Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Nadine Romero: “Ballo d’ençà que tinc memòria”

Nadine Romero Beltran (Manresa, 1996) és una jove comunicadora i professora de dansa que va començar a pujar vídeos a la plataforma TikTok l’any 2021. Les seves anècdotes sobre el seu dia a dia com a monitora de menjador i els seus vídeos de ball, van fer que la Nadine comencés a guanyar molts seguidors en poc temps. Actualment té una secció al programa ‘Loft’ d’iCat i ha fet algunes col·laboracions amb ‘Eufòria’, de TV3.

Publicat

on

Tens 135.000 seguidors al teu compte de TikTok. Com has arribat fins aquí? 
Porto un parell d’anys a aquesta aplicació, però encara no sé com funciona l’algoritme perquè hi ha moments que puja i altres que baixa. Així que no sé molt bé com he arribat fins aquí (riu)
Els inicis no són fàcils, com van ser els teus?
Tot va començar a la quarantena, en aquells moments només utilitzava TikTok per veure vídeos. Després del confinament, quan ja vam poder sortir al carrer, vaig decidir fer un vídeo explicant una anècdota que m’havia succeït a la meva feina, que era com a monitora en un menjador. Recordo que era dijous perquè estava fent classe de dansa, ja que també soc professora de dansa. El mòbil no em deixava de sonar. A les 21 hores ja tenia més de 8.000 likes, em va semblar impressionant. Tothom volia més i més vídeos. En una setmana ja tenia 10.000 seguidors. Mai vaig ser conscient “d’aquest impacte” fins que vaig arribar als 60.000; que va ser un número per a mi molt considerable. Des d’aquell dia tot va canviar, i ara aquí estic!
Quina va ser aquesta primera anècdota que vas explicar?
Des de sempre he estat una dona de constitució gran. Això provocava que molts nens del menjador em preguntessin si tenia parella. Un dia, un nen em va preguntar si la persona amb qui estava en una relació era gras o prim. Els petits sovint tenen aquest tipus de curiositats i fan comentaris així. Li vaig respondre que el més important era que fos una bona persona. Quan vaig compartir aquesta “anècdota”, tots volien escoltar-ne més.
Exposar una part de la teva vida és fàcil?
Com bé dius, només exposo una “part de la meva vida”. No ho explico tot sobre mi. En el moment que vaig començar a pujar de seguidors i que la meva situació va començar a canviar estava vivint un dels pitjors moments de la meva vida. El meu gos va morir, i vaig patir molt. En aquell temps em qüestionava com podia ser capaç de posar-me una “mascareta” a l’hora de gravar els vídeos, quan realment estava molt malament anímicament.
Hi ha gent que té un mal dia i mira els teus vídeos…
Sí, m’ho diuen sovint. Em fa molt feliç conèixer això, molt. Quan algú s’acosta a mi i m’ho explica, em quedo molt impressionada. Tant de bó fos capaç de conèixer a tothom qui veu els meus vídeos i se sent bé escoltant-me.
Tens alguna anècdota relacionada amb un seguidor?
Recordo una en particular (riu). Era estiu i jo estava amb la meva família a l’apartament de la meva àvia. De cop, vaig rebre un parell de notificacions a l’Instagram. Vaig quedar molt sorpresa quan vaig veure que havia rebut missatges que eren fotografies meves que m’estaven fent des de darrere. Imagina’t la situació… jo estava en el mood de la platja, és a dir, amb la meva cervesa i menjant patates (riu)… Mai vaig saber qui era aquella persona que m’estava enviant aquestes fotografies. Tant de bo fos una nena petita només. Encara avui dia recordo perfectament aquell moment.
El ball forma part de la teva vida. Des de quan balles? 
Ballo d’ençà que tinc memòria, Amb 4 anys feia ballet, tot i que  després em vaig apuntar a dansa urbana; que era el que més m’agradava realment. Afortunadament, vaig trobar el meu estil; i gràcies a això ja fa més de 10 anys que soc mestra. He viscut moltes coses gràcies a la dansa i m’encanta. El que més em va fer pujar seguidors va ser la narració de les meves vivències però el ball també m’ha ajudat molt.
I les crítiques? Com fas front a elles?
Tinc menys crítiques de les que pensava que tindria. Quan era petita, vaig patir una mica de bullying, no excessiu, però em va deixar traumes. Abans no publicava res relacionat amb el ball perquè em feia por “el que dirien sobre mi”. Després de veure que tenia més seguidors, em vaig dir a mi mateixa: “Per què no exposar el que més m’agrada fer, que és ballar?”. És cert que de vegades hi ha comentaris negatius, sobretot perquè tot el que faig és en català. Comentaris com “Viva VOX” o “Viva España” són comuns. No entenc per què pel fet de parlar en català em jutgen. Pensen que he de parlar en castellà per estar a Espanya; i no, no és així.
Per fer contingut en català, consideres que té menys oportunitats?
Jo penso i parlo en català cada dia. No obstant això, amb l’Òscar, la meva parella, parlo castellà, per exemple. Crec que si el meu contingut hagués estat en castellà, no hauria arribat a tanta gent. Gràcies al català considero que he arribat fins aquí. És cert que s’arriba a menys persones perquè no tanta gent parla aquesta llengua, però jo em sento còmoda fent contingut en català.

