Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Chiara Monterotti: “Tenim tots els recursos al nostre abast per canviar el món”

L’any 2000, el premi Nobel de química Paul Crutzen va batejar amb el nom d’Antropocè a la nova era geològica que hauria començat amb la revolució industrial. No es tracta d’un període geològic, sinó de l’època en què l’activitat humana ha començat a generar efectes massius a escala mundial. Cada vegada són més les persones que decideixen apostar per una manera diferent de viure, més curosa amb el medi ambient i que fomenta la sobirania alimentària i la transició ecosocial. Per parlar d’aquests conceptes, encara desconeguts per a massa gent, ens trobem amb la Chiara Monterotti (Le Marche, Itàlia, 1974), doctora en arquitectura sostenible i veïna del Poble-sec. La Chiara està implicada en diversos projectes creats amb la finalitat de demostrar que és possible viure millor amb menys.

Publicat

on

Explica’ns com es va forjar la teva relació amb el barri i els moviments socials des de la teva arribada.
Vaig arribar el 2004 al Poble-sec amb la meva parella. Jo sempre havia tingut una inquietud cap a l’ecologia i la meva parella cap al cooperativisme i la justícia social. El primer que vam fer va ser buscar una opció que ens permetés comprar aliments ecològics i ho vam trobar a la cooperativa de consum Germinal de Sants, al cap d’uns anys vam crear Germinal Poble-sec, que va convertir-se en un dels primers grups de consum del barri. Després vam generar una nova cooperativa de consum i, durant l’època del 15M, vam unir-nos al moviment d’ocupació de les places i a l’Assemblea de Barri per construir un espai de canvi social. Així va néixer l’Ateneu Cooperatiu La Base.

Ens parles de les cooperatives i els grups de consum. Què són per a qui encara no ho sàpiga?
Els grups de consum són un moviment social i són comunitats de persones empoderades amb gran poder de transformació ecosocial. Estan formats per un grup de persones que ens autoorganitzem per comprar –directament als productors i sense intermediaris– productes ecològics, locals i de proximitat, però també per incidir en la societat amb el nostre consum, perquè apostem per petits productors i amb valors ètics.

Els preus són els mateixos que comprant a les botigues?
Paguem menys perquè comprem directament als productors i té altres avantatges, com per exemple que t’obliga a organitzar millor la compra de la setmana. Els productes ecològics alimenten més, tenen més nutrients i et produeixen més sensació d’estar saciada. Dins dels grups de consum també fem intercanvi de receptes i aprenem a fer cuina d’aprofitament. Sabies que amb les fulles de la pastanaga pots fer un pesto boníssim?

També has estat vinculada en la creació del primer grup de criança del barri.
Sí, quan va néixer la meva primera filla vaig buscar opcions per criar-la de manera més respectuosa i, amb una companya, vam impulsar un grup al carrer Radas, 27, on abans hi havia la Cooperativa de Consum. El concepte dels grups de criança consisteix en què, si tu no pots tenir cura de la teva criatura 24 hores, t’organitzes amb altres famílies perquè els infants estiguin cuidats; fins als 3 anys (i hi ha qui ho allarga). Aquestes famílies incideixen de forma molt directa en l’educació dels infants, decidim quina persona educadora volem, quins horaris, quines activitats… I també participem de forma col·lectiva en la seva educació.

Què és Som La Clau i per què decideixes fundar aquesta associació?
El 2017 vaig tenir una crisi personal i vaig decidir que el meu camí era dedicar-me totalment a la sostenibilitat i a la divulgació d’aquesta. Així va ser com, gràcies al suport de Cooperasec, fundem l’associació Som La Clau (Grases, 20, al Poble-sec) i comencem el projecte per a les escoles, que porta per títol de Compromís de Consum Responsable de les Escoles del Poble-sec.

