Connecta amb nosaltres

Història

Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge

Durant un temps el Moulin Rouge va ser la seu de la Unión Patriótica Española de Primo de Rivera

Publicat

on

Ja el 1899, a la cantonada dels carrers Vila i Vilà amb Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l’actualitat amb diverses reformes.

Ocupant el local de La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar i li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local va ser sotmès a una gran reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge, tot iniciant una llarga etapa. La reforma del local la va fer l’arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l’escenari i a la sala de butaques l’aspecte que perdudaria fins als anys 90. Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge.

L’exitosa època amb el nom de Moulin Rouge

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, que encapçalava el dictador del moment, el general Miguel Primo de Rivera.

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d’un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l’empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l’antiga, deixant al mig una petita cambra d’aire entre les dues façanes.

Durant els anys de la II República, el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral·lel. Astell va contractar l’actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de suggerents títols com ara A la vejez viruelasLos huevos de don FroilánMi hija no sé quién esLa tengo debajo y encimaLa tengo arribaEl mejor remedio es… i algunes titulades en català com L’esbergínia de’n SaldoniTots en un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.

La Guerra Civil comporta canvis

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de festes amb tauletes envoltant una petita pista de ball. El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l’adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Celdoni Guixà, autor de la Font de Ceres

Publicat

on

Celdoni Guixà i Alsina (Igualada, 1787-1848) va ser un important escultor català que va fer obres neoclàssiques i barroques, de caràcter civil o religiós. La plaça del Sortidor deu el seu nom a la Font de Ceres, obra seva, ara situada al Mirador del Llobregat, a  Montjuïc. Guixà es va formar a la Llotja, a Barcelona, d’on va ser professor i va tenir un taller al carrer de Jerusalem.
La Font de Ceres es va inaugurar l’any 1830 i estava situada al Passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Provença. L’any 1874 va ser instal·lada al Poble-sec. L’any 1919 es va traslladar a Montjuïc, amb motiu de les obres de l’Exposició.
Guixà va ser autor dels ornaments i esfinxs de la Font de Neptú, avui a la Plaça de la Mercè, que havia estat al Pla de Palau i a Montjuïc. Va ser l’autor d’una placa en relleu de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, i que commemorava la Constitució Espanyola de 1837. L’any 2012 es va decidir traslladar-la al Museu d’Història de Barcelona.
A Igualada va ser autor de la porta d’accés al cementiri vell i de diverses escultures de l’església de Santa Maria, avui desaparegudes. També va ser autor del grup escultòric de l’edifici de les Peixateries de Mataró, d’alguns relleus dels Porxos d’en Xifré i de diferents imatges malmeses i desaparegudes, a Tàrrega, Santa Maria del Mar i l’Església del Pi.
La Font de Ceres té una columna central a la part superior on es troba Ceres, deessa de l’agricultura, amb un ram d’espigues a la mà. La columna la sostenen quatre dofins. Guixà mereixeria una retrospectiva documentada que posés en valor la seva important tasca escultòrica.

Continua llegint

Història

L’abril de 1984 es traslladà a Mercabarna

15 de maig de 1964 Inaugurat el Mercat de les Flors al carrer de Lleida

Publicat

on

En ocasió de l’Exposició Internacional de 1929, el recinte escollit fou el vessant nord de la muntanya de Montjuïc. Un dels espais, el denominat palau de l’Agricultura, se situà al capdamunt del carrer de Lleida, davant per davant del palau de les Arts Gràfiques, actual Museu Arqueològic de Catalunya. Fou construït entre 1927 i 1929 pels arquitectes Ribas i Mayol, i constituïa un espai central porticat, amb diversos accessos, els principals pel passeig de Santa Madrona i pel carrer de Lleida.

Després de l’exposició, l’espai restà en desús. Cal recordar que la majoria de l’àmbit expositiu es considerava provisional. Després de la guerra civil, la part lateral a tocar del passeig de l’Exposició i els carrers de Sancho Marraco i de Sant Isidre es varen enderrocar, per fer-hi habitatges, els de Sant Cristòfol, destinats a funcionaris. La resta de l’àmbit d’aquest palau serví de magatzem i tallers municipals.

Mercats de Barcelona

El maig de 1964 fou destinat a Mercat Municipal de les Flors; de la mateixa manera que el mercat històric del Born era, des de 1921, el mercat central de fruites i verdures a l’engròs; i el del carrer de Wellington, des de 1931, albergava el mercat central del peix.

El 1967 es crea la societat anònima mercantil Mercados de Abastecimientos de Barcelona SA, Mercabarna. Al seu nou recinte de la Zona Franca: el 1971, s’instal·la el Mercat Central de Fruites i Hortalisses, procedent del Born; el 1979, l’Escorxador, situat des de 1891 a l’actual parc de Joan Miró; el 1983, el Mercat Central del Peix de Wellington; i el 1984, s’hi traslladà el Mercat de les Flors procedent del Poble-sec. El 2008 entrà en servei un nou Mercat Central de la Flor, anomenat Mercabarna-flor, situat entre Sant Boi i el Prat de Llobregat.

