En primer lloc, fes-nos cinc cèntims de què és i quin patrimoni s’hi pot trobar al Museu Marítim.
Barcelona és una ciutat de mar, encara que de vegades no ens ho creguem, i té una història molt lligada al mar. Això és el que intentem explicar, gairebé 700 anys d’història marítima de Barcelona i de Catalunya. També recull la història de les Drassanes, que eren la fàbrica de vaixells en època medieval.

Des de quan n’ets directora? Com assumeixes aquest repte?
Vaig ser directora del Museu abans de la constitució del Consorci, després vaig ser directora tècnica del Museu i ara soc directora general del Consorci des del 2018.

Després de la jubilació de l’anterior director, Roger Marcet, va haver-hi certa polèmica per la manera de designar la nova direcció. N’ets directora en funcions?
Jo vaig passar a ser directora en funcions i les funcions duren, en teoria, sis mesos, però porto gairebé tres anys de directora. Hi ha una convocatòria oberta pendent de resolució i esperem que es resolgui, entre altres coses perquè jo també em jubilo l’any que ve.

Quines són les línies prioritàries del Museu en aquests moments?
Ara la nostra prioritat és estar al costat de la ciutadania en tot el que podem, tot i que no és fàcil perquè les mesures canvien contínuament. Som conscients que som un servei públic, cedim els nostres espais a entitats del barri i intentem buscar solucions per ressituar o reformular les activitats que es puguin fer.

Com heu viscut el confinament i què ha suposat tancar el museu?
Des del 13 de març les persones de l’equip treballem des de casa, excepte el personal de sala. Hem donat resposta al públic des de la virtualitat i estem fent més feina que mai. També és veritat que molta gent ha perdut la feina i, afortunadament, no ha estat el nostre cas.

La pandèmia ha reduït notablement el públic estranger, però ha acostat el públic local?
Abans de la crisi estàvem al voltant del 50% del públic turista, que ha desaparegut totalment. El que l’any passat eren 256.000 visitants a l’agost, ara són 44.000, hi ha hagut una davallada molt important de públic. La gent a l’estiu tenia ganes de sortir fora i això es va notar, va créixer molt l’afluència als museus del Pirineu, per exemple.

Com treballeu en la recuperació del públic?
Vam fer una activitat que era el Museu Quiz al començament del confinament, i la resposta del públic va ser brutal. La nostra estratègia passa per ressituar-nos, allargar algunes exposicions i no invertir els diners que hauríem invertit en una situació de normalitat, perquè la resposta dels visitants és molt baixa. Intentem buscar productes que interessin molt a la gent local, buscar la sostenibilitat de les activitats que es fan.

La virtualitat ajuda?
Hem crescut molt en l’espai virtual, tot i que jo considero que ha de ser només un recurs. No podem substituir la visita a un museu per una visita virtual. Ara és una eina, però quan passi aquest període terrible de pandèmia la gent ha de tornar als museus, i ho farà.

Heu patit econòmicament?
No tenim problemes econòmics. Nosaltres som un consorci del que formen part la Diputació, l’Ajuntament i l’Autoritat Portuària de Barcelona i la veritat és que des de la Diputació de Barcelona hem rebut sempre una resposta fantàstica i ens han ajudat en tot el que ha calgut durant aquests mesos.

Fa un moment comentaves que Barcelona és una ciutat de mar, però la ciutadania de Barcelona té cultura marítima, més enllà de la cultura de platja? 
No hi ha gaire gent que tingui cultura marítima. De fet, la concepció de patrimoni marítim està molt desenvolupada a les ciutats de cultura anglosaxona, però a les ciutats mediterrànies no. El salt de l’objecte de treball a tenir una consideració de patrimoni necessita un procés i res no esdevé patrimoni si la societat no el reconeix com a tal.

