Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Jordi Solà: “Els incendis seran cada vegada més intensos, ràpids i extensos”

Ens desplacem cap al Parc de Bombers de Lleida per parlar amb en Jordi Solà Gimeno, cap de la Regió d’Emergències de Lleida, sobre tot allò que envolta els incendis (actuals i futurs), quin paper hi juga el canvi climàtic, el despoblament rural, consciència social, prevenció i molts altres aspectes.

Publicat

on

Per

Com es determina quantes dotacions i bombers acudeixen a un avís?

Una vegada rebuda l’alarma, el coordinador territorial que hi ha a la sala de control, és qui determina els mitjans que van a cada emergència. Per protocol, tenim segons el tipus de servei (accident de trànsit, incendi d’habitatge, incendi forestal…) una sortida mínima que ens indica quin ha de ser el nombre de bombers i vehicles, a més de quina ha de ser la tipologia d’aquests últims. Així i tot, el mateix coordinador, d’acord amb la informació que rep sobre l’emergència, pot ampliar la sortida per sobre d’aquest mínim previst per protocol.

En el cas dels incendis forestals, quin seria aquest mínim?

En campanya d’estiu són tres camions d’aigua, un helicòpter bombarder i un de comandament.

Entre els bombers, quina és la diferència entre els funcionaris i els voluntaris?

Un bomber funcionari, com el seu nom diu, forma part del cos de funcionaris, l’únic que la seva professió és ser bomber. Com a tal, té un sou de bomber funcionari. En canvi, un bomber voluntari, és una persona que la seva professió és una altra, pot ser un autònom, estudiant… que en vocació de servei i de manera altruista es fa voluntari. Aquests, fan pràcticament la mateixa formació que els altres i tenen el mateix equipament, però no tenen un sou com el que tenen els bombers funcionaris, sinó que només rep una compensació econòmica d’aquelles hores que dedica amb un servei efectiu.

En termes d’igualtat de gènere, en quin punt es troba ara mateix el cos de Bombers de la Generalitat?

El cos de bombers històricament ha estat molt masculinitzat. Avui dia, tenim només un 2% de bomberes funcionàries. L’any passat a escala de govern, es va arribar a un acord per aprovar una sèrie de mesures que intenten revertir aquestes xifres i aproximar-nos a una igualtat, entre el nombre de bombers, respecte de les bomberes. En totes les convocatòries que hi hagi a partir d’ara per accedir al cos, es reserva un mínim de places per a dones. Per exemple, en les properes convocatòries de bombers funcionaris, hi haurà un mínim d’un 25% de places per a dones i un màxim d’un 40%. La intenció és intentar amb els anys apropar-nos amb aquesta paritat.

Com es pot saber les causes d’un incendi? El foc no ho esborra tot?

Nosaltres els bombers no fem la investigació de l’origen dels incendis, això és competència dels Agents Rurals, però sí que passem la informació quan arribem primer allí on ha començat el foc. A partir d’aquí, els agents busquen l’origen o les possibles causes de l’accident.

El despoblament de les zones rurals, n’és un dany col·lateral o una causa? La gent deixa els nuclis rurals perquè hi ha més incendis o hi ha més incendis perquè la gent marxa?

Està clar que el despoblament de les zones rurals té com a conseqüència que s’abandonin camps, els quals deixen de conrear-se i acaba per créixer-hi la vegetació, que es converteix en boscos al cap dels anys. Això és el que ens està passant en les últimes dècades. Als anys 60, a Catalunya hi havia un 30% de superfície forestal, avui dia n’hi ha aproximadament un 70%, i no és només això, aquesta superfície de boscos que ara tenim de més, és una superfície amb més densitat d’arbres, i tot això està sent en gran part conseqüència d’aquest abandonament de les zones rurals.

De cara al futur, podem afirmar que els incendis seran cada vegada més greus i extensos?

Sí, de fet ara ja ho estem veient. Les últimes dècades ens demostren que els incendis cada vegada són més intensos i ràpids, perquè hi ha més superfície forestal, aquesta és més densa, amb més càrrega de foc i amb unes condicions climàtiques més difícils.

Pel que fa a la consciència social, vivim massa d’esquena als boscos?

Jo crec que la societat sí que té consciència del que està passant, tant del canvi climàtic com de què cada any hi ha un risc d’incendis més gran, i si preguntes a la gent, generalment tots en són conscients. Potser sí que quant a actuacions de prevenció, a escala de subvencions i de facilitar que tot el que hem dit no afecti tan greument a escala d’incendis, falta una mica d’acció a nivell de país.

Aquest pacte hauria de ser una cosa en la qual també se sumés tota la població no?

