Connecta amb nosaltres

Història

Història del meu carrer: Francesc de Tamarit

Publicat

on

Carrer que va del Paral·lel al carrer Villarroel. Francesc de Tamarit i Rifós (Barcelona 1600-1653). Va ser membre del Consell de Cent i, més tard (1638-41), membre del braç militar de la Generalitat; actuà conjuntament amb Pau Claris i altres diputats contra els propòsits de la cort de Madrid i els projectes del comte duc d’Olivares (com la Unión de Armas) i protestà sorollosament contra les excessos comesos per les tropes castellanes, especialment el saqueig de Palafrugell (1639). El virrei comte de Santa Coloma intentà d’atreure’l a la causa de Felip IV de Castella, sense èxit. El 1639 anà a Salses al davant d’una companyia reclutada a Barcelona i participà en el setge de la plaça per tal de recuperar-la, caiguda la qual tornà a Barcelona, on fou entusiàsticament rebut (gener del 1640). La seva oposició –juntament amb altres diputats– a l’allotjament de tropes castellanes a Barcelona motivà que el govern de Madrid ordenés la seva detenció i el seu trasllat a Perpinyà. El virrei comte de Santa Coloma l’empresonà, però no s’atreví a treure’l de Barcelona. La notícia provocà una commoció a la ciutat; les autoritats sol·licitaren l’alliberament del pres i enviaren una ambaixada a Madrid que fou obligada a renunciar d’entrar-hi. Finalment, un aldarull popular (22 de maig) assaltà la presó i l’alliberà juntament amb altres detinguts. Pel juliol del 1640 anà a Perpinyà, des d’on inicià contactes secrets amb representants francesos del cardenal Richelieu, tot i que mostrà un cert recel envers els futurs aliats. Davant l’amenaça castellana damunt Barcelona, tornà a la ciutat i formà part del consell de guerra que organitzà la defensa; contribuí eficaçment a la victòria del 26 de gener de 1641 sobre les tropes castellanes (batalla de Montjuïc) i més tard es destacà al front de Lleida, ja en plena Guerra dels Segadors. Pel juliol del 1641 cessà en el seu mandat com a diputat. Més tard fou mestre racional de la ciutat de Barcelona (1643).

Continua llegint

Història

El Cafè-Concert Sevilla

Publicat

on

Un dels cafès més populars del Paral·lel va ser el Sevilla. Va obrir l’any 1906, tot i que la data exacta ha estat una mica controvertida. Abans de ser cafè-concert havia estat sala de descans del proper teatre Olimpia, que no s’ha de confondre amb el de la Ronda de Sant Pau.  Al principi, com d’altres establiments, era un espai atrotinat, sense ventilació ni condicions adients. Tenia un soterrani que l’autoritat va fer tancar a causa de les males condicions. L’any 1908 el local, ja més ben arranjat, es va convertir en el Café-Concert Sevilla. El propietari es deia Carpinell. La publicitat indicava que es trobava en front del Pabellón Soriano i que comptava, dia i nit, amb trenta boniques cambreres. La publicitat del local es va fer, fins i tot, en vers: ¿Quiere pasar bien el rato y aún hacer economías? / Dirijase al Paralelo y entre en el Café Sevilla…

Allà, segons deien aquells versos, sempre s’estava de festa i el ball i el cafè costaven un ral. Allà s’hi trobaven moltes penyes, formades majoritàriament per homes amants de les gresques pecaminoses. Una de molt famosa va triar el nom de ‘‘els fills de p…’’ i per entrar-hi calia ser apadrinat per una senyora d’aquesta professió, que l’havia de batejar amb cava davant dels membres més qualificats, segons ens explica Miquel Badenes en els seus imprescindibles llibres sobre el Paral·lel. Van ser molt populars els seus espectacles de flamenc.

L’any 1947 el Sevilla, situat al número 72 del Paral·lel, va tancar les portes i s’hi va instal·lar una societat recreativa de tipus familiar. Tot i que la numeració ha sofert variacions, ocupava part del solar de l’antic Imperio del Mueble. Una drogueria va conservar el nom de Sevilla durant alguns anys.

Continua llegint

Història

Els anys clau per a les barraques de Montjuïc

9-10-1945 Creació de les parròquies de Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver

Publicat

on

El 9 d’octubre de 1945, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, signa un decret per crear quaranta noves parròquies a la ciutat. Fins llavors, al Poble-sec hi havia dues parròquies: Santa Madrona i la Mare de Déu de Lurdes, que llindaven al carrer de la Concòrdia. Aquestes dues parròquies abans arribaven per la zona de Sant Antoni fins a la Gran Via, i arribaven fins a la vorera muntanya de l’avinguda del Paral·lel. Però el canvi més important fou que d’aquell decret naixien dues noves parròquies: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver.

Parròquies arrelades al barri

L’àmbit d’actuació d’aquesta darrera parròquia abraçava, i encara abraça, la zona del Poble-sec compresa entre el port i el carrer del Roser; és a dir, una població de més de 15.000 habitants. Però en la zona pròxima a la nova demarcació parroquial també trobem la muntanya de Montjuïc que, entre les darreres cases del barri i els voltants dels murs del castell, acollia milers de barraques amb població d’ètnia gitana i immigrants d’altres zones de Catalunya i de l’estat, el que podia significar un increment de 3.500 persones més.

