Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Orland Verdú: “Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts”

Una conversa amb l’actor, dramaturg i director Orland Verdú sobre la situació actual dels teatres independents, arran del tancament de La Vilella

Publicat

on

En Jordi Pérez, de La Vilella, és un dels referents que et va impulsar a engegar Oracles. Com has rebut la notícia del tancament de la sala?
Jordi Pérez (La Vilella) i Felipe Cabezas (Sala Fènix) van ser els primers programadors -els únics a Barcelona, per cert!- que van venir a veure Diàlegs de Dalt i de Baix, el meu primer muntatge quan tot just vaig crear la companyia Oracles Teatre. En aquell moment, les seves sales eren un referent i un planter viu de noves propostes, i tots dos, com a directors i artistes, s’hi havien forjat en un projecte propi i arriscat. Vaig prometre’m que hi estrenaria a totes dues sales i així va ser.

La Vilella ha estat un referent com a sala independent. L’exemple d’artistes com ara el Jordi Pérez m’ha servit per atrevir-me a obrir una sala pròpia; l’alternativa de l’alternativa, que va anomenar-la Felipe Cabezas en el seu inici més underground. Per a qui encara no ho sàpiga, el Jordi Pérez és una bèstia escènica com poques a ca nostra i ha estat molt valent amb els mitjans que tenia! És per posar-li un monument. Barcelona l’hi hauria d’estar molt agraïda per tot el que ens ha donat.

La notícia del tancament la vaig rebre a l’última reunió de la Taula de Cultura a la que vaig poder assistir al Centre Cívic El Sortidor, un més abans que ho anunciés públicament. Era un matí que estàvem pendents de desnonaments al barri. Els veïns van aconseguir aturar la policia; ens ho van comunicar per telèfon i a partir d’aquí vam poder respirar més tranquils i seguir amb la reunió. Faltaven moltes entitats, en especial les grans (les subvencionades a nivell macro, vull dir). El Jordi Pérez va anunciar que tancava i se’m va fer un nus a l’estómac. La seva decisió era del tot comprensible: els seus projectes tenen més futur a fora a l’estranger, que no pas a Barcelona. Jo mateix he arribat a una conclusió semblant. Els artistes locals han de passar tot de misèries i calvaris per arribar a final de mes o ser reconeguts. És l’autoexplotació diària; jo l’he viscuda i té seqüeles severes. Qualsevol diria que s’hi respira una certa hipocresia social!

La decadència cultural i la precarietat de Barcelona a nivell artístic seguirà augmentant. No calen boles de cristall. Depèn dels creadors aturar-ho i plantar-nos-hi. Barcelona és un trist miratge del que un dia va ser. Viu de rendes artístiques prèvies (això és ben constatable a nivell immobiliari, per qui té ulls i no hi viu, d’aquests privilegis). Els artistes vinguts de fora ho tenen molt magre per triomfar-hi! Però el miratge i l’encís hipnòtic funcionen fins que la gent es cansa de debò… Estem en aquest punt. I tot apunta que ha arribat l’hora de despertar i embrutar-nos les mans. Hem de fer la feina. Incòmoda, però imprescindible si volem una Barcelona viva i no un bunyol per a patricis comtals i turistes de plàstic.

En aquella última reunió de la Taula de Cultura no hi havia cap representant polític; vaig comentar a la reunió -contundent i afectat per la notícia- que em semblava una falta de respecte atesa la situació d’urgència que vivim i em vaig permetre qüestionar la utilitat que tenien aquestes trobades ateses les circumstàncies. Trobo a faltar la proximitat dels polítics i la seva exemplaritat en uns temps de tanta inestabilitat.

Des de la Vilella també afirmen que tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu…
Totalment d’acord. Com a artista independent i creador de l’Oracles he viscut autoexplotat treballant incansablement i renunciant a tot a la meva vida fins a nivells que és difícil imaginar. Si arribo a vell ho contaré a les memòries i potser serà divertit. Els revessos han estat incomptables! I hauria sigut tot tan fàcil d’haver donat suport institucional al meu projecte quan el vaig engegar! Però bé! De tot s’aprèn i ningú va dir que fos fàcil arribar a Ítaca…

Avui dia l’artista ho fa tot, des d’uns flyers fins a la posada en escena. Això ho hem vist com una mena de triomf, de ser «multitasques», però en realitat és un fracàs. Només la concentració de talent en una àrea i el treball en equip poden donar uns excel·lents resultats.

