Expliqueu-nos qui sou i quina relació teniu amb el barri…
Hatim: Jo vaig arribar al Poble-sec als dos anys i hi he viscut sempre. Vaig estudiar a l’escola Jacint Verdaguer i a la XXV Olimpíada. Faig la vida aquí, treballo a l’associació 12@16 i a Tarda Jove i formo part de l’Atlètic la Palma, un equip de futbol sala del barri.
Irene: Jo visc entre Gràcia i Poble-sec. Aquí hi tinc gran part de la meva família i hi passo molt temps. El meu vincle més estret va començar quan, als 20 anys, vaig fer pràctiques al Casal Concòrdia com a educadora social i vaig començar a conèixer més gent, entre ells el Hatim.

Com va sorgir la idea de fundar l’associació Joves Units del Poble-sec?
H: Abans de l’associació, un grup de joves del barri teníem en marxa dos projectes: Desafío Barcelona, on organitzàvem tornejos i esdeveniments per 12@16 i Tarda Jove. I l’altre projecte és Win or Lose, un equip de futbol sala d’amics. Passat un temps vam decidir unificar aquests dos projectes i crear l’associació. Ara som 8 joves i ens agradaria que s’hi sumés més gent.

A més de proposar activitats esportives, reivindiqueu un espai per al jovent.
H: Sí. Ja fa temps que hem detectat la necessitat al barri d’equipaments dignes adreçats als joves i serveis juvenils. Anant a altres barris, com el Raval o el Port de la Marina, hem vist els serveis que ofereixen i aquí hi ha aquesta mancança.
I: Existeix el 12@16, però és fins als 16 anys. Després, què passa? Molts dels joves, quan deixen d’anar-hi, no només perden un centre perquè els ajudin en els estudis sinó que també perden un centre neuràlgic de reunió.

Quines necessitats hauria de cobrir aquest espai que reclameu?
H: Necessitem un punt de reunió on es puguin trobar els joves i també on se’ls pugui orientar tant acadèmicament com laboralment. Des del Districte diuen que tenim el Punt d’Informació Juvenil del Paral·lel, però nosaltres no el considerem del barri perquè realment és del Raval. Cal un espai perquè el 12@16 són poc més de 100 metres quadrats i hi ha més de 180 inscripcions. I Tarda Jove és una sala al Centre Cívic El Sortidor compartida amb altres col·lectius. No tenim serveis de qualitat i això fa que els joves marxin. Com és possible que hi hagi tants joves i que no es vegin pels carrers del Poble-sec?
I: Cal tenir en compte les característiques de cada barri. Els joves estem vivint aquí, però realment no fem vida al barri. Volem reintroduir la gent jove que viu al barri perquè s’hi vinculi d’alguna manera.

Us heu reunit amb l’alcaldessa per explicar-li la situació. Com va ser aquesta trobada?
H: Una companya de l’associació i jo vam participar en un projecte al Raval que organitzava entrevistes amb persones referents de la ciutat i així va ser com vam poder conèixer l’alcaldessa i li vam exposar el problema que tenim al barri. Ella és una persona molt flexible, però ens va parlar de la falta d’espais. Això ho vam comentar també amb el regidor Marc Serra i li vam presentar uns documents per mostrar-li que sí que hi ha espais i que no fa falta crear-ne de nous ni construir res. El Pla de Barris injectarà 11,5 milions al barri i reclamem que una part d’aquests diners es destinin al col·lectiu dels joves.

De quins espais parlem?
I: La Casa de la Premsa és una de les opcions, o el Palau d’Esports, però ja no només per a nosaltres; és un espai gegant que està buit des de fa molts anys. També vam proposar diferents locals, i baixos d’edificis que estan buits i que es poden aprofitar.
H: Nosaltres, de fet, formem part de la plataforma de la Casa de la Premsa i també estem adherits a la Coordinadora d’Entitats.

