Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Gal·la García: “Quan nosaltres entrem en joc, sempre hi ha una resposta”

En moments de crisi com els que vivim, l’accés a un dret tan bàsic com l’habitatge suposa una lluita constant per a moltes persones que han perdut la feina o no tenen prou recursos per assolir el pagament d’un lloguer. Parlem amb la Gal·la García (Barcelona, 1985) i ens acompanya la Berta, totes dues membres del Sindicat de Barri del Poble-sec: un espai de suport mutu que lluita per fer front a les injustícies socials vinculades amb l’habitatge al barri.

Publicat

on

Des de quan existeix el Sindicat de Barri i quina és la vostra tasca al Poble-sec?
El Sindicat de Barri del Poble-sec existeix des de fa uns cinc anys en el marc de l’ateneu La Base. Neix de la necessitat de la defensa del dret a l’habitatge. Al Poble-sec hi ha una guerra oberta en matèria d’habitatge pel tema de l’especulació, la gentrificació i els pisos turístics. El preu del lloguer ha pujat moltíssim i el mercat especula amb un bé bàsic per a tothom; aquest és el punt de partida i la raó de la nostra existència. El que fem és oferir assessorament col·lectiu i suport emocional a persones que s’enfronten a un desnonament, un judici o a una situació de vulnerabilitat davant de la propietat. Si estàs sol davant d’aquesta mena de situacions, ets molt més vulnerable.

De quina manera us organitzeu al sindicat? Quantes persones en formeu part ara mateix?
Som unes 30 o 40 persones fixes, però en algunes assemblees hem arribat a ser 70. Som un moviment molt horitzontal i amb perfils molt diversos; gent jove que no es pot emancipar, mares solteres sense papers, persones amb pocs recursos, amb poca xarxa, etc. Fem assemblees setmanals, on ens trobem totes, i després treballem en comissions. Tenim també estructures populars, com el grup de dones, el comitè revolucionari d’aliments o un grup d’esport.

Durant el confinament heu engegat algunes campanyes, com la Vaga de Lloguers. En què consisteix aquesta proposta?
Amb la crisi de la Covid-19 moltes persones van perdre la feina o les seves empreses van entrar en ERTO, això suposa una nova crisi social que no volem pagar-la els mateixos de sempre i, per tant, si nosaltres no cobrem, no paguem. És una evidència, perquè quan la gent no cobra no pot pagar l’habitatge. El que es volia era donar un paraigua de suport a aquelles persones que no poden pagar el lloguer i s’han d’enfrontar sols als monstres dels bancs, els inversors, els grans propietaris, etc.

Quines són les conseqüències legals d’això per a les persones que han secundat aquesta vaga?
A efectes legals, quan tu no pagues, pots enfrontar-te a una demanda per impagament de lloguer, una demanda que pot acabar en ordre de desallotjament. Però la campanya no diu “no pagueu” d’entrada, hem fet sobretot una assessoria col·lectiva per articular una lluita organitzada. Hem intervingut entre propietat i llogaters per arribar a acords i s’ha demostrat que, quan nosaltres entrem en joc, sempre hi ha una resposta. Per això té sentit i és necessària la força col·lectiva.

Quin model de lloguer seria l’òptim des del vostre punt de vista?
Nosaltres estem a favor de què tothom tingui un lloc on viure i no som polítics per buscar el millor model. En una societat capitalista, els mínims posats per l’Estat són els lloguers socials; aquest model diu que has de pagar un 30% dels teus ingressos, que han de ser molt, molt mínims perquè si no, no te l’ofereixen. Quan intervenim, nosaltres intentem negociar un pagament entre el 10 i el 30% dels ingressos de la família, però què passa quan aquella família directament no té ingressos? Què passa quan no poden treballar perquè no tenen papers? Nosaltres no parlem de lloguer social, parlem de lloguer assequible.

