Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

La Maria Rosa: “Les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris”

La Maria Rosa (Salt, 1985) és músic, comediant, monologuista, formadora i actriu. Als 7 anys va començar a interessar-se per la música, i amb 11 ja feia concerts de piano arreu de Catalunya. A mesura que es va fer gran, va combinar tres de les seves passions: la comèdia, la formació i l’actuació, publicant el disc Só pra vacilar (2008), formant part de companyies teatrals com Impropótamos i Cabaret de Féminas, i fundant la companyia Intolerantes l’any 2017. Avui dia és formadora a l’Institut de Música Online i integrant de l’espectacle Calladitas estáis más guapas, cada divendres al Teatre Poliorama.

Publicat

on

Música, guionista, formadora, clown, monologuista… es poden fer tantes coses alhora?
No em veig sense fer tot això, ve d’una necessitat intrínseca. Penso que les persones tenim diferents vocacions i dins d’aquestes per a mi és la música, actuar i educar, tots factors igual d’importants. Personalment vaig començar de molt jove, si és que puc recordar quan va començar tot, i no em veig sense fer bolos ni sense fer classes.

Com acaba una saltenca al Poble-sec?
Vaig venir per estudis i m’hi vaig quedar. L’oferta cultural que hi ha a Barcelona, les oportunitats i el públic és molt diferent a la ciutat, hi ha molta varietat i la rebuda que vius de l’espectacle és espectacular.

T’agrada la interacció amb el públic, doncs?
Sí, molt. Jo interpel·lo tot el que puc, de fet, estic en una companyia de teatre de carrer que es diu Las Kakofónicas, amb l’Emma Bassas i la Marta Renyer, amb qui fem el punki directament amb el públic, com amb un esperit de “soc aquí, soc una destroyer, i si no t’agrada, aparta’t”, perquè volem generar una mica de caos.

Mai t’han dit això de tenir una carrera segura i després la de músic?
Sí, però a mi això em sembla una fal·làcia, perquè no és veritat. Tu si et vols dedicar a alguna cosa, t’hi dedicaràs, sigui el que sigui. Podria dedicar-me a alguna altra cosa que em permetés tenir un sou més digne? Sí. Em compensa? No. L’altre dia, per exemple, una alumna em comentava que els pares no li deixaven ser músic, i que aleshores estudiaria medicina, i jo penso que això és un error, perquè sigui el que sigui que vols estudiar has d’intentar sempre tenir les millors condicions possibles per a tu i per a la resta del teu col·lectiu, sense renunciar al que vols ser.

A la teva pàgina web posaves que amb la presentació del teu disc ‘Só pra vacilar’ (2008) vas acabar “hasta los mismísimos ovarios de tratar con miles de impresentables”, per què?
L’any 2008 vaig treure el disc i vaig fer gira per Espanya, i el problema que vaig veure a la gira va ser que els artistes hem de fer moltes feines que no ens pertanyen, com la de management, en què et pots trobar molts impresentables: des dels que et volen pagar menys, com els amos de locals, que poden ser molt macos, però també molt trapelles, davant els quals ens hauríem de plantar i no treballar-hi.

I també se n’aprofiten, d’això…
En el col·lectiu dels músics falta un sentiment de classe, de conjunt, perquè entre nosaltres ens sentim col·lectiu, però hem de poder plantar-nos enfront determinats locals que no ofereixen unes condicions dignes per treballar-hi, perquè juguen amb la precarietat de saber que un músic sol no es plantarà.

Ara mateix formes part de ‘Calladitas estáis más guapas’, de què tracta?
L’espectacle de Calladitas el vam començar l’any 2019, just abans de la pandèmia. És un espectacle de comèdia multidisciplinar escrita, interpretada i dirigida per dones, que en aquest cas som la Jéssika Rojano, la Sil de Castro i jo, i a cada espectacle hi ha participació de còmiques convidades. Es poden veure còmiques consagrades, còmiques emergents i noves còmiques de tot el país, que desenvolupen les seves rutines amb contingut feminista, creant un xou irreverent on totes expliquem la nostra visió del món des de l’humor i des del feminisme.

Creus que podries definir què és l’humor?
Ostres… és complicat. Jo penso que l’humor és una cosa individual que es comparteix cap al col·lectiu, cap a la resta del món. Per això hi ha tanta gent que diu que hi ha coses de les quals no podem fer humor, perquè ho vivim des d’allò individual. I penso també que és important el caràcter, a mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor. Tu pots intentar arribar a l’humor, però l’humor et té captat des que neixes.

