Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

L’1 de maig de 1886 es produeix a Chicago un important moviment de protesta dels treballadors per exigir millors condicions laborals i la jornada de vuit hores. Als aldarulls hi ha sis morts i molts ferits; es produeixen nombroses detencions i a l’any següent se sentencien sis execucions: els Màrtirs de Chicago.

Això provoca que el moviment obrer europeu, que durant tot el segle XIX va teixir vincles, vulgui celebrar l’1 de maig com a Dia Internacional del Treball: una data per reivindicar la millora de les condicions laborals.

A Catalunya, la industrialització iniciada a finals del s. XVIII s’eixampla en potencial i recursos; no només a Barcelona, sinó que també en altres ciutats com Terrassa, Mataró, Sabadell… Però aquestes noves manufactures s’estableixen amb els mateixos criteris feudals fins llavors imperants; i això fa que les lluites obreres generin un dur enfrontament entre els qui volen mantenir un estatus i la classe treballadora que vol reivindicar uns drets per a la majoria i acabar amb les dures condicions de treball. Amb una fase d’esplendor econòmic recent, la denominada febre d’or, i la celebració de l’Exposició Internacional de 1888, Barcelona entra en un moment d’esclat dins del moviment social europeu. La reivindicació principal d’aquells anys és la jornada laboral de vuit hores; que de fet encara no arriba a assolir-se fins a 1919, amb la vaga de la Canadenca.

De tornada al maig de 1890, els mesos previs es produeixen un important seguit de vagues originades en una fàbrica manresana. El context és favorable per lligar aquella reivindicació amb el moviment associatiu mundial i la reivindicació de les vuit hores de jornada. Després de moltes negociacions, el governador autoritza celebrar una manifestació, que va des del teatre Tívoli per la Rambla fins al monument de Colom, amb el lema: Manifestació universal obrera del Primer de Maig. Segons les fonts, s’hi reuneixen entre vint mil i cinquanta mil persones. Les manifestacions s’allarguen en dies posteriors, fins que hi intervé la força pública. Els resultats immediats no són gaire evidents; però aquell primer 1 de Maig suposa una presa de consciència que els conflictes de tots s’han de resoldre entre tots. L’efecte multiplicador té una incidència important a tota Europa.

Com a nota curiosa cal explicar que la majoria de les reunions i concentracions, previs i posteriors en aquell 1 de maig, es fan en una zona llavors poc poblada ni coneguda: el Camp de les Carolines, situat a la part de l’actual Paral·lel que (de Viladomat a Rocafort, fins a la Ronda). De fet, va ser la darrera zona urbanitzada de la nova avinguda, un cop oberta oficialment el 1894.         

De la primera manifestació a Barcelona, amb motiu del Primer de maig, ara en fa 135 anys.

La Font Màgica és obra de Carles Buïgas i de tècnics de la companyia Westinghouse. Tenia brolladors d’aigua des de la Font Màgica fins al Palau Nacional.

Tota la instal·lació va ser ideada, planejada, dirigida i construïda a Espanya. El 85 % de la despesa d’execució del projecte va ser nacional. Només es va comprar fora el material que aquí no es construïa, la qual cosa no va desvirtuar el seu caràcter estatal.

En la instal·lació d’aigua hi jugaven 15 metres cúbics per segon. Diàriament en consumia 225.000 m3, més del doble del consum total d’aigua que feia Barcelona l’any 1929.

La instal·lació de llum consumia 30.000 kw diaris, i desenvolupava 7.000 kilowatts de potència. L’impuls corria a càrrec de 300 motors elèctrics que movien 1.822 cavalls de força per a les cascades, 1.511 per al gran brollador i 560 per la a plaça de l’Univers, sense comptar les instal·lacions secundàries.

El gran brollador absorbia 2.400.000 bugies de potència lumínica, les cascades 560.000 i la plaça de l’Univers 1.000.000.

Hi havia escampats per l’Exposició un centenar de brolladors i més de 600 obeliscos lluminosos de cristall en trenta models diferents. El brollador central del sortidor desenvolupava una pressió capaç d’aixecar 3.500 kg. 

La conseqüència final era que el joc de llum i aigua de l’Exposició gastava de sis a set mil pessetes per hora. Tota la instal·lació es dirigia des d’una de les dues torres d’entrada a l’Exposició, i el gran brollador, quan adquiria personalitat pròpia, era dirigit des d’una central instal·lada a la Pèrgola. 

Josep Guzmán, CERHISEC