Hem seguit de prop la trajectòria del Bloc Llavors del carrer Lleida. Al març va haver-hi un desallotjament dels ocupants. Quina és la situació actual?
L’any passat, el Parlament va aprovar un decret llei que obligava als grans propietaris (posseïdors de 15 bens immobles) a fer contractes de lloguer social a tots els okupes que portessin més de sis mesos en els seus immobles ocupats, si aquests immobles havien estat buits durant dos anys. Ens vam intentar acollir a aquesta llei perquè el Bloc Llavors complia tots els requisits i l’ocupaven famílies vulnerables, però el que va passar és que la llei no tenia aplicació penal, només suposava una sanció administrativa cap a la propietat, a qui els sobren recursos per pagar una multa. Per això es va poder fer efectiu el desallotjament, que va ser molt violent i en data oberta, una pràctica que, pel que marca la LEC, no és legal. Actualment hi ha tres pisos ocupats que segueixen resistint perquè estan en un procés judicial diferent.

Què passa ara amb els pisos turístics amb la caiguda del turisme arran de la Covid-19?
Alguns propietaris estan fent contractes temporals fins que la situació reverteixi. Altres pisos turístics han estat ocupats. Un dels casos és el del carrer Hortes, 4, on hi havia un bloc de pisos sencer buit, que preocupa molt els veïns perquè l’han ocupat persones d’un perfil violent i agressiu.

Okupació també significa, a vegades, narcopisos i problemàtiques com la del cas que esmentes.
No és cap secret que, quan hi ha cases buides, també ho aprofiten les màfies d’okupació i dona lloc a moltes activitats delictives, com el narcotràfic o la prostitució, a més d’agressions i violència masclista. Nosaltres som molt conscients que la delinqüència és fruit de la desigualtat i que cal mirar més enllà, perquè que ens agredim i ens culpabilitzem entre els pobres només és una victòria dels rics. Aquesta situació ens preocupa perquè està generant discursos molt racistes en els que no volem entrar i la resposta de les institucions està sent nul·la.

En vista de casos com el d’Hortes, 4, hi ha veïns preocupats perquè puguin trobar-se casa seva ocupada, per exemple, en tornar de vacances.
Hi ha una campanya de la por per part dels mitjans de comunicació massius, que contribueixen a  preservar els interessos de lobbies. Si algú marxa temporalment i troba el seu habitatge violat, no és okupació. La okupació és  un delicte d’usurpació recollit al codi penal i al codi civil. Que tu marxis i t’entrin a casa és una violació del domicili (allanamiento de morada), un delicte molt greu penat de forma molt severa. Aquests casos són totalment excepcionals i anecdòtics, però és el que ocupa espai a la premsa, quan realment l’okupació és un moviment molt més ampli i és una forma de donar resposta habitacional a moltíssima gent que no pot pagar el lloguer o la hipoteca del lloc on viu.

Entrevistes

“Estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau”

Andrés Martínez de la Riva (Santiago de Compostela, 1983) i Lucia Zandigiacomi (Treviso, 1982) formen part de Raons, una cooperativa que promou processos participatius perquè la ciutadania intervingui en el disseny urbanístic de les ciutats. Amb seu al carrer Concòrdia, aquesta entitat té diversos fronts oberts al barri, des de la recuperació del Teatre Arnau fins a la creació d’espais segurs en context de pandèmia. Parlem amb ells sobre alguns dels temes calents en matèria d’espai públic i, mentre ho fem, ens adonem de la importància que les ciutats es transformin per adaptar-se a les noves realitats.

Publicat

on

En primer lloc, expliqueu-nos què és Raons i què hi feu?
Raons és una cooperativa formada per 8 persones sòcies. Estem al Poble-sec des de fa 8 anys i fem processos participatius vinculats a arquitectura, urbanisme i desenvolupament de polítiques públiques. Resumim la nostra feina amb tres paraules: persones, espais i processos. Treballem amb persones, mitjançant processos i per a la transformació dels seus espais.

Per què és important la participació ciutadana en la construcció o reformulació dels espais públics?
Els espais públics de les nostres ciutats s’han de millorar. I fer-ho sense les persones que els utilitzen en el seu dia a dia, seria un error. Sense la implicació de la ciutadania no podem crear espais diversos, inclusius i de salut comunitària. A més, qualsevol procés de reflexió conjunta també és un procés pedagògic que fomenta la convivència en aquells espais.

Quin vincle teniu amb el Poble-sec més enllà de tenir-hi el local?
Tenim una línia de serveis per a la reflexió conjunta i transformació dels espais de treball. Al barri, vam acompanyar l’entitat Marabal en un reenfocament de l’organització i també vam oferir suport tècnic en la creació de La Base. A alguns veïns els hem fet projectes i tenim la vocació de d’ajudar a les persones del barri en allò que sabem: arquitectura, temes tècnics o temes de participació.