I et marques límits a nivell humorístic? 
Quan vam començar Calladitas estáis más guapas no vam marcar línies de coses que podem dir o no, però a mesura que en l’àmbit social hi havia moviment, nosaltres també revisàvem què estàvem fent, per exemple amb el fet de ser transincloents i fer-ho explícit en el nostre espectacle. Per l’espectacle han passat més de 100 còmiques de Barcelona –perquè després diguin que no hi ha còmiques– i totes elles van de la mà amb el nostre tipus d’humor, si resultés que ve una còmica trànsfoba o homòfoba, no formaria part del nostre espectacle.

Una dona còmica sempre tindrà una pressió afegida major que un home còmic?
Amb Calladitas estáis más guapas hem pogut veure com a moltes dones còmiques no els han donat l’oportunitat de pujar a un escenari, i a partir de venir a l’espectacle se’ls han obert moltes portes. Per ser dona et programen menys i si et programen menys, tens menys experiència, i també tens un llindar més baix de poder ficar la pota. El mite que les còmiques no existeixen no és cert, les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris.

Continua llegint

Entrevistes

Alicia López i Arnau Peidro: “La literatura infantil et permet sortir dels marges establerts”

L’Alicia López (Barcelona, 1982) i l’Arnau Peidro (Barcelona, 1982) són dos veïns del Poble-sec que es van conèixer de petits al Centre d’Estudis Sant Frances Xavier, l’escola del carrer Bòbila, i vint anys després d’acabar la seva etapa escolar han escrit Los Padres Perdidos: Una aventura de Leo, Luna y Max, el seu primer conte infantil, que reflexiona i educa als més petits –i també als més grans– sobre les aparences i els prejudicis, així com en els valors de l’amistat, la companyonia i la bondat.

Publicat

on

Com heu acabat escrivint un llibre junts després de 20 anys de relació? Com va sorgir la idea? 
Arnau Peidro: Nosaltres vam anar junts a l’escola des de pàrvuls fins a batxillerat, no sempre a la mateixa classe però sí amb amics en comú, i quan vam deixar l’escola cadascú va prendre el seu camí però un o dos cops l’any sempre coincidíem. I per casualitats de la vida els dos vam treballar de coses semblants, jo en publicitat i ella en disseny. Hem reproduït una imatge que ja teníem a l’escola, en què jo era el típic que m’inventava històries i l’Alicia era qui destacava per pintar, i els dos hem seguit en aquest rol a nivell professional.
Alicia López: Jo vaig començar el projecte perquè em crida molt l’atenció el món de la literatura infantil, perquè és molt didàctic i penso que no té límits, però em vaig trobar amb què no acabava de trobar la manera de fer un text amb cara i ulls que acompanyés les il·lustracions i la història, així que vaig contactar amb l’Arnau perquè sabia que ell podria trobar les paraules i el ritme. Ha estat un projecte per gaudir, perquè nosaltres ja tenim la nostra professió, però això ha estat per plaer.

Veig que doneu molta importància a la il·lustració, sembla que quan ens fem grans és un tema que passa a un segon pla, no?
AP: Sí, de fet hi ha moltes il·lustracions al llibre que s’expliquen soles, sense ajuda del text. De fet, aquest era un dels reptes que ens vam marcar, no haver de sobre explicar amb el text el que ja diu la il·lustració. Volíem que hi hagués una mica de joc amb tot el conjunt que es veu, des de la il·lustració i el seu format fins a les línies que hi apareixen.
AL: Nosaltres no creiem que hagi d’anar separat sinó que ha d’haver-hi una comunicació entre tots els elements, hi ha coses que t’explica la imatge i coses que t’explica el text, i coses també que no t’explica però que el lector pot interpretar… és molt curiós perquè quan els pares llegeixen amb els fills no és una activitat unidireccional sinó que es genera una espècie de món en què tant adults com infants viatgen de diferents maneres, però entren dins les històries.

Per què trobeu important fer un llibre sobre les aparences i els prejudicis?
AL: Vivim en un món ple de prejudicis i idees preconcebudes, així que vam veure necessari fer un llibre en què hi apareguin aquests prejudicis a través dels personatges i la trama i veure com els personatges del Leo, la Luna i el Max dialoguen amb ells.
AP: Exacte, de fet, al conte hi apareixen personatges arquetípics com el tauró o el llop que són personatges marcats com a dolents en la tradició literària i cinematogràfica, però que no tenen per què ser així. I també és rellevant que siguin tres protagonistes per poder transmetre als més petits que potser sols no ens podem enfrontar a certs aspectes de la vida però en grup sí.