Promoveu la divulgació per a l’alumnat. Com ho feu?
El nostre objectiu és impulsar la transició ecosocial. Considerem que la nostra societat està en un moment molt crític de la seva història i cal canviar la manera de viure. Aquesta societat està basada en el consum desenfrenat i en l’individualisme i això ha portat unes conseqüències, com ara el canvi climàtic, oceans plens de plàstic, augment de la temperatura del planeta, catàstrofes naturals… El que fem és intentar explicar això i oferir mitjans per fer un canvi a les nostres vides. Els parlem dels residus que deixem al planeta, del malbaratament alimentari… Els alumnes ho entenen de seguida i saben que el seu futur està en joc, però des de Som La Clau treballem amb una òptica optimista, els fem veure que tenim una oportunitat fantàstica per canviar la manera de viure i els expliquem com fer-ho a partir de quatre vectors: l’energia, l’aigua, l’alimentació i els materials que es fan servir a les escoles.

Quan parlem de transició ecosocial, exactament de què parlem?
No es tracta només de consumir menys, sinó de generar comunitat. Estem en una situació límit, però encara som a temps de posar-hi remei des de les xarxes i el suport mutu. Podem consumir menys, donar més vida als nostres objectes, aprofitar gran part del menjar que llançaríem… Es tracta d’estalviar i alhora de viure millor.

També sentim molt a parlar de la sobirania alimentària, un concepte que promoveu des del projecte de les Espigadores.
Això va néixer en col·laboració amb l’Hort de la Font Trobada i el Centre Cívic El Sortidor, a partir d’un sopar d’aprofitament que vam fer l’any 2019. D’aquí van néixer les Espigadores, que és un grup de 40 famílies que ens organitzem per recollir els aliments sobrants de botigues del barri. A més d’aprofitar aquests productes, fem intercanvi de receptes, aprenem com fer melmelades, mètodes de conserva…

D’alguna manera es tracta de tornar als orígens, a allò que es feia fa seixanta anys…
Sí, però amb l’avantatge que ara tenim més accés al coneixement i a la informació. Això ens permet relacionar-nos amb gent que té interessos semblants, intercanviar idees. Avui tenim tots els recursos al nostre abast per canviar el món, ho tenim tot inventat. Podríem respondre i reaccionar davant del canvi climàtic si hi hagués voluntat per part de la ciutadania i dels governs: adaptant els edificis, donant-los d’energia renovable, aprenent a reutilitzar l’aigua… Es tracta d’estalviar, intercanviar, consumir menys i començar a autoabastir-nos produint.

Continua llegint

Entrevistes

Manel Portomeñe: “S’han gastat moltíssims diners en adequar aquest teatre”

Mai no s’ha atrevit a treballar sobre els escenaris, però coneix de primera mà tots els ets i els uts del món de l’espectacle. Manel Portomeñe (Barcelona, 1962) va debutar com a gestor cultural fa una trentena d’anys al Cafè Teatre Llantiol i, des d’aleshores, no ha deixat d’idear projectes i de representar humoristes de gran renom. Ara, afronta un nou repte com a director artístic del Teatre Apolo, que ha obert recentment les portes amb el musical ¿Quién mató a Sherlock Holmes?, després de romandre gairebé dos anys tancat.

Publicat

on

Parla’ns una mica de la teva trajectòria professional…
Vaig començar als 14 anys tirant focus al col·legi de la parròquia. El dia que vaig fer 18 anys, el 1980, vaig començar a treballar al Teatre Llantiol, al barri Xino, on feia de tècnic aprenent. Al cap d’un any ja em vaig convertir en l’encarregat i decidia qui actuava. Al Llantiol hi vaig estar 20 anys, allà vaig conèixer moltes figures de l’espectacle; els Tricicle, els Vol Ras, el Màgic Andreu, Juan Tamariz… I em vaig adonar que el que jo sabia fer era tractar amb artistes, així que em vaig decidir a fer de representant. Des de fa 30 anys em dedico a això.

També sabem que, durant una etapa, vas gestionar les estàtues humanes de la Rambla, una feina que pràcticament s’ha extingit.
Quan treballava al Llantiol, els divendres a la tarda anava a les Rambles a passejar i allà trobava titellaires, pallassos, mags que, si m’agradaven, els contractava per treballar al Llantiol, però sobretot hi havia estàtues i vaig començar a tenir converses amb algunes d’aquelles persones. Se’m va acudir la idea de muntar el concurs d’estàtues humanes; hi havia el premi a la més estàtica, al millor vestuari, a la reacció més sorprenent quan es llençava una moneda… I la gent votava. Vaig presentar el projecte a Rubí, on va funcionar molt bé durant tres anys a la festa major i també va ser un èxit a les festes de Valladolid. Arran d’això vam començar a viatjar per Espanya, contractats per diferents ajuntaments, agafàvem un autobús ple d’estàtues vivents i fèiem gira. Això va durar vuit o nou anys, ara ha deixat de ser un negoci rendible perquè ja ningú porta monedes i la pandèmia els ha acabat de fer desaparèixer perquè ja no arriben aquells vaixells que portaven més de 3.000 persones cadascun.