El 2015 vàreu impulsar el procés participatiu per a la planificació integral del Paral·lel. Els extrems mai es van arribar a reformar. Com està la qüestió?
Aquell any les obres ja havien començat i l’entitat que hi tenia més veu (de forma crítica per com s’havia fet el procés) era Som Paral·lel. Nosaltres vam conduir el procés participatiu el 2015, implicant persones dels tres barris que toquen al Paral·lel. Arran d’aquest procés, es van extreure línies estratègiques sobre quin nou Paral·lel es volia per part del veïnat: es va parlar de cultura comunitària i es va reconèixer el Paral·lel com un punt de trobada entre els barris. Això va desembocar en la mesura de govern El Paral·lel, un carrer per als seus barris on es recollia l’enfocament de proximitat que es vol donar al comerç a partir d’ara, i es va definir el pla d’usos. Llavors, en una reunió col·lectiva, es va decidir aturar les obres dels extrems de l’avinguda perquè no hi havia un consens per continuar-les i gran part del veïnat no compartia les idees previstes. De moment, està tot aturat i amb la situació actual no hi ha previsió de reactivar les obres, però sí que s’està acabant el recol·lector de Vila i Vilà perquè el Paral·lel deixi d’inundar-se.

Parlant de cultura comunitària, també esteu implicats en la recuperació del Teatre Arnau. Com avança el projecte arquitectònic?
Aquest any estem en un punt crític pel que fa a la recuperació del Teatre Arnau perquè tenim un projecte cultural que funciona –que és el Teatre Arnau Itinerant–, tenim un projecte arquitectònic que està redactat i llest per construir, però no tenim diners. S’ha tret del pressupost d’enguany, i segurament dels propers, la partida prevista per al Teatre Arnau. Fa gairebé 20 anys que tenim un teatre pràcticament en runes i ara hi ha un xup xup de projectes culturals i comunitaris, però un dels objectius d’aquests era que fossin acollits en un espai. No podem deixar que passi molt de temps perquè, sinó, tota aquesta xarxa que hem construït s’anirà desafectant. Des de l’assemblea del Teatre Arnau, de la qual formem part amb moltes entitats dels barris, començarem a exigir que s’incorpori aquesta partida al pressupost perquè no podem permetre’ns perdre aquest projecte arquitectònic i cultural.

D’altra banda, heu participat en la ideació d’itineraris segurs a l’espai públic. Què ens podeu explicar sobre això?
Hem acompanyat la creació d’itineraris segurs en la fase de desconfinament, quan es va detectar la necessitat de comptar amb més metres quadrats per mantenir la distància social entre les persones. Es van fer tancaments de carrers, es van retirar cotxes d’algunes voreres i vam acompanyar les Taules d’Espai Públic perquè les entitats detectessin quins eren els carrers principals que calia reformular. També hem aplicat indicadors de l’urbanisme de gènere en la creació d’aquests itineraris, valorant les connexions del veïnat amb els equipaments de proximitat.

No ens oblidem de la col·lecció de cromos del Poble-sec que heu creat. Hi seguiu treballant?
Sí, ho estem fent amb l’alumnat de l’Escola Poble-sec i la Jacint Verdaguer i aquest any hem desenvolupat una col·lecció que es diu Descobrim el Poble-sec, que té més a veure amb la part de la muntanya.

Una muntanya de Montjuïc que ha estat molt concorreguda en temps de desconfinament.
Amb el desconfinament hem après més a pujar a la muntanya i els infants se l’han fet més seva. Això és una línia molt interessant per seguir-hi treballant. No es tracta de què el Poble-sec pugi a la muntanya, sinó que la muntanya baixi a Poble-sec; intentar renaturalitzar el barri, on hi ha manca de zones verdes. Els espais públics com les places tenen una pressió molt important de persones, perquè som moltes persones i hi ha molt poc espai.