Observeu al barri una criminalització del jovent, especialment d’alguns col·lectius?
H: Això és un problema derivat dels pocs serveis adreçats als joves. Tots passem per la primària i la secundària, però hi ha un moment en què el sistema t’abandona, que és quan ja no hi ha serveis per a tu. Els joves que es poden considerar conflictius, són joves que no han tingut l’oportunitat de ser orientats. Quan et trobes abandonat busques el recurs fàcil.
I: Aquí també hi ha un problema relacionat amb els joves sense referents familiars, que als 18 anys s’han d’espavilar per sí sols en una societat en què això està totalment fora de lloc. Ara, a més, és tot molt més car i els joves no tenen recursos per fer front a la vida sense ajuda.

Per la situació que hi ha ara a Barcelona i al barri, us imagineu vivint aquí en un futur?
I: Jo ara mateix no podria viure al barri si hagués de pagar un lloguer. La gentrificació està fent que només puguin viure aquí les persones amb alt nivell adquisitiu. La resta ha de marxar, és igual si hi han viscut tota la vida o si acaben d’arribar.
H: Aquesta pregunta l’he fet jo mateix al meu entorn i, excepte les persones que els seus pares han comprat el pis, la resta no es plantegen quedar-se aquí. Consideren que el barri té uns preus de lloguer molt alts i els pisos tenen unes condicions que no van d’acord amb la quantitat que pagues.

Explica’ns com es va forjar la teva relació amb el barri i els moviments socials des de la teva arribada.
Vaig arribar el 2004 al Poble-sec amb la meva parella. Jo sempre havia tingut una inquietud cap a l’ecologia i la meva parella cap al cooperativisme i la justícia social. El primer que vam fer va ser buscar una opció que ens permetés comprar aliments ecològics i ho vam trobar a la cooperativa de consum Germinal de Sants, al cap d’uns anys vam crear Germinal Poble-sec, que va convertir-se en un dels primers grups de consum del barri. Després vam generar una nova cooperativa de consum i, durant l’època del 15M, vam unir-nos al moviment d’ocupació de les places i a l’Assemblea de Barri per construir un espai de canvi social. Així va néixer l’Ateneu Cooperatiu La Base.

Ens parles de les cooperatives i els grups de consum. Què són per a qui encara no ho sàpiga?
Els grups de consum són un moviment social i són comunitats de persones empoderades amb gran poder de transformació ecosocial. Estan formats per un grup de persones que ens autoorganitzem per comprar –directament als productors i sense intermediaris– productes ecològics, locals i de proximitat, però també per incidir en la societat amb el nostre consum, perquè apostem per petits productors i amb valors ètics.

Els preus són els mateixos que comprant a les botigues?
Paguem menys perquè comprem directament als productors i té altres avantatges, com per exemple que t’obliga a organitzar millor la compra de la setmana. Els productes ecològics alimenten més, tenen més nutrients i et produeixen més sensació d’estar saciada. Dins dels grups de consum també fem intercanvi de receptes i aprenem a fer cuina d’aprofitament. Sabies que amb les fulles de la pastanaga pots fer un pesto boníssim?

També has estat vinculada en la creació del primer grup de criança del barri.
Sí, quan va néixer la meva primera filla vaig buscar opcions per criar-la de manera més respectuosa i, amb una companya, vam impulsar un grup al carrer Radas, 27, on abans hi havia la Cooperativa de Consum. El concepte dels grups de criança consisteix en què, si tu no pots tenir cura de la teva criatura 24 hores, t’organitzes amb altres famílies perquè els infants estiguin cuidats; fins als 3 anys (i hi ha qui ho allarga). Aquestes famílies incideixen de forma molt directa en l’educació dels infants, decidim quina persona educadora volem, quins horaris, quines activitats… I també participem de forma col·lectiva en la seva educació.

Què és Som La Clau i per què decideixes fundar aquesta associació?
El 2017 vaig tenir una crisi personal i vaig decidir que el meu camí era dedicar-me totalment a la sostenibilitat i a la divulgació d’aquesta. Així va ser com, gràcies al suport de Cooperasec, fundem l’associació Som La Clau (Grases, 20, al Poble-sec) i comencem el projecte per a les escoles, que porta per títol de Compromís de Consum Responsable de les Escoles del Poble-sec.