A quins artistes representes des de la teva empresa MPC Management?
Sobretot artistes del món de l’humor. Entre ells estan el Berto Romero (soc el seu manager des de fa 25 anys!), l’Ignatius Farray, el Dani Rovira, l’Antonia San Juan, el mestre Godoy… Això m’ha permès viatjar per tot Espanya i sobretot a Madrid, on es fa el 49% del teatre estable.

Com et va sorgir la possibilitat de gestionar el Teatre Apolo?
Precisament a Madrid vaig conèixer a Enrique Salaberria, que és qui programa molts teatres a Madrid a través del Grupo Smedia. Vam travar amistat i hem treballat molt plegats. Ell sempre em deia que l’avisés quan hagués un teatre lliure a Barcelona perquè volia que féssim un projecte junts i fa cosa d’un any i mig, just abans de la pandèmia, vam veure que el Teatre Apolo estava buit i vam anar-lo a veure.

Què us hi vau trobar quan vau anar a visitar el teatre?
Era la casa dels horrors. Estava tot en molt males condicions i, de fet, estava saquejat. Els últims que ho van gestionar, havien deixat a deure diners i tothom s’havia endut coses. Estava totalment desmantellat. Però tot i això, l’Enrique és molt valent i va decidir tirar endavant el projecte en aquest teatre.

Segueixes treballant en la gestió d’artistes al mateix temps que t’encarregues de la programació del Teatre Apolo?
L’empresa segueix funcionant perquè hi ha la meva filla i el meu gendre d’encarregats, a més de set persones treballant-hi perquè representem a catorze artistes i en distribuïm uns altres catorze.

Després de la pèssima gestió d’Ethika Global, el repte era majúscul. Com enfoqueu aquesta nova etapa del teatre?
Volem amortitzar al màxim les hores de feina al teatre. Hem d’obrir tot el que puguem i hem de fer que això funcioni perquè s’han gastat moltíssims diners en adequar el teatre, més de 800.000 euros en reformes i condicionament de l’espai. Els dimarts, per exemple, farem sessions de DJ, altres dies farem matinals, concerts… Per part meva, intentaré aportar el meu coneixement i els meus artistes, però mai pots saber si el que estàs fent en el món del teatre tindrà èxit o no.

És una programació continuista respecte a la que s’ha fet darrerament al teatre? Musicals, espectacles de caire comercial…
No exactament. És una línia molt eclèctica, volem fer de tot. Sí que tenim molt musical; al setembre farem Fama, el Musical, un format que serà segurament més fàcil de vendre. També traslladarem el Berto, que omple la Sala BARTS des de fa dos anys, al Teatre Apolo per fer la propera temporada, així com d’altres humoristes com Dani Rovira, La vida moderna… Volem donar al públic un contingut molt actual que els agradi, deixant de banda la pàtina una mica “casposa” que s’ha vist a la cartellera en altres èpoques.

Parla’ns de l’espectacle que teniu en cartellera…
¿Quién mató a Sherlock Holmes? és un espectacle molt ben treballat i molt ben interpretat. L’escenografia és collonuda i la qualitat del musical és impressionant. A més, t’expliquen una història que no té res a veure amb la bibliografia de Sherlock Holmes, sinó que és una adaptació lliure d’una història que al final té una resolució molt curiosa. El recomano molt.

És una gran producció que suposa una despesa important i necessita una bona resposta del públic. Està sent així?
El ritme ha anat creixent, però ara mateix no és una bona època per al teatre. Setmana Santa, estiu… Són els pitjors moments de l’any i és difícil de dir. Ara mateix no estem fent uns números de Mago Pop, evidentment, però confiem en el boca-orella.