El full de ruta ha de ser l’excel·lència i l’especialització, no la precarietat ni l’autoexplotació. La meva generació (els nascuts als 80, els anomenats millenials) són una generació amb uns talents molt alts, però excessivament individualistes i dispersos. Tinc la sensació que és hora de concentrar-nos en un únic projecte de vida i comprometre’ns sense por a la frustració a mig termini. L’èxit és fruit de la constància, no de l’autoexplotació. A la merda el reconeixement! Escala la muntanya per reconèixer-te tu, si vols ser fidel al teu art. Els de fora no importen!

Davant la situació política i econòmica de Catalunya, és hora de treballar a petita escala. El dia a dia. I aquí hem de ser prudents i crear petits grups amb un compromís alt i un rendiment i focalització excel·lents. El més difícil és trobar companys i companyes que vulguin assumir compromisos d’aquest tipus a llarg termini. Sembla que els nostres avis -tan acostumats a les frustracions- podrien donar-nos un parell de lliçons sobre aquest tema si no fos perquè els hem enxufat a la tele o a residències perquè no molestin. Misteris.

Quina és la situació actual d’Oracles? Sabem que va estar a punt de tocar fons fa uns mesos…

Seguim navegant en aigües turbulentes, com la resta d’espais. Però anem superant etapes, perfeccionant mancances, canviant propostes… Econòmicament, hem rebut algun revés i també hem invertit en les instal·lacions durant el primer trimestre d’aquesta temporada; estem contents amb els canvis! L’any 2020 gaudirem del suport de l’ICUB i volem aprofitar aquest ajut per millorar les nostres mancances. Estem molt agraïts de poder seguir sent un pulmó cultural i artístic a Barcelona. Som un referent internacional i local, i apostem per la cultura viva; és possible donar qualitat i ser propers. A més, la formació al nostre espai està renaixent aquest any i sembla que consolidarem diversos grups d’alumnes, a banda de programació estable de dimecres a diumenge.

Al gener tornem a revifar el gènere del cabaret (Hyde Cabaret) i seguim amb flamenc i dansa butoh! També apostem per noves nits amb el segell d’Oracles i taquilles benèfiques amb el suport dels artistes per poder respirar i evitar el calvari de l’autoexplotació. Sense teatres, els artistes no poden actuar. Hi haurà nits que la taquilla completa es donarà al teatre perquè pugui respirar i seguir creixent.

Tot això sona a altres temps, oi? Però la història es repeteix i la vida ensenya si un vol aprendre. Mantenir un teatre viu ja no és només cosa del suport institucional, sinó de la solidaritat i l’amor dels propis artistes. I això és revolucionari a Barcelona atesa la rivalitat que s’hi ha respirat durant tant de temps en aquest sector. Potser que tot el que necessitem és amor, com deien els Beatles! Estimar-nos més i lluitar menys. Hi ha molta feina aquí per fer. Jo estic aprenent molt i dono gràcies; Barcelona és una escola per aprendre l’ofici!

Quines mancances perceps perquè iniciatives com Oracles o La Vilella puguin tirar endavant sense problemes?

Hi ha diversos factors, com comentava. Evidentment, la manca de suport institucional i la situació política i econòmica de Catalunya no són d’allò més òptimes. S’ha d’estar molt boig per obrir un teatre ara a Barcelona! Un teatre independent, vull dir. Bunyols els que vulguis, però fer cultura? Uff!

