Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Ferran Latorre: “Quan fas alta muntanya, has d’estar agraït d’estar viu”

Ferran Latorre és una persona que aconsegueix allò que es proposa. Amb només 13 anys va decidir que pujaria a l’Everest i, uns quants anys més tard, va assolir el seu repte amb escreix, convertint-se en el primer català en culminar els catorze cims de 8.000 metres que hi ha al planeta. Tot i que actualment viu a Sant Julià de Vilatorta, trobem els seus orígens aquí, al Poble-sec, on encara hi viu part de la seva família. Parlar amb el Ferran (Barcelona, 1970) és parlar amb algú que transmet serenor, saviesa i un amor profund i contagiós per la natura.

Publicat

on

En primer lloc, Ferran, quin vincle tens amb aquest barri?
Al Poble-sec hi vaig viure fins gairebé els trenta anys, més de la meitat de la meva vida. El meu pare encara viu a la casa familiar, així que hi vaig sovint. Tinc molt de vincle amb el barri i cada vegada que hi vaig tinc la sensació que ha canviat molt, sobretot des dels darrers 20 anys.

Com neix la teva passió per pujar muntanyes?
Tot i que al meu pare li agrada bastant la natura, realment tot va començar a través de les sortides que fèiem amb l’escola. Recordo una en concret al Parc Nacional d’Aigüestortes, a la Vall de Boí, on durant una setmana de convivències vaig fer el meu primer 3.000, la Punta Alta, un escenari brutal. Quan vaig baixar al refugi Ventosa i Calvell vaig deixar escrit al llibre de visites “un dia vull pujar a l’Everest”. Aleshores tenia 13 anys i va ser quan vaig descobrir el que és la muntanya.

Què diries que és?
Per a mi significa tres coses. En primer lloc l’atracció per la bellesa de la natura, una muntanya et pot atraure com ho pot fer una persona i et provoca l’ànsia de conquerir allò que és tan bonic; en segon lloc la part èpica, el repte quan intueixes que allò que és difícil i desafiant. I, per últim, la curiositat de voler descobrir terra que no s’ha trepitjat o que tu no coneixes.

Aquell nen que un dia volia pujar l’Everest el va pujar el 2017, culminant el teu catorzè 8.000. No puc imaginar què devies sentir en aquell moment.
Allò va ser la culminació de dos somnis. Per una banda, haver pujar l’Everest, que era el somni inicial de tota aquesta història, i per altra banda la culminació del catorzè 8.000, amb el qual tancava un cicle. La veritat és que va ser molt emocionant i vaig sentir que posava punt i final a un capítol de la meva vida.

Hi ha algun cim que recordis amb especial afecte?
Realment tots són especials, però et parlaria del Shisha Pangma de l’any 92 perquè el vam fer amb els amics del Centre Excursionista i va ser el primer 8.000, tot i que el vam fer per una punta que no compta pels catorze 8.000. També l’Annapurna, que va ser el primer que vaig fer treballant a la tele, i el K2, que va ser el desè.

En tota aquesta trajectòria, has tingut mai una sensació real de patir per la teva vida?
No. Realment no he arribat mai a tenir la sensació de “m’acomiado del món”, però he viscut moltes situacions perilloses en què era conscient que me l’estava jugant. Gairebé en tots els atacs a muntanyes de 8.000 metres, quan passes aquests 8.000 estàs penjant d’un fil i saps que qualsevol cosa -un canvi en el temps o que facis una petita baixada físicament- et pot posar en una situació molt delicada. Sempre dic que, quan fas alta muntanya, encara que estiguis més o menys content amb el que has fet, has d’estar agraït d’estar viu.

I quan tens família, la responsabilitat és doble…
Sí, en el meu cas tenir una filla és el que més m’ha fet ballar el cap; tenir por de que em passi alguna cosa perquè no vull deixar-la abandonada. És una sensació molt bèstia que m’ha fet treure una mica el peu de l’accelerador els darrers anys. En les últimes ascensions he estat més conservador i he procurat no prendre riscos innecessaris.

Com és el dia a dia d’una persona que s’està preparant per fer un 8.000?
Quan vas d’expedició hi ha bastanta feina per preparar-la, per buscar els patrocinis, per mantenir-los… En el meu cas, també faig conferències i esdeveniments per a empreses i això em portava molta feina, així que intentava portar una vida ordenada, entrenant cada dia per mantenir el nivell físic (surto a córrer, vaig en bicicleta, faig esquí de muntanya, escalada en roca…) i estant en contacte amb el medi. Tot això intentant mantenir la meva vida familiar!

I ara que has culminat el teu projecte dels catorze 8.000, quina relació tens amb la muntanya?
Ara mateix tinc dues relacions, una professional perquè soc guia d’alta muntanya i una com a amateur, perquè, quan no estic treballant, passo gran part de la meva estona de lleure a la muntanya.

