Per a qui encara no sàpiga què és el gimnàs social Sant Pau, ens en fas cinc cèntims?
És un gimnàs que té 80 anys i que el 2012 va ser recuperat per part dels treballadors i treballadores, en un moment en què el projecte passava una situació molt delicada i va estar a punt de tancar. En aquell moment ens convertim en cooperativa sense ànim de lucre i entenem que tenim l’obligació de tornar el que ens han donat els barris del Poble-sec, Sant Antoni i Raval. En aquests barris ens trobem amb un seguit de necessitats que cal cobrir. De mica en mica el gimnàs es va convertint en un projecte social perquè ens trobem en una situació complicada per al barri i hem de prendre decisions per posar el nostre gra de sorra. Actualment, previ a la Covid-19, hi ha 57 entitats que ens deriven persones com a usuàries del Sant Pau i tenim 1.432 socis, dels quals 928 no paguen res.

Com es pot sostenir això?
El nostre projecte té problemes econòmics greus. La despesa en consums s’ha doblat i el nombre de persones que han necessitat fer esport ens ha superat. Això, amb un model que no ha tingut ajut per part de l’Ajuntament, ha estat difícil. Es dona la paradoxa, a més, que d’aquestes persones que no paguen, 353 són derivades per part de l’Ajuntament. Aquesta és la peça que no ha encaixat.

També heu tingut problemes amb la propietat de l’edifici. En quin punt es troba això ara?
L’edifici és privat, és d’una família de vuit cosins. A nosaltres ens vencia el contracte el 30 de juny d’aquest any i ja havien intentat desallotjar-nos, però ho hem pogut evitar fins ara. Ara se’ns ha acabat el contracte i estem negociant la compra de l’edifici. L’Ajuntament té, des del 25 de maig de 2018, l’obligació de comprar-lo, perquè es va aprovar en plenari sense cap vot en contra, però veiem que no es realitza aquesta compra i nosaltres hem buscat alternatives privades i hem presentat tres opcions a l’Ajuntament. El problema és que la propietat vol cobrar més del que val l’immoble, per tant, per a nosaltres el més lògic seria que l’Ajuntament comprés l’edifici, però li oferim altres opcions público-privades per poder salvar l’edifici. En els pròxims mesos hi hauria d’haver una solució.

Previ a la Covid-19, quin era el perfil de les persones usuàries del centre?
Tenim socis que ho són des de fa 25 anys, de tots tres barris. Tenim una representativitat del que hi ha als barris, gent que se’n pot anar de vacances als Estats Units i gent que ho passa malament per arribar a final de mes. Els clients que econòmicament no tenen problemes conviuen amb els que no tenen possibilitats de pagar la quota, però la màgia del Sant Pau és que ningú sap qui paga i qui no, les normes són les mateixes per a tothom i això fa que sigui un projecte molt enriquidor, a més que, des dels anys 40, tots els nens dels Escolapis i l’escola Griselda han après a nedar aquí. El que també li dona molta força al gimnàs és que, abans de la Covid-19, oferíem cada dia 50 dutxes a persones que viuen al carrer mentre obríem als matins. És un projecte molt arrelat als barris i al teixit associatiu.

Com us ha transformat l’emergència sanitària?
Nosaltres vam tancar tres dies abans que fos obligatori perquè ja vam veure que no podíem mantenir la seguretat dels nostres socis. En un primer moment no vam tenir capacitat de fer res, però al cap d’un mes, els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona ens van proposar de treballar plegats com a centre social. Va ser una decisió molt encertada i estem molt contents d’aquesta col·laboració. Ara venen cada dia 150 persones a dutxar-se, canviar-se amb roba neta que els oferim i, en sortir, agafen un àpat.

Qualsevol persona pot utilitzar aquests serveis?
Qui tingui necessitat de menjar, roba o dutxa pot venir.

I el veïnat del barri, pot contribuir-hi d’alguna manera?
Els veïns han respost a totes les crides i ens han ajudat molt. Ara mateix necessitem roba i, si hi ha donacions de menjar, que sigui menjar que no s’espatlli i que ho pugui cuinar algú que viu al carrer. Pel que fa a mans, ara mateix estem bé, però potser necessitarem voluntariat si la situació segueix així.

No hi ha previsió de tornar a recuperar el servei de gimnàs?
Ara mateix vivim amb molta incertesa, però ens hem compromès amb l’Ajuntament a estar fins el 15 d’octubre i, a partir d’aleshores, tornar a obrir com a gimnàs, però no sabem realment què passarà.