Promoveu la divulgació per a l’alumnat. Com ho feu?
El nostre objectiu és impulsar la transició ecosocial. Considerem que la nostra societat està en un moment molt crític de la seva història i cal canviar la manera de viure. Aquesta societat està basada en el consum desenfrenat i en l’individualisme i això ha portat unes conseqüències, com ara el canvi climàtic, oceans plens de plàstic, augment de la temperatura del planeta, catàstrofes naturals… El que fem és intentar explicar això i oferir mitjans per fer un canvi a les nostres vides. Els parlem dels residus que deixem al planeta, del malbaratament alimentari… Els alumnes ho entenen de seguida i saben que el seu futur està en joc, però des de Som La Clau treballem amb una òptica optimista, els fem veure que tenim una oportunitat fantàstica per canviar la manera de viure i els expliquem com fer-ho a partir de quatre vectors: l’energia, l’aigua, l’alimentació i els materials que es fan servir a les escoles.

Quan parlem de transició ecosocial, exactament de què parlem?
No es tracta només de consumir menys, sinó de generar comunitat. Estem en una situació límit, però encara som a temps de posar-hi remei des de les xarxes i el suport mutu. Podem consumir menys, donar més vida als nostres objectes, aprofitar gran part del menjar que llançaríem… Es tracta d’estalviar i alhora de viure millor.

També sentim molt a parlar de la sobirania alimentària, un concepte que promoveu des del projecte de les Espigadores.
Això va néixer en col·laboració amb l’Hort de la Font Trobada i el Centre Cívic El Sortidor, a partir d’un sopar d’aprofitament que vam fer l’any 2019. D’aquí van néixer les Espigadores, que és un grup de 40 famílies que ens organitzem per recollir els aliments sobrants de botigues del barri. A més d’aprofitar aquests productes, fem intercanvi de receptes, aprenem com fer melmelades, mètodes de conserva…

D’alguna manera es tracta de tornar als orígens, a allò que es feia fa seixanta anys…
Sí, però amb l’avantatge que ara tenim més accés al coneixement i a la informació. Això ens permet relacionar-nos amb gent que té interessos semblants, intercanviar idees. Avui tenim tots els recursos al nostre abast per canviar el món, ho tenim tot inventat. Podríem respondre i reaccionar davant del canvi climàtic si hi hagués voluntat per part de la ciutadania i dels governs: adaptant els edificis, donant-los d’energia renovable, aprenent a reutilitzar l’aigua… Es tracta d’estalviar, intercanviar, consumir menys i començar a autoabastir-nos produint.

En primer lloc, expliqueu-nos per què ens heu citat aquí, en aquest estudi de doblatge…
Roger: Estem en un moment en què hi ha força feina de doblatge. Les grans plataformes volen estrenar tot el que es pugui i no volen que torni a passar com l’abril i el maig, quan no hi havia possibilitat de veure moltes de les pel·lícules o sèries doblades al català o castellà.
Joan: Cada setmana estem fent diferents doblatges. Ara estic treballant en una pel·lícula mexicana que encara no sé com es dirà. També estic dirigint el doblatge de La pantera rosa i farem El sexto sentido en català per Nadal.

Qualsevol actor pot fer doblatge?
J: Els bons sí (riu). No és intuïtiu, has de saber la tècnica. Cal dominar la lingüística, la interpretació, la memorització, l’encaix…
R: De fet, jo dono classe a diverses escoles de doblatge. Cal dominar la tècnica perquè avui et demanen més que siguis ràpid que no pas que siguis bo.

Està en marxa una campanya per denunciar la precarització del sector.
J: Sí, perquè hi ha molta feina i de vegades es fa de qualsevol manera i es busquen preus molt barats. S’intenta fer un treball de mínims quan una feina com el doblatge, que és tan important per a la llengua d’un país, hauria de prioritzar la qualitat.
R: El doblatge abans es feia amb orfebreria, a poc a poc, i ara estem lluitant perquè no es converteixi en una fàbrica de fer xurros. El doblatge només té sentit si es està ben fet.

