En primer lloc, fes-nos cinc cèntims de què és i quin patrimoni s’hi pot trobar al Museu Marítim.
Barcelona és una ciutat de mar, encara que de vegades no ens ho creguem, i té una història molt lligada al mar. Això és el que intentem explicar, gairebé 700 anys d’història marítima de Barcelona i de Catalunya. També recull la història de les Drassanes, que eren la fàbrica de vaixells en època medieval.

Des de quan n’ets directora? Com assumeixes aquest repte?
Vaig ser directora del Museu abans de la constitució del Consorci, després vaig ser directora tècnica del Museu i ara soc directora general del Consorci des del 2018.

Després de la jubilació de l’anterior director, Roger Marcet, va haver-hi certa polèmica per la manera de designar la nova direcció. N’ets directora en funcions?
Jo vaig passar a ser directora en funcions i les funcions duren, en teoria, sis mesos, però porto gairebé tres anys de directora. Hi ha una convocatòria oberta pendent de resolució i esperem que es resolgui, entre altres coses perquè jo també em jubilo l’any que ve.

Quines són les línies prioritàries del Museu en aquests moments?
Ara la nostra prioritat és estar al costat de la ciutadania en tot el que podem, tot i que no és fàcil perquè les mesures canvien contínuament. Som conscients que som un servei públic, cedim els nostres espais a entitats del barri i intentem buscar solucions per ressituar o reformular les activitats que es puguin fer.

Com heu viscut el confinament i què ha suposat tancar el museu?
Des del 13 de març les persones de l’equip treballem des de casa, excepte el personal de sala. Hem donat resposta al públic des de la virtualitat i estem fent més feina que mai. També és veritat que molta gent ha perdut la feina i, afortunadament, no ha estat el nostre cas.

La pandèmia ha reduït notablement el públic estranger, però ha acostat el públic local?
Abans de la crisi estàvem al voltant del 50% del públic turista, que ha desaparegut totalment. El que l’any passat eren 256.000 visitants a l’agost, ara són 44.000, hi ha hagut una davallada molt important de públic. La gent a l’estiu tenia ganes de sortir fora i això es va notar, va créixer molt l’afluència als museus del Pirineu, per exemple.

Com treballeu en la recuperació del públic?
Vam fer una activitat que era el Museu Quiz al començament del confinament, i la resposta del públic va ser brutal. La nostra estratègia passa per ressituar-nos, allargar algunes exposicions i no invertir els diners que hauríem invertit en una situació de normalitat, perquè la resposta dels visitants és molt baixa. Intentem buscar productes que interessin molt a la gent local, buscar la sostenibilitat de les activitats que es fan.

La virtualitat ajuda?
Hem crescut molt en l’espai virtual, tot i que jo considero que ha de ser només un recurs. No podem substituir la visita a un museu per una visita virtual. Ara és una eina, però quan passi aquest període terrible de pandèmia la gent ha de tornar als museus, i ho farà.

Heu patit econòmicament?
No tenim problemes econòmics. Nosaltres som un consorci del que formen part la Diputació, l’Ajuntament i l’Autoritat Portuària de Barcelona i la veritat és que des de la Diputació de Barcelona hem rebut sempre una resposta fantàstica i ens han ajudat en tot el que ha calgut durant aquests mesos.

Fa un moment comentaves que Barcelona és una ciutat de mar, però la ciutadania de Barcelona té cultura marítima, més enllà de la cultura de platja? 
No hi ha gaire gent que tingui cultura marítima. De fet, la concepció de patrimoni marítim està molt desenvolupada a les ciutats de cultura anglosaxona, però a les ciutats mediterrànies no. El salt de l’objecte de treball a tenir una consideració de patrimoni necessita un procés i res no esdevé patrimoni si la societat no el reconeix com a tal.

Una de les mostres més mediàtiques del museu va ser la del ‘Titànic’, potser la clau és programar exposicions ‘mainstream’?
Això passa a tots els productes del món cultural, les coses que són mitòmanes reben millor resposta. Malgrat l’èxit de Titànic, jo estic molt més satisfeta de l’exposició que vam fer sobre els vikings o la de Darwin amb el Museu d’Història Natural de Nova York o la de Pompeia…

Pel que fa a la remodelació de les Drassanes i les Rambles, sabeu si hi ha novetats?
La pandèmia ha aturat les obres, però l’ajuntament tenia la intenció de remodelar les Rambles precisament per la zona més baixa, la que dona al Portal de la Pau. Nosaltres haurem de treballar amb quina de les dues opcions d’entrada prendrà més consideració a partir que les obres tirin endavant. I ens hi adaptarem sense problemes.