Un altre dels vostres eixos de treball són les escoles, quina mena de projectes hi promoveu? 
Protegim Escoles és un programa de petits processos de participació amb les comunitats educatives per millorar els seus entorns. Al Poble-sec, estem treballant amb sis centres escolars per recuperar espais, una necessitat que la pandèmia ha posat en evidència. També detectem la necessitat de generar espais comunitaris fora de les escoles, de retirar els aparcaments just davant de les escoles i convertir-los en espais de trobada i de joc, amb elements lúdics que els nens puguin utilitzar. Volem fomentar aquesta mena de reflexions al voltant dels centres escolars.

Continua llegint

Entrevistes

Aura Roig: “L’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum”

“Per bruixa i metzinera” resava una frase guixada en la sentència de mort d’una bruixa del segle XVI. Durant aquell temps i fins ben entrat el segle XVIII, més de 400 bruixes van ser executades a Catalunya. Avui ja no en queden, de bruixes, o com a mínim no es deixen veure, però sí que existeixen les metzineres i no han deixat d’existir els prejudicis. Les metzineres de qui avui parlem són dones supervivents, dones i persones de gènere no binari que consumeixen drogues i que fan pinya al Raval. L’Aura Roig (Palma de Mallorca, 1981) és impulsora d’una cooperativa que ofereix aixopluc a aquestes persones, les acompanya i vetlla perquè els seus drets, avui menystinguts, es posin sobre la taula.

Publicat

on

Explica’ns la teva història i la teva motivació per impulsar el col·lectiu Metzineres.
Vaig marxar de Barcelona el 2011. Feia poc que havia defensat la meva tesina Les dones consumidores d’heroïna. Una experiència de consum no problematitzada i estava treballant en una sala de consum supervisat de Barcelona, quan em va sorgir l’oportunitat d’anar a treballar a Vancouver (Canadà). Allà vaig aprendre el significat del “Res sobre nosaltres, sense nosaltres”, en tots els recursos i serveis en què vaig treballar, les persones que n’eren participants també eren protagonistes pel que fa al disseny, implementació, monitoratge i avaluació. Amb això, el que havien aconseguit no era sols obrir la primera i única sala legal de consum supervisat de Nord Amèrica, sinó  portar la reducció de danys a la resta de recursos i serveis adreçats a persones supervivents a múltiples situacions de vulnerabilitat: sensellarisme, malestars emocionals i mentals, empresonament, desestructuració familiar, treball sexual, sexe per supervivència, entre d’altres. El consum de drogues no era, per tant, una barrera d’accés a serveis essencials, ni abandonar el consum una condició per a la recuperació. Persones que usaven drogues lideraven horts, treballaven a un banc, es responsabilitzaven d’una cafeteria i portaven una empresa de missatgeria en bicicleta, per donar només alguns exemples.

D’allà vaig anar a parar a Colòmbia, primer com a assessora en reducció de danys, però després m’hi vaig quedar per dissenyar, implementar i avaluar els primers programes del país adreçats a persones que s’injecten drogues. Un gran repte, en un país on no es tenia pràcticament cap experiència en aquest camp, on la reducció de danys encara és considerada en molts àmbits com apologia al consum i els recursos que s’hi destinen són molt limitats i amb poca continuïtat. Torno a Barcelona el 2016 on, per encàrrec d’Àmbit Prevenció i el CEEISCAT,  realitzo un estudi sobre dones que s’injecten drogues, usuàries dels recursos de reducció de danys de la ciutat. A partir d’aquí creem la XADUD-Xarxa de Dones que s’Injecten Drogues. Berenem juntes cada dimarts des d’aleshores. Allà descobrim que el sol fet de disposar d’un espai autogestionat de solidaritat i suport mutu, on reforçar la connexió entre nosaltres, ja resulta d’allò més terapèutic. És durant aquestes tardes que, encara ara, anem imaginant Metzineres i donant-li forma.

