Aquest any se’n commemoren 125 del naixement de Palmira Jaquetti, poeta, folklorista i musicòloga. Té relació amb el nostre barri ja que va néixer el 21 de setembre de 1895 al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. La seva mare era de Vilanova de l’Aguda.

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. La família es va mudar al carrer Sant Pau, 73. L’any 1917 va començar a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 va iniciar el primer recull de cançons populars. Va cursar el batxillerat lliure i va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix.

L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continuaria la recerca de cançons, que les portaria a Andorra, l’Alt Urgell, els Pallars i a la Vall d’Aran. L’any 1927 es va casar amb el pintor belga Henri Daoust. L’any 1934 se li va manifestar una artropatia severa, que esdevindria crònica i dolorosa. El seu marit la va abandonar i es va exiliar a Mèxic. Palmira i la seva mare es van mudar a La Floresta.

Després de la guerra aconseguiria superar l’expedient de responsabilitats i va poder continuar amb la seva activitat. L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, va tenir l’accident de trànsit que li costaria la vida. Moltes localitats per les quals va passar durant la seva tasca de recollida de cançons la recorden, i aquest 2020 s’havien organitzat actes diversos. Malauradament, la situació actual ha fet que la celebració hagi quedat molt limitada.

És una placa modesta, discreta, quasi imperceptible, situada al costat del Teatre Apolo. La gent hi passa per davant sense aturar-se. Hi diu: “A la memòria de Carles Saldaña i Beut, Alady (1902-1968), còmic genial i figura cabdal del teatre i del music hall”. I afegeix, amb certa ironia: “El Paral·lel no t’oblida”. Recorda a qui el periodista Miquel Badenas va descriure com l’últim rei de l’avinguda, el potet de les essències del que va ser el carrer que no dormia mai. L’animador amb fragància de Belle Époque, l’humorista que explicava acudits i feia facècies elegants. El pallasso que va prescindir del maquillatge i el vestuari estrafolari, per vestir amb esmòquing i barret fort.

Un inici actuant pels cafès

Malgrat que va néixer a València, Carles Saldaña va passar tota la vida a la capital catalana. Va viure la bohèmia en la seva joventut, quan volia ser poeta. Més tard, va començar a actuar pels cafès com a ajudant d’un prestidigitador. Es deixava veure sovint pel Bar London i pel Refrectorium, on un burleta Santiago Rusiñol va batejar-lo com l’“Aladí de la llàntia meravellosa”, perquè duia una taca d’oli a la pitrera. També va ser conegut com el Ganso del Hongo, per les bestieses que feia. Escrivia llibrets de modestes revistes per al Molino Rojo, com Lo mejor está dentro. I va treballar, primer, amb la Troupe Ibérica, i després, amb la Troupe Gari-Uset. L’any 1926 es va presentar al Teatre Romea de Madrid, on es va convertir en un dels pioners del claqué. Allà va conèixer Tono i K-Hito i hi va col·laborar, mentre agafava de guionista un jove Miguel Mihura. També es va fer amic del dramaturg Enrique Jardiel Poncela, a qui descrivia com un talent molt jove i divertit, però amb molt pocs diners. Aquells anys formava duet musical amb Carmencita Aubert. Grans èxits seus seran cançons tan conegudes com Cómprame un negro o Al Uruguay.

Artista compromès amb la República

La temporada del 1936 va estrenar la revista Miss-Miss, amb llibret de Paco Madrid i Brauli Solsona. La guerra l’agafa a Madrid, on va actuar en nombrosos espectacles benèfics a favor de la República. Va ser professor accidental d’una escola de nens refugiats, i després va marxar a València. Era tan popular que en els programes de molts festivals organitzats per l’Exèrcit Popular hi figura una imitació d’Alady. Afortunadament, la seva tornada a Barcelona el 1939 no li va suposar cap purga, i aviat treballava a La camisa de la Pompadour, al Teatre Còmic, que seria la seva sala de referència. Allà va estrenar ¡Taxi… al Cómico!, i va començar a fer parella artística amb Mary Santpere, amb qui durant molts anys va representar una versió còmica del Tenorio, de Zorrilla, en què Doña Inés acabava emportant-se en braços Don Juan. El 1949 estrenava ¡Taxi… al Victoria!, mentre feia un programa radiofònic d’humor patrocinat per la marca Fogo, un insecticida que s’anunciava com “d’acció ràpida i prolongada” a EAJ-1 Radio Barcelona. Van seguir revistes com Esta noche no me acuesto, ¡Usted dirá…! o Diviértase conmigo. A part, va aparèixer en pel·lícules com Esa pareja feliz, de Juan Antonio Bardem i José Luís Berlanga.

Una figura desgraciadament oblidada

Els seus darrers anys, Alady va patrocinar La Casa de l’Artista Ancià, un projecte que no va funcionar. L’any 1968 apareixia a En Baldiri de la costa, amb el seu amic Joan Capri. Aquell mateix any va haver de suspendre les actuacions al Teatre Apolo, on representava Se traspasa señora, per sotmetre’s a una operació quirúrgica. Aquella va ser la seva última actuació. Va morir el matí de l’11 de setembre del 1968 al seu domicili de la plaça Lesseps; l’enterrament va ser multitudinari.

Quatre anys més tard es va dir de batejar un carrer pròxim al Paral·lel amb el seu nom, però no es va fer pas. Només l’estiu del 2003 es va col·locar aquesta discretíssima placa per a qui va ser una de les grans figures de l’humor català. Sembla que, fins i tot en això, fer riure és un art de segona.

XAVIER THEROS (Diari Ara)

Un dels espais del Paral·lel que no acaba de reeixir és el del Teatre Talia. Amb motiu d’unes obres, fa anys, es va netejar l’indret. Més endavant s’hi va instal·lar una mena de poblat en habitatges precaris, amagat per les tanques de fusta i els panells publicitaris. He vist que el poblat ha estat desocupat i sembla que hi ha intenció de fer-hi alguna cosa. Amb cada neteja tornen a tallar una figuera resistent, que rebrota quan la deixen.

El teatre va néixer el 1900 i va ser enderrocat el 1987, tot i que s’havia remodelat molt bé feia poc. Va tenir molts noms al llarg del temps. El de Talia, la musa del teatre, provenia dels anys vint. Martínez Soria se’l va quedar i va donar-li el seu nom, el 1982. Amb la mort de l’actor va arribar l’estrany i injust final.  S’hi havia fet de tot, cinema, circ, sarsuela, teatre d’entreteniment i teatre seriós i de categoria.

Quan era el sant del director de l’Escola del Carme celebraven al Talia una festa escolar molt lluïda, regals inclosos per a l’homenatjat. S’hi van representar obres agosarades per l’època, com El Comprador de horas, amb l’Espert i Rafael Arcos o Los chicos de la banda. O La doble historia del doctor Valmy, de Buero Vallejo, sobre la tortura. Jo havia vist actors com Guillén entrant al súper que avui és el Condis, a comprar. Feia il·lusió comprovar que gent famosa consumia el mateix que la resta. Tant de bo hi edifiquin ja, el que sigui, i és que els espais urbans oblidats em fan angúnia, com aquest, o el del Teatre Nou, tot un altre misteri a esbrinar.