Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Alix Gentil: “La gent entra al local i queda realment sorpresa”

Alix Gentil (París, 1988) va agafar el timó del bar-teatre Tinta Roja (Creu dels Molers, 17) l’octubre passat. Creat el 1998 per Hugo Zubillaga, en va agafar el testimoni el seu fill Manuel. Anava a tancar pels deutes provocats per la pandèmia, però va evitar-ho Alix Gentil, actriu i directora de cine francesa especialitzada en improvisació i veïna del Poble-sec, juntament amb la seva parella, Alexis Panet. Parlem amb ella sobre el nou rumb que prendrà el local asseguts en un dels sofàs de vellut que hi ha al Tinta Roja, sota una llum tènue que dona un aire màgic a l’espai.

Publicat

on

Com va arribar al Tinta Roja?
Portava molts anys actuant-hi amb la meva companyia de teatre improvisat, The Modestos. La meva parella, l’Alexis Panet, també va començar a actuar-hi amb la seva companyia. Vam fer molt bona relació amb el propietari, el Manuel. Durant la pandèmia ho va passar molt malament i li vaig proposar fer un Verkami per pagar deutes. Així va poder reobrir. Per a mi era molt important que pogués seguir funcionant i molta gent es va mobilitzar. Però no va ser suficient. Tenia tants deutes que ja era insostenible.

Anava a tancar?
Fins i tot vam fer l’última funció. Aquell dia, en arribar a casa, ens vam decidir a agafar-lo. Teníem clar que calia seguir amb el Manuel, continuant el projecte que el seu pare havia iniciat i en què ell portava molts anys treballant. Per això el tenim a ell com a encarregat del local, jo gestiono la programació i l’Alexis porta l’administració. Fem una reunió setmanal tots tres i forma part de la direcció. La seva experiència és molt valuosa. Nosaltres ja coneixíem la producció d’espectacles perquè l’Alexis va tenir un centre cultural, però de bar no en sabíem.

És un bar, un teatre, un cafè-teatre…?
Seria un bar-teatre. Però el bo és que quan entres, primer et trobes amb la part de bar i al final hi ha un altre espai que és el teatre. Ara, el negoci és en el bar, perquè si només tinguéssim el teatre com en pandèmia, no funcionaria. A més, ja sabem que en alguns espectacles es consumeix més, com als monòlegs. A la improvisació en anglès, prenen gintònics. Amb teatre dramàtic, no.

I malgrat això seguiran fent programació dramàtica?
Jo estic oberta a tot tipus de propostes. No dic mai que una cosa no m’interessa. Al principi vam pensar en centrar-nos en la improvisació, però ens vam adonar que el local crida a fer moltes coses més.

Vostè és  actriu i la seva parella, l’Alexis, és programador informàtic. Podria semblar que està molt allunyat però si ha fet improvisació i gestió d’espais culturals tampoc està lluny…
Totalment. Ell té els seus ingressos en la informàtica i el Tinta Roja actualment és un hobby… tot i que li porta més temps que la feina! Però ni ell ni jo cobrem res, ho dediquem tot a pagar els sous, però és normal, sabem que al principi és així.

Volen fer canvis?
Canviar-lo, no. Millorar-lo, sí. Ara som tres fent el que feina un. El Manuel té temps de fer moltes coses que abans no podia. I tenim la sort que l’Alexis automatitza moltes tasques repetitives, com ara l’enviament de correus. Tenim més temps i hem arribat a programar dos o tres espectacles al dia. Abans era un perquè al Manuel li arribaven tants correus que no podia respondre. A més, anem provant quins horaris funcionen millor. I a l’agost canviarem la instal·lació elèctrica, els llums de l’escenari i la climatització.

Per primer cop hi ha una persona dedicada a la programació teatral des d’un punt de vista artístic?
No puc dir que hi hagi una visió artística perquè no ens podem permetre rebutjar propostes per la qualitat. Sí que posem com a filtre que hi hagi una paga i senyal, i un preu mínim.

Ser al Poble-sec ajuda?
El conec de fa tants anys que no ho sé. És cert que la gent no entra perquè passava caminant per davant, sinó perquè els ho han recomanat o venen a veure un espectacle. Al barri la gent no ho coneix gaire: saben que hi som però no saben què fem.

És la gràcia del local, que des de fora no sembli el que és?
Sí. La gent entra al local i queda realment sorpresa.

Creu que els veïns no se’l senten prou seu?
Cal tenir en compte que és un bar una mica més car que altres llocs, també perquè cal mantenir un local de 200 m2. Soc conscient que no és per a tothom.