Molts directors de teatres del Paral·lel parlen de la importància de revifar la zona artísticament, però també en altres aspectes. Teniu relació o alguna mena de pla comú amb altres teatres i espais de l’avinguda? 
Ens agradaria molt. Ens interessa conèixer els nostres veïns, el Tantarantana, el Mago Pop, el Condal… Tenim molta relació amb la Sala BARTS i amb el seu equip, de fet muntem junts el Festival Salat a Sant Feliu de Guíxols. Qualsevol mena de projecte cultural o associació que hi hagi al barri té les portes del nostre teatre obertes.

Continua llegint

Entrevistes

Juli Bellot: “L’experiència de treballar amb la Merche Mar va ser immillorable”

Ja fa més de tres anys que El Molino, tot un símbol dels anys daurats del Paral·lel, va deixar de produir espectacles i prop de dos anys que el seu edifici roman tancat i barrat en una plaça mancada de vida artística. En aquesta ocasió, ens hem trobat amb Juli Bellot (Barcelona, 1984), qui durant diversos anys va donar vida a un dels principals personatges del show: el Mestre de Cerimònies en l’època de la reobertura de l’espai. Tot i que no deixa de somriure quan ens explica l’experiència viscuda entre les parets del gran cabaret barceloní, ens parla també d’alguns moments agredolços viscuts pels artistes. Ara, mentre El Molino espera que algú el compri, el nostre protagonista reestrena a la Sala BARTS un espectacle de burlesque on, malgrat els temps de pandèmia, s’aconsegueix trencar amb la ‘quarta paret’.

Publicat

on

Explica’ns una mica la teva trajectòria artística…
El teatre per a mi va començar com un hobby a l’escola i a les extraescolars. Vaig continuar amb grups de teatre amateurs a Vilafranca, on vaig viure durant l’adolescència, i va arribar un moment en què vaig tenir la necessitat d’anar més enllà. Als 18 anys vaig arribar a Barcelona per estudiar teatre, vaig passar per l’Escola d’Actors de Barcelona i per l’Escola de Teatre Musical Youkali. Així vaig començar a fer musicals, sarsuela, gires amb espectacles juvenils i infantils… Aleshores vaig obtenir una beca per treballar amb el coreògraf Víctor Rodrigo a la seva companyia, Vincles.

Com va sorgir l’oportunitat de treballar a El Molino?
Va ser per casualitat. Jo no sabia que hi havia un càsting obert per a la reinauguració de l’espai, però un amic meu havia d’anar a aquest càsting i no va poder assistir-hi, així que vaig agafar el meu currículum i vaig anar-hi jo en el seu lloc. Vaig anar passant fases, sense saber gaire bé què buscaven, i em van agafar. Al principi, no teníem clar què faríem, per a quant de temps seria…  De fet, no sé si mai s’ha tingut clar el que es volia fer allà. Ens van fer un contracte de sis mesos i, al final, jo vaig ser dels pocs que vaig plegar dels últims, 7 anys després.

En què consistia ser Mestre de Cerimònies?
És el fil conductor de l’espectacle. La Merche Mar era l’amfitriona i feia l’enllaç entre el passat d’El Molino i el present i jo era qui presentava, qui donava la benvinguda, parlava amb el públic… A més jo pertanyia al que s’anomenava Team Molino i feia els meus números com a ballarí.

Tens bons records d’aquella època?
L’experiència de treballar amb la Merche Mar, especialment, va ser immillorable. Ella va passar de ser un personatge que només em sonava a ser pràcticament de la meva família i algú a qui aprecio molt. I, a banda, també va haver-hi moments més difícils. Jo era substitut de tothom, era cover tant d’homes com de dones, però a mi no em podia substituir ningú i això suposava que havia arribat a actuar amb febre, amb angines…

Com va ser el final de l’experiència? 
Es va començar tirant la casa per la finestra; molts diners invertits, molta gent treballant i una posada en escena espectacular. Però després van fer fora molta gent i els treballadors que quedàvem vam haver de fer un gran esforç perquè la gestió es va fer com es va fer, la platea no s’omplia i no hi havia diners per assolir el que costava tenir allò obert. Vam estar quatre mesos sense cobrar i, el 2017, després de vacances ja ens van convocar per dir-nos que es prescindia de nosaltres, de la companyia, i que intentarien fer només esdeveniments privats. Vam haver de passar per un judici i, tot i que no diria que va acabar malament, es podria haver fet tot millor.

