el 3 d’agost de 1907 quan es va matricular a Barcelona el primer turisme en una època on el transport habitual eren els carruatges de cavalls.

‘‘La prova ha estat tot un èxit i sense cap incident remarcable’’, ha comentat Alba Gonzalez, d’Innovació del Port de Barcelona. Els treballadors han acollit el projecte amb molta il·lusió i la idea és crear un Blue District o Espai d’Innovació on es puguin provar projectes que millorin aspectes com la sostenibilitat, l’ecologia, el consum energètic i la reducció d’accidents laborals.

No eliminar llocs de treball, sinó crear-ne

Sobre la possibilitat que tecnologies avançades com aquesta tregui llocs de treball, en Christian Riester, director de Pendel Mobility, l’empresa que ha executat el projecte, indica que en cap cas. La idea, diu, no és eliminar llocs de treball en els propers anys, sinó generar-ne de nous. Els automòbils autònoms cobriran trajectes d’última milla que ningú, ni taxistes ni transports públics, volen fer perquè són insostenibles econòmicament, afirma Riester. En canvi sí que necessitarem operaris de flotes per coordinar grups de 5 a 10 autobusos autònoms. Riester afegeix que a nivell europeu hi ha un dèficit important de conductors de vehicles de transport.

Com va dir Neil Amstrong quan va posar el peu a la Lluna: “Això és un petit pas per al home però un gran salt per a la humanitat”… Segur que veurem, en un futur no gaire llunyà, una Barcelona verda plena de vehicles autònoms públics, ecològics i econòmics, sense accidents i que ens permetin desplaçar-nos amb agilitat, respirar millor i sense soroll.

VÍCTOR CARBONELL

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021