Barcelona va ser, el 2019, la ciutat més castigada per la contaminació dels creuers. Us posicioneu davant d’aquesta circumstància? 
Hi ha diverses teories i una de les coses que teníem previstes de fer era posar sobre la taula tots els agents implicats perquè es parli del tema. Els creuers contaminen, però també ho fan la gran quantitat de camions del port, que ni veiem. Cal posar tot sobre la taula i nosaltres volem proposar una reflexió sobre aquest punt.

Una altra polèmica és la que existeix al voltant de la icònica estàtua de Colom. Algunes veus partidàries d’acabar amb símbols esclavistes demanen la seva retirada. Què en penseu?
Des del museu no ens posicionem en cap debat polític, tot i que individualment cadascú tindrà la seva opinió. Nosaltres, dins de les col·leccions tenim la petita estàtua del model d’estudi que va fer l’escultor de l’estàtua de Colom. No emetem opinions polítiques.

En primer lloc, explica’ns una mica la teva trajectòria i el teu vincle amb l’Institut Consell de Cent.
Fa 12 anys que treballo a l’institut, que abans de l’any 1996 era una escola de primària. Primer vaig estar cinc anys de coordinador pedagògic i, quan el director es va jubilar, vaig agafar la direcció. També dono classes de geografia a segon de batxillerat.

Quins són els valors d’aquest centre?
Com a qualsevol centre, basem l’educació en pilars com la solidaritat, el respecte i la tolerància. Però en el nostre cas intentem fer incidència sobretot en què la gent sigui participativa i ens preocupa molt l’exclusió social. Nosaltres som un centre de màxima complexitat i per això és prioritari treballar la diversitat, la convivència i l’entorn. Ens importa tant el que fan els alumnes dins el centre com fora d’ell.

Sou un centre d’agrupament sord. Què significa això?
És una continuïtat del que fa l’Escola Tres Pins, també del barri, a la primària. Som un centre en què conviuen alumnes sords i alumnes oïdors en modalitat bilingüe, és a dir, llengua de signes en català i llengua oral. Tots fan el mateix temari, estan a classe junts i al pati també, però a les classes en què hi ha alumnat sord, hi ha una psicopedagoga de suport que s’encarrega d’adaptar la informació del professor.

I els alumnes oïdors aprenen el llenguatge de signes? Com és la relació entre ells i l’alumnat sord?
A segon de l’ESO fem una optativa perquè ens agrada que tot el centre tingui uns mínims coneixements en llengua de signes. Les optatives són les úniques matèries que varien pels alumnes sords i oïdors. I, pel que fa a les relacions, varia molt segons la promoció; és lògic que els alumnes sords es facin més entre ells, però aquí fins i tot han sorgit relacions de parella entre sord i oïdora.

Durant el confinament, tot l’alumnat ha pogut accedir a la virtualitat per continuar les classes?
Els que més han patit i s’han quedat una mica desplaçats han estat els de l’aula d’acollida, que són els alumnes que arriben a l’institut des de l’estranger. Ells ho han passat pitjor perquè tenen moltes limitacions i problemes de comunicació, per això van ser dels que van tornar al juny a les aules, juntament amb tot el batxillerat.

Parlem de la nova normalitat. Com ha estat la tornada a les aules després de la pandèmia?
Tot l’equip directiu hem passat l’estiu pensant com ho podríem organitzar tot i donant forma al pla d’obertura que ens havien d’aprovar. Fem horari intensiu en lloc de matí i tarda i tenim tres portes d’entrada en lloc d’una. Nosaltres prioritzem que tot l’alumnat vingui presencialment, però a batxillerat tenim grups de 35 alumnes, pel que a les matèries comunes els hem de dividir en dos grups, però de professor només en tenim un, que passa 30 minuts a un grup i 30 minuts amb l’altre o fa el que anomenem classes mirall.