Dit això, crec que també hi ha mancances pròpies als projectes. Trobo imprescindible, i un repte generacional, treballar en equip i estripar les armes de distracció massiva (la drogoaddicció digital, per exemple) per concentrar-nos en objectius i treballar en grup amb un alt rendiment. Hi ha molt de soroll mediàtic i digital i el públic està molt dispers; no sap ja on anar amb tanta saturació informativa! Solució? Anar contracorrent. Si hi ha soroll, busca silenci. El públic vindrà a tu! Quan un buda parla, el cel s’obre. El públic està dispers perquè se sent buit; per tant, hem de tornar a l’origen. És a dir, ser «originals», com deia Whitman. I ser original no és posar-te un pollastre al cap; és ser tu mateix sense voler cridar l’atenció… Ens sona, oi? El teatre ha de tocar la matèria dels nostres somnis: l’ànima humana. Allò essencial. L’origen. Oferir experiències que omplin l’ànima del públic. Transformem el teatre des del cor, no des del negoci; no siguem tan burros! Els diners arriben si un treballa des del cor i treballa per l’excel·lència amb disciplina. Treballem en nosaltres mateixos! Comencem a sentir que el món pateix; i no a pensar-ho! I fem-ne obres màgiques i talentoses sobre l’escena. Que siguin recordades i no se les emporti el vent digital ni el cinisme de la postmodernitat! Concentrem-nos i toquem el cor de les persones. Toquem el més profund que puguem. Deixem-hi la petjada i la llavor. Tenim un material molt gran a dins nostre. I el teatre és el lloc de trobada en viu on transformar-nos. És un lloc màgic, de debò!

Orland Verdú // CEDIDA

Quina part de la culpa la té el públic? No interessa el tipus de propostes alternatives que ofereixen sales com la teva?

No m’agrada la idea de culpa; prefereixo parlar de responsabilitat. La responsabilitat ens fa forts perquè ens allibera i ens permet créixer assumint les nostres decisions i les càrregues que se’n derivin. El públic català és conservador: va on sempre s’ha anat! Oracles té un públic més internacional perquè els de fora estan més oberts: s’ha de ser valent per deixar-ho tot i anar a una altre país. Aquí tot costa més, però potser és el ritme natural dels catalans. Jo soc valencià i veig diferències abismals entre els dos pobles. No sé… Trobo també que el públic (i això ja és un fenomen global) confon «cultura» i «entreteniment»; això ha estat un procés lent però ja fulminant en què l’ésser humà no aconsegueix discernir el gra de la palla.

La cultura pot entretenir però no és el seu objectiu; la cultura el que fa és confrontar-te i plantejar-te reptes, enigmes i eixamplar-te l’ànima perquè la teva humanitat sigui cada cop més profunda i autèntica. Entretenir-se és fer «likes» al mòbil, sudokus o mirar sèries a la televisió per omplir els teus buits interns; també la política s’està convertint penosament en un fenomen d’entreteniment o espectacle. Aquesta buidor ens parla d’una etapa de decadència però també de la possibilitat de despertar. Molta gent s’està buscant a si mateixa entre tant de soroll! I l’art i la cultura poden donar resposta a aquest interrogant. «Oracle» vol dir ‘lloc on preguntar i trobar resposta’; estem molt perduts perquè estem hiperconnectats a ximpleries i molt desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn i del nostre grup.

El teatre Oracles és un lloc de trobada; i és màgic perquè té ànima i cor. Què més pot demanar un públic responsable i despert? Aquesta és la gran revolució del segle XXI! Que cada persona triï on va i es responsabilitzi d’allò que tria. El mateix amb el menjar, les relacions, la feina… Un és responsable de la seva vida. Potser que el públic de Barcelona sí té part de responsabilitat en la decadència cultural que vivim en les arts escèniques… Potser cal «educar». Però educar és sentir el que un porta dins. De fet, «educar» vol dir «guiar cap a enfora en que està dins», i això implica un qüestionament, perquè l’art toca l’ànima, il·lumina el que tenim a dins i això pot provocar la crisi necessària per sanar-nos i esdevenir qui som en realitat. La gent no vol patir. En realitat, la gent no vol viure. En eliminar el dolor, també elimines la grandesa d’estar viu. I bé, en això està el planeta sencer. Veient què tria. Tampoc el sistema educatiu educa; més aviat imposa i fa molta mímica perquè no es vegi el propi fracàs del sistema i l’escàs esforç dels seus alumnes i de la hiperexplotació dels mestres. Però això és un altre tema de conversa!

Et mostres optimista davant la situació actual dels teatres de proximitat? Què et fa por?

