Connecta amb nosaltres

Història

Els anys clau per a les barraques de Montjuïc

9-10-1945 Creació de les parròquies de Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver

Publicat

on

El 9 d’octubre de 1945, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, signa un decret per crear quaranta noves parròquies a la ciutat. Fins llavors, al Poble-sec hi havia dues parròquies: Santa Madrona i la Mare de Déu de Lurdes, que llindaven al carrer de la Concòrdia. Aquestes dues parròquies abans arribaven per la zona de Sant Antoni fins a la Gran Via, i arribaven fins a la vorera muntanya de l’avinguda del Paral·lel. Però el canvi més important fou que d’aquell decret naixien dues noves parròquies: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver.

Parròquies arrelades al barri

L’àmbit d’actuació d’aquesta darrera parròquia abraçava, i encara abraça, la zona del Poble-sec compresa entre el port i el carrer del Roser; és a dir, una població de més de 15.000 habitants. Però en la zona pròxima a la nova demarcació parroquial també trobem la muntanya de Montjuïc que, entre les darreres cases del barri i els voltants dels murs del castell, acollia milers de barraques amb població d’ètnia gitana i immigrants d’altres zones de Catalunya i de l’estat, el que podia significar un increment de 3.500 persones més.

Pel que fa a l’àmbit de Sant Salvador d’Horta, el contacte amb les barraques de Montjuïc quedava limitat a la part superior dels carrers que anaven de Roser a Margarit, ja que la Satalia i el parc de Montjuïc també suposaven un obstacle al pas dels barraquistes de la zona superior al passeig de Miramar, que en gran part o feien servir els funiculars, que arribaven a la vora del castell, o circulaven pels carrers ascendents del barri. Tot i això, aquesta parròquia també es va orientar a les barraques, especialment a les que hi havia al voltant del camp de la Satalia, fins a l’Escola del Bosc.

Barraques i context social

El barraquisme fou determinant en l’activitat de Sant Pere Claver, i anava lligat a altres factors en relació al context social. La zona propera al port, anomenada Terra Negre, amb molts dipòsits, magatzems i indústries, on hi havia una gran nombre de barraques, presentava unes condicions de vida extremament precàries des del punt de vista de l’habitabilitat, la higiene i l’alimentació. A més, la proximitat del Raval, llavors Barri Xinès, i d’un Paral·lel en condicions socialment complexes, dibuixaven un escenari social crític. Tot això en un context polític on el silenci era l’única resposta col·lectiva a les vivències particulars i generals, per a molts negatives. De la creació de les parròquies ara fa 75 anys.

Continua llegint

Història

Gloria Paddy, la noia de l’acordió

Publicat

on

Durant molts d’anys jo li havia dit la noia de l’acordió, darrerament he recordat el seu nom, al menys el nom artístic, era Gloria Paddy.

Vivia amb una seva tieta i compraven sovint a l’adroguer Jaume Ferran, a Blasco de Garay-Blai, devien viure per allà, com tanta gent del teatre. També hi compraven alguns dels boys del conjunt. L’adroguer Ferran tenia un germà ballarí, Josep, que va actuar en  ballets internacionals de categoria.

Gloria Paddy era una noia maca i discreta, tenia uns quants discos gravats. L’acordió havia estat un instrument molt popular, també Merche Mar l’havia tocat en alguna ocasió però jo crec que la gran acordionista del Molino era Paddy, una artista tot terreny que sabia fer moltes coses i que potser no va tenir la popularitat que mereixia. Un dels números que més recordo d’ella, una peça habitual que executaven els bons acordionistes d’aquells anys, era El Sitio de Zaragoza. L’any 1991, pels volts de Nadal, es va fer al Molino una funció per recaptar fons per a Gloria Paddy, que estava malalta. Alícia Tomàs, amiga seva, va ser una de les ànimes d’aquella iniciativa i en alguna publicació es criticava el poc que els poders públics s’interessaven pels artistes del music-hall, avui un gènere mitificat i valorat molt més que en aquella època.

Paddy va morir fa anys, també ha mort, no fa gaire, Alícia Tomàs. Recuperar la memòria de tants bons artistes relacionats amb el Molino en particular i amb el Paral·lel, en general, ha de ser un objectiu primordial al nostre barri. Darrerament, diferents iniciatives del Centre Cívic Albareda i la gent de la BiblioMusiCineTeca han estat molt importants, i això malgrat les dificultats que la situació de la pandèmia ha provocat.