Què els diries a les persones que s’han proposat un repte tan gran com el teu?
D’entrada, als que volen començar a la muntanya i no ho han fet abans els diria que es formin. Avui hi ha molts professionals titulats que estan als clubs de muntanya i a les federacions i que poden ajudar. Els recomanaria que facin cursos perquè aprendran coses que no són capaços d’imaginar, a banda dels aspectes tècnics, qüestions del medi natural on ens movem. Als qui ja tenen experiència, l’únic consell que els donaria és que ho facin de manera esgraonada, que vagin posant a prova el seu cos. És molt important el coneixement de les pròpies limitacions i el cos reacciona de manera diferent a 3.000 metres que a 7.000. Com a metàfora, la majoria de gent que et trobes morta a l’Himàlaia estan asseguts, és a dir, no han caigut per un precipici, no han patit un allau, són persones que simplement ja no podien més.

Què opines de l’auge de persones que s’inicien en l’alpinisme en els darrers anys?
Crec que l’alpinisme és cada vegada més esport i menys aventura. Ara tenim tanta informació i tants recursos, que això ha fet que molta gent s’hi vegi amb cor. Abans de fer un cim pots veure mil vídeos de gent que ho ha fet abans que tu i que et dona consells, per tant, ha desaparegut gran part de l’èpica i de la incertesa de la muntanya, però també penso que és bo que la gent vulgui descobrir els espais naturals i sortir de les ciutats; és bo per a la salut mental de la població. La part dolenta és que es massifiquen els espais naturals i cal conscienciar i regular la seva afluència, perquè no hi cabem tots.

Quin és ara el teu repte després d’haver assolit els catorze 8.000?
Ara mateix no tinc cap objectiu esportiu molt clar perquè amb la pandèmia s’han desdibuixat una mica, però tinc petits reptes del dia a dia, hi ha vies que no he escalat a prop de casa, i també m’agradaria anar al Cerro Torre (a la Patagònia) i a alguns llocs dels Alps on encara no hi he estat.

Continua llegint

Entrevistes

Sam Garcia: “Els gitanos hem aportat molt a Barcelona amb la música, el comerç i la llengua”

Als baixos del carrer de la Cera, 10, en ple Raval, hi ha un local que ben aviat es convertirà en el primer museu gitano de Catalunya: l’Ecomuseu Urbà Gitano. Aquest “eco”, per si algú s’ho pregunta, prové d’ecosistema i consisteix en un format de museu en què les persones que formen part d’un territori o comunitat que està perdent la seva cultura i la seva essència són les mateixes que el creen i l’alimenten. Per parlar sobre aquest projecte ens trobem amb Sam Garcia (Barcelona, 1981), músic autodidacte, impulsor de l’entitat Carabutsí i activista apassionat per la recuperació de la memòria gitana del Raval i de Barcelona.

Publicat

on

Sam, per a qui no et conegui. Et vols presentar?
Soc Sam Garcia, un gitano que sempre ha viscut al Poble-sec, però que ha fet tota la vida al Raval. Em considero gitano del carrer de la Cera. Soc músic, canto, toco la guitarra, el baix i la percussió a diverses formacions de les quals formo part. També soc director de lleure, treballo de reforç escolar per a joves i fent projectes de rumba catalana per incentivar el català a través de la música.

Ens trobem al futur Ecomuseu Urbà Gitano que també és la seu de Carabutsí. Què és i què s’hi fa en aquesta associació?
Carabutsí és una entitat que va néixer el 2018 per recuperar la memòria dels gitanos del Raval i de Barcelona. Entre altres projectes fem No perdis el ritme, on oferim reforç escolar a joves perquè acabin l’ESO. També fem projectes musicals, com el grup de batukada o les classes de rumba, i fem actuacions als barris.

Com treballeu en la recuperació de la memòria de la comunitat gitana?
Jo feia temps que tenia al cap poder documentar les històries de totes les persones grans gitanos i gitanes que coneixia, a través d’entrevistes i de la recollida de fotos antigues. No sabia com articular-ho perquè mai ho havia fet, aleshores un grup de dones gitanes del barri es van engrescar i van començar a fer aquesta recerca. Vam digitalitzar totes les fotos que tenien les persones grans, les vam catalogar per temàtiques amb l’ajuda del CSIC i vam fer un acte de presentació que va ser tot un boom.

Aquest material el podrem trobar a l’Ecomuseu Urbà Gitano que inaugureu al novembre?
Algunes imatges sí. També hem creat la web: www.movgcat.cat on es pot consultar un arxiu de més de 1.500 fotos, vídeos i altres materials amb la seva història i les etiquetes corresponents. A l’Ecomuseu hi haurà una exposició permanent amb imatges i objectes i també hi farem activitats com les rutes pel barri, els escape rooms de rumba catalana i de la història dels gitanos, els vermuts rumbers, els Cafès de Memòria on projectem cinema gitano i altres propostes sempre en clau gitana, per donar feina als i les joves d’aquesta comunitat i per donar a conèixer la nostra història.

