Connecta amb nosaltres

Cultura

Esmolant els ullals de Perucho

Julià Guillamon ha reescrit el seu assaig ‘Joan Perucho i la literatura fantàstica’

Publicat

on

Enguany se celebra el centenari del naixement de Joan Perucho (1920-2003), un escriptor i crític d’art català que treballava de jutge –una biografia que ens pot recordar a la de l’alemany E.T.A. Hoffmann, el qual també solia dedicar, com Perucho, la seva ploma al terreny de la literatura fantàstica–. L’autor barceloní era un mestre a l’hora d’amarar les seves obres amb unes bones dosis d’ironia i elements avantguardistes, que convivien, en el discurs ficcional, amb una erudició poques vegades igualada.

Entre la seva extensa producció, podem destacar Les històries naturals (1960), una novel·la on conviuen els carlins amb una trama de vampirs que va veure la llum en una època on la vessant realista triomfava en el camp literari. D’alguna manera, podríem dir que Perucho va realitzar un veritable pastitx postmodern amb aquesta obra. Recordem al lector que ja vam dedicar una columna a aquesta obra fa uns quants anys (ZONA SEC número 106, setembre de 2012).

Sense moure’ns de l’àmbit més fantàstic de Perucho, volíem aprofitar aquest escrit per aplaudir la reedició (de fet, hem de parlar d’una veritable reescriptura, ja que no trobarem cap pàgina igual entre la recent edició i la de 1985) de l’assaig de Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica, trenta anys després de la primera edició. Guillamon emprarà qualsevol eina cultural al seu abast (des de la història cultural a la narratologia, passant per la literatura comparada i l’auge de la cultura pop de les dècades dels cinquanta i els seixanta del segle passat), per mostrar-nos com Perucho mereix estar al costat dels clàssics de la literatura fantàstica. Reivindiquem-lo, doncs, com cal i gaudim d’aquest Any Perucho que, pel que sé, ens portarà moltes més sorpreses.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Cultura

El coronavirus ha arribat!

U. Eco: ‘‘L’Ur-Feixisme segueix viu al nostre voltant, tot i que de vegades vestit de paisà

Publicat

on

El coronavirus ja ha arribat a Catalunya i els mitjans de comunicació han iniciat la seva campanya de sobreinformació –que, com sabem, comporta una desinformació del ciutadà, incapaç de gestionar tantes dades–. Molts periodistes ja parlen, des d’un profund desconeixement mèdic, d’epidèmia, de pandèmia. Sense massa rigor, fan càlculs exponencials de les possibles morts que el coronavirus pot provocar i, fins i tot, algú podria afirmar que hi troben un cert goig malaltís en la seva croada alarmista.

Aquesta infoxicació (sobrecàrrega informativa), a més, ha comportat un auge dels episodis racistes contra persones per simples qüestions fenotípiques. No vull ni pensar què hauria passat si el focus dels primers casos registrats a casa nostra no es trobés a Itàlia, sinó a un altre país, com ara Marroc o Pakistan. Sigui com sigui, tot això ens parla de la supervivència d’un bacil que, com ja ens van advertir Albert Camus i Umberto Eco, “mai no mor ni desapareix”, el bacil del feixisme i el racisme.

Per tot això, crec que una bona mesura de contrarestar aquest bacil i abstreure’ns de tanta sobreinformació alarmista és llegir La pesta, d’Albert Camus –us recomano la traducció que en va fer Joan Fuster, que podeu trobar a qualsevol biblioteca editat per La Butxaca/Edicions 62–, i el magnífic Contra el feixisme, d’Umberto Eco (Ara Llibres), un brevíssim assaig traduït per Maria Llopis. Dos llibres que ens donaran els recursos necessaris per poder realitzar el que, segons Eco, és el nostre deure contra el bacil del feixisme: “desemmascarar-lo i apuntar amb el dit índex cadascuna de les seves formes noves, cada dia, arreu del món”.

Continua llegint

Cultura

Confinament

Publicat

on

Per

Una conversa a la botiga dels frescos de Lleida amb una senyora elegantment vestida, alta, cabell, em cal suposar tenyit de ros i guarnida amb una mena de papallona groga.
-” El meu marit està malalt del coronavirus i no trobo cap mascareta per a ell.”