Voleu fer un segon llibre?
AP: El primer títol que li vam posar va ser Las aventuras de Leo, Luna y Max, però vam pensar que millor li posàvem un títol per la trama i un subtítol que fos pels personatges, per si volíem fer-ne un altre, tot i que ara mateix no ens ho plantegem perquè es va publicar fa res.
AL: Clar, ara mateix estem gaudint del camí, més o menys com els personatges a la seva aventura, estem vivint el retorn de la gent propera i els amics, que molts tenen fills i tot el que ens diuen és que els encanta.

Què ens ensenyen la Luna, el Leo i el Max?
AP: Uf, moltes coses, però sobretot que de vegades no és tant el punt final de les coses sinó el camí que fem per arribar a elles.
AL: És una mica com el que ens explica el Mago de Oz.
AP: Exacte! Mai havíem fet aquest paral·lelisme però és cert, ens ensenyen que en els camins que ens posa la vida pel davant anem fent petites coses per resoldre alguna cosa gran, i que no és aquesta resolució el fet important, sinó la suma de totes les petites coses que hem anat fent.

Creieu que avui dia la literatura infantil té el valor que mereix?
AL: Els llibres de literatura infantil han evolucionat moltíssim en els últims anys, penso que en l’àmbit de la il·lustració, per exemple, s’hi veu molt, perquè ha adquirit un paper de pedagogia molt rellevant. I, per altra banda, el que et permet la literatura infantil és no marcar-te cap mena de límit mental, de fet, com a autor segurament has de treure’t barreres que ja tenies al cap per poder fer un conte, i sobretot connectar amb el nen interior que tens per poder escriure.
AP: Estem en un món amb tantes pantalles i tants estímuls que cal fer llibres que permetin als més petits viatjar mentalment, perquè els infants ho fan constantment això, tot i que a mesura que ens fem grans sembla que ho anem perdent. La gent pensa que és molt fàcil fer literatura infantil, però precisament per a nosaltres ha estat tot un repte, perquè no tenim fills i això també ens generava una mica de vertigen, així que hem hagut de llegir molt, de documentar-nos i sobretot de mirar llibres i més llibres infantils.

Fareu una presentació al barri?
AL: Ho havíem comentat, ens faria il·lusió poder-ho fer a la nostra escola per tancar un cicle i potser inspirar a infants en la lectura, de moment hem fet una presentació a Les Corts i esperem poder fer alguna en algun centre cívic del barri.
AP: Sí, ho estem treballant, també és cert que es va publicar al novembre de l’any passat i entre Nadal i l’entrada d’any no hem pogut fer gaire cosa, però de moment estem contents amb la rebuda que està tenint, sobretot veient imatges que ens envien els nostres companys de l’escola dels seus fills amb el conte.

Continua llegint

Entrevistes

Berta Aroca: “Del Tik Tok a la ràdio, un nou paradigma de la comunicació per a joves”

Berta Aroca s’ha posicionat com una de les creadores de contingut en català de primer nivell en aquests últims temps. La mataronina compagina els seus estudis de comunicació amb ser influenciadora, i alhora participar en alguns programes de televisió i ràdio. Amb gairebé 200.000 seguidors a Tik Tok, recentment s’ha estrenat com a presentadora del programa El Loft d’iCat FM

Publicat

on

Per

Qui és Berta Aroca?
La Berta Aroca és una noia de vint anys, mataronina. Una noia molt normal que un dia, amb onze anys, va decidir començar a fer vídeos a Youtube, i posteriorment a Tik Tok. Des de llavors vaig caure amb gràcia.

Com arribes a ser considerada creadora de contingut i ‘influencer’?
Feia vídeos a YouTube, però ho feia “por amor al arte”. M’agradava molt i no pensava en seguidors. Vaig arribar a tenir 100.000 seguidors a YouTube, però en aquell moment no era res. I més endavant, vaig començar a crear contingut en català. Quan comences a fer coses en català, pel fet d’haver-hi tan poca gent, destaques i és quan tothom et vol. Suposo que en aquell moment va començar tot.

Per quina raó decideixes fer el canvi i comences a comunicar en català?
Vaig començar a comunicat en català per diversos motius. En primer lloc, perquè és la meva llengua i, en segon lloc, perquè vaig veure que realment funcionava bé. Al principi, inconscientment, feia vídeos en castellà. De sobte, vaig començar a veure vídeos d’en Long Li Xue, i em va sobtar que tingués tants seguidors, i això em va animar. El primer vídeo que vaig publicar en català es va fer viral. Vaig pensar: com és possible que ningú estigui fent vídeos en català?

