Connecta amb nosaltres

Història

Antecedents del parc d’atraccions de Montjuïc

16-07-1930 Obre el parc d’atraccions Maricel Park de Montjuïc

Publicat

on

Alguns precedents anteriors de parc d’atraccions n’havien estat als Camps Elisis, al passeig de Gràcia; el Saturno, al parc de la Ciutadella; el del Tibidabo; i el parc d’atraccions de la Foixarda, a Montjuïc.

Durant l’exposició internacional de Barcelona de 1929, a l’antiga pedrera de la Foixarda, hi hagué un parc d’atraccions amb una gran muntanya russa, un tren de vapor que feia un recorregut de 2 km fins al Palau Nacional, cavallets, barraques de fira i moltes atraccions menors. Quan acabà la mostra, gener de 1930, el parc es  desmuntà; però, a causa de l’èxit, sorgí una nova iniciativa per crear-ne un de nou i permanent, aprofitant part de la infraestructura anterior, en algun espai proper a la primera ubicació.

Fou així que el 16 de juliol de 1930, fou inaugurat oficialment el nou parc d’atraccions amb el nom de Maricel Park. Estava situat entre Miramar i l’estació del funicular, amb accés per la plaça de Dant. Tenia unes deu atraccions principals, entre les quals destacava una muntanya russa que tenia el nom de Bug; hi havia una pista de patinatge, restaurant, teatre a l’aire lliure i diversos jocs, com la Carioca, la Ninfa… Fins i tot tenia el Maricel Sporting Club, equip d’hoquei patins, un dels fundadors de la federació catalana d’aquest esport.

Tancament per la guerra civil

A més, el recinte del parc servia per celebrar-hi espectacles i esdeveniments esportius i socials de tota mena: festival de les Escoles Franceses; revetlla del cinema, concurs d’aspirants a nous actors i elecció de Miss Cinema; festa d’honor per als assistents al Congrés Hoteler de Barcelona, festa dels Mercats de Barcelona a benefici de l’Hospital Clínic; festes infantils i enlairaments de globus…

Amb l’esclat de la guerra civil, el juliol de 1936, el Maricel tancà les seves portes. Per la seva proximitat al castell, al port i a les indústries diverses annexes, se’n considerà convenient el tancament definitiu. Decisió ben encertada, perquè uns mesos després s’iniciaven els bombardejos, principalment aeris, sobre la ciutat, i amb epicentre al front marítim.

Parc d’atraccions de Montjuïc

Les instal·lacions restaren abandonades i quan acabà la guerra l’espai abans ocupat pel parc va esdevenir una zona ocupada per barraques, que reberen en aquella zona la denominació de Maricel. Tot i això, quan als anys seixanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya, l’espai de l’antic Maricel fou bàsicament el que passà a ocupar el parc d’atraccions de Montjuïc, que va romandre obert des de 1966 fins a la tardor de 1998, on avui dia hi ha els jardins de Joan Brossa. De la inauguració del parc d’atraccions Maricel Park, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Evocació sentimental del Palau d’Esports

Publicat

on

Fa pocs dies vaig assistir a una xerrada virtual sobre el Palau d’Esports. Al Palau s’hi han fet moltes coses, al llarg de la seva vida, iniciada l’any 1955. La darrera vegada que hi vaig anar va ser l’any 2011, a veure, amb la família Els Miserables. Més enllà de la necessària reivindicació de l’espai voldria evocar algunes vegades en que hi havia anat, fa molts anys. Alguns diumenges es feien matinals musicals per a adolescents. Per a aquells festivals podies aconseguir entrades canviant, a la seu de Radio España, etiquetes de pots de llet d’ametlla.

Anàvem a aquelles matinals amb companyes de l’escola i, quan sortien conjunts de nois jovenets, cridàvem com esperitades. Una cantant d’aleshores, Betina, tenia una cançó que ens agradava molt, Hay tantos chicos en el mundo, el missatge de la qual és molt positiu, si un noi et deixa ja en trobaràs un altre. Una vegada recordo haver vist i escoltat Billy Caffaro, amb allò tan galàctic i conservador de la Marcianita.

Més endavant ja van intervenir, en els festivals, cantants catalans. No vaig poder anar a veure els Festivals de la Canción Mediterránea, els contemplava convidada a casa d’una veïna privilegiada que tenia televisió. Un noi conegut havia estat al festival quan hi va haver un escàndol amb les Nubes de colores i l’Ennio Sangiusto. Aquelles històries de protestes eren molt excitants, aleshores. Recordo una molt una bona versió de El Hombre de la Mancha, amb Paloma San Basilio i José Sacristàn tot i que sempre em va semblar, ja de joveneta, que l’acústica no era adient per a la música i és que, de fet, no havia estat pensat per a aquella finalitat.