Qui són les Metzineres?
Metzineres és una cooperativa sense ànim de lucre que desplega entorns d’aixopluc per a dones i persones de gènere no binari que, sobrevivint a múltiples situacions de vulnerabilitat i violència, usen drogues. Alhora que procurem cobrir necessitats bàsiques, organitzem una nodrida agenda d’activitats creatives, formatives, ocupacionals, culturals i participem de tots aquells esdeveniments culturals i d’oci que ens engresquen. Com a veïnes del Raval, ens impliquem en totes aquelles iniciatives adreçades a lluitar pels nostres drets i els de la comunitat, sempre treballant contra l’estigma, a partir de planejaments propis del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Des de quan existeix aquest col·lectiu, quina és la seva raó de ser?
Com a projecte vam iniciar el 2017, però com  a cooperativa ens acabem de constituir. Ho fem per donar resposta a situacions molt complexes que es trobaven en total desemparament institucional. Per una banda, els serveis adreçats a persones que usen drogues són molt androcèntrics i masculinitzats i tenen poc presents les seves necessitats i interessos específics, a més de dificultats de garantir la seva seguretat. Per altra banda, els que van adreçats a atendre les dones i persones de gènere no binari, solen excloure  de manera explícita o implícita les que usen drogues. El mateix passa amb els recursos pel sensellarisme o els malestars del salut mental. Sorgim en plena polèmica pels pisos de consum, o mal anomenats narcopisos, aportant una resposta efectiva a les complexes situacions de les dones que en són usuàries.

Quanta gent forma part de Metzineres? Quin seria el perfil?
Actualment som més de 260 dones i persones de gènere no binari.  Dins la plantilla, hi ha les que tenen formació acadèmica i experiència professional conjuntament amb les que aporten el seu coneixement experiencial. Convivim amb situacions de sensellarisme, malestars de salut mental, treball sexual, sexe transaccional, experiències migratòries, problemes relacionats amb l’ús de drogues, empresonament, entre d’altres. Però el que tenim totes en comú és que sobrevivim a violències masclistes.

Crida l’atenció que parleu d”usar drogues” i no de “drogar-se”. Per què així?
El concepte que procurem evitar és el de drogodependència o drogodependents, perquè considerem que el primer situa les drogues en el centre del problema, obviant que l’arrel del problema no és el consum de substàncies sinó el que envolta el consum: trauma, pobresa, desigualtat, exclusió, aïllament, solitud, violència. La recuperació del benestar no necessàriament comença o passa per deixar de consumir. El segon, drogodependent, perquè identifica la persona per si usa o no substàncies i no des de la seva complexitat. A més, totes usem drogues, el que canvia és on les compro, com i amb qui les utilitzo, si puc pagar-les, si sé el que porten i en tinc informació verídica. El problema, per tant, no són les drogues, sinó unes polítiques prohibicionistes,  basades en una guerra contra les drogues fallida, que tal com reconeixen Nacions Unides, continua comportant unes conseqüències negatives “imprevisibles”.

Les dones que usen drogues, tenen a la seva disposició recursos segurs al Raval?
El que es troben és que els recursos adreçats a les persones que usen drogues estan marcadament masculinitzats. Elles representen al voltant d’un 15% del total de la població atesa, sovint són lluny d’aplicar una perspectiva de gènere i tenir presents les seves necessitats i interessos específics així com la seva heterogeneïtat i no sempre representen espais segurs per elles. Els recursos i serveis adreçats a les dones, sovint exclouen les que usen drogues, de fet és un dels principals motius d’expulsió dels recursos d’acollida. Tot això encara és més greu entre les dones trans i persones que gènere no binari, que per, no ser-hi, no apareixen ni a les dades.

Parlem de dones invisibilitzades. A quines situacions s’enfronten en el dia a dia?
Les membres de Metzineres fan front a múltiples i simultànies situacions d’exclusió. Per donar-te algunes dades, actualment s’hi han vinculat unes 260 dones de les quals al voltant d’un 50% viuen al carrer i al voltant d’un 80% són sensellar perquè, tot i tenir un sostre sobre el cap, no disposen d’un espai segur. Aproximadament un 40% té experiència migratòria i un percentatge similar tenen un diagnòstic en salut mental, un 20% s’identifica com LGTBIQ+. Totes elles sobreviuen a múltiples situacions de violència, estan sobrerepresentades pel que fa a violència durant la infantesa i l’adolescència, pateixen maltractament per part de les seves parelles, per part de l’entorn proper i per part de desconeguts. Les situacions de la violència institucional, especialment per part de serveis socials i sanitàries són constants, així com els derivats de la criminalització. L’estigma que recau sobre elles és una constant.

Dieu que feu activisme, no assistencialisme. Ens ho expliqueu?
No cobrim necessitats, plegades fem efectius els nostres drets, cadascuna des dels seus coneixements. Cada una és experta en la seva pròpia realitat, per això caminem plegades per aconseguir autonomia i autogestió. Autodefensa feminista basada en el suport mutu i  la solidaritat per la millora del benestar físic, emocional i psicològic nostres i de les nostres comunitats.