No comprenc molt bé el terme de «proximitat». El teatre és teatre; si fa el que un teatre ha de fer, ja és proper per si. Està en la naturalesa mateixa del nostre ofici. El que no pot un teatre és vendre’s. Un teatre ha de dir el que ha de dir si vol ser independent i esdevenir el mirall (l’oracle!) del seu temps històric, com deia Shakespeare. Un teatre petit no pot competir contra el cinema ni les sèries de Netflix; per tant el teatre ha d’oferir una altra cosa. El teatre de sala petita ofereix el que cap altre art ofereix: l’experiència i la comunió directa entre públic i artista. Això és un regal per a qui té sensibilitat! Aquesta proximitat sí és la que jo vull! El ritual escènic és màgic! Què més vols?

Estic fart de la por. Prefereixo no parlar-ne. Tothom vol fer-nos por: sembla que ven més als mitjans i amb això també s’abusa del sector mediàtic. Però la por atrau allò que es tem! No és casual que ens la vulguin ficar a cada passa! Per tant, busquem el seu oposat. El pensament és un imant! Busquem la plenitud i la confiança. És un compromís ètic i cadascú tria també!

El que més goig em fa és veure que el teatre segueix viu. L’Oracles oferirà tot el seu cor a Barcelona i servirà perquè els artistes puguin obrir les ales i enlairar-se a sales més grans i enlluernar-nos amb el seu art a gran escala! Tots plegats convertirem l’Oracles en un aeroport a petita escala per nous projectes que puguin aterrar i volar a altres països. Un vaixell a la recerca de tresors i talents. Una cova màgica on l’art sigui fidel al seu origen primitiu. Això és el que em fa més viu. I vull donar gràcies i obrir el cor perquè així sigui. Inspirar el món tant com pugui per revertir la història i crear un món millor amb el meu teatre i el meu art. Si emprenem aquest camí, el futur és d’allò més engrescador per als teatres de Barcelona!

Entrevistes

Marta Calaf i Javier Velasco: “La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa per l’FM”

Enguany, la Festa Major del Poble-sec comptarà amb uns pregoners molt especials: la Marta Calaf (Barcelona, 2001), membre activa dels Diables del Poble-sec, i el seu avi, el Javier Velasco (Barcelona, 1946), figura històrica vinculada als Gegants del barri. Neta i avi comparteixen no només un vincle familiar, sinó també un compromís profund amb el Poble-sec i la seva cultura popular.

Publicat

on

Com vau rebre la notícia de ser pregoners?
Marta Calaf: Em van trucar des de la Junta de Diables del Poble-sec, en un moment molt especial perquè celebraven els quaranta anys de la colla. M’ho van proposar com un projecte conjunt amb el meu avi, amb qui comparteixo una vinculació molt forta amb la festa i la tradició del barri. Em va fer molta il·lusió, però també vaig sentir nervis, perquè, tot i que fa molts anys que formo part de la cultura popular del barri, fer un pregó és una responsabilitat. Tot i això, el més bonic és fer-ho amb ell. El meu avi és una figura fonamental per a mi, i compartir aquest moment és un regal.
Javier Velasco: Jo vaig rebre la notícia amb una barreja de sentiments. Per una banda, estava content, però per l’altra, també em va generar una gran pressió. Em va costar una mica acceptar la petició perquè, sincerament, no m’agrada sortir a primera línia.

Què significa per a vosaltres fer el pregó junts?
J. V.: Per a mi, és un moment de gran orgull. Quan vaig començar a implicar-me en la cultura tradicional del Poble-sec amb la meva filla, mai hauria imaginat que arribaria un moment en què també ho faria amb els nets. És una sensació molt especial veure que allò que vam iniciar fa tants anys ara té continuïtat amb la Marta. A casa sempre hem viscut amb intensitat les tradicions: els gegants, els castells, els diables… Tot plegat ha estat una manera de mantenir viva la cultura i unir la família al voltant de la nostra passió pel barri.
M. C.: En el meu cas, tot i que visc a Sant Andreu, la meva vida sempre ha estat molt arrelada al Poble-sec. Els valors que m’han transmès l’avi i la família han estat fonamentals, i crec que aquest pregó simbolitza la unió entre generacions que han viscut diferents moments històrics del barri, però que comparteixen el mateix amor per la festa i unió del veïnat.