Continua llegint

Entrevistes

Maximiliano Stia: “El públic del Poble-sec és, sense cap dubte, empàtic”

En Maximiliano Stia (Buenos Aires, 1975) porta més de 25 anys realitzant espectacles de màgia, humor i circ. Tot i que ha viatjat, i ho continua fent, arreu del món, ha estat a Barcelona on va decidir crear, juntament amb la Natalia Molina Evangelista, El Palacio de la Magia (carrer d’Elkano, 7), un espai on personifica la seva feina i que obre les portes a tothom.

Publicat

on

Com va començar la seva passió pel món de l’espectacle?
Des de petit m’ha agradat fer riure la gent, però no sempre vaig saber que em volia dedicar al món de l’espectacle. Vaig començar estudiant altres professions, però aviat em vaig adonar que no m’apassionaven. A més, la meva mare va ser una influència molt important per a mi, ja que sempre em deia: “Dedica’t a allò que realment t’agradi”. Desafortunadament, el meu pare va morir quan jo tenia 14 anys i, després d’aquell esdeveniment, la meva mentalitat va canviar. Em vaig adonar que la vida és curta i que havia de gaudir a cada moment. Just en aquells moments tan difícils, vaig veure un espectacle i el meu cor em va dir: “En el món de l’espectacle es troba el teu camí”.

Com van ser els seus inicis?
De jove treballava al carrer, fent espectacles ‘‘a la gorra’’. Afortunadament, mai em va faltar feina perquè també feia shows en festes privades. Amb el temps, vaig conèixer un home de Barcelona que em va oferir viatjar per tota Europa per veure tota mena d’espectacles. En aquella època vaig aprendre moltíssim. Mentre viatjava, se’m va acudir la idea de viure a Barcelona; i sí, això vaig fer (riu). Sempre camino amb la maleta a la mà, però a Barcelona resideix la meva ànima.

Per què va escollir viure a Barcelona?
És una ciutat preciosa i molt pròxima. Estic enamorat de Barcelona.

Va escollir Barcelona per viure i el Poble-sec és el barri que ha donat vida al Palacio de la Magia. Com va sorgir la idea de dur a terme un projecte com aquest?
L’altre dia vaig llegir que “ni un pintor pinta sense saber ni un músic sap que farà la millor música. Tot i això, ambdós confien en ells mateixos”. Aquest va ser el meu pensament quan vaig decidir donar vida al Palacio. El vam crear l’any 2020, en plena pandèmia. En aquells moments tenia la necessitat de personificar la meva feina en un espai concret; en un teatre. Tothom pensava que estava boig per apostar en un projecte així en uns moments en què la incertesa era el protagonista arreu. A més, jo no tenia idea de com gestionar una empresa, però no m’importava perquè em volia “regalar” un somni. Mai he perseguit els diners, sinó el que més m’agrada fer, i per això sempre m’ha anat bé econòmicament. El Poble-sec és un barri artístic i amb molta vida cultural; era la millor opció per ubicar el Palacio.