Qui us ajuda a finançar aquest projecte? Com se sosté?
Això encara és un gran repte. No tenim garantida la continuïtat i la sostenibilitat. De moment ha estat un puzle de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot de la Generalitat de Catalunya i donacions d’entitats filantròpiques com Open Society Foundations .

Des de fa sis mesos, el nostre espai del Raval ha passat a ser considerat un Servei Integral Especialitzat, de  la Subdirecció General de Lluita contra la Violència Masclista de la Generalitat gràcies, també, al suport de l’Associació Episteme. Investigación e Intervención Social, que ens fa de paraigües organitzatiu. Això ens dona uns mesos de tranquil·litat tot i que encara estem en una situació molt precària.

Ara formeu part de la programació de l’Arnau Itinerant amb MetziRàdio. Com va sorgir la idea?
Amb Arnau Itinerant se’ns obre la possibilitat d’experimentar amb l’eina de la ràdio per mostrar moltes de les capacitats artístiques de les dones: teatre, música, poesia troben el seu espai en els nostres programes, sempre amb un rerefons que busca mostrar que es tracta de dones i persones de gènere no binari creatives, resilients, poderoses, solidàries, divertides… heterogènies.

Metziràdio és una finestra a aquesta realitat que, sovint, pot incomodar. Què n’espereu, de les persones que l’escolten?
Esperem trencar l’estigma i els estereotips, donant a conèixer les seves vivències en primera persona. Un espai de transmissió de coneixements on també es visibilitzen les seves capacitats artístiques i creatives, alhora que reinvindiquen els seus drets. És també un lloc de trobada comunitària des d’on es creen llaços i aliances amb altres col·lectius i persones de l’enriquidor entramat veïnal del Raval.

Més enllà de la vostra participació en el Teatre Arnau, quins altres projectes teniu previstos per aquest 2021?
Idees i projectes no ens en falten. La nostra prioritat ara és poder incorporar més dones participants en el nostre equip de treball. I arribar a totes aquelles dones que continuen sense vincular-se o adherir-se a espais d’acompanyament. Veiem molt necessari desplegar entorns productius i d’habitatge que puguin dotar de seguretat i autonomia les dones, així com seguir treballant per alternatives de tractament. Sempre des de la perspectiva del feminisme interseccional, la reducció de danys i els drets humans.

Continua llegint

Entrevistes

Irene Solà i Hatim Azahri: “Aquí hi vivim molts joves, però realment no fem vida al barri”

Al Poble-sec hi viuen més de 7000 joves d’entre 15 i 29 anys. Però, on es reuneixen aquests joves? Tenen espais de trobada o un lloc on obtenir orientació laboral o acadèmica? Ara, una associació impulsada per Irene Solà (Barcelona, 1997) i Hatim Azahri (Nador, Marroc, 1998), entre altres, vol reivindicar els drets dels joves en un barri sense prou espais de dinamització juvenil. Parlem amb ells sobre les seves propostes i les seves preocupacions, sobre el seu present i el seu avenir perquè, com ells mateixos diuen, la qualitat de vida dels joves d’avui determinarà la dels adults del futur.

Publicat

on

Expliqueu-nos qui sou i quina relació teniu amb el barri…
Hatim: Jo vaig arribar al Poble-sec als dos anys i hi he viscut sempre. Vaig estudiar a l’escola Jacint Verdaguer i a la XXV Olimpíada. Faig la vida aquí, treballo a l’associació 12@16 i a Tarda Jove i formo part de l’Atlètic la Palma, un equip de futbol sala del barri.
Irene: Jo visc entre Gràcia i Poble-sec. Aquí hi tinc gran part de la meva família i hi passo molt temps. El meu vincle més estret va començar quan, als 20 anys, vaig fer pràctiques al Casal Concòrdia com a educadora social i vaig començar a conèixer més gent, entre ells el Hatim.

Com va sorgir la idea de fundar l’associació Joves Units del Poble-sec?
H: Abans de l’associació, un grup de joves del barri teníem en marxa dos projectes: Desafío Barcelona, on organitzàvem tornejos i esdeveniments per 12@16 i Tarda Jove. I l’altre projecte és Win or Lose, un equip de futbol sala d’amics. Passat un temps vam decidir unificar aquests dos projectes i crear l’associació. Ara som 8 joves i ens agradaria que s’hi sumés més gent.