Sí, per millorar els incendis forestals hi ha, per una banda, la part d’extinció, en què nosaltres com a cos de bombers ja ens encarreguem de demanar més mitjans, millores en els equipaments, més personal… però sens dubte el millor és no haver d’arribar a l’extinció i tenir una gestió de les zones forestals que les facin rendibles, perquè això reduiria la càrrega de foc que tenim repartida pel territori. També s’hauria d’afavorir a la pagesia, ramaderia… perquè en puguin realment viure, ja que tota la seva activitat ens crea discontinuïtats dins les masses forestals, que a l’hora de contenir un incendi, ens donen l’oportunitat que puguem aturar-los abans que si no les tenim.

Pel que fa als ciutadans, més enllà de la prevenció, com podem aportar el nostre granet de sorra?

Com a societat, evidentment el que hem de ser és respectuosos amb el bosc quan anem a gaudir-ne. No embruta’l amb papers o altres residus, i també hem de respectar les prohibicions de fer-hi foc, que són del 15 de març al 15 d’octubre, al bosc o a les proximitats a menys de 500 metres d’aquest. Amb això sobretot, s’ha de ser molt respectuós, perquè una acció negligent que puguis fer, per exemple encenent una foguera, pot tenir un efecte devastador.

AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Alma Andreu ‘La Forte’: “És un moment molt dolç per als qui ens dediquem al podcàsting”

En aquesta ocasió entrevistem a La Forte, amb aquest nom és com s’ha donat a conèixer la valenciana Alma Andreu (Torrent, 1983) a les xarxes socials, on té centenes de milers de seguidors i seguidores. Va estudiar magisteri i periodisme, i aquesta segona és la seva professió actual. Combina les seves aparicions a televisió i ràdio amb els seus dos podcasts Mi patio de vecinas i Sí es lo que parece. El 2020 va ser el segon podcast més escoltat creat per una dona i una de les novetats més escoltades segons Apple Podcast.

Publicat

on

Per

Com van ser els teus inicis a València?
Vaig estudiar periodisme en la Universitat Cardenal Herrera-CEU, quan jo vaig començar encara no es podia fer en la pública. El periodisme em venia un poc per família, els meus pares treballaven a l’antiga Canal 9. Però quan vaig eixir al mercat laboral resulta que no hi havia tal mercat laboral i vaig decidir estudiar Educació Infantil. Va ser divertit i em va servir per escriure alguns relats i contes quan tornava a casa. Al voltant de 2013 em vaig obrir Instagram i vaig començar a fer fotos cuquis. Arran d’això em van cridar per participar en un congrés de fotografia mòbil a Torrevella. Com que jo de balanç de blancs no entenia vaig proposar fer un monòleg. Gràcies a aquesta actuació em van conèixer moltes persones i una d’elles em va suggerir traslladar-me a Barcelona per treballar portant la comunicació de Casa Batlló. El 2015, amb uns anys més en xarxes socials, l’editorial Planeta em va plantejar escriure el meu primer llibre. Va ser la primera vegada que vaig utilitzar el nom definitiu de La Forte, com les grans: La Pantoja, La Jurado o La Rosalia. En aquella època vaig créixer molt perquè Instagram em posava en suggeriments a escala mundial de persones a qui seguir. Segons pareix, els agradaven les meues fotos i escrits i em van posar en aqueixa llista un parell de vegades. Els hi estic molt agraïda.

Com és ser una estrella del podcast?
És veritat que ara mateix és un moment dolç, tot el món està descobrint què és un podcast. No sé quanta gent es quedarà a la llarga usant aquest mitjà, ara hi ha més podcasts que persones! (riu). Vaig començar amb el meu company Enric fent un programa anomenat Sí es lo que parece, audiovisual, en un estudi petit a Madrid, molt divertit. Passat el temps van començar a convidar-me en diferents podcasts d’amigues de professió i vaig pensar: per què no em tire de la moto i en cree un? Així va nàixer Mi patio de vecinas on entreviste a gent rellevant, amb el tret diferenciador d’allunyar-me del personatge públic i parlar més de la persona. Cada entrevista que acabe dic: “ostres!, el que m’ha contat!”. Amb el reportatge Con voz propia de Vogue estic molt contenta. L’altre dia ho parlava amb una amiga. Pareix que la ràdio va nàixer de la mà de veus masculines i la indústria del podcast l’estem fent entre homes i dones, més igualitàriament

Explica’ns més sobre el podcast ‘Sí es lo que parece’?
És una bogeria que es va inventar l’Enric per parlar de la nostra vida però amb el micròfon davant. Aquestes reunions de parella estipulades que tenen moltes parelles nosaltres li posem un micro. Està molt guai perquè la gent se sent identificada en segons quines situacions, per exemple a mi a vegades m’ix la vena ama de casa o a l’Enric se li veu un punt de supèrbia… Com tot el món no som perfectes i és el que es veu. No tenim guió, més aviat tenim una escaleta. I tenim llibertat absoluta per parlar de segons quines coses, no tenim cap redactor en cap que ens diga els temes del dia. De fet som l’únic podcast presentat per una parella real. És un podcast reallity que parlem de la nostra vida.