Molts veïns del barri han vist els seus espectacles. Com valora l’acollida del veïnat?
Hi ha molta gent del barri que ve al Palacio i repeteix, ja que connecten amb valors com l’amor, l’empatia… Alguns veïns m’expliquen anècdotes dels seus fills, perquè els petits tornen feliços a casa després de l’espectacle. El públic del Poble-sec és, sense cap dubte, empàtic. Estic molt agraït a aquest barri i a la seva gent, de debò. Ara que soc lluny, perquè estic a Anglaterra de gira, trobo molt a faltar fer els shows al Palacio de la Màgia, ja que és un espai petit, on només pot haver-hi 59 persones. En aquests moments, estic fent espectacles per a 700 persones, i, sincerament, no té res a veure.

Què és el millor que li ha regalat el Palacio?
Tot, però hi ha una anècdota molt especial per a mi. Fa un temps, una dona ens va trucar per comprar 6 entrades. Vaig tenir el plaer de poder parlar per telèfon amb ella i em va comentar que era de Zanzíbar, però estava de vacances a Barcelona. Després de l’espectacle, tant la Natàlia com jo vam xerrar amb ella i la seva família. El resultat d’aquella conversa va ser que vam acabar treballant a Zanzíbar. Ara som molt amics. Tinc la sensació que el Palacio em posa pel camí a “àngels de la guarda”.

Vivim en uns moments on tot s’ha digitalitzat molt. Vostè seria capaç de fer la seva feina a través de plataformes com Tiktok i deixar de banda el públic?
En absolut. És meravellós tenir un milió de reproduccions, però res es pot igualar a la sensació d’estar acompanyat de la gent. L’energia que et donen les persones mai es podrà comparar amb la realitat digital. La pantalla no és capaç de generar química.

Per què la gent hauria de veure els seus espectacles?
Sembrem llavors d’amor i felicitat en la gent. El Palacio ofereix això: tu entres d’una forma i surts d’una altra. Fa un temps, ens va visitar una llar de persones grans, i no t’imagines com van gaudir. No et fas idea de com vam riure tots plegats. El Palacio està obert a tothom: petits, joves, grans… no importa l’edat perquè tothom té el seu espai. Això és el que fa d’aquest espai un lloc especial i únic.

Continua llegint

Entrevistes

Dídac Amat: “Sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents”

Dídac Amat afirma que en la seva vida no hi va haver cap punt d’inflexió que li provoqués passar a interessar-se i conscienciar-se cada vegada més pel clima. De fet, explica que ha sigut el propi model educatiu el que l’ha ajudat a entendre que estem vivint una crisi climàtica i ambiental molt forta. “Òbviament, a mi, com a qualsevol altre, m’ha afectat”, destaca. Una conscienciació que l’ha portat a estudiar a quin futur s’enfronta el país i de quines eines disposem.

Publicat

on

Per

Catalunya viu una emergència per sequera que no és nova. Quina diferència hi ha amb la sequera actual de la del 2008?
La intensitat. Giro la pregunta, i et diré no només les diferències… sinó allò que tenen en comú: el que ens diu la ciència, i que tenen en comú, és que sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents. Per tant, es donaran cada menys temps de marge entre l’una i l’altra, i seran més intenses. Una mica aquesta és la consideració que hem de tenir en compte. En conseqüència, quan vulguem batallar contra la sequera, el que hem d’intentar fer és anar a atacar les seves causes, que també són comunes en aquest sentit. I això és bàsicament reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Quins nivells podria arribar a tenir aquesta sequera en la nostra vida quotidiana en un futur pròxim?
Des del passat 11 de març ja hi ha set municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que han reduït la pressió de l’aigua. Per tant, surt menys aigua de l’aixeta quan la necessiten. Actualment, ja estem produint aigua de dessaladora, això vol dir que l’energia que estaria disponible per a la societat, l’hem de destinar a treure sal de l’aigua del mar per tal de poder-la utilitzar per a usos civils. En conseqüència, òbviament que ens està afectant. Potser no te n’adones tu o en Pere o en Mohamed, o en Josep o en José o la Maria, però òbviament en l’àmbit social ens està afectant ja.