Com veus la situació del Raval arran de la crisi sanitària? Ha empitjorat molt?
Quan vam obrir el centre com a espai social durant la crisi sanitària, vam veure que venia un perfil nou; usuaris que venien amb vergonya, amb molta inseguretat. Era gent que havia estat treballant a l’economia submergida, que no tenia accés a ajudes i que, amb l’estat d’emergència, s’havien quedat sense recursos. També ens hem trobat un perfil de gent que compartia pis, no ha pogut pagar i s’han quedat al carrer, no són famílies perquè els desnonaments s’han aturat fins setembre, però sí que hi ha hagut gent que ha perdut la casa. Cal tenir en compte que l’emergència sanitària no ha passat i ara ve una emergència social, que arriba amb retard. Fins ara els jutjats no han actuat, però ara començarà una onada de desnonaments.

Estaria bé acabar amb una mica d’optimisme…
Tota la situació és emocionalment molt desgastant, però a mi em fa ser optimista veure com s’organitzen els veïns i els barris. S’han fet xarxes autogestionades per repartir menjar, ordinadors per als infants que ho necessitaven, roba… On no arriba la resposta de les institucions, han arribat els veïns. Això és esperançador.

Fes-nos cinc cèntims de la teva trajectòria professional abans de ser directora de la BARTS.
Professionalment sempre he estat vinculada al teatre. Vaig començar als 24 anys al Victòria i van ser onze anys plens d’experiències molt gratificants en diferents àmbits de la gestió. Després d’un parèntesi se’m va presentar la fantàstica oportunitat de dirigir aquest espai, la BARTS, que combina diferents disciplines artístiques per tal d’aprofitar al màxim el gran potencial de les instal·lacions. És tot un privilegi formar part del desenvolupament i consolidació d’aquest projecte, que avui ja és tot un referent per a la gent de dins i de fora de Barcelona.

Com neix el teu interès per les arts escèniques?
Abans de dedicar-me professionalment ja era espectadora de teatre, especialment m’agradava la dansa. No em perdia cap espectacle de Danat Dansa, Gelabert-Azzopardi, però tampoc de la Fura, de Dagoll Dagom o del Lliure, el Romea o de Belle Epoque. En aquells temps treballava a La Caixa. Vaig tenir la sort d’assabentar-me que al Victòria buscaven algú i em vaig presentar a l’entrevista. Va ser molt emocionant passar a veure com era tot des de dins i conèixer el gran l’esforç i passió que calen per aixecar aquestes activitats i dur-les a un escenari.

Quin era el vostre objectiu quan vau assumir la gestió de la Sala BARTS?
Sobretot crear un espai transversal que remuntés un local que havia estat tot un referent a Barcelona, però havia perdut el seu lloc a la ciutat. Convertir-lo en un epicentre d’activitat teatral, musical, de debat, sense perdre de vista el teixit del barri, afavorint aliances amb altres actors que lluiten perquè el Paral·lel recuperi l’empenta que hauria de tenir com a gran eix cultural de la ciutat i, sobretot, aportar al públic de Barcelona i també al que està de pas, propostes de molta qualitat, d’artistes i companyies emergents o consolidats en un espai còmode i accessible

Quina sala us vau trobar? Quins reptes vau haver d’assolir?
La sala havia estat pensada per a dur a terme gran varietat de propostes escèniques. Disposa d’un escenari dotat amb tecnologia per acollir produccions teatrals i musicals de gran format. Ens vam fer càrrec de la compra de l’equipament tècnic existent i d’ampliar la dotació per dur a terme projectes més ambiciosos, vàrem consolidar un gran equip humà i es va construir una nova imatge i una nova manera de fer. Hem assolit una part del que ens proposàvem i és cert que ens agradaria arribar més enllà, però les més de 160.000 persones que passen cada any per la Sala BARTS, les set temporades acollint l’obra teatral familiar més vista a Catalunya i el premi a millor sala de concerts per votació popular el 2019, corroboren que els ciutadans han valorat el nostre projecte.

Com era la vostra situació abans de la pandèmia?
Quan ens vàrem fer càrrec de la sala, l’activitat escènica i musical arrossegava una gran crisis de la qual encara no ens havíem recuperat. Els primers anys van suposar grans esforços en inversió per aconseguir atreure un públic que o bé desconeixia l’espai o bé l’associava amb altres èpoques. L’any passat havíem començat la remuntada i per aquesta temporada teníem una gran programació prevista, malauradament els efectes de la pandèmia han estat devastadors a tots els nivells i les expectatives s’han capgirat completament.