No obstant això, la Festa Major ja no és la mateixa.
J. V.: Ha canviat moltíssim. Abans la Festa Major era molt més de barri, amb una gran implicació dels veïns del Poble-sec. Ara, la festa ha perdut aquesta essència, ja que ve molta gent de fora. La Festa Major s’ha esdevingut més una festa per als turistes. El problema no és només el canvi de públic, sinó que nosaltres mateixos hem deixat enrere aquesta identitat de veïns i de comunitat.
M. C.: Coincideixo amb l’avi que la festa ha canviat. La pressió turística i la calor fan que molts veïns es quedin a casa i no hi participin de forma activa. Crec que una part de la festa s’ha desvinculat una mica del Poble-sec, i ens agradaria recuperar aquells moments en què els veïns eren els veritables protagonistes. Per això, des de les entitats, fem l’esforç de recuperar celebracions més locals, per mantenir l’essència del barri i evitar que el barri es converteixi en un lloc aliè a nosaltres.

El paper clau són les noves generacions?
M. C.: Veig que molts joves, especialment de la meva edat i més joves, tenen moltes ganes d’implicar-se en la cultura popular, però és cert que cal una mica de motivació i un espai on se’ls valori i on puguin sentir-se part activa. Crec que el nostre paper com a generació més gran és transmetre aquest llegat d’una manera atractiva per als joves. No es tracta només d’organitzar activitats, sinó de fer-los sentir que aquesta festa també és seva, que els diables, els gegants o les altres tradicions formen part d’una identitat comuna que no pertany només a un grup de veïns, sinó a tots aquells que volen fer créixer i preservar aquesta cultura. Conec molts joves amb ganes de participar-hi, però necessitem més suport institucional i més oportunitats perquè aquesta participació sigui real i duradora.
J. V.: La Festa Major del Poble-sec ha estat una gran festa de barri, però si no canviem una mica l’enfocament i l’obrim més, amb propostes que realment connectin amb les noves generacions, potser aquest llegat no es podrà mantenir de la mateixa manera. No ho dic per criticar, però una de les coses que trobo a faltar és el sentiment de comunitat. Abans, el barri s’unia molt més, la gent sortia al carrer i compartia la festa. Ara sembla que molts només venen a veure-la, però sense sentir-se part d’aquesta història que escrivim. La clau serà que els joves s’hi impliquin de manera genuïna, no com a espectadors, sinó com a creadors de la festa.

Fer-se-la seva.
M. C.: Exacte. No es tracta només d’assumir l’organització de les activitats, sinó també de donar-li sentit. Els joves han de sentir que poden aportar, que tenen el poder d’introduir canvis o de proposar idees noves. •

Continua llegint

Entrevistes

Víctor Saura: “No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu”

Amb més de tres dècades d’experiència en el món del periodisme i una transició recent cap a la docència, Víctor Saura (1967, Barcelona) representa una veu experimentada, reflexiva i compromesa amb el pensament crític. Ha passat per redaccions exigents, ha viscut l’evolució tecnològica dels mitjans i, ara, des de les aules —tot i ser mestre de socials— intenta transmetre als joves les eines per entendre un món informatiu cada vegada més complex.

Publicat

on

Com definiria la seva trajectòria professional?
He de confessar que no em sento plenament satisfet amb la meva trajectòria. Hi ha, naturalment, una part de mèrits propis i d’habilitats, però també hi intervenen factors com el destí o la fortuna. No obstant això, sempre he intentat donar el màxim allà on he estat i aprendre tant com he pogut.
Però la vida em va portar per altres camins, especialment quan vaig tenir un fill amb síndrome de Down. Arran d’això, em vaig començar a interessar per l’educació, una preocupació que abans ni tan sols existia en mi. Per aquest motiu vaig fer el pas natural cap a la docència.

Diria que ha tingut una carrera erràtica?
Sí, però també ha estat plena. Les experiències diverses que he viscut m’han permès escriure anècdotes i observar el món des de múltiples perspectives. El periodisme només funciona si el vius amb intensitat. Aquesta passió pot esdevenir esgotadora i generar dificultats personals. Tot i això, en el meu cas, compartir professió amb la meva parella ho fa tot més suportable.