De quins preus parlem?
Una cervesa costa 2,50 euros. L’Alexis no vol que la gent deixi de venir per diners, i per això hem abaixat el preu, que eren 2,70 euros. M’agradaria que la gent del barri pugui veure el que fem, perquè n’hi ha per a tots els gustos. Fem ball swing, que pots venir a ballar o prendre una copa amb un ambient genial amb gent ballant com en una altra època. O monòlegs, cabarets…

Què es pot fer perquè vinguin?
Vam fer el cabaret d’inauguració al gener. Com que portem els fills a l’escola al Poble-sec, tenia pensat fer un espectacle infantil per a les famílies, en què la gent es pogués quedar i fer barri, però no vam tenir temps.

Com ha estat possible que el Tinta Roja anés a tancar i que ara es mantingui?
Per la pandèmia. Vam comprar la llicència al Manuel per un import que li permetés pagar els deutes. El local se sosté. Fins i tot quan al desembre passat que hi va haver l’onada d’òmicron i ens van entrar a robar, els comptes van sortir a zero. El local no perd si està ben gestionat.

Ha estat complicat a nivell personal posar diners a un negoci amb deutes?
Ho teníem clar tots dos. L’Alexis ha començat mil negocis. Jo no soc així, i és la primera vegada que també hi estava disposada. No ens ha costat perquè vam fer números pessimistes i vam veure que fins i tot així no perdríem diners. Sí que hi ha hagut estrès perquè no parem des d’octubre i seguim amb les nostres pròpies feines: l’Alexis amb la informàtica i jo tinc una escola de teatre, una companyia i un festival de teatre, i cal sumar-hi els nens… i fer espectacles a les nits, esclar.

Continua llegint

Entrevistes

Joan Fortuny: “Els 50 anys de Dharma no han sigut només fer música, sinó fer política a través de la música”

Com que ‘soc músic i no em fico en política’? Al contrari: ‘Soc músic i em fico en política!’”. Ho afirma Joan Fortuny (Barcelona, 1955), història viva de la música catalana i cara visible de la Companyia Elèctrica Dharma, grup de folk-rock català que aquest 2022, ‘Any Dharma’, celebra el seu 50è aniversari. En el context de la commemoració del mig segle de vida del grup, pel qual ha rebut recentment el Premi Enderrock a la Trajectòria, Fortuny fa balanç de la història –musical, però també política i social– de la Dharma, intensament marcada per la pèrdua dels seus germans Esteve i Josep, amb els quals va cofundar la banda. El 22 d’abril del 2023, el Palau Sant Jordi acollirà el gran concert de festa d’aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma. “No serà un comiat, de cap de les maneres”, adverteix Fortuny.

Publicat

on

Per

Quins moments destacats defineixen la història de la Companyia Elèctrica Dharma en aquests cinquanta anys de trajectòria?
El fet d’haver arribat als cinquanta anys ja és un fet important per a nosaltres. De moments boníssims, per exemple, em venen al cap les gires que hem fet pel món, com la Rock in Rio, on vam coincidir amb artistes com Sting o REM a Rio de Janeiro. Ara bé, els moments dolents han sigut molt dolents. Parlo de les morts dels meus germans Esteve i Josep, el 1986 i el 2013 respectivament, moments en què el grup es va arribar a separar i després vam tornar-hi. Tot i que ens vam plantejar la nostra continuïtat, sempre hem pensat que el millor homenatge que els podíem fer era mantenir la Dharma viva per continuar el llegat.

Com defineix l’aportació diferencial de la Dharma a la música i la cultura catalanes?
Des que vam començar, hem intentat buscar el nostre so. El primer disc, Diumenge (1974), encara estava influenciat per grups d’aquella època com Weather Report, Herbie Hancock, Miles Davis o Paco de Lucía. Amb aquell disc vam acabar contents, però no ens diferenciava, no ens sentíem plenament satisfets. Va ser al segon disc, L’oucomballa (1976), on vam trobar el nostre so; allà vam fer una introspecció i vam veure que, més enllà de totes les influències que havíem tingut a l’adolescència, havíem d’anar a la nostra infantesa, a la música que sentíem quan érem petits: música de carrer, bandes de carrer, coples, sardanes… Música popular de casa.

Quin balanç en termes de llibertat d’expressió fan des del naixement del grup?
Quan vam començar com a Dharma, perquè abans ja havíem fet altres grups, encara hi havia Franco i estàvem a una dictadura. Als anys 74 i 75 nosaltres actuàvem per tot arreu i ho fèiem sota vigilància. Quan vam fer el primer Canet Rock, on ja hi havia una joventut en contra del sistema, amb el sorgiment de tot el moviment hippie, nosaltres ja vivíem en comuna i ens sentíem bastant vigilats per part de la Policia i de l’Estat. En l’actualitat tornem a estar en aquell punt en què la gent té por de dir segons què. Només has de veure els casos del Pablo Hasél i quantitat d’artistes que, pel sol fet de dir el què pensen, estan a la presó. En comptes d’anar endavant, crec que estem anant enrere. La gent s’autocensura i això és el pitjor, el fet de l’autocensura per por. Nosaltres som un grup que no només hem volgut fer música, sinó que hem estat compromesos en quantitat de causes. Això que diuen d’“ah, no, és que soc músic i no em fico en política”… Al contrari: “Soc músic i em fico en política”.