Continua llegint

Història

Va ser una persona socialment clau

22-07-1965 Mor el pare Artigues, primer rector de la parròquia de Sant Pere Claver, en accident de trànsit

Publicat

on

En aquesta secció del número anterior, parlàvem de la creació, el 1945, de la nova parròquia de Sant Pere Claver. El 1948, el bisbat de Barcelona atorgà a la Companyia de Jesús la direcció de la nova demarcació, amb seu al carrer de Vila i Vilà, 14; i el pare Lluís Artigues i Sirvent en fou nomenat rector. Nascut a Lleida el 1907, ordenat jesuïta, havia exercit a Alpicat, les Borges Blanques, Palma de Mallorca i Manresa.

El 1949 comencen les tasques de catequesi i visites domiciliàries i aviat constaten els dèficits en què vivia i creixia la població del barri. Una bona contribució d’Artigues fou aconseguir que els sectors benestants de la ciutat participessin en les tasques de la nova parròquia, tant econòmicament com participant en les activitats; i també obtingué fons dels estaments franquistes i organitzà esdeveniments per recollir aliments, diners o joguines.

Fins el 1951 no se celebrà la primera missa; això evidencia que Artigues prioritzava les necessitats bàsiques a les espirituals i explica l’esperit social i humà característics de la nova parròquia.

Dispensari parroquial

Tot copsant les necessitats sanitàries més elementals, el 1949 es posà en marxa el dispensari parroquial, amb dos metges i tres infermeres, tots voluntaris. El 1954, a la cantonada de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, s’inaugurà l’Hospital Sant Pere Claver, amb els doctors Mercadal Peyrí i Umbert al capdavant. El 1956 se n’obrí la segona planta, construïda amb fons recollits en una campanya de Radio Nacional de España; i  mesos després funcionaven els nous dispensaris del primer pis.

Els anys seixanta es posà en marxa la cooperativa d’habitatges, que al llarg dels anys aixecà pisos a diversos carrers de la zona. A Sant Pere Claver, l’escola fou, i encara és, una altra de les bases d’actuació: el 1950 obrien el col·legi per a nens i el nocturn per a adults; el 1955, el taller d’oficis i el taller escola per a nenes; i el 1960, l’institut d’ensenyament mitjà.

El 1959, s’inaugurà el refugi de Planoles, lloc d’esbarjo i casa de colònies per a infants amb asma i al·lèrgies. Precisament en el trajecte d’una visita a Planoles, en accident de trànsit, morí el pare Artigues, el 22 de juliol de 1965. La seva absència deixà un greu buit, a la parròquia i a la vida social del Poble-sec sencer; però el seu caràcter comunitari havia arrelat i l’impuls continuà.

De la mort del pare Artigues, el mes de juliol va fer 55 anys.

Continua llegint

Història

El Cafè-Concert Sevilla

Publicat

on

Un dels cafès més populars del Paral·lel va ser el Sevilla. Va obrir l’any 1906, tot i que la data exacta ha estat una mica controvertida. Abans de ser cafè-concert havia estat sala de descans del proper teatre Olimpia, que no s’ha de confondre amb el de la Ronda de Sant Pau.  Al principi, com d’altres establiments, era un espai atrotinat, sense ventilació ni condicions adients. Tenia un soterrani que l’autoritat va fer tancar a causa de les males condicions. L’any 1908 el local, ja més ben arranjat, es va convertir en el Café-Concert Sevilla. El propietari es deia Carpinell. La publicitat indicava que es trobava en front del Pabellón Soriano i que comptava, dia i nit, amb trenta boniques cambreres. La publicitat del local es va fer, fins i tot, en vers: ¿Quiere pasar bien el rato y aún hacer economías? / Dirijase al Paralelo y entre en el Café Sevilla…

Allà, segons deien aquells versos, sempre s’estava de festa i el ball i el cafè costaven un ral. Allà s’hi trobaven moltes penyes, formades majoritàriament per homes amants de les gresques pecaminoses. Una de molt famosa va triar el nom de ‘‘els fills de p…’’ i per entrar-hi calia ser apadrinat per una senyora d’aquesta professió, que l’havia de batejar amb cava davant dels membres més qualificats, segons ens explica Miquel Badenes en els seus imprescindibles llibres sobre el Paral·lel. Van ser molt populars els seus espectacles de flamenc.

L’any 1947 el Sevilla, situat al número 72 del Paral·lel, va tancar les portes i s’hi va instal·lar una societat recreativa de tipus familiar. Tot i que la numeració ha sofert variacions, ocupava part del solar de l’antic Imperio del Mueble. Una drogueria va conservar el nom de Sevilla durant alguns anys.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.