Per tenir més contingut en català, creus que hem de generar nous referents, nous creadors de contingut, en català?
Jo vaig començar a fer vídeos en castellà, amb només onze anys, perquè el contingut que consumia era majoritàriament en castellà. I de fet, cal dir que en castellà no només hi ha més contingut, sinó que també té més repercussió. És complicat competir contra això, però val la pena i cal que hi hagi més referents.

Com gestiones el fet de ser influent per a noies més joves? Sents un pes de responsabilitat per això?
Quan fas contingut d’humor, el públic t’encasella molt ràpidament. Això a vegades et fa creure que no és gaire important el que penses o transmet, de fet jo creia que per a la gent les coses que deia no arribaven més enllà. Quan vaig començar a parlar d’altres coses, vaig veure que el meu contingut arribava més lluny, i que aquest contingut serveix per ajudar a altra gent.

‘El Loft’ d’iCat, és un dels nous projectes en què estàs treballant. Com sorgeix la idea i amb qui comparteixes aquesta experiència?
La ràdio sempre m’ha agradat, i arran d’anar fent tertúlies vaig anar veient que realment era un món que m’agradava molt. Aquest mateix agost em van trucar per fer-me la proposta del Loft d’iCat. És un programa setmanal, que es fa de dilluns a dijous de les nou de la nit i fins a les onze. I el comparteixo amb la Xènia Casado, que és una grandíssima professional!

Com responeu a la necessitat de crear contingut amb atractius de safareig i d’actualitat?
En el que abans era Adolescents XL, que ara es diu XL, ja es pot trobar aquest tipus de contingut. Precisament per això, el programa d’en Roger Carandell, la Marta Montaner i la Juliana Canet és un referent per a nosaltres. Al Loft comencem amb una secció de notícies, perquè la gent estigui informada. Després ja parlem de tot: coses banals, safareig, actualitat musical…

El format pòdcast ajuda també a modernitzar una mica la ràdio, perquè hi ha qui considera que la ràdio és un canal de gent gran. Que en penses d’això?
Em fa ràbia la gent que diu que la ràdio és per a gent gran. I em sap greu que no escoltin la ràdio, perquè és fantàstica! Això, a vegades, és una cosa que pensen els joves, i precisament per aquest motiu des del Loft vam decidir apostar per un contingut transmèdia; que té moltíssima força a TikTok i Instagram, i també a Spotify.

Creus que cal una regeneració de la comunicació a la ràdio, per destinar-la a un públic juvenil?
Cal que hi hagi joves, cal que hi siguem perquè representem una part molt gran de la societat catalana i tenim coses molt interessant a dir. La presència de joves en aquests espais és un avenç enorme, i alhora és una oportunitat de la qual jo vull aprendre molt. Estic molt agraïda per aquesta aposta.

Abans eren els grans qui parlaven dels joves. Podem afirmar que ara són els joves els qui parlen dels joves?
Que els joves puguem parlar de nosaltres mateixos és importantíssim. Tot i això, encara hi ha feina per fer. Jo m’he trobat amb gent gran, amb “boomers”, que m’expliquen com he de fer els meus vídeos. Creem contingut per a joves, perquè som joves! I els adults ja tenen altres continguts. Això s’ha de respectar, perquè prou ens ha costat arribar on som avui.

A diferència d’altres influenciadores que posen el focus en allò més superficial, estem acostumats a trobar temes quotidians als teus vídeos. A què es deu això?
Els meus inicis a les xarxes socials van ser imitant perfils de persones, com per exemple professors. Però no volia fer-me viral de forma gratuïta. El que volia era ensenyar coses boniques. Crec que és important explicar les coses quotidianes, i fins i tot mostrar-me vulnerable.

Per acabar, digues tres pros i tres contres de la teva professió…
El que m’agrada. En primer lloc, és la millor feina del món, i tinc la sort de no estar precaritzada. En segon lloc, totes les persones que he pogut conèixer. I en tercer lloc, allò que diuen de ser el teu propi cap, la majoria de les vegades. I tres coses dolentes. En primer lloc, les paranoies mentals que tinc constantment per les xifres. En segon lloc, que quan et veus tant a internet se t’oblida una mica qui ets. I per últim com m’afecta a la salut mental.

REGINA RIGAU (El Monocle)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021