Anem als orígens de tot. Roger, com són els primers records que tens actuant al costat del teu pare?
Jo vaig començar als vuit anys fent doblatge i, des dels deu fins als quinze, no volia treballar amb el meu pare perquè em collava molt. Quan anava amb altres directors em deien “que bé que ho fas” i ell sempre era el més exigent. Però el primer record que tinc és fent el doblatge de Charlie Brown.

A més de treballar plegats, durant el ‘confitament’ vau conviure i vau explotar la vostra part més creativa a través de les xarxes amb ‘Els Pera Confitats’.
J: Allò ho vam fer com un divertiment i no estava gaire preparat. Ara, gràcies a Déu, tenim molta feina i no ho seguim fent, però va tenir molt bona acollida i sí que ens va quedar al subconscient que algun dia ho podríem reprendre.
R: Tota la sèrie era molt de veritat perquè ja és el rol que juguem ell i jo. Jo soc molt aventurer i ell es pensa que li caurà el cel a sobre. Quan li vaig dir al pare que això estava tenint molt d’èxit, em va fer dues preguntes: “Que ho cobrarem, això?” i “Quanta gent tenim al tinder?” les xarxes socials no les domina gaire…

Roger, fa poc també has publicat el teu primer llibre ‘ÈXIT. On tot comença’. És una autobiografia?
R: És un llibre amb molta veritat on trec coses que normalment es tenen sota l’estora, els tabús. Aquí costa molt parlar de les addiccions tot i que estan molt a tocar, no només les drogues: les addiccions al joc, a les xarxes… En el llibre explico tot des del començament i per a mi escriure’l ha estat molt important. A més, al teatre del Raval farem un monòleg del llibre dirigit pel pare.
J: Per a mi és extraordinari que s’hagi pogut arribar a fer això, que hagi tingut l’èxit que ha tingut; haver pogut compartir aquesta història –que nosaltres hem viscut– amb la gent i que serveixi l’experiència.
R: De fet, jo això ho he escrit pels nanos. Perquè si a mi als setze anys m’haguessin dit que, si jugava a aquesta loteria, em podia tocar la grossa… No sé si hi hagués jugat.

Quin és el teu èxit més gran?
R: L’amor que tinc per la vida i la gent. Això ho he heretat del pare: l’amor que rebo de la gent.
J: L’èxit més gran és poder viure la vida dintre de la nostra professió i poder compartir-la.

Sou una família molt estimada a Catalunya…
J i R: Això és l’èxit. Haver aconseguit l’estima de la gent. Que la gent ens aturi pel carrer i ens recordi les estones que hem plorat junts, que ens hem emocionat junts i que hem rigut junts.

Joan, tu tens una núvia esperant al Teatre Condal. Es reprenen les funcions d’‘El pare de la núvia’? 
J: Ho reprenem aquest desembre, amb aquella núvia que a veure si l’arribo a casar! Dies abans de Nadal, a més, la filmarem per televisió perquè tothom la pugui veure.

I tu, Roger, què ens tens preparat al Teatre del Raval?
Quina feinada!, un èxit de Broadway en què represento 34 personatges en una hora i quart. I un d’aquests personatges és el Joan Pera perquè l’hem adaptat a la meva vida. És una bogeria, però és molt maco i és un conte de Nadal.

Joan, alguna vegada et passa pel cap la idea de jubilar-te? 
J: On ho fan això? (bromeja). No, no sé si algun dia em trobaré malament o estaré cansat, però de moment no. Jo no sé ni l’edat que tinc, però durant tota la meva vida he fet el mateix que faig ara. Al Teatre Condal fa 28 anys que hi soc cada any! De moment no trobo el moment de jubilar-me… Ni el busco!
R: De fet, les vacances més llargues que ha fet aquest senyor han estat el confinament i per obligació. Trobàvem molt a faltar el teatre perquè és terapèutic, és jugar.

Per acabar, ens havíeu promès una primícia…
R: La primícia és que al febrer farem una pel·lícula a TV3 basada en una obra del meu pare que es diu El Metralla, en la qual el pare i jo farem dos personatges molt especials que han de conviure junts i amagats.
J: No diguis res més, que ja no us podem fer més espòilers!