Una de les mostres més mediàtiques del museu va ser la del ‘Titànic’, potser la clau és programar exposicions ‘mainstream’?
Això passa a tots els productes del món cultural, les coses que són mitòmanes reben millor resposta. Malgrat l’èxit de Titànic, jo estic molt més satisfeta de l’exposició que vam fer sobre els vikings o la de Darwin amb el Museu d’Història Natural de Nova York o la de Pompeia…

Pel que fa a la remodelació de les Drassanes i les Rambles, sabeu si hi ha novetats?
La pandèmia ha aturat les obres, però l’ajuntament tenia la intenció de remodelar les Rambles precisament per la zona més baixa, la que dona al Portal de la Pau. Nosaltres haurem de treballar amb quina de les dues opcions d’entrada prendrà més consideració a partir que les obres tirin endavant. I ens hi adaptarem sense problemes.

Barcelona va ser, el 2019, la ciutat més castigada per la contaminació dels creuers. Us posicioneu davant d’aquesta circumstància? 
Hi ha diverses teories i una de les coses que teníem previstes de fer era posar sobre la taula tots els agents implicats perquè es parli del tema. Els creuers contaminen, però també ho fan la gran quantitat de camions del port, que ni veiem. Cal posar tot sobre la taula i nosaltres volem proposar una reflexió sobre aquest punt.

Una altra polèmica és la que existeix al voltant de la icònica estàtua de Colom. Algunes veus partidàries d’acabar amb símbols esclavistes demanen la seva retirada. Què en penseu?
Des del museu no ens posicionem en cap debat polític, tot i que individualment cadascú tindrà la seva opinió. Nosaltres, dins de les col·leccions tenim la petita estàtua del model d’estudi que va fer l’escultor de l’estàtua de Colom. No emetem opinions polítiques.

En primer lloc, explica’ns una mica la teva trajectòria i el teu vincle amb l’Institut Consell de Cent.
Fa 12 anys que treballo a l’institut, que abans de l’any 1996 era una escola de primària. Primer vaig estar cinc anys de coordinador pedagògic i, quan el director es va jubilar, vaig agafar la direcció. També dono classes de geografia a segon de batxillerat.

Quins són els valors d’aquest centre?
Com a qualsevol centre, basem l’educació en pilars com la solidaritat, el respecte i la tolerància. Però en el nostre cas intentem fer incidència sobretot en què la gent sigui participativa i ens preocupa molt l’exclusió social. Nosaltres som un centre de màxima complexitat i per això és prioritari treballar la diversitat, la convivència i l’entorn. Ens importa tant el que fan els alumnes dins el centre com fora d’ell.

Sou un centre d’agrupament sord. Què significa això?
És una continuïtat del que fa l’Escola Tres Pins, també del barri, a la primària. Som un centre en què conviuen alumnes sords i alumnes oïdors en modalitat bilingüe, és a dir, llengua de signes en català i llengua oral. Tots fan el mateix temari, estan a classe junts i al pati també, però a les classes en què hi ha alumnat sord, hi ha una psicopedagoga de suport que s’encarrega d’adaptar la informació del professor.

I els alumnes oïdors aprenen el llenguatge de signes? Com és la relació entre ells i l’alumnat sord?
A segon de l’ESO fem una optativa perquè ens agrada que tot el centre tingui uns mínims coneixements en llengua de signes. Les optatives són les úniques matèries que varien pels alumnes sords i oïdors. I, pel que fa a les relacions, varia molt segons la promoció; és lògic que els alumnes sords es facin més entre ells, però aquí fins i tot han sorgit relacions de parella entre sord i oïdora.

Durant el confinament, tot l’alumnat ha pogut accedir a la virtualitat per continuar les classes?
Els que més han patit i s’han quedat una mica desplaçats han estat els de l’aula d’acollida, que són els alumnes que arriben a l’institut des de l’estranger. Ells ho han passat pitjor perquè tenen moltes limitacions i problemes de comunicació, per això van ser dels que van tornar al juny a les aules, juntament amb tot el batxillerat.

Parlem de la nova normalitat. Com ha estat la tornada a les aules després de la pandèmia?
Tot l’equip directiu hem passat l’estiu pensant com ho podríem organitzar tot i donant forma al pla d’obertura que ens havien d’aprovar. Fem horari intensiu en lloc de matí i tarda i tenim tres portes d’entrada en lloc d’una. Nosaltres prioritzem que tot l’alumnat vingui presencialment, però a batxillerat tenim grups de 35 alumnes, pel que a les matèries comunes els hem de dividir en dos grups, però de professor només en tenim un, que passa 30 minuts a un grup i 30 minuts amb l’altre o fa el que anomenem classes mirall.