Vol dir, doncs, que la Dharma ha fet política a través de la música.
Exacte! Sí, sí, sí! I volgudament, a més a més. Si tu tens una opinió de com va el món, doncs l’has de donar. Per exemple, al darrer disc hem fet una cançó sobre les pasteres, sobre la gent que ve i mor al mar. Sobre aquestes coses, nosaltres volem opinar.

El 2013 mor en Josep, germà seu i bateria del grup, i Dharma es desfà. De quina manera les pèrdues han marcat la identitat de Dharma aquests anys?
L’han marcat molt, i cap a malament. Després de la mort d’en Josep, vam dir: “Bé, tu, pleguem”. Ja no ens veiem amb cor. I amb l’Esteve ens va passar igual: li vam fer un homenatge al Palau de la Música… I vam plegar. I la manera que vam decidir tornar als escenaris va ser quan van tornar els Canet Rock, el 2014, i se’ns va demanar que, com que havíem començat als festivals del 75, 76 i 77, volien agafar un grup representatiu d’aquell moment. Vam pensar que el Canet Rock era molt important per a en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem una petita actuació, almenys?”. A ell li hauria agradat molt. Un cop fet el Canet Rock, vam veure que havia funcionat i que teníem penjada la gira dels quaranta anys amb en Josep, i vam dir: “Ostres, per què no fem la gira?”. Teníem el cuc de l’escenari, i vam fer la gira dels quaranta anys al 2014-2015.

Com viuen aquesta gira d’aniversari dels cinquanta anys, que tindrà el seu plat fort al Palau Sant Jordi l’abril del 2023?
La celebració d’aquests cinquanta anys és el més important que tenim sobre la taula ara mateix. El 22 d’abril del 2023 farem un gran concert al Palau Sant Jordi, on hi haurà convidats que pujaran a l’escenari amb nosaltres per iniciar la gira dels cinquanta anys. Volem que aquell dia el Palau sigui una festa de cultura popular: amb timbalers, grallers, bastoners, bestiaris de Festes Majors… Volem que tot això entri al Sant Jordi, i que es quedi petit per aquesta celebració dels cinquanta anys. Volem que allà quedi reflectit tot el que nosaltres hem fet musicalment durant aquests anys. Més enllà del concert, estem preparant també un documental de la nostra trajectòria, que no volem que sigui només de la història de Dharma, sinó de la història política i social del país amb Dharma com a excusa. També estem preparant un llibre biogràfic coral on tres o quatre periodistes explicaran la història del grup.

Pot aquesta gira ser també un comiat de la Dharma?
No, no, no! En principi no hi ha cap intenció. Però també et dic que vivim molt el present. Des de la mort d’en Josep, pensem molt per què hem de fer plans. La intenció de plegar no hi és, però tampoc hem planificat què farem després de la gira, si disc nou o què. Però no, el Palau Sant Jordi no serà un comiat, de cap de les maneres.

MANUEL ARENAS / Clack

Continua llegint

Entrevistes

Pepe Serra: “El museu són moltes coses alhora, però si l’entorn no el fa servir, això és un magatzem”

Pepe Serra (Barcelona, 1969) és l’actual director del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Anteriorment, va dirigir el Picasso i, abans d’ocupar aquests càrrecs, va ser estudiant d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des que va arribar al MNAC, el seu objectiu principal ha estat capgirar-ho tot, renovar el museu i trencar amb els valors tradicionals que el limiten. Quan entro al seu despatx, em rep amb un piló de llibres i programes sobre la taula.

Publicat

on

Tot això ho puc trobar al museu?
Tant de bo. Avui dia, el museu té 30.000 obres d’art i només n’exposa 5.000.

I la resta?
Guardades. Al MNAC tenim un problema i és que, tot i que pot no semblar-ho des de fora, a la part més gran de l’edifici, que és la sala oval, no s’hi pot exposar res perquè no té les condicions climàtiques necessàries.

Per què us trobeu en aquesta situació?
Doncs perquè aquest edifici no està pensat per ser un museu. Es construeix l’any 1929 per l’exposició internacional de la llum i dels cinquanta mil metres quadrats que té, només en podem utilitzar deu mil per exposar. No hi ha lloc per a tot. Les exposicions temporals, de fet, es fan en uns soterranis que en veritat són uns magatzems.