Comentes que hi havia manca de públic. Creus que el format cabaret i burlesque va perdre pistonada? 
L’auge del cabaret va ser en una època en què hi havia moltes restriccions i censura i això era el que li donava la gràcia, el fet de posar a prova el públic, el destape, la provocació. Després, amb el cinema i les llibertats, el gènere de revista es va convertir en una cosa una mica casposa. El fet de reobrir El Molino amb una cosa que havia deixat de funcionar en el seu moment, era una mica perillós. Aleshores vam mirar d’adaptar-ho i, en lloc de fer revista, vam apostar per fer una barreja entre cabaret i burlesque, una modalitat que no tracta tant d’ensenyar una cama o un pit sinó de mantenir l’espectador atent amb una actitud fresca i amb sorpreses constants. Cal tenir en compte que actualment, a algunes ciutats d’Europa i Estats Units, el burlesque està molt de moda i és molt popular, però aquí segueix costant.

Tot i això, has estrenat amb èxit un espectacle d’aquesta tipologia fora d’El Molino. 
Amb la meva sòcia Estefania vam decidir muntar l’únic espectacle que s’ha fet de cabaret i burlesque des que va tancar El Molino, que es diu La cuchara de Bella. L’hem fet amb la participació d’artistes de tot el món i a l’abril tornem amb aquest espectacle a la Sala BARTS, els dies 11 i 18. En aquesta ocasió treballarem amb artistes de Madrid.

Una de les particularitats d’aquest gènere és precisament la proximitat i el contacte amb el públic. Com encaixa això amb el moment de pandèmia actual? 
Abans podíem aprofitar el recurs de treure públic a l’escenari, d’acabar assegut a la falda d’algú… Ara ens veiem limitats perquè no podem baixar de l’escenari ni fer que el públic hi pugi, però la quarta paret segueix sent inexistent a través d’altres tècniques. La història l’expliquem al públic en primera persona, a través de la mitologia que porta el meu personatge, i, malgrat la distància, la gent té ganes de passar-ho bé, de distreure’s i de gaudir de la cultura.

Continua llegint

Entrevistes

Rafa Martínez: “Les persones que venen aquí tenen una cosa en comú, la seva xarxa de proximitat s’ha esgotat”

Al carrer Rocafort, 7, en ple barri de Sant Antoni, hi ha un local que, des de l’entrada, sembla petit. En entrar-hi, trobem un espai diàfan amb piles i piles de pots de conserva, ous, pasta i productes alimentaris de tota mena. Una desena de persones voluntàries van amunt i avall preparant bosses per a les persones usuàries que piquen a la porta. Tot i el caos que hi ha a l’ONG De Veí a Veí (estan en ple moment de repartiment) trobem una estona per parlar amb Rafa Martínez (Barcelona, 1974), el seu president, i demanar-li que ens expliqui com va començar aquesta iniciativa que avui és de les més reconegudes del barri. Rafa és psicòleg de formació i altruista de vocació. Des de l’ONG i des de l’Associació de Veïns, treballa per fer del barri un lloc millor per a tothom. Brindem amb la Veïna, la cervesa de Sant Antoni, per una llarga vida… a les persones com ell!

Publicat

on

Quin és el teu vincle amb el barri de Sant Antoni?
Jo soc fill de botiguers. Els meus pares tenien un comerç aquí, de tota la vida, uns magatzems de tèxtil molt coneguts al barri, amb el nom de la meva mare. De fet, jo visc a l’edifici on hi havia la botiga. He viscut sempre al barri.

I la teva motivació per implicar-te en projectes solidaris també ve de sempre?
No. Va ser arran d’un accident. Abans havia estat vinculat a l’Associació de Veïns, però va ser arran d’un accident de trànsit el 2007 que em va incapacitar per treballar. El 2010 comencem a donar forma a l’ONG. La idea va sorgir perquè vam veure una mare de l’escola Ferran Sunyer recollint brossa i ens vam dir que no podia ser que, sent veïns, no poguéssim fer res per ajudar. Aleshores comencem a obrir mires i a adonar-nos de la quantitat de coses que passen al nostre voltant i decidim actuar, perquè a alguns no ens fa res compartir coses i que hi hagi una mica més de justícia social.

