Connecta amb nosaltres

Cultura

Música, cultura i barri a l’Albareda des de casa

El Centre Cultural Albareda ofereix recursos formatius, cultura en línia i recull d’iniciatives del barri. Vídeos dels bucs confinats, Musicalment parlant online o un trivial del Poble-sec, entre les iniciatives proposades

Publicat

on

Poble-sec, barri juganer

El CC Albareda ha iniciat un trivial històric del Poble-sec juntament amb CC El Sortidor i Cerhisec. El trivial ja compta amb més de 200 participants i encertar-les totes té premi: entre les persones que endevinin les preguntes se sortejaran dos passis als itineraris de la tardor que organitzen els dos centres cívics, llibres d’història del barri i de l’escriptora i veïna Júlia Costa. A més del trivial, al web s’hi poden trobar més jocs vinculats amb el barri: trencaclosques, endevina carrers, joc de memòria o bingo popular a balcons i terrasses del Poble-sec.

Que no falti la música

L’Albareda és un centre cívic especialitzat amb música. Entre les propostes engegades durant el confinament, podem trobar Els bucs confinats (vídeos dels grups que assagen als bucs del centre), l’arxiu de conferències Musicalment parlant en línia, àudios de concerts o Música als balcons del Poble-sec. També hi ha en marxa llistes musicals col·laboratives. Per Sant Jordi el centre publicarà una nova secció dedicada a recursos musicals i a llibres vinculats amb la música.

Tallers i cultura des de casa

La programació cultural segueix a la web amb un recull d’activitats en família, cinema (documental musical, cinema i música, perspectiva de gènere…), arts escèniques o itineraris. Properament també a la web s’inauguraran tres exposicions que volen mostrar com viuen el confinament persones sense llar, els joves i els usuaris de Susoespai, creació i salut mental.

Els tallers culturals han passat a ser els Tallers confinats i a la web es poden trobar recursos i propostes per fer durant la quarantena. Un recull fet pel centre amb professorat, col·laboradors i entitats del barri. Les propostes es van actualitzant cada dia.

Cultura

Literatura eròtica en català

Idil·lis: Una nova passa en la normalització del gènere eròtic en la nostra llengua

Publicat

on

Tot i que les escenes eròtiques estan presents en la literatura catalana des dels seus inicis –només cal recordar alguns passatges del Tirant lo Blanc (1490), de Joanot Martorell–, no és menys cert que la literatura eròtica en català no és pas el gènere més conreat. Potser tot és deu una qüestió de vergonya o de pudor per part dels lectors i dels escriptors, però el cert és que Joan Fuster, ja al 1978, ens instava a “salvar el patrimoni eròtic” i alertava de la mediocritat eròtica de la nostra narrativa.

Pas a pas, gràcies a les col·leccions de narrativa eròtica de diverses editorials (Tusquets, La Magrana, El Llamp, entre d’altres), semblava que la cosa millorava i que la literatura eròtica en català revifava –com si s’hagués pres una pindoleta màgica de color blau–, però, ai las!, al final només era trempera matinera…

Avui, gràcies a la col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, sembla que podem estar davant d’un canvi històric i que el gènere eròtic gaudeixi de l’espai que li pertoca a casa nostra, en tant que part essencial de la cultura i l’expressió literària catalanes. Idil·lis, de la mà de Laia Regincós i Alba Padrós i amb l’elegant imatge gràfica de la dissenyadora Ariadna Miró ha estrenat una nova època que esperem que sigui ben fructífera.

Si us crida l’atenció i voleu saber com sona la narrativa eròtica, Idil·lis ja ha publicat quatre títols: Delta de Venus, d’Anaïs Nin; Obres púbiques, de Manuel de Pedrolo; Nou animal d’Ella Baxter i la col·lecció de relats Lluenta, de Marta R. Gustems. I demà, qui sap… potser podrem tornar a llegir Henry Miller en català o gaudir d’una reedició de El sol de la tarda, de Robert Saladrigas?

Continua llegint

Cultura

‘Pops’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla del perill dels bars de tapes…

Publicat

on

Per

El periodista ens acaba d’anomenar “els valents de la mar”. Jo la veritat no me’n sento de valent. Si faig el que faig és per un interès propi, no per un bé comú. Perquè a mi la comunitat ja fa temps que me la porta fluixa. A la barca som set, quatre dones i tres homes; supervivents. El gran atac em va agafar a casa, m’havia agafat festa aquell dia. Ja feia un parell de setmanes que a la ràdio informaven d’albiraments estranys des de la platja de la Barceloneta. Els científics donaven explicacions vagues, poc convincents, com sempre que es troben amb un esdeveniment que no acaben d’entendre. I llavors, va passar allò que era impensable que passés. La revenja dels maleïts pops.

