Connecta amb nosaltres

Història

Petit Moulin Rouge i Moulin Rouge

Durant un temps el Moulin Rouge va ser la seu de la Unión Patriótica Española de Primo de Rivera

Publicat

on

Ja el 1899, a la cantonada dels carrers Vila i Vilà amb Roser, hi existia el cafè conegut com La Fraternidad Republicana, que va ser reformat i condicionat per acollir espectacles musicals i de varietats i fou batejat amb el nom de La Pajarera Catalana. Aquests són els primers vestigis del que amb el pas del temps esdevindria el popular music-hall conegut com El Molino, que ha subsistit fins l’actualitat amb diverses reformes.

Ocupant el local de La Pajarera Catalana (1899-1905) el van succeir el Gran Salón del Siglo XX (1905-1908) i posteriorment la nova empresa que el va gestionar i li va posar el nom de Petit Moulin Rouge (desembre 1908-juliol 1910) i després Petit Palais (juliol 1910-desembre 1910). A partir del 17 de desembre de 1910 el local va ser sotmès a una gran reforma i recuperava el nom de Petit Moulin Rouge, tot iniciant una llarga etapa. La reforma del local la va fer l’arquitecte Josep Manuel Raspall que li va donar a l’escenari i a la sala de butaques l’aspecte que perdudaria fins als anys 90. Cap al 1913 el nom del local va ser escurçat a simplement Moulin Rouge.

L’exitosa època amb el nom de Moulin Rouge

En la història del Moulin Rouge hi destaca molt especialment el curt període de temps, iniciat el 1926 en què el local va deixar de presentar espectacles per convertir-se en la seu del partit Unión Patriótica Española, que encapçalava el dictador del moment, el general Miguel Primo de Rivera.

El mes de juny de 1929 la façana va ser reformada donant-li un contorn de la silueta d’un molí amb unes aspes que, salvant les distàncies, evocaven la imatge exterior dels moulins del Montmartre parisenc. Aquesta reforma de la façana va ser obra de l’arquitecte Josep Alemany i Juvé per encàrrec de l’empresari Antoni Astell. La nova façana va ser superposada a l’antiga, deixant al mig una petita cambra d’aire entre les dues façanes.

Durant els anys de la II República, el Moulin Rouge va continuar sota la mateixa direcció i va afegir-se a la moda del vodevil que imperava als locals del Paral·lel. Astell va contractar l’actor Rafael Tubau que interpretava diàriament breus comèdies de suggerents títols com ara A la vejez viruelasLos huevos de don FroilánMi hija no sé quién esLa tengo debajo y encimaLa tengo arribaEl mejor remedio es… i algunes titulades en català com L’esbergínia de’n SaldoniTots en un llit o Si la mama ve que vingui. Va ser habitual durant tot aquest període veure el Moulin Rouge a les pàgines de la premsa rebent multes i sancions per irregularitats en la seva gestió i en els espectacles que oferia, sovint considerats immorals.

La Guerra Civil comporta canvis

Amb l’esclat de la Guerra Civil el local va escapolir-se de la col·lectivització perquè va tancar fins el 1938. Un cop reobert, el seu director Jaume Cunillera el va convertir en una sala de festes amb tauletes envoltant una petita pista de ball. El 1939 amb la ciutat ja en poder de les tropes franquistes el local va haver de fer front a la depuració dels noms estrangers i en aquest cas a la clara alusió comunista que suposava l’adjectiu rouge. És per això que va ser convertit en El Molino iniciant aleshores una llarga i fructífera etapa amb aquest nom.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Evocació sentimental del Palau d’Esports

Publicat

on

Fa pocs dies vaig assistir a una xerrada virtual sobre el Palau d’Esports. Al Palau s’hi han fet moltes coses, al llarg de la seva vida, iniciada l’any 1955. La darrera vegada que hi vaig anar va ser l’any 2011, a veure, amb la família Els Miserables. Més enllà de la necessària reivindicació de l’espai voldria evocar algunes vegades en que hi havia anat, fa molts anys. Alguns diumenges es feien matinals musicals per a adolescents. Per a aquells festivals podies aconseguir entrades canviant, a la seu de Radio España, etiquetes de pots de llet d’ametlla.

Anàvem a aquelles matinals amb companyes de l’escola i, quan sortien conjunts de nois jovenets, cridàvem com esperitades. Una cantant d’aleshores, Betina, tenia una cançó que ens agradava molt, Hay tantos chicos en el mundo, el missatge de la qual és molt positiu, si un noi et deixa ja en trobaràs un altre. Una vegada recordo haver vist i escoltat Billy Caffaro, amb allò tan galàctic i conservador de la Marcianita.