Explica’ns-la breument, la història de la Barcelona gitana…
Els gitanos fa més de 600 anys que vam arribar a Barcelona. Vivíem a l’entrada del portal de Barcelona, a les muralles, que era on es feien els intercanvis comercials. Els gitanos hem aportat molt a Barcelona,  amb la música, evidentment, però també amb el comerç i amb la llengua; hem aportat moltes paraules que provenen del caló, la nostra llengua, paraules que tothom fa servir i pocs saben que són paraules gitanes, com xaval, que ve de chavá, chavó i vol dir nena, nen.

S’ha perdut la vostra llengua o encara hi ha qui la practica?
A Catalunya i Espanya s’ha perdut, tot i que hi ha algunes paraules que les seguim fent servir, però no podem mantenir una conversa en caló. Això és conseqüència de la persecució que sempre hem patit els gitanos, des de l’època dels Reis Catòlics fins al nazis.

Actualment no parlaríem de persecució, però creus que els gitanos encara esteu estigmatitzats?
És clar que no hi ha una persecució com abans, però sí que vivim situacions d’antigitanisme en el nostre dia a dia. Per exemple, a l’hora de llogar un pis o trobar una feina, ho tens més difícil pel fet de ser gitano, a banda de moltes expressions que se segueixen fent servir i alimenten els estigmes: “vas brut com un gitano”.

Quina relació té la comunitat gitana del Raval amb les altres comunitats tan diverses que hi ha al barri?
Nosaltres hem estat aquí tota la vida. De fet, és ara que estem marxant per culpa de la gentrificació i estem anant a altres barris o ciutats. Al carrer de la Cera queden famílies que es poden comptar amb els dits d’una mà, però sempre hem tingut bona convivència amb les altres comunitats, comprem en els seus negocis, tenim amics de tota la vida que són marroquins o africans, i altres amb qui senzillament no hi tenim relació.

Un dels valors principals dels gitanos és la família. No deu haver estat fàcil viure una pandèmia on no ens podíem trobar més que amb les persones convivents. 
La família és un dels nostres valors fonamentals, el fet de poder estar units és la forma que hem tingut de resistir quan se’ns volia exterminar. Quan li passa alguna cosa a un gitano, sigui un problema o sigui una celebració, tots anem a veure’l i a fer-li costat. Aquesta pandèmia ens ha afectat molt, certament, tenir persones malaltes al voltant i no poder anar a ajudar-les ha estat molt dur.

Per últim, et volíem preguntar per La Barraca de Fira del Paral·lel, que ha format part de la programació del Teatre Arnau Itinerant. Tindrà continuïtat aquest projecte?
Això va ser un projecte artístic i de memòria pel qual vam construir una maqueta d’una barraca de fira com les del segle XVIII i la instal·làvem a diversos espais per fer actuacions. Ara que ha acabat la temporada de l’Arnau no sabem què passarà amb ella, perquè no tenim un lloc on guardar-la, però la nostra il·lusió seria que pogués seguir rodant per Barcelona i poguéssim seguir fent espectacles.

Continua llegint

Entrevistes

Lildami: “La nostàlgia d’un passat feliç i millor m’ha impulsat a crear”

La mostra que no queden gaires preguntes originals a fer a Lildami sobre el seu darrer disc, Viatge en espiral (Halley Records, 2021), és que les qüestions que se li plantegen es repeteixen un i altre cop a les entrevistes que fa. Fins i tot, aquella sobre perquè prefereix els sentiments a les drogues a les seves cançons, interrogant al qual sempre respon deixant clar que Lildami i Damià Rodríguez (Terrassa, 1994) són la mateixa persona i no dues diferents; i, per tant, si Damià Rodríguez no està maleït ni freqüenta la mala vida, doncs Lildami tampoc.

Publicat

on

Per

Tu has dit: “No se’ns pot classificar: ens caracteritzem pel factor sorpresa i el seguirem utilitzant perquè ens hi sentim molt còmodes” (Nació Digital). Per què és tan important aquest factor sorpresa?
No sé si diria el factor sorpresa en si, però crec que, al final, per un artista estar confortable és el pitjor que pot tenir. Estar en un espai de seguretat tota l’estona i estar fent sempre el mateix crec que és sempre el pitjor si tu, com a artista, intentes aportar alguna cosa diferent i fer coses noves, que jo crec que al final és la gràcia. Jo ho hagués tingut molt fàcil: agafar els temes que m’han funcionat abans, tornar a polsar la tecla… I vinga, i a viure (riu). Però crec que m’agrada anar a dormir amb la sensació que estic fent quelcom que m’omple i, per mi, fer quelcom que m’omple passa pel camí d’intentar punxar-me a mi mateix; de derrocar allò que he construït abans i fer coses noves.