Ja teniu un primer grup confinat. Explica’ns com ha funcionat el protocol.
Es va confirmar un positiu d’un dels grups de segon de batxillerat i, al cap de dos dies perquè el dia següent era festiu, es van fer PCR a tot el grup, i va sortir un altre positiu. Per tant, aquest grup estarà 14 dies fent les classes de manera virtual des de casa. A més, els germans dels alumnes confinats que assisteixen al centre, també s’han de confinar. És tot un efecte dominó, però val a dir que la comunicació i l’actuació amb el CAP Les Hortes de moment funciona molt bé i de forma molt ràpida.

El professorat sent que està especialment exposat al virus? S’han fet PCR a tothom?
El protocol està molt enfocat a la primària, però a batxillerat els professors estan normalment una hora al dia amb cada grup d’alumnes i mai no estan més de de 4 hores amb el mateix grup, per això no se’ls han fet PCR. Això provoca cert neguit entre el professorat, que no entenen per què no se’ns fan les proves a tots. Els alumnes es comporten molt bé, però treballem amb molts alumnes i són adolescents. No es pot controlar tot.

No deu ser fàcil que els adolescents siguin capaços de mantenir regles com la de no tenir contacte físic entre ells…
Estem gratament sorpresos, però el més complicat és l’hora d’esbarjo perquè s’han de baixar la mascareta per menjar l’entrepà i són els moments més perillosos, ja que hi ha més contacte. La sort és que ara tenim més espai de pati perquè hem pogut incorporar els Jardins de Walter Benjamin com a pati del centre.

Era una demanda històrica!
Ja fa 10 anys que volíem incorporar-los com a pati perquè tenim una porta que hi va a parar directament. Els jardins són un espai infrautilitzat pel barri, un espai molt degradat on durant tot l’estiu hi viuen persones sense sostre amb tendes de campanya. Ara, per fi, podem tenir un ús compartit entre el barri i el centre i no només l’utilitzem com a pati sinó també com a espai de classe de visual i plàstica, de geografia, d’educació física… perquè està molt ben condicionat.

Per últim, heu percebut un augment de l’absentisme a les aules d’ençà de la pandèmia?
No hem tingut problemes en aquest sentit, tot i que sabem que sí que n’hi ha hagut als cursos de primària, perquè als pares els costa més portar els fills petits a l’escola. En el nostre cas, hem tingut absentisme només si els alumnes s’han trobat malament, per precaució, però no per por ni per negacionisme.

Des de quan existeix el Sindicat de Barri i quina és la vostra tasca al Poble-sec?
El Sindicat de Barri del Poble-sec existeix des de fa uns cinc anys en el marc de l’ateneu La Base. Neix de la necessitat de la defensa del dret a l’habitatge. Al Poble-sec hi ha una guerra oberta en matèria d’habitatge pel tema de l’especulació, la gentrificació i els pisos turístics. El preu del lloguer ha pujat moltíssim i el mercat especula amb un bé bàsic per a tothom; aquest és el punt de partida i la raó de la nostra existència. El que fem és oferir assessorament col·lectiu i suport emocional a persones que s’enfronten a un desnonament, un judici o a una situació de vulnerabilitat davant de la propietat. Si estàs sol davant d’aquesta mena de situacions, ets molt més vulnerable.

De quina manera us organitzeu al sindicat? Quantes persones en formeu part ara mateix?
Som unes 30 o 40 persones fixes, però en algunes assemblees hem arribat a ser 70. Som un moviment molt horitzontal i amb perfils molt diversos; gent jove que no es pot emancipar, mares solteres sense papers, persones amb pocs recursos, amb poca xarxa, etc. Fem assemblees setmanals, on ens trobem totes, i després treballem en comissions. Tenim també estructures populars, com el grup de dones, el comitè revolucionari d’aliments o un grup d’esport.

Durant el confinament heu engegat algunes campanyes, com la Vaga de Lloguers. En què consisteix aquesta proposta?
Amb la crisi de la Covid-19 moltes persones van perdre la feina o les seves empreses van entrar en ERTO, això suposa una nova crisi social que no volem pagar-la els mateixos de sempre i, per tant, si nosaltres no cobrem, no paguem. És una evidència, perquè quan la gent no cobra no pot pagar l’habitatge. El que es volia era donar un paraigua de suport a aquelles persones que no poden pagar el lloguer i s’han d’enfrontar sols als monstres dels bancs, els inversors, els grans propietaris, etc.