A més de proposar activitats esportives, reivindiqueu un espai per al jovent.
H: Sí. Ja fa temps que hem detectat la necessitat al barri d’equipaments dignes adreçats als joves i serveis juvenils. Anant a altres barris, com el Raval o el Port de la Marina, hem vist els serveis que ofereixen i aquí hi ha aquesta mancança.
I: Existeix el 12@16, però és fins als 16 anys. Després, què passa? Molts dels joves, quan deixen d’anar-hi, no només perden un centre perquè els ajudin en els estudis sinó que també perden un centre neuràlgic de reunió.

Quines necessitats hauria de cobrir aquest espai que reclameu?
H: Necessitem un punt de reunió on es puguin trobar els joves i també on se’ls pugui orientar tant acadèmicament com laboralment. Des del Districte diuen que tenim el Punt d’Informació Juvenil del Paral·lel, però nosaltres no el considerem del barri perquè realment és del Raval. Cal un espai perquè el 12@16 són poc més de 100 metres quadrats i hi ha més de 180 inscripcions. I Tarda Jove és una sala al Centre Cívic El Sortidor compartida amb altres col·lectius. No tenim serveis de qualitat i això fa que els joves marxin. Com és possible que hi hagi tants joves i que no es vegin pels carrers del Poble-sec?
I: Cal tenir en compte les característiques de cada barri. Els joves estem vivint aquí, però realment no fem vida al barri. Volem reintroduir la gent jove que viu al barri perquè s’hi vinculi d’alguna manera.

Us heu reunit amb l’alcaldessa per explicar-li la situació. Com va ser aquesta trobada?
H: Una companya de l’associació i jo vam participar en un projecte al Raval que organitzava entrevistes amb persones referents de la ciutat i així va ser com vam poder conèixer l’alcaldessa i li vam exposar el problema que tenim al barri. Ella és una persona molt flexible, però ens va parlar de la falta d’espais. Això ho vam comentar també amb el regidor Marc Serra i li vam presentar uns documents per mostrar-li que sí que hi ha espais i que no fa falta crear-ne de nous ni construir res. El Pla de Barris injectarà 11,5 milions al barri i reclamem que una part d’aquests diners es destinin al col·lectiu dels joves.

De quins espais parlem?
I: La Casa de la Premsa és una de les opcions, o el Palau d’Esports, però ja no només per a nosaltres; és un espai gegant que està buit des de fa molts anys. També vam proposar diferents locals, i baixos d’edificis que estan buits i que es poden aprofitar.
H: Nosaltres, de fet, formem part de la plataforma de la Casa de la Premsa i també estem adherits a la Coordinadora d’Entitats.

Observeu al barri una criminalització del jovent, especialment d’alguns col·lectius?
H: Això és un problema derivat dels pocs serveis adreçats als joves. Tots passem per la primària i la secundària, però hi ha un moment en què el sistema t’abandona, que és quan ja no hi ha serveis per a tu. Els joves que es poden considerar conflictius, són joves que no han tingut l’oportunitat de ser orientats. Quan et trobes abandonat busques el recurs fàcil.
I: Aquí també hi ha un problema relacionat amb els joves sense referents familiars, que als 18 anys s’han d’espavilar per sí sols en una societat en què això està totalment fora de lloc. Ara, a més, és tot molt més car i els joves no tenen recursos per fer front a la vida sense ajuda.

Per la situació que hi ha ara a Barcelona i al barri, us imagineu vivint aquí en un futur?
I: Jo ara mateix no podria viure al barri si hagués de pagar un lloguer. La gentrificació està fent que només puguin viure aquí les persones amb alt nivell adquisitiu. La resta ha de marxar, és igual si hi han viscut tota la vida o si acaben d’arribar.
H: Aquesta pregunta l’he fet jo mateix al meu entorn i, excepte les persones que els seus pares han comprat el pis, la resta no es plantegen quedar-se aquí. Consideren que el barri té uns preus de lloguer molt alts i els pisos tenen unes condicions que no van d’acord amb la quantitat que pagues.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.