Els anys 70, l’Associació de Veïns hi celebrà les principals festes massives populars i reivindicà els seus espasi per a fer-hi equipaments per al barri.

Abans del trasllat del mercat, el 1983, la regidora Maria Aurèlia Capmany impulsà la creació, a la nau perpendicular al carrer de Lleida, del Mercat de les Flors, com a centre de dansa, que entrà en servei l’octubre de 1985. Des de 1999 el sector que dona al passeig de Santa Madrona també es rehabilità per acollir una nova seu estable del Teatre Lliure, que s’inaugurà el 2001. Paral·lelament, al flanc nord de la plaça, es construí la nova seu de l’Institut del Teatre, un aparcament soterrat i la plaça Ovidi Montllor. També llavors, amb l’enderroc de part dels habitatges de Sant Cristòfol, es va remodelar l’antic pati central per fer-hi l’actual plaça de Margarida Xirgu. Aquest conjunt, dedicat a les arts escèniques, es coneix com a Ciutat del Teatre. De la inauguració del Mercat de les Flors al carrer de Lleida, ara fa 60 anys; i del seu trasllat a Mercabarna, ara en fa 40.

Continua llegint

Història

Violeta la Burra

Va tenir un espectacle propi al Moulin Rouge de París i el 1982 va actuar com a artista principal al Teatre Arnau

Publicat

on

Per

Violeta la Burra (Herrera, Sevilla 1936-2020) va ser una cantant de copla i flamenc, transformista i cabaretera d’origen andalús. Va néixer com Pedro Moreno Moreno i de nen va treballar als camps d’oliveres del seu poble, però amb 20 anys va començar a decantar-se pel món de la música i de les folclòriques que triomfaven a l’època, cosa que unida a la duresa del treball al camp el va fer emigrar a Barcelona ​​on va trobar ràpidament treball en alguns dels locals de moda de llavors. Va desenvolupar la majoria de la seva carrera a Barcelona, ​​on era coneguda com Violeta la Burra. Va actuar durant més de quaranta anys i va aconseguir un ampli reconeixement com a transformista i performer sempre defensant la seva homosexualitat en uns temps molt difícils.
 
Inicis, Violeta la Burra i primer disc
Va començar a actuar com a travestí, primer els caps de setmana, on pujava a l’escenari de Los Claveles, al carrer Escudellers, al costat de companyes com Rosarito i Marilí, actuant sempre en clau de flamenc, per després passar a locals de més importància, entre els quals hi havia Andalucía de Noche i Jardines de Córdoba, on el nivell artístic pujava fins a estar en cartells amb Antonio Machín o Estrellita Castro. En aquells temps es va relacionar amb Salvador Dalí, Lola Flores i altres personalitats del món de la cultura i de l’espectacle. Després va fer una estada a Bèlgica i va tornar de nou a la ciutat comtal. A mitjans dels setanta va començar a actuar a la sala Whisky Twist, ja amb el nom de Violeta la Burra, amb xous més propers al cabaret i amb elements còmics, que li van fer guanyar una gran popularitat. L’any 1977 va gravar el primer disc d’una persona travestí a Espanya, Violeta La Burra. En paral·lel, va patir la dura repressió de la policia franquista, que la va detenir en trenta ocasions rebent més d’una pallissa.
Estada a París i tornada a Barcelona
A finals dels anys setanta l’empresari Jean Marie Rivière la va contractar per treballar al Paradis Latin de París, considerat en aquell moment “la meca del transformisme europeu”, on va interpretar una especial Carmen de Bizet i en va ser l’artista principal durant dos anys. En aquest període va tenir també un espectacle propi al Moulin Rouge parisenc.
En tornar a Espanya va continuar treballant a Barcelona, ​​gaudint d’una àmplia popularitat. El 1977 va tenir un paper a la pel·lícula ‘Cambio de sexo’, de Vicente Aranda. El 1980 va actuar a les Festes de la Mercè. L’any següent va estrenar l’espectacle ‘Burla… burlando’ a la sala Ciro’s, i el 1982 va actuar com a artista principal a la reobertura del Teatre Arnau del Paral·lel. En aquesta etapa va ser fotografiada per Humberto Rivas, en unes obres que formaven part de la col·lecció de l’IVAM, i que van protagonitzar una columna als diaris de l’escriptor Francisco Umbral.
Últims anys i reconeixement
Amb gairebé 80 anys mantenia part de la seva activitat artística, sent una habitual de la cocteleria Dry Martini. El seu propietari, Javier de las Muelas, li va retre un homenatge el 2018 amb un llibre que repassava la història del bar, el lloc on va acabar el viatge de Violeta la Burra a la nit barcelonina. Ella sempre es va mantenir en contacte amb la seva mare, a qui estimava moltíssim, i amb el seu poble al qual tornava en diversos moments de l’any, amb una visita fixa per Setmana Santa. El 2012 va rebre el Premi FAD Sebastià Gasch d’arts parateatrals com a reconeixement a la seva trajectòria. Va morir el 2020 als 84 anys, sent enterrada al seu poble natal, on té un carrer amb el seu nom.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024