Hi havia projectes similars abans de l’ONG De Veí a Veí?
Ens trobàvem que l’ajuda als altres és un àmbit molt copat per la religió, i nosaltres actuem des del veïnatge,  no des de la religió. En el nostre cas, els nostres valors es fomenten sobre tres paradigmes: d’una banda Zygmunt Bauman i el concepte de Societat Líquida, que explica que la societat és líquida, de manera que la gent que viu i treballa al nostre voltant canvia constantment i per això no es generen estructures col·lectives. El segon paradigma és la piràmide de Maslow (de la jerarquia de les necessitats humanes), amb el qual donem a entendre que els voluntaris també obtenim alguna cosa, un benefici que està més a dalt de la piràmide (satisfacció, reconeixement…) i l’usuari rep primeres necessitats, però aquí som molt conscients que tots som iguals. I, per últim, l’empoderament, que neix de la psicologia social i mostra que la gent enxarxada aconsegueix coses que les institucions no estan aconseguint.

Qui col·labora amb vosaltres cedint-vos tots aquests aliments que veiem aquí?
Hi ha de tot. Una part ve del Banc d’Aliments, una altra part prové de comerços i del mercat, però també dels veïns i d’altres entitats amb qui col·laborem, per exemple, totes les escoles del barri fan algun recapte a l’any per a nosaltres. També tenim el carretó solidari itinerant, que algun veí se l’endú i el retorna ple, i hi ha gent que cada setmana ens pregunta què necessitem i ens ho porta.

A banda d’oferir aliments, què més feu?
Tenim servei de rober i tenim un banc de productes ortopèdics i de productes infantils. Oferim alimentació a més de 500 persones, però no només venen i s’emporten el menjar; quan atenem una persona, fem un seguiment cada dues setmanes, l’ajudem a generar xarxa i l’atenem amb dignitat perquè se senti còmode. Les persones que venen aquí tenen una cosa en comú, la seva xarxa de proximitat s’ha esgotat i ja no els poden ajudar. Això passa perquè molts tenen poca xarxa, per això contribuïm al fet que en teixeixin una, de confiança, d’intimitat, de suport.

També formes part de Propis i Propers. En què consisteix aquesta iniciativa?
Nosaltres som els impulsors de Propis i Propers, que és una cooperativa de serveis i sense ànim de lucre on les sòcies són entitats. En forma part també l’Associació de Veïns i l’Espai S.I. Prize i el que intentem és donar feina a gent del barri a partir de les necessitats d’altres persones o de col·lectius del barri. Ens enfoquem a persones amb rendes familiars baixes i oferim serveis com la neteja o petites reparacions. Les persones que treballen estan assegurades i tenen condicions dignes.

I no ens oblidem del vostre servei de Riders Solidaris.
Sí, ho vam iniciar per donar suport al comerç de barri, alguns dels quals han hagut de tancar o passen per un moment molt delicat. Uns quants voluntaris s’ofereixen per fer un servei d’entrega a domicili, en bicicleta, des del restaurant fins a les cases. És la nostra lluita contra Delivero, Glovo i altres marques gegants perquè creiem que s’ha de prioritzar el consum de proximitat, també des de la logística. Ara fins i tot estem desenvolupant una aplicació per fer-ho més pràctic.

A més, amb aquest servei contribuïu a acompanyar o visitar els clients dels restaurants.
Exacte, i això és una cosa que mai farà una empresa com Glovo. A Barcelona, la gent no mor de gana, però sí que perden qualitat de vida per trastorns ansio-depressius, per la soledat. Si tu passes per davant del quiosc cada dia, et pentinaràs, perquè si no et pentines, et preguntaran “escolta, què t’està passant?”, aquestes cadenes de coneixements són molt protectores socialment.

Per últim, parla’ns de la vostra cervesa solidària, la Veïna.
Hem tret la nostra cervesa, una birra artesanal de barri per recaptar fons per als més necessitats. Vam anar a la cerveseria belga del barri, vam fer un tast a cegues i vam triar una cervesa. L’hem feta nostra perquè el disseny és d’una veïna del barri i hem fet tota la campanya de difusió des d’aquí. La primera remesa s’ha exhaurit i ja estem elaborant la segona.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2021 Zona Sec.