Normalment, em dutxo amb un transistor d’aquests que tenen l’antena retràctil. Crec que escoltava un programa d’entrevistes quan: ‘‘Tallem la comunicació per informar que uns pops gegantins estan ocupant la platja’’. La platja, van dir! Il·lusos. Primer van ocupar la platja, sí, però desprès van creuar la costa, la carretera i, seguidament, es van dedicar a arrasar tots els restaurants de la Barceloneta, una venjança en tota regla. No contents amb això, van abraçar edificis sencers amb els seus tentacles per fer-ne runa, que engolien i escopien contra els bars de tapes. Estava clar que qui tenia en el menú pop a la gallega, popets arrebossats o qualsevol varietat de cefalòpode a la carta, llepava. Òbviament, els regents dels bars i restaurants eren devorats. Després, penjaven els seus esquelets dels semàfors més alts, a mode d’advertència. Està clar que en el carrer Blai i va haver una escabetxina de les que fan història. I aquí entro jo. Un dels valents de la mar, com ha dit el periodista. En realitat em dedico a la restauració. Regento un bar de tapes fantàstiques al carrer Blai. Especialitat? Ja us ho podeu imaginar: pop. Diria que faig les millors croquetes de pop de Barcelona. Bé. El cas és que van entrar al meu local i van endrapar-se el meu encarregat i el cambrer. Per sort, van marxar sense enrunar el local.

La qüestió és que, ara mateix, la humanitat està amenaçada per aquestes criatures que semblaven tan afables. Qui no recorda el meravellós documental Lo que el pulpo me enseñó. Jo el vaig veure i, no tinc clar si el “pulpo” em va ensenyar alguna cosa. Però sí que tinc clar que els maleïts pops ens van enganyar a tots amb una campanya de màrqueting molt ben orquestrada. Culpa de Netflix, és clar. Bé, que m’enrotllo. La cosa és que ara, “els valents de la mar”, naveguem per a pactar un període de pau. Duem amb nosaltres una bandera blanca ben grossa i unes bosses de roba molt ecològiques, on es pot llegir: no mengem pops. Jo aspiro a poder negociar amb ells, d’estranquis. I és que encara tinc estoc de tentacles al congelador. No crec que passi res per servir unes darreres tapetes, però per si de cas…

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Però si això és el Paradís!

La gran transformació de París vista des d’uns grans magatzems

Publicat

on

No és pas la meva intenció la de descobrir-vos qui fou Émile Zola (1840 – 1902), un dels més grans escriptors de tots els temps. Estic segur que la immensa majoria de vosaltres sabreu que fou un narrador que va voler descriure tota la societat i fer-ho des d’una perspectiva el més objectiva possible i partir d’una visió determinista d’uns personatges que sobreviuen com poden en uns escenaris marginals.

Entre la producció d’aquest escriptor m’agradaria destacar dues novel·les que em tenen el cor robat: Thérèse Raquin (1867), que podem llegir en una magnífica traducció de Lluís Maria Todó per a Edicions de 1984, i La taverna (1877), una novel·la que ens recorda que el París del luxe i l’excés no és més que l’altra cara de la moneda d’un París molt més fosc, el de la gana i la misèria dels més humils. Si no l’heu llegida, us aconsello la versió catalana que n’ha fet Carles Llorach-Freixes per a Adesiara.

Avui, però, us vull parlar d’una altra novel·la de Zola:  El Paradís de les Dames (1883), que podem considerar com la més optimista de l’autor i que ha estat publicada recentment a Viena Edicions amb traducció de Josep Maria Pinto.

En aquesta obra, Zola ens narra la inauguració d’uns grans magatzems que tindran tant d’èxit que capgiraran, fins i tot, l’urbanisme de la capital francesa. Imagino que a hores d’ara ja haureu descobert que aquesta novel·la va servir de base per a una sèrie de televisió italiana que podem veure cada tarda a TV3: El paradís de les senyores. Doncs sí, les peripècies dels Guarnieri, els Amato, els Bergamini, els Conti, els Cattaneo i les Venus són, de fet, una revisió ambientada al Milà dels anys cinquanta i seixanta del segle passat de la novel·la de Zola.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024