Continua llegint

Història

La ciutat demanava els Jocs durant tot el segle XX

Maig de 1981: El batlle Serra exposa la idea de celebrar uns Jocs Olímpics a Barcelona

Publicat

on

Quan Narcís Serra presentà la seva proposta, a molts semblà forassenyada; però els antecedents i l’oportunitat històrica feren possible que aquella fos l’ocasió encertada per dur a terme l’esdeveniment esportiu mundial per excel·lència.

D’una banda, llavors, moment clau de la transició, se sabia que l’etapa d’Unión del Centro Democrático estava esgotada i s’albirava l’inici de la nova etapa socialista, que s’acabà prolongant al llarg de catorze anys.

Des de finals del segle XIX, als inicis de l’esport com avui el coneixem, tot i els canvis operats a través dels anys, Barcelona sempre havia estat la capital de totes les noves modalitats que s’anaven obrint pas en el món de l’esport: futbol, bàsquet, natació, ciclisme, excursionisme, gimnàstica, atletisme, motor, tennis…

Ja el 1920, Barcelona es postulà per als Jocs Olímpics de 1924, resultant triada l’opció de París. El 1929, en ocasió de l’Exposició Internacional, es tornà a presentar, per segona vegada, per als Jocs de 1936; però finalment Berlín fou la seu escollida, en un marc convuls, tant a nivell de l’estat espanyol com dels conflictes europeus que es començaven a percebre. Fins i tot el 1932 s’optà a una nova candidatura per al 1940, però no fou escollida, ni es va acabar celebrant, per mor de la Segona Guerra Mundial.

L’Olimpíada Popular de 1936

En aquest context, a les portes dels Jocs de Berlín i com a forta oposició a aquests, es generà un moviment popular per a celebrar uns altres jocs alternatius als oficials: així, es convocà l’Olimpíada Popular, a celebrar a Barcelona, del 19 al 26 de juliol de 1936. L’esclat de la Guerra Civil, la vigília de l’esdeveniment, estroncà la nova oportunitat catalana.

Els Jocs Olímpics no es tornaren a reprendre fins el 1948, a Londres. Amb posterioritat, Barcelona organitzà el campionat del Món d’Hoquei sobre Patins, 1951; i els II Jocs Mediterranis, 1955.

El 1965, Barcelona es tornà a postular per a l’organització dels Jocs de 1972; però una maniobra del govern de Madrid canvià la candidatura, en favor de Madrid, tot i que finalment Munic fou la seu triada.

Finalment, el 1981, els canvis polítics operats des de la mort de Franco, feien més viable la possibilitat que Barcelona, després de més de setanta anys postulant-se per a l’organització d’uns Jocs Olímpics, l’aconseguís, com va acabar sent. De la primera proposta de celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona de l’any 1992, ara fa 40 anys.

XAVIER RODRÍGUEZ

Continua llegint

Història

Bar Internacional

A meitat de camí entre el Paral·lel i la Rambla estava aquest prostíbul, al voltant de l’animada zona del carrer Cid

Publicat

on

Per

Entre els locals històrics de prostitució del Barri Xino el situat al número 1 del carrer de Montserrat, fent cantonada amb el de l’Arc del Teatre, conegut com a Bar Internacional va ser un dels més populars. Era un bar clàssic de la zona que aprofitava la seva privilegiada situació en un dels trajectes habituals des de la Rambla cap a la sempre animada zona del carrer Cid en aquella bulliciosa Barcelona del primer terç del segle XX. Ja funcionava als anys 20 i en acabar aquesta dècada era regentat per Joan Moriscot que hi va fer reformes l’any 1929 aprofitant el boom de l’Exposició Universal. En aquella època a l’Internacional hi havia ball amb orquestra de jazz-band i les dones s’hi prostituien per preus força assequibles i era habitual de veure-les exhibir-se sobre la vorera a l’entrada del local en espera de trobar client.

Una barra, una gramola i uns divans…

El local va sobreviure al trasbals de la Guerra Civil i a les penúries de la postguerra i va continuar obert en un ambient molt més miserable convertit en bar de cambreres.

Paco Villar a Historia y leyenda del Barrio Chino el descriu com un establiment de catorze metres de llarg per cinc d’ample, amb un reservat al fons separat per un envà de la sala principal, en la que només hi havia una barra, una gramola i uns divans. Per entrar al reservat el client havia de convidar a la noia a un whisky. L’encarregada del local barrejava el whisky de les noies amb aigua i el servia en gots de vidre fosc per passar desapercebut l’aigualiment i així evitar que s’emborratxessin.

Al gener de 1968 el local va ser tancat per ordre governativa amb una acusació als propietaris per corrupció de menors. Posteriorment l’edifici va ser enderrocat i se n’hi va construir un altre d’aparença modesta a començaments dels anys 70.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.