L’Ajuntament creu que cal treure més rendiment públic de la sala i proposa convertir-la en la Casa de la Música. Com us arriba aquesta notícia?
Em vaig assabentar a través de la televisió i per a mi va ser un xoc. Confiàvem que l’espai mantindria l’activitat plural que havíem aconseguit amb tants esforços i que ha estat tan ben acollida per públics tan diversos.

Creieu que és possible conjugar la vostra programació i el model que vol l’Ajuntament?
Encara no es coneixen les condicions concretes del model que desitja l’Ajuntament. Les Cases de la Música estan orientades a l’activitat de formació musical, a oferir espais a grups i iniciatives molt emergents, a la participació ciutadana i a l’exhibició professional de música. Nosaltres acollim propostes emergents, col·laborem amb moltes iniciatives del barri i de la ciutat i programem concerts professionals. Malauradament, l’activitat teatral queda exclosa d’aquest nou destí que se li vol donar a l’espai.

Què en penses del model cultural del Paral·lel?
Actualment, malgrat iniciatives com les de BARTS, la del Mago Pop al Victòria i les que ja estan consolidades, com el Condal o la Sala Apolo, queden molts buits per omplir. El Paral·lel va ser el paradigma de l’oci a la ciutat anys enrere i hores d’ara hi ha espais pendents de recuperar l’activitat perduda com l’Arnau o el Teatre Apolo. Atreure públic que aporti cultura, riquesa i un moviment positiu al barri és fonamental en aquests moments en què la ciutat està perdent el punch d’altres èpoques no tan llunyanes.

I el panorama cultural en general, arran de la crisi de la Covid-19, com creus que es transformarà?
Aquesta és la gran pregunta. Està clar que durant un temps haurem d’adquirir nous hàbits en moltes interaccions, però el fet cultural ha de mantenir la proximitat i enfortir la relació entre les persones. S’està treballant en mesures que generin confiança i seguretat perquè el públic torni a omplir els espais. La cultura és un bé de primera necessitat com s’ha demostrat durant el confinament, on la música, el teatre i les arts en general han estat fonamentals per mantenir cert equilibri.

Quin futur li augures a l’espai si finalment s’acaba convertint en la Casa de la Música?
És prematur aventurar-se a fer conjectures del futur d’aquesta iniciativa. En una ciutat com Barcelona, dotada ja de grans centres de formació musical com el Taller de Músics, el Conservatori del Liceu i molts altres que realitzen una bona tasca docent, no podem dir quin serà el grau de complicitat que s’establirà amb el conjunt de la població. El que sí lamentem és la pèrdua d’un espai polivalent, que incorpora el teatre com a part fonamental de la seva programació, i en un temps on les arts escèniques ja pateixen una gran manca d’espais de projecció.

En primer lloc, parla’ns una mica de tu i de la teva trajectòria professional.
Vaig estudiar comunicació audiovisual i durant molt de temps vaig ser guionista de televisió. Després vaig deixar la tele i vaig passar a dedicar-me al màrqueting digital a Random House, on ara he publicat la novel·la. Mentre l’escrivia ho vaig deixar tot per centrar-me en el llibre i ara soc freelance de continguts i he acabat la meva segona novel·la.

Com neix la teva vocació per la literatura?
Sempre m’ha interessat molt l’escriptura, des de petit escrivia obres de teatre i les muntàvem amb els col·legues. Com a guionista he fet ficció, humor… i he treballat molt en la part de diàlegs, però sempre havia volgut escriure novel·la, una història més passional. Crec que era el pas natural.

Fes-nos cinc cèntims de la trama de la novel·la…
És la història de dues germanes que arriben a Barcelona el 1909 per servir a casa d’una senyora burgesa. La Francisca, la protagonista, és una persona molt rebel i somia en ser actriu, però no fa res per aconseguir-ho. Aleshores els passa una cosa molt forta a totes dues que li fa adonar-se que l’única manera que té de sortir d’allà és convertir-se en actriu i treure a la seva germana del lloc on treballen. El llibre mostra les llums i les ombres del món de l’espectacle en aquella època.

Què et va motivar a escriure sobre aquesta temàtica?
Els meus avis van venir de Cadis i es van establir al Paral·lel, amb la meva mare i les meves tietes, i recordo que el meu avi m’explicava històries de la seva època relacionades amb l’avinguda. Sempre he estat vinculat amb la zona, però l’origen de la novel·la té a veure sobretot amb una exposició sobre el Paral·lel que es va fer al CCCB fa uns anys. Reivindicava el passat històric de l’avinguda, anant més enllà de la transició o l’època del destape que estem més acostumats a sentir. També tractava sobre l’explosió cultural que va haver-hi al Paral·lel a tots els nivells. I em va permetre conèixer dues figures que em van enamorar: la Raquel Meller i l’Elena Jordi.