Pel que fa a l’àmbit de Sant Salvador d’Horta, el contacte amb les barraques de Montjuïc quedava limitat a la part superior dels carrers que anaven de Roser a Margarit, ja que la Satalia i el parc de Montjuïc també suposaven un obstacle al pas dels barraquistes de la zona superior al passeig de Miramar, que en gran part o feien servir els funiculars, que arribaven a la vora del castell, o circulaven pels carrers ascendents del barri. Tot i això, aquesta parròquia també es va orientar a les barraques, especialment a les que hi havia al voltant del camp de la Satalia, fins a l’Escola del Bosc.

Barraques i context social

El barraquisme fou determinant en l’activitat de Sant Pere Claver, i anava lligat a altres factors en relació al context social. La zona propera al port, anomenada Terra Negre, amb molts dipòsits, magatzems i indústries, on hi havia una gran nombre de barraques, presentava unes condicions de vida extremament precàries des del punt de vista de l’habitabilitat, la higiene i l’alimentació. A més, la proximitat del Raval, llavors Barri Xinès, i d’un Paral·lel en condicions socialment complexes, dibuixaven un escenari social crític. Tot això en un context polític on el silenci era l’única resposta col·lectiva a les vivències particulars i generals, per a molts negatives. De la creació de les parròquies ara fa 75 anys.

Continua llegint

Història

Flor de Otoño

Advocat de proletaris i pispes de dia, revolucionari anarquista i un habitual transvestit de les nits del Xino i Paral·lel

Publicat

on

Per

Entre la heterogènia parròquia que freqüentava les convulses nits del mític cabaret del carrer Cid La Criolla hi va destacar durant alguns anys un home amb doble (o triple) vida. Segons la llegenda que es va anar forjant al seu voltant, el nostre home exercia oficialment d’advocat de proletaris i pispes de dia i clandestinament organitzava atemptats en nom de l’anarquisme revolucionari, mentre que a les nits lluïa la seva figura amb l’arrogància de la seducció i la provocació com a transvestit. Se’l coneixia com a Flor de Otoño i era un dels habituals dels tuguris del carrer del Cid i més concretament, com ja s’ha dit, es deixava veure a les nits a La Criolla, el dancing de José Márquez, Pepe, que s’havia convertit en el local referent d’aquella zona.

La llegenda també ens diu que, lluny del que molts podien imaginar, Flor de Otoño era fill d’una família benestant i, talment com si es tractés d’un precedent històric de les actuals drag-queens, gaudia actuant de transvestit a les perilloses i fascinants nits del Barri Xino d’aquella Barcelona de les acaballes dels anys 20. Alguns han dit que va arribar a actuar al Ba-ta-clán del Paral·lel. El que sí que és cert, és que era habitual veure’l passada la mitjanit pel bar del Sacristà o a La Criolla. Allà intentava seduir als mascles que li agradaven mentre parava amatent l’orella a qualsevol notícia que fluïa pels baixos fons de la ciutat. El caràcter transversal i interclassista dels clients de La Criolla facilitava aquesta recollida d’informació. Les imatges que s’han pogut conservar d’aquest singular personatge ens el presenta com un jove amb indubtables trets femenins, llavis pintats i perfilats dibuixant un cor, celles buidades i pintades i generalment ben vestit.

Homosexualitat i anarcosindicalisme revolucionari eren possiblement dues cares d’una mateixa moneda, la de l’oposició frontal a un sistema autoritari, homòfob i explotador dels treballadors, una oposició que quedava perfectament sintetitzada en la figura de Flor de Otoño.

Un dels noctàmbuls més enigmàtics

Paco Villar, probablement l’home que ha furgat més i millor en la història de la vida del Barri Xino va dedicar un capítol a Flor de Otoño en la seva excel·lent obra monogràfica sobre La Criolla. Tot intentant fugir de llegendes i de dades no confirmades, Villar ens el presenta com un personatge enigmàtic i del que no es coneix el seu veritable nom, tot i que apunta la seva condició d’activista anarquista, homosexual i addicte a la cocaïna. Apareix en diverses imatges fotogràfiques captades a l’interior de La Criolla, així com al reservat que Pepe, l’amo del local, tenia a l’altell per als clients més selectes. També han aparegut recentment altres fotos d’aquest transvestit en les que se’l veu sol i en actitud més sensual.

Finalment, Villar explica també la participació del transvestit en una festa privada a La Criolla, descrita pel periodista José María Aguirre i publicada a El Mundo Gráfico el novembre de 1933, així com les connexions de Flor de Otoño amb el moviment anarcosindicalista i el seu suport i col·laboració a diverses accions revolucionàries realitzades a la caserna de les Drassanes. Amb l’arribada de la guerra es perd la seva història personal.

La vida de Flor de Otoño al teatre i al cinema

Després de molts anys d’oblit, l’estela de Flor de Otoño va tornar a revifar en els últims anys de la dictadura franquista. Al 1973 el dramaturg madrileny José María Rodríguez Méndez va escriure una peça teatral sobre aquest personatge, al que donava vida amb el nom inventat de Lluís de Serracant. L’obra, com era d’esperar, no va passar la censura.

Ja desaparegut el dictador, a l’any 1978, Pedro Olea va portar a la pantalla la història de Lluís de Serracant en un film protagonitzat per José Sacristán, que es va presentar al públic amb el nom de Un hombre llamado Flor de Otoño. Mentrestant, l’obra de Rodríguez Méndez encara trigaria uns anys més estrenar-se. Va ser a València l’any 1982.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.