Recentment, s’està parlant d’una ampliació del museu. Això resoldria aquest problema?
Sí! Per nosaltres, l’ampliació té dos fronts: guanyar espai per tal d’exposar millor les coses i canviar de quota. Aquest museu s’instal·la aquí l’any 1934 amb la idea que aquesta muntanya serà un gran lloc de cultura i de natura, però segueix havent-hi un handicap molt gran d’accés. Pasa un autobús que triga tres quarts d’hora, la muntanya és fosca i no està ben senyalitzada.

Si s’ocupessin els pavellons Victòria Eugènia estarieu més a prop de la ciutat. 
Exacte, si tu instal·les la porta del museu on hi ha les columnes, a prop de la font, estàs gairebé a peu pla. Psicològicament és un canvi molt fort ja que estàs a toc de metro, a toc de bus…

I amb aquest canvi, com canvia la relació del museu amb el barri?
Aquí hi ha una dimensió urbana que afecta directament el Poble-sec. Molts veïns estan col·locats entre l’autovia i la muntanya, no tenen espais públics ni de qualitat; l’ampliació del museu és una gran oportunitat perquè el veïnatge tingui un millor servei. El museu vol dir aules d’educació, vol dir visites de les escoles, vol dir una biblioteca… Per nosaltres l’ampliació és molt important però també ho és com un mecanisme perquè la ciutat aposti d’una vegada per aquesta muntanya.

Una muntanya amb diversos centres culturals. 
Els pavellons Victòria Eugènia estan situats en un punt estratègic. Al voltant hi ha la Caixa, la Miró, la Mies van der Rohe… és a dir, pots fer una operació artística molt maca que obligarà a l’Ajuntament a fer una cosa que no ha fet: tenir uns toldos per a la pluja i el sol,  que estigui ajardinat i que al vespre sigui segur, entre d’altres.

Entens el museu com un servei públic?
Absolutament, i aquí hi ha hagut un canvi. Durant els segles XIX i XX, el museu era un contenidor de patrimoni que es guardava per a les futures generacions. Això està molt bé i ho fem igual, però si no li donem un ús públic en el present, el museu no té cap sentit.

Quina creus que és la vocació del MNAC?
El visitant. Ell ha de ser al centre i ha de poder participar. Abans el museu parlava i tothom callava i així tothom escoltava el mateix, però això s’ha acabat. El museu no parla, és un diàleg i ara ha de fer una cosa molt més complicada: generar preguntes. És un canvi amb una dimensió social molt més important; al centre ja no estan els objectes sinó que estan els subjectes.

I això com es projecta en la realitat?
Doncs el que plantegem nosaltres és parar l’orella i escoltar-te a tu. Si tenim una associació de nouvinguts, que el museu serveixi perquè els permeti integrar-se a la comunitat. Si tenim uns especialistes en romànic, que puguin venir a estudiar. El museu són moltes coses alhora però si l’entorn no entra i surt i el fa servir, això és un magatzem.

Hi ha d’haver també un interés per les obres. 
Sí, però és secundari. És més important que, a través de l’art, tu et facis preguntes de qui ets, on vas a parar, quines són les teves emocions… No hem de tancar l’obra a la informació tècnica de la descripció.

Creus que hi ha pintures bones i dolentes?
Aquesta és una divisió històrica i és mentida. No hem de parlar de bones o dolentes sinó d’obres rellevants o no. Aquí teníem una obra d’un artista desconegut i tècnicament pobre en què surt un home pegant a una dona. El quadre mai s’havia exposat perquè es considerava dolent, però a la llum de per a segons quin relat, és la nostra millor obra. Ara l’hem pujat a sales i ja no la podem treure, perquè aquesta obra serveix!

Per treballar el gènere, segur; com esteu aplicant la perspectiva feminista al museu?
Doncs d’una banda, recerca. Aquí hi ha un grup de dones que estan fent un inventari de totes les artistes que hi ha a les col·leccions. I, per l’altra, estem creant molts programes per posar-les en valor i corregir el relat. Tu agafes un quadre de Tiziano, per exemple, El rapte d’Europa, i són uns homes violant unes dones. O sigui, si vols digues-li rapte, però aquí el que està passant és una altra cosa. Tot això s’ha de revisar. I no és fer la trampa d’afegir una sala per a les dones sinó que és incorporar-les dins el relat de manera que si les traguessis, el relat ja no funcionaria.

Les noves generacions d’artistes són una peça clau en el canvi. 
Totalment. L’artista sí que mira on ningú mira i sí que pregunta on ningú pregunta. Si tu agafes artistes, doncs, t’en sortiràs.

Continua llegint

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021