Es podria considerar una mena de teràpia de parella?
Sí, inclús en algunes ocasions ens ha passat, com els dos ens dediquem al mateix i a casa el tema és endogàmic, de dir-nos: espera, espera no ens ho contem ara i deixem l’anècdota per al dimecres que gravem el capítol! Ens senten moltes dones que ens conten que cada vegada estan escoltant-lo més amb la seua parella i això ens agrada molt. Es fan en cada situació equipets d’un anant amb mi en la discussió del tema que tractem i l’altra part amb l’Enric, per exemple. El debat acaba traslladant-se a la mateixa parella.

També col·labores amb mitjans tradicionals, no?
Vaig estar un temps a Zapeando en La Sexta, però ara mateix no estic fent televisió. Sí que mantinc encara la col·laboració a La Ventana i estic supercontenta. Vaig començar amb Roberto Sánchez i ell va entendre des del primer moment de què anava La Forte. És increïble que la primera vegada que vaig fer ràdio va ser en un programa d’àmbit estatal. Al final és contar el dia a dia amb humor, entretenir a la gent. I ho podem fer tant en els mitjans més tradicionals com en les xarxes socials. Aquestes ja fa temps que generen un interès enorme en les marques per la proximitat que tenim amb els i les nostres seguidores. S’ha democratitzat tot amb les xarxes socials, ara mateix pots viure, i millor, creant el teu contingut allí.

REDACCIÓ AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Joan Turu: “És molt fàcil demanar que canviïn les coses de fora però és més difícil canviar un mateix”

Quan el Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) va obrir els ulls ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé al món… però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari. Aquest entusiasta s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions. Autor de Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por, l’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra, Els homes plorem i per endinsar-nos en les seves idees sobre la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Publicat

on

Per

Sempre t’han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t’agradaria que anessin les coses. Te n’has sortit?
Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l’esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d’acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l’equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d’on em ve aquesta responsabilitat social?

L’educació actual és efectiva?
Crec que una part de l’educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d’informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L’educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l’autoestima, etc. vénen d’aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, vénen de la infància. Per exemple, vinc de l’esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l’educació emocional s’està tractant a les escoles?
No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l’educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l’educació a l’escola.

Tornant a l’actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics al món. Com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?
Ho lligo amb dos temes: d’una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”… amb els casos d’assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s’ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d’un dia. És molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa.

Els infants necessiten exemples.
Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau.

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? 
Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

Parlem ara del teu llibre Els homes plorem. Al protagonista de la història no li va bé quan intenta ser algú diferent al que ell és realment. Creus que estem ensenyant això als infants? A no ser ells?
Fem entrar en contradicció als infants dient-los que siguin ells mateixos, però la societat no premia, precisament, aquest fet. Et poso un exemple: conec una família amb un infant que té l’expressió de gènere de noia. La família ha optat per dir-li: aquest jersei millor no te’l posis. Ho fan per protegir la criatura. Clar, no soc ningú per jutjar aquesta família, però és el que fem tots. El meu fill va amb cueta i clips a la llar d’infants, allà encara no ha viscut cap situació complicada. Si l’expressió de gènere del meu fill és femenina o li agrada anar amb brilli-brill, jo li faré suport. Tanmateix crec que és millor explicar-li què pot trobar fora de casa: vius en una societat en la qual no se’t permetrà sortir de la norma de ser nena o nen. I si ho fas, pillaràs.

Per a quina edat és el teu llibre?
Jo crec que no té edat concreta. Recordo llegir el Petit Príncep de petit i no entendre res, tanmateix em va encantar. La majoria d’aquests llibres estan a la secció infantil i a mi m’encanten! I tinc 38 anys. (riu)

Estàs content amb el teu dia a dia? Tens algun projecte que ens puguis detallar?
Estic en un moment dolç i molt gratificant, i intento prendre consciència de la responsabilitat que tinc, tot i que tampoc no m’agrada massa aquesta paraula! És molta pressió i si reviso tant el que faig, llavors perdo espontaneïtat. M’ha passat amb molts grups de música: considero que el millor àlbum és el primer. Comencen frescos i després es professionalitzen i perden l’essència. Jo intento no perdre l’essència.

AMIC

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021