La protagonista del llibre s’emmiralla en aquests personatges reals de l’època?
Completament. Les parts més importants de la vida de la Francisca corresponen a fites que van aconseguir tant la Raquel com l’Elena. Com, per exemple, construir un teatre, muntar una companyia pròpia i ser directores i empresàries.

La figura de la cupletista Raquel Meller és prou coneguda al Paral·lel, però qui va ser Elena Jordi?
Montserrat Casals (nom real), era una dona que vivia a Berga i estava casada. A principis del segle XX ho deixa tot per venir a viure a Barcelona. Amb la seva germana van muntar un estanc al carrer Rauric, pel qual hi passaven moltes personalitats del Paral·lel. Així és com comença a introduir-se en el món de l’espectacle. Ella volia ser actriu i ho aconsegueix, el seu gènere predilecte és el vodevil. Va tenint èxit i, com a deixeble de Margarida Xirgu, segueix el seu model: acaba creant la seva pròpia companyia de teatre, que va estar molts anys al Teatre Espanyol com a companyia resident. A més, va ser una de les primeres directores de cinema d’Espanya i la primera a construir un teatre amb el seu capital.

‘L’avinguda de les Il·lusions’ abasteix des del 1909 fins al 1919. Com era el Paral·lel d’aquells anys?
Des de l’última dècada del segle XIX fins als anys 30, l’avinguda viu una època d’esplendor. És un espai de teatres de barraca, de circ… que abans estaven al Passeig de Gràcia. La Primera Guerra Mundial fa que vinguin molts estrangers exiliats, polítics, desertors, que venen a parar al Paral·lel perquè hi ha aquesta convergència d’oci, de cabarets, de cafès, però també de prostitució i sales de joc. A partir d’aquest moment la zona s’activa moltíssim, al nivell del Montmartre parisenc. També arribaven molts vaixells de soldats, que venien de la guerra i paraven al port per passar-hi unes hores o dies abans de marxar al front. Aquells anys, en definitiva, van ser una explosió. Una explosió de teatre, de música, de joc, de droga, de prostitució… Hi havia vida les 24 hores del dia.

També és un moment de reivindicació del món obrer. Un tema recurrent a la teva novel·la.
Sí. El Paral·lel era el lloc d’oci i esbarjo obrer, perquè els teatres burgesos estaven a La Rambla i al Passeig de Gràcia. Les idees obreres i sindicalistes es coïen als cafès de per aquí i fins i tot els teatres es feien servir per fer mítings. En aquells anys va néixer la CNT i hi havia el lerrouxisme, que feien servir el Paral·lel com a lloc de difusió d’idees.

Com has treballat la recerca històrica per construir el relat del teu llibre?
Bàsicament ha estat a través de llibres, publicacions i diaris de l’època. Comanegra va publicar un llibre d’un cronista de l’època, Rossend Llurba, que és molt interessant perquè recull articles que parlen del dia a dia als carrers i és molt colorista, es fixa en molts detalls quotidians. També he treballat molt amb les biografies que hi ha a la secció sobre el Paral·lel de la Biblioteca Francesc Boix. I m’he servit d’hemeroteques com la de La Vanguardia i Solidaritat Obrera, a més de l’arxiu anarquista.

Com a persona que ha treballat en màrqueting, quina importància creus que té una bona campanya a l’hora de promoure una obra literària?
Hi ha dos factors importants: la visibilitat que se’t dona a nivell de premsa i de campanya, que és vital perquè cada setmana es publiquen molts llibres (bons i dolents). I, sobretot, el boca-orella, que pot arribar a funcionar millor que la campanya de màrqueting més elaborada.

Per últim, ens has dit que has acabat la teva segona novel·la. Ens pots avançar alguna cosa?
No et puc dir el tema perquè seria espòiler, però és un spin off; hi ha un personatge molt petit en la primera novel·la que és el protagonista de la segona i, a través d’ell, avancem en el temps i entrem en un altre món de la ciutat i en un altre punt de vista sobre el qual m’ha enriquit molt escriure. El que sí que et puc dir és que apareix el Paral·lel i apareix el Poble-sec, a més de Sant Andreu i el Barri Gòtic.