El govern va declarar algunes mesures, algunes restriccions, però totes sempre tenien aquesta lletra petita: les restriccions han de ser per a tots?
A mi m’agrada explicar que Catalunya és un país ben normal, no? Té coses que ens fan diferents, però com a norma general són bastant normals i, per tant, les desigualtats que afecten molts països, a Catalunya també l’afecten. En alguns casos més que d’altres. Per tant, les desigualtats econòmiques també, i les desigualtats en els usos de recursos, que estan molt vinculades a les desigualtats econòmiques, també ens afecten. En aquest sentit, el que tindria certa lògica és que aquells que estan utilitzant més recursos hagin de patir més les conseqüències de l’ús d’aquests recursos. I això a vegades ens pot costar d’entendre.

I amb els agricultors?
Amb els agricultors és evident. Tens una economia agrícola que és molt més dependent dels ecosistemes. Això ens ho porta dient la ciència des de l’any 1992, fins i tot abans… als 80 llargs, quan es crea l’IPCC; ens diu que els que depenguin més dels ecosistemes, patiran més les conseqüències del canvi climàtic. Per tant, que si la teva indústria es basa en l’ús de l’aigua, el dia que no hi ha aigua a conseqüència d’aquests canvis estructurals en el clima, patiràs més que si la teva indústria no depèn de l’aigua o té menys dependència de l’aigua.

Què hem de fer com a societat?
Jo penso, ara des d’una postura política i, per tant, no científica, que hem d’intentar establir mesures per tal de pal·liar els efectes sobre aquelles persones més vulnerables al canvi climàtic, amb ajudes. I no només amb ajudes de diners, sinó amb ajudes per intentar adoptar mesures que ens adaptin a aquesta nova realitat, on la sequera serà més freqüent i més intensa.

Parlaves d’aquest combat polític. Hem d’entendre el canvi climàtic com un combat amb ideologia política?
El canvi climàtic és un fenomen biofísic que té conseqüències polítiques. I que, per tant, com qualsevol fenomen que té causes i conseqüències polítiques, les hem d’intentar abordar. Cadascú intentarà fer una proposta en la seva línia i avui en dia en tenim moltes. En l’àmbit internacional tenim el que anomenem el capitalisme verd, tot i que segurament es podria utilitzar un altre nom. Perquè el Green Deal, s’anomena capitalisme verd, però segurament és una postura molt socialdemòcrata. També tenim altres postures, com pot ser el decreixentisme, pot ser també postures com el post desenvolupament. Per tant, hi ha moltes postures polítiques.

I el decreixement, per què és un concepte que genera tantes reticències, quan al final és un concepte molt físic? És una cosa inevitable que acabarà passant.
Genera reticències per molts motius. Una és perquè suposa un canvi de paradigma absolut del sistema econòmic i, per tant, és normal que com a mínim generi dubtes. De fet, jo crec que fins i tot és legítim que generi no només dubtes, sinó contestació. Perquè el nostre model de benestar es basa en el fet que hi hagi un cert creixement.

Es pot lluitar contra el canvi climàtic dins del sistema capitalista?
No tinc clar que es pugui donar una resposta absoluta a això. Bàsicament perquè el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat de mutar en el temps i d’adaptar-se. Alguns autors, com Jeremy Rifkin, et diran que el capitalisme, ben dominat i ben regulat, pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic. Més que en la lluita contra el canvi climàtic, en la lluita per la descarbonització de l’economia. Altres autors com Jason Hickel, per exemple, et diran que ni de broma. Que si no tens un canvi de model, serà impossible.

Quina opció prefereixes?
Hi ha una autora que m’agrada recomanar especialment, que és la Kate Raworth, que va ser professora a la Universitat d’Oxford, i és una persona molt compromesa amb la lluita contra les desigualtats; que ens parla d’un concepte que és l’economia del dònut. La seva perspectiva és que hem de tenir tant creixement com sigui possible, però no hem de ficar el creixement per sobre la protecció del medi ambient. Per tant, si és possible créixer, creixem. Perquè el creixement, no ens enganyem, té coses positives, en termes socials especialment. Ara, si no és possible, no. Hem de tenir clar que juguem dins d’uns límits.

Esteve Vallmajor Diez de Andino
El Monocle

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024