Més endavant ja van intervenir, en els festivals, cantants catalans. No vaig poder anar a veure els Festivals de la Canción Mediterránea, els contemplava convidada a casa d’una veïna privilegiada que tenia televisió. Un noi conegut havia estat al festival quan hi va haver un escàndol amb les Nubes de colores i l’Ennio Sangiusto. Aquelles històries de protestes eren molt excitants, aleshores. Recordo una molt una bona versió de El Hombre de la Mancha, amb Paloma San Basilio i José Sacristàn tot i que sempre em va semblar, ja de joveneta, que l’acústica no era adient per a la música i és que, de fet, no havia estat pensat per a aquella finalitat.

Continua llegint

Història

Va ser una persona socialment clau

22-07-1965 Mor el pare Artigues, primer rector de la parròquia de Sant Pere Claver, en accident de trànsit

Publicat

on

En aquesta secció del número anterior, parlàvem de la creació, el 1945, de la nova parròquia de Sant Pere Claver. El 1948, el bisbat de Barcelona atorgà a la Companyia de Jesús la direcció de la nova demarcació, amb seu al carrer de Vila i Vilà, 14; i el pare Lluís Artigues i Sirvent en fou nomenat rector. Nascut a Lleida el 1907, ordenat jesuïta, havia exercit a Alpicat, les Borges Blanques, Palma de Mallorca i Manresa.

El 1949 comencen les tasques de catequesi i visites domiciliàries i aviat constaten els dèficits en què vivia i creixia la població del barri. Una bona contribució d’Artigues fou aconseguir que els sectors benestants de la ciutat participessin en les tasques de la nova parròquia, tant econòmicament com participant en les activitats; i també obtingué fons dels estaments franquistes i organitzà esdeveniments per recollir aliments, diners o joguines.

Fins el 1951 no se celebrà la primera missa; això evidencia que Artigues prioritzava les necessitats bàsiques a les espirituals i explica l’esperit social i humà característics de la nova parròquia.

Dispensari parroquial

Tot copsant les necessitats sanitàries més elementals, el 1949 es posà en marxa el dispensari parroquial, amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. El 1954, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, s’inaugurà l’Hospital Sant Pere Claver, amb els doctors Mercadal Peyrí i Umbert al capdavant. El 1956 se n’obrí la segona planta, construïda amb fons recollits en una campanya de Radio Nacional de España; i  mesos després funcionaven els nous dispensaris del primer pis.

Els anys seixanta es posà en marxa la cooperativa d’habitatges, que al llarg dels anys aixecà pisos a diversos carrers de la zona. A Sant Pere Claver, l’escola fou, i encara és, una altra de les bases d’actuació: el 1950 obrien el col·legi per a nens i el nocturn per a adults; el 1955, el taller d’oficis i el taller escola per a nenes; i el 1960, l’institut d’ensenyament mitjà.

El 1959, s’inaugurà el refugi de Planoles, lloc d’esbarjo i casa de colònies per a infants amb asma i al·lèrgies. Precisament en el trajecte d’una visita a Planoles, en accident de trànsit, morí el pare Artigues, el 22 de juliol de 1965. La seva absència deixà un greu buit, a la parròquia i a la vida social del Poble-sec sencer; però el seu caràcter comunitari havia arrelat i l’impuls continuà.

De la mort del pare Artigues, el mes de juliol va fer 55 anys.

Continua llegint

Història

El Cafè-Concert Sevilla

Publicat

on

Un dels cafès més populars del Paral·lel va ser el Sevilla. Va obrir l’any 1906, tot i que la data exacta ha estat una mica controvertida. Abans de ser cafè-concert havia estat sala de descans del proper teatre Olimpia, que no s’ha de confondre amb el de la Ronda de Sant Pau.  Al principi, com d’altres establiments, era un espai atrotinat, sense ventilació ni condicions adients. Tenia un soterrani que l’autoritat va fer tancar a causa de les males condicions. L’any 1908 el local, ja més ben arranjat, es va convertir en el Café-Concert Sevilla. El propietari es deia Carpinell. La publicitat indicava que es trobava en front del Pabellón Soriano i que comptava, dia i nit, amb trenta boniques cambreres. La publicitat del local es va fer, fins i tot, en vers: ¿Quiere pasar bien el rato y aún hacer economías? / Dirijase al Paralelo y entre en el Café Sevilla…

Allà, segons deien aquells versos, sempre s’estava de festa i el ball i el cafè costaven un ral. Allà s’hi trobaven moltes penyes, formades majoritàriament per homes amants de les gresques pecaminoses. Una de molt famosa va triar el nom de ‘‘els fills de p…’’ i per entrar-hi calia ser apadrinat per una senyora d’aquesta professió, que l’havia de batejar amb cava davant dels membres més qualificats, segons ens explica Miquel Badenes en els seus imprescindibles llibres sobre el Paral·lel. Van ser molt populars els seus espectacles de flamenc.

L’any 1947 el Sevilla, situat al número 72 del Paral·lel, va tancar les portes i s’hi va instal·lar una societat recreativa de tipus familiar. Tot i que la numeració ha sofert variacions, ocupava part del solar de l’antic Imperio del Mueble. Una drogueria va conservar el nom de Sevilla durant alguns anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.