Ja teniu un primer grup confinat. Explica’ns com ha funcionat el protocol.
Es va confirmar un positiu d’un dels grups de segon de batxillerat i, al cap de dos dies perquè el dia següent era festiu, es van fer PCR a tot el grup, i va sortir un altre positiu. Per tant, aquest grup estarà 14 dies fent les classes de manera virtual des de casa. A més, els germans dels alumnes confinats que assisteixen al centre, també s’han de confinar. És tot un efecte dominó, però val a dir que la comunicació i l’actuació amb el CAP Les Hortes de moment funciona molt bé i de forma molt ràpida.

El professorat sent que està especialment exposat al virus? S’han fet PCR a tothom?
El protocol està molt enfocat a la primària, però a batxillerat els professors estan normalment una hora al dia amb cada grup d’alumnes i mai no estan més de de 4 hores amb el mateix grup, per això no se’ls han fet PCR. Això provoca cert neguit entre el professorat, que no entenen per què no se’ns fan les proves a tots. Els alumnes es comporten molt bé, però treballem amb molts alumnes i són adolescents. No es pot controlar tot.

No deu ser fàcil que els adolescents siguin capaços de mantenir regles com la de no tenir contacte físic entre ells…
Estem gratament sorpresos, però el més complicat és l’hora d’esbarjo perquè s’han de baixar la mascareta per menjar l’entrepà i són els moments més perillosos, ja que hi ha més contacte. La sort és que ara tenim més espai de pati perquè hem pogut incorporar els Jardins de Walter Benjamin com a pati del centre.

Era una demanda històrica!
Ja fa 10 anys que volíem incorporar-los com a pati perquè tenim una porta que hi va a parar directament. Els jardins són un espai infrautilitzat pel barri, un espai molt degradat on durant tot l’estiu hi viuen persones sense sostre amb tendes de campanya. Ara, per fi, podem tenir un ús compartit entre el barri i el centre i no només l’utilitzem com a pati sinó també com a espai de classe de visual i plàstica, de geografia, d’educació física… perquè està molt ben condicionat.

Per últim, heu percebut un augment de l’absentisme a les aules d’ençà de la pandèmia?
No hem tingut problemes en aquest sentit, tot i que sabem que sí que n’hi ha hagut als cursos de primària, perquè als pares els costa més portar els fills petits a l’escola. En el nostre cas, hem tingut absentisme només si els alumnes s’han trobat malament, per precaució, però no per por ni per negacionisme.

Per a qui encara no sàpiga què és el gimnàs social Sant Pau, ens en fas cinc cèntims?
És un gimnàs que té 80 anys i que el 2012 va ser recuperat per part dels treballadors i treballadores, en un moment en què el projecte passava una situació molt delicada i va estar a punt de tancar. En aquell moment ens convertim en cooperativa sense ànim de lucre i entenem que tenim l’obligació de tornar el que ens han donat els barris del Poble-sec, Sant Antoni i Raval. En aquests barris ens trobem amb un seguit de necessitats que cal cobrir. De mica en mica el gimnàs es va convertint en un projecte social perquè ens trobem en una situació complicada per al barri i hem de prendre decisions per posar el nostre gra de sorra. Actualment, previ a la Covid-19, hi ha 57 entitats que ens deriven persones com a usuàries del Sant Pau i tenim 1.432 socis, dels quals 928 no paguen res.

Com es pot sostenir això?
El nostre projecte té problemes econòmics greus. La despesa en consums s’ha doblat i el nombre de persones que han necessitat fer esport ens ha superat. Això, amb un model que no ha tingut ajut per part de l’Ajuntament, ha estat difícil. Es dona la paradoxa, a més, que d’aquestes persones que no paguen, 353 són derivades per part de l’Ajuntament. Aquesta és la peça que no ha encaixat.

