Connecta amb nosaltres

Economia

Pensions viables i sostenibles en el temps

Hi ha un interès per part de les elits espanyoles i de la banca per fer-nos creure que les pensions públiques no són viables

Publicat

on

El Tribunal de Comptes publicava l’agost un informe sobre la Seguretat Social que assenyalava la “insuficiencia de los ingresos de naturaleza contributiva” y, per tant, un “problema de sostenibilidad financiera de carácter estructural”. Tendenciós, com gairebé tot el que publica aquest organisme polititzat d’endollats de l’elit madrilenya. D’altra banda, el mes passat, el Banc d’Espanya va publicar un càlcul segons el qual els pensionistes reben de mitjana 1,74 euros per cada euro aportat, suposant que han cotitzat durant 40 anys i que rebran pensió durant altres 21 anys, fet que suposa un rendiment anual del 3,5%, per damunt dels plans de pensions en les darreres dècades i més alt –diuen– que els dels bons de l’Estat (fet fals perquè els anys 90 donaven una rendibilitat mitjana del 6,6%). En resum, un exercici d’economia-ficció perquè els treballadors no fan cap inversió: el que aporten cada any es reparteix entre els jubilats que hi ha en cada moment. Per cert, per què només han d’aportar els treballadors? Els que no tenen fills, no contribueixen a l’educació? I els que no tenen cotxe no paguen impostos per fer carreteres?

Un sistema equilibrat

Les pensions de jubilació no són responsables del dèficit de la Seguretat Social. El ministre del ram, José Luís Escrivà, ha reconegut que hi ha 22.000 milions d’euros de “gastos impropios”. Efectivament, tothom hi fica mà: d’aquí surten 11.305 milions en pensions no contributives (viudetat i orfandat), 2.953 milions d’ajudes a la maternitat per fills, 1.818 milions de polítiques actives d’ocupació i 5.713 milions en concepte de “otros” (entre els que hi ha prestacions d’atur). Sense tot això, resulta que el sistema està equilibrat i no té dèficit. També es diu que les pensions espanyoles són molt altes, però respecte al PIB representen el 10,9%, per sota de la mitjana de la UE (12,4 %), i molt lluny de les d’Itàlia (16,2%) o Àustria (14,0%). Els cacics de la màfia que governa l’Estat –inclosa la banca– ens vol vendre una privatització de les pensions i maniobra per afavorir els plans privats.

La Gürtel ja porta 14 morts

I parlant de màfia, el passat 10 de setembre va morir José Luís Huerta Valbuena, un dels pilars del cas Púnica. Amb aquest ja són 14 els morts de la trama Gürtel (deu de mort suposadament natural, dos en estranys accidents i altres dos per presumpte suïcidi). Son coses que passen al reialme del feixista Felip VI, que tres anys després del seu vomitiu discurs del 3 d’octubre de 2017, en el que beneïa les garrotades contra els votants (fet únic en la història de la humanitat, fins i tot en les dictadures), encara no s’ha retractat, mentre els seus sequaços togats segueixen derrocant presidents de Catalunya.

JOSEP MARI TORREMORELL

Continua llegint

Economia

‘O Meu Lar’: 35 anys de tradició gastronòmica

Publicat

on

El restaurant O Meu Lar, ubicat al carrer Margarit, 24, és un referent de la gastronomia tradicional des de fa 35 anys. Actualment, sota la direcció de Santi Rodríguez Méndez, aquest establiment familiar ha resistit el pas del temps i les diverses crisis econòmiques, consolidant-se com un espai de proximitat i qualitat per als amants de la cuina casolana.

Els orígens

El projecte va néixer com una iniciativa familiar, impulsada pels pares de Santi i el seu germà. L’objectiu inicial era crear un bar que, amb el temps, evolucionés cap a un restaurant especialitzat en marisc de Galícia i carns de qualitat. Amb una brasa a la vista i una selecció de productes frescos, O Meu Lar s’ha convertit en un lloc de trobada per a la gent del barri i visitants de tota Barcelona.

L’actual propietari, que porta 25 anys al capdavant del negoci, destaca la importància del boca-orella en l’èxit de l’establiment: “Abans, quan no hi havia tants telèfons mòbils, la gent recomanava els restaurants de forma directa. La nostra clientela ens coneixia i ens feia confiança”, explica.

Un barri en transformació

El Poble-sec ha experimentat grans canvis al llarg de les dècades. Rodríguez recorda amb nostàlgia l’època en què el barri tenia una oferta gastronòmica molt rica i variada. “Ara trobem menys establiments tradicionals i més cadenes i multinacionals. La competència era sana i donava prestigi al barri, però avui dia molts locals emblemàtics han tancat”, lamenta.

Aquesta transformació també ha tingut un impacte en el negoci. L’especulació immobiliària i l’augment del turisme han provocat una pujada dels preus dels lloguers i un canvi en el perfil dels clients. Tot i això, O Meu Lar continua fidel als seus valors: oferir menjar de qualitat a un preu just, mentre manté una relació propera amb la seva clientela habitual.

Un futur incert

El relleu generacional és un dels grans desafiaments per als negocis familiars. Rodríguez reconeix que la seva generació ja va viure una pèrdua del relleu tradicional, i ara com ara no tenen clar si la tercera generació continuarà amb el negoci. “Els meus fills tenen 12 i 16 anys, i tot i que han crescut veient el nostre esforç, no sé si voldran seguir aquest camí. Aquest ofici és dur. Jo sempre els hi recordo l’important que és estudiar”, afirma.•

Continua llegint

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

on

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024