Com ha canviat la seva vida en passar de periodista a docent?
Molt. Fa ja tres cursos que treballo com a docent i puc dir que he guanyat en qualitat de vida. De fet, si tingués l’oportunitat, no descartaria iniciar una tercera vida professional. Trobo que és fantàstic poder canviar i reinventar-se.

Què opina del fenomen del clickbait i la premsa groga?
El clickbait està molt estès. Els portals busquen trànsit i són conscients que els titulars sensacionalistes funcionen. Això degrada el periodisme. Ara, qualsevol contingut superficial es viralitza i es confon amb informació periodística.
D’altra banda, la premsa groga sempre ha existit, però abans estava clarament diferenciada. A Espanya, tradicionalment, ha estat substituïda per la premsa del cor. Ara, amb les xarxes socials, tot es barreja. La ciutadania ha de saber que molts d’aquests portals no fan periodisme, fan entreteniment o, pitjor encara, promouen la desinformació.

El periodisme es troba en una situació crítica?
El moment actual és complex i, en molts aspectes, perillós. Els influencers sense formació periodística i alguns periodistes que volen convertir-se en influencers fan molt de mal.
El periodisme de qualitat cal defensar-lo. És per això que trobo encertades iniciatives com limitar l’entrada als Parlaments i al Congrés dels Diputats només als professionals del periodisme i no pas a persones que actuen com a pallassos. No tothom que es posa davant d’una càmera o parla de l’actualitat és periodista.

Com es viu aquesta realitat dins de les escoles?
Aquí, a l’Institut Consell de Cent, per exemple, el mòbil està prohibit durant l’horari escolar. Els alumnes deixen els seus dispositius en una capsa cada matí. Tot i això, quan se’ls pregunta com s’informen, molts citen TikTok com a font principal. Però aquesta xarxa social no és un mitjà de comunicació. No se sap qui produeix la informació ni quin interès hi ha darrere. És per això que defenso la necessitat que, almenys a quart d’ESO, es dediqui una hora setmanal a l’anàlisi crítica de l’actualitat. Cal ensenyar a identificar fonts, a analitzar titulars, a destriar la informació fiable de la que no ho és. No ens podem permetre una generació analfabeta a nivell informatiu.

Quina és la seva opinió sobre el sistema educatiu actual?
Es fa una crítica molt gran cap al sistema educatiu, sovint de manera injusta. És cert que està sotmès a una gran pressió, però respon cada dia. Si el Departament d’Educació fos una empresa, seria la més gran de Catalunya en nombre de treballadors. No es pot gestionar un sistema tan complex només des del relat del fracàs. També hi ha històries d’èxit que no es visibilitzen prou.
Per exemple, en aquest institut hem tingut alumnes nouvinguts que han arribat sense saber parlar català ni castellà i han accedit a la universitat. Això també és mèrit del sistema educatiu. El problema és que a les xarxes només circulen els exemples negatius.

Fins a quin punt influeix l’estructura familiar en el rendiment educatiu?
Moltíssim. L’escola pot fer molt, però la base és la família. Una estructura familiar sòlida contribueix a la constància, la responsabilitat i l’èxit escolar. En canvi, una família desestructurada genera circumstàncies molt més difícils de gestionar. La nostra feina consisteix a ajudar aquests alumnes a portar la seva motxilla emocional, perquè sovint no tenen el suport que tenen altres companys.

Com es pot connectar millor amb l’alumnat?
Cal establir vincles. Hi ha docents que consideren que la seva feina és simplement transmetre coneixements, però jo crec que, per arribar a una persona, cal mostrar interès. L’alumnat necessita saber que et preocupes per ell, que estàs disponible i obert a escoltar. Aquest diàleg ha de ser bidireccional i basat en la confiança. •

Continua llegint

Entrevistes

Santiago Tarín: “Els casos més durs són aquells que no escrius”

Santiago Tarín (Barcelona, 1959), periodista, ha sabut combinar la passió per la informació amb un profund interès pels problemes socials que marquen l’agenda pública. Al llarg de la seva trajectòria, ha abordat temes que van des de l’anàlisi política fins a la crònica judicial i de successos. Tot i estar jubilat des de fa uns anys, Tarín continua amb la vocació d’explicar fets a la ciutadania. Una prova és el darrer llibre, Los crímenes de los pasos perdidos, publicat el 2024.