I quines són les coses que t’incomoden?
Mira, et diria que el què més pal em fa ara és quan veig els rapers, que sobretot és una cosa que fa molt el rap, parlar de l’ego, tota l’estona de: “Buah! M’he follat a no sé qui, tinc tants diners, tinc aquest cotxe!”. Potser perquè m’estic fent un pureta (riu), eh, però ho veig ara i és com: si només pots parlar de pasta, que pobre que ets; si només pots vacil·lar d’això, que poc que tens a explicar al món.

També has comentat: “A mi, personalment, hi ha altres coses que em criden més l’atenció que els diners” (Enderrock). Quines?
(Riu) Eeehhh…. Doncs ara mateix estic en el mood que òbviament la música és la meva forma de viure, la música m’està portant diners, tot i que ningú es pensi que ando en el dolar, però sí que és cert que em permet viure del que m’agrada fer. Llavors això mola, però al final crec que hi ha coses que t’omplen molt més, com, per exemple, tenir una empresa amb els meus col·legues, estar currant i que jo no tingui la sensació que vaig a treballar quan faig un bolo, sinó que amb tots amb els qui estic treballant són els meus col·legues.

Tu dius: “Si no parlo de putas o de drogues és perquè no és la meva puta vida. Soc un ‘tio’ normal. No faig apologia de drogues perquè ni passo coca ni me’n foto […] Entenc que queda molt bé, però es tracta de no posar filtres.” (ElNacional).
(Riu) Això vaig dir? Això és una cita literal? I aquest tio? Que malament que parla; que malparlat, Déu meu!

Lildami no és, doncs, un personatge impostat de cap manera?
Segur que hi ha coses que les forço sense voler o… Jo diria que no, eh? Perquè el què sí que em passa és que la gent em coneix en persona i diu: “Hòstia! Però si ets igual que el que estàs cantant!”. Perquè estem acostumats a que se’ns ven el contrari; se’ns ven un tio que és el més chungo i no sé què i després quan parles amb ell t’adones que, al final, som persones i que som gent igual. Però sí, sí, estic bastant d’acord amb allò que vaig dir allà… En general la música està plena de flipats, d’egòlatres i de… no vull dir paraules malsonants (riu).

És possible que adoptis aquest estil com a forma d’allunyar-te del prototip de la música urbana i mestissa, de l’estil metropolità?
Sí, és que… Estic en un punt que m’identifico amb molt poques coses de les que veig. Quan vam sortir, per exemple, fa dos anys amb el primer disc que érem com… els del rap ens van començar a dir: “No, perquè ara estàs fent pop, perquè ara ets supermainstream i no sé què, i els del pop ens deien el contrari: ‘‘No, perquè tu ets superrapsupertrap, no sé què…”. I és en plan: és que me la suda. O sigui, me la suda el que pensin uns, me la suda el que pensin els altres…

En la intersecció entre rap i trap, potser…
Sí, però després tinc temes que els escoltes i dius: en què es diferencia això d’un tema de pop? Vull dir, que jo crec que la part guai és que estem creant un estil o alguna cosa així, amb tota la humilitat. És com molt difícil de replicar. No ho sé, no ho sé, no ho sé…

Com vas trobar durant la pandèmia la inspiració creativa per escriure els temes de ‘Viatge en espiral’?
Uf…! Jo crec que hi ha molta nostàlgia. El sentiment aquest que jo crec que tot l’ésser humà té de cualquier pasado fue mejor; cualquier momento anterior fue mejor, i pensar: tornaré a ser tan feliç com vaig ser fa mig any o fa un any? I és quelcom que encara ara penso i segur que vosaltres també penseu. Jo crec que aquest és un sentiment que està molt present de dir: i si ja ha arribat el pic de la meva felicitat o de la meva existència? Crec que és un sentiment que està molt present en el disc, però no com a cosa que hagi de ser dolenta.

La nostàlgia com a motor de la creativitat?
Sí, sí, sí…

Per acabar, què els hi diries a tots aquells catalans que encara avui no saben qui és Lildami?
No ho sé. Que em donin una oportunitat: és impossible que agradin a tothom, els meus temes, però segur que n’hi ha algun que t’agrada. Jo crec que aniria per aquí. Més que res perquè segur que t’explico coses amb les quals et sentiràs identificat o identificada. Segur. Sí, però bueno, que tampoc es forcin a escoltar-me, que tampoc obliguem a ningú… (riu).

 

MANUEL ARENAS

AMIC

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.