Quines són les conseqüències legals d’això per a les persones que han secundat aquesta vaga?
A efectes legals, quan tu no pagues, pots enfrontar-te a una demanda per impagament de lloguer, una demanda que pot acabar en ordre de desallotjament. Però la campanya no diu “no pagueu” d’entrada, hem fet sobretot una assessoria col·lectiva per articular una lluita organitzada. Hem intervingut entre propietat i llogaters per arribar a acords i s’ha demostrat que, quan nosaltres entrem en joc, sempre hi ha una resposta. Per això té sentit i és necessària la força col·lectiva.

Quin model de lloguer seria l’òptim des del vostre punt de vista?
Nosaltres estem a favor de què tothom tingui un lloc on viure i no som polítics per buscar el millor model. En una societat capitalista, els mínims posats per l’Estat són els lloguers socials; aquest model diu que has de pagar un 30% dels teus ingressos, que han de ser molt, molt mínims perquè si no, no te l’ofereixen. Quan intervenim, nosaltres intentem negociar un pagament entre el 10 i el 30% dels ingressos de la família, però què passa quan aquella família directament no té ingressos? Què passa quan no poden treballar perquè no tenen papers? Nosaltres no parlem de lloguer social, parlem de lloguer assequible.

Hem seguit de prop la trajectòria del Bloc Llavors del carrer Lleida. Al març va haver-hi un desallotjament dels ocupants. Quina és la situació actual?
L’any passat, el Parlament va aprovar un decret llei que obligava als grans propietaris (posseïdors de 15 bens immobles) a fer contractes de lloguer social a tots els okupes que portessin més de sis mesos en els seus immobles ocupats, si aquests immobles havien estat buits durant dos anys. Ens vam intentar acollir a aquesta llei perquè el Bloc Llavors complia tots els requisits i l’ocupaven famílies vulnerables, però el que va passar és que la llei no tenia aplicació penal, només suposava una sanció administrativa cap a la propietat, a qui els sobren recursos per pagar una multa. Per això es va poder fer efectiu el desallotjament, que va ser molt violent i en data oberta, una pràctica que, pel que marca la LEC, no és legal. Actualment hi ha tres pisos ocupats que segueixen resistint perquè estan en un procés judicial diferent.

Què passa ara amb els pisos turístics amb la caiguda del turisme arran de la Covid-19?
Alguns propietaris estan fent contractes temporals fins que la situació reverteixi. Altres pisos turístics han estat ocupats. Un dels casos és el del carrer Hortes, 4, on hi havia un bloc de pisos sencer buit, que preocupa molt els veïns perquè l’han ocupat persones d’un perfil violent i agressiu.

Okupació també significa, a vegades, narcopisos i problemàtiques com la del cas que esmentes.
No és cap secret que, quan hi ha cases buides, també ho aprofiten les màfies d’okupació i dona lloc a moltes activitats delictives, com el narcotràfic o la prostitució, a més d’agressions i violència masclista. Nosaltres som molt conscients que la delinqüència és fruit de la desigualtat i que cal mirar més enllà, perquè que ens agredim i ens culpabilitzem entre els pobres només és una victòria dels rics. Aquesta situació ens preocupa perquè està generant discursos molt racistes en els que no volem entrar i la resposta de les institucions està sent nul·la.

En vista de casos com el d’Hortes, 4, hi ha veïns preocupats perquè puguin trobar-se casa seva ocupada, per exemple, en tornar de vacances.
Hi ha una campanya de la por per part dels mitjans de comunicació massius, que contribueixen a  preservar els interessos de lobbies. Si algú marxa temporalment i troba el seu habitatge violat, no és okupació. La okupació és  un delicte d’usurpació recollit al codi penal i al codi civil. Que tu marxis i t’entrin a casa és una violació del domicili (allanamiento de morada), un delicte molt greu penat de forma molt severa. Aquests casos són totalment excepcionals i anecdòtics, però és el que ocupa espai a la premsa, quan realment l’okupació és un moviment molt més ampli i és una forma de donar resposta habitacional a moltíssima gent que no pot pagar el lloguer o la hipoteca del lloc on viu.