Em parla amb tranquil·litat i m’afegeix que no ha volgut trucar al 061 per no col·lapsar el servei i segueix els consells del seu centre mèdic. Jo penso que no l’hagués calgut de trucar perquè el servei ja està prou col·lapsat,

A casa, la mare em retreu que parli amb qualsevol persona sense un mínim de distànciament. La mare pateix pels seus anys.

Al vespre, poc abans de les vuit, torno al carrer. De nou la mare m’aconsella que no trigui molt de tornar. Passo per casa de l’amiga i li deixo el programa de la Passió segons sant Mateu de Bach a la bústia. Ella admira Bach i jo l’admiro amb ella.

A les nou en punt una cassolada sorollosa em desvetlla de l’ensopiment. I ara què passa, que penso. Pocs minuts després m’arriba la notícia: el discurs del rei no és benvingut. Sempre arribo una mica tard a tot arreu.

ERNEST MILLET

Continua llegint

Cultura

Ens en sortirem

Publicat

on

He triat el títol d’aquesta coneguda cançó del grup Obeses per encapçalar aquest escrit perquè és el resum perfecte del que avui us volia explicar. Ens en sortirem. En aquests moments d’incertesa que vivim no podem deixar-nos vèncer per la desesperança. Aquests negres núvols de tempesta passaran, no en tingueu cap dubte.

Amb tot, és ben normal que, davant la confusió d’aquests dies de confinament, tancats a casa, sentim por. Sí, por. No hi ha cap mal en reconèixer que, tots i totes, podem sentir, en algun moment, que tot se’ns fa una muntanya i que el futur que vindrà només pot ser negre. Però, creieu-me, tot passarà i, com diu la lletra de la cançó que en Cesk Freixas va dedicar al nostre barri, La petita rambla del Poble Sec, “tornarem a posar els peus damunt la sorra, a la platja de Barcelona”.

Enfront de la retòrica militarista i patriarcal que ens voldria soldats d’una guerra on cada dia és dilluns, ens en sortirem si apliquem, precisament, la recepta contrària. Per no caure en aquest discurs soldadesc tan estèril, hem d’encarar la situació des d’una perspectiva feminista, emprant eines com la ètica de les cures o la resiliència. Hem de ser capaços i capaces d’eixamplar la sororitat, i convertir-la en una solidaritat de barri, a partir de la consciència que totes i tots formem part d’una xarxa de relacions d’interdependència.

És ben cert, no us ho amagaré pas, que tots aquests anys de retallades perpetrades per partits de tots els colors ens han deixat en una situació més vulnerable que la que hauríem de tenir. Perquè si per a Raimon, a la cançó País Basc, el paisatge estava amarat de tots els colors del verd, en la nostra societat, es podria dir que tots els partits estan untats del color verd dels diners. I, en lloc de dir fort Gora Euskadi!, com a la lletra del cantautor de Xàtiva, aquests politicastres sembla que només saben cridar Visca el capital! No obstant, no ens en fem mala sang ara, ja arribarà el moment de passar comptes amb tots ells. Ara és l’hora de ser conscients de la multitud de treballadores i treballadors que des dels hospitals, les botigues de barri, els supermercats, els camions de transport, les farmàcies, etc., ens recorden que som nosaltres qui farà que ens en sortim, perquè, com diu el títol d’una cançó del grup Kop, Sols el poble salva el poble.

Aprofitem aquests dies de tancament forçós per fer tot allò que l’atrafegat dia a dia no ens permet fer: estiguem pels fills, per les parelles, pels pares, pels avis, pels veïns, per la gent gran que no té ningú. Aprofitem per ajudar els altres, per continuar fent xarxa, per demostrar, un cop més, que som poble, que som barri. I, recordeu que, ben aviat, us mirareu al mirall i, com canten Els Pets, us direu a vosaltres mateixos i mateixos: Sortiràs al carrer. I allà, al carrer, ens retrobarem per fi tots i totes, al barri. Al Poble Sec, com sempre hem fet. Perquè, feu-me confiança, ens en sortirem.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.