Publicat

on

Què li ha aportat el periodisme?
Crec que és un dels millors oficis que es poden exercir, ja que ofereix la possibilitat de descobrir moltes realitats que, d’una altra manera, només es percebrien des d’una visió parcial. En canvi, els periodistes podem entendre-les des d’un punt de vista global.

Vostè va redactar articles sobre un dels moments més difícils de la història d’Espanya: l’època d’ETA. Com ho va viure?
Vaig assistir a molts enterraments i vaig veure moltes víctimes. Tot plegat es viu amb una intensitat i dolor que rarament es troba en altres àmbits de la professió. En situacions així, el periodista no només ha de saber escriure; també necessita una gran fortalesa mental.

Creu que és indispensable tenir una forta capacitat emocional per ser periodista?
El que ha de tenir un bon periodista és la capacitat de veure més que mirar, i d’escoltar més que sentir.
La nostra professió s’assembla, en certa manera, a la d’un advocat o un metge: no ens podem endur la feina a casa. O, si més no, hauríem d’evitar-ho, perquè el que presenciem cada dia pot ser molt dur. Per aquest motiu, els tres oficis solen compartir un humor molt negre.

Tot i això, hi ha casos que li han perseguit fins a casa.
Sí, i tant. Per a un reporter com jo —i suposo que això passa a qualsevol periodista—, els casos més durs són aquells que no s’arriben a escriure. Jo en porto dos que sempre m’acompanyaran perquè no vaig arribar a publicar-los.
Al llibre seu darrer llibre, “Los crímenes de los pasos perdidos”, esmenta el Vaquilla i el conegut motí a la Model.

Vostè va viure aquell succés ben de prop. Com ho va gestionar tot plegat?
No vaig reflexionar gaire. Quan va esclatar el conegut motí, el meu company Rafa i jo vam ser els dos periodistes que vam entrar a la presó. Un cop dins, sí que hi va haver tensió, però tot va sortir bé: els funcionaris van resultar il·lesos i nosaltres vam poder fer la nostra feina.

Per què van anar-hi vostès?
(Riu) Érem dos inconscients. Els presos escoltaven El loco de la colina i, per això, volien a dos periodistes de la SER. Quan ens van traslladar la petició, el Rafa i jo ens vam mirar i, sense pensar-ho gaire, vam dir: “Doncs hi anem nosaltres.” I així va ser. No li vam donar més voltes.

Molts dirien que va ser valent.
No ho crec. Jo diria més aviat que vaig actuar amb una certa inconsciència. No va ser un acte de valentia ni d’heroisme.

Què el va motivar a escriure un llibre sobre els anys 80?
Vaig sentir la necessitat de recuperar aquell període, no per nostàlgia —perquè no en soc gaire partidari—, sinó perquè van ser els anys de la meva joventut i l’etapa més formativa com a periodista. També va ser una dècada molt important per a la veritable transició. Els 75 van marcar l’inici, però la transició real es va desenvolupar durant els 80: violència social, terrorisme i canvis profunds. Vaig sentir que havia d’explicar-ho.

I com compara aquella Barcelona amb la d’ara?
Durant els anys 80, la violència era molt més present. Els atracaments a bancs sovint acabaven amb trets i es robaven farmàcies per aconseguir metadona, per exemple. Avui dia continuen existint els delictes, però la majoria tenen lloc entre bandes. Fa anys, qualsevol persona podia quedar atrapada enmig d’un atracament. Ara, en canvi, la delinqüència sembla més allunyada del ciutadà del carrer.

Al llibre parla dels “yonquis dels furts”. Vostè és yonqui d’alguna cosa?
Soc un addicte de la curiositat. M’agrada molt llegir i, quan trobo alguna cosa interessant, em ve la necessitat d’investigar-la. Això ho vaig rebre del meu pare: una biblioteca i la curiositat. De vegades, llegeixo alguna cosa i penso: “Aquí hi ha una història.” I aleshores sento la necessitat d’anar més enllà.

I la curiositat l’ha portat a…?
A anar massa enllà i creure coses que poden posar-te en el punt de mira. Quan això succeeix, aleshores et qüestiones si has fet el correcte. •

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024