També heu tingut problemes amb la propietat de l’edifici. En quin punt es troba això ara?
L’edifici és privat, és d’una família de vuit cosins. A nosaltres ens vencia el contracte el 30 de juny d’aquest any i ja havien intentat desallotjar-nos, però ho hem pogut evitar fins ara. Ara se’ns ha acabat el contracte i estem negociant la compra de l’edifici. L’Ajuntament té, des del 25 de maig de 2018, l’obligació de comprar-lo, perquè es va aprovar en plenari sense cap vot en contra, però veiem que no es realitza aquesta compra i nosaltres hem buscat alternatives privades i hem presentat tres opcions a l’Ajuntament. El problema és que la propietat vol cobrar més del que val l’immoble, per tant, per a nosaltres el més lògic seria que l’Ajuntament comprés l’edifici, però li oferim altres opcions público-privades per poder salvar l’edifici. En els pròxims mesos hi hauria d’haver una solució.

Previ a la Covid-19, quin era el perfil de les persones usuàries del centre?
Tenim socis que ho són des de fa 25 anys, de tots tres barris. Tenim una representativitat del que hi ha als barris, gent que se’n pot anar de vacances als Estats Units i gent que ho passa malament per arribar a final de mes. Els clients que econòmicament no tenen problemes conviuen amb els que no tenen possibilitats de pagar la quota, però la màgia del Sant Pau és que ningú sap qui paga i qui no, les normes són les mateixes per a tothom i això fa que sigui un projecte molt enriquidor, a més que, des dels anys 40, tots els nens dels Escolapis i l’escola Griselda han après a nedar aquí. El que també li dona molta força al gimnàs és que, abans de la Covid-19, oferíem cada dia 50 dutxes a persones que viuen al carrer mentre obríem als matins. És un projecte molt arrelat als barris i al teixit associatiu.

Com us ha transformat l’emergència sanitària?
Nosaltres vam tancar tres dies abans que fos obligatori perquè ja vam veure que no podíem mantenir la seguretat dels nostres socis. En un primer moment no vam tenir capacitat de fer res, però al cap d’un mes, els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona ens van proposar de treballar plegats com a centre social. Va ser una decisió molt encertada i estem molt contents d’aquesta col·laboració. Ara venen cada dia 150 persones a dutxar-se, canviar-se amb roba neta que els oferim i, en sortir, agafen un àpat.

Qualsevol persona pot utilitzar aquests serveis?
Qui tingui necessitat de menjar, roba o dutxa pot venir.

I el veïnat del barri, pot contribuir-hi d’alguna manera?
Els veïns han respost a totes les crides i ens han ajudat molt. Ara mateix necessitem roba i, si hi ha donacions de menjar, que sigui menjar que no s’espatlli i que ho pugui cuinar algú que viu al carrer. Pel que fa a mans, ara mateix estem bé, però potser necessitarem voluntariat si la situació segueix així.

No hi ha previsió de tornar a recuperar el servei de gimnàs?
Ara mateix vivim amb molta incertesa, però ens hem compromès amb l’Ajuntament a estar fins el 15 d’octubre i, a partir d’aleshores, tornar a obrir com a gimnàs, però no sabem realment què passarà.

Com veus la situació del Raval arran de la crisi sanitària? Ha empitjorat molt?
Quan vam obrir el centre com a espai social durant la crisi sanitària, vam veure que venia un perfil nou; usuaris que venien amb vergonya, amb molta inseguretat. Era gent que havia estat treballant a l’economia submergida, que no tenia accés a ajudes i que, amb l’estat d’emergència, s’havien quedat sense recursos. També ens hem trobat un perfil de gent que compartia pis, no ha pogut pagar i s’han quedat al carrer, no són famílies perquè els desnonaments s’han aturat fins setembre, però sí que hi ha hagut gent que ha perdut la casa. Cal tenir en compte que l’emergència sanitària no ha passat i ara ve una emergència social, que arriba amb retard. Fins ara els jutjats no han actuat, però ara començarà una onada de desnonaments.

Estaria bé acabar amb una mica d’optimisme…
Tota la situació és emocionalment molt desgastant, però a mi em fa ser optimista veure com s’organitzen els veïns i els barris. S’han fet xarxes autogestionades per repartir menjar, ordinadors per als infants que ho necessitaven, roba… On no arriba la resposta de les institucions, han arribat els veïns. Això és esperançador.