Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Nadine Romero: “Ballo d’ençà que tinc memòria”

Nadine Romero Beltran (Manresa, 1996) és una jove comunicadora i professora de dansa que va començar a pujar vídeos a la plataforma TikTok l’any 2021. Les seves anècdotes sobre el seu dia a dia com a monitora de menjador i els seus vídeos de ball, van fer que la Nadine comencés a guanyar molts seguidors en poc temps. Actualment té una secció al programa ‘Loft’ d’iCat i ha fet algunes col·laboracions amb ‘Eufòria’, de TV3.

Publicat

on

Tens 135.000 seguidors al teu compte de TikTok. Com has arribat fins aquí? 
Porto un parell d’anys a aquesta aplicació, però encara no sé com funciona l’algoritme perquè hi ha moments que puja i altres que baixa. Així que no sé molt bé com he arribat fins aquí (riu)
Els inicis no són fàcils, com van ser els teus?
Tot va començar a la quarantena, en aquells moments només utilitzava TikTok per veure vídeos. Després del confinament, quan ja vam poder sortir al carrer, vaig decidir fer un vídeo explicant una anècdota que m’havia succeït a la meva feina, que era com a monitora en un menjador. Recordo que era dijous perquè estava fent classe de dansa, ja que també soc professora de dansa. El mòbil no em deixava de sonar. A les 21 hores ja tenia més de 8.000 likes, em va semblar impressionant. Tothom volia més i més vídeos. En una setmana ja tenia 10.000 seguidors. Mai vaig ser conscient “d’aquest impacte” fins que vaig arribar als 60.000; que va ser un número per a mi molt considerable. Des d’aquell dia tot va canviar, i ara aquí estic!
Quina va ser aquesta primera anècdota que vas explicar?
Des de sempre he estat una dona de constitució gran. Això provocava que molts nens del menjador em preguntessin si tenia parella. Un dia, un nen em va preguntar si la persona amb qui estava en una relació era gras o prim. Els petits sovint tenen aquest tipus de curiositats i fan comentaris així. Li vaig respondre que el més important era que fos una bona persona. Quan vaig compartir aquesta “anècdota”, tots volien escoltar-ne més.
Exposar una part de la teva vida és fàcil?
Com bé dius, només exposo una “part de la meva vida”. No ho explico tot sobre mi. En el moment que vaig començar a pujar de seguidors i que la meva situació va començar a canviar estava vivint un dels pitjors moments de la meva vida. El meu gos va morir, i vaig patir molt. En aquell temps em qüestionava com podia ser capaç de posar-me una “mascareta” a l’hora de gravar els vídeos, quan realment estava molt malament anímicament.
Hi ha gent que té un mal dia i mira els teus vídeos…
Sí, m’ho diuen sovint. Em fa molt feliç conèixer això, molt. Quan algú s’acosta a mi i m’ho explica, em quedo molt impressionada. Tant de bó fos capaç de conèixer a tothom qui veu els meus vídeos i se sent bé escoltant-me.
Tens alguna anècdota relacionada amb un seguidor?
Recordo una en particular (riu). Era estiu i jo estava amb la meva família a l’apartament de la meva àvia. De cop, vaig rebre un parell de notificacions a l’Instagram. Vaig quedar molt sorpresa quan vaig veure que havia rebut missatges que eren fotografies meves que m’estaven fent des de darrere. Imagina’t la situació… jo estava en el mood de la platja, és a dir, amb la meva cervesa i menjant patates (riu)… Mai vaig saber qui era aquella persona que m’estava enviant aquestes fotografies. Tant de bo fos una nena petita només. Encara avui dia recordo perfectament aquell moment.
El ball forma part de la teva vida. Des de quan balles? 
Ballo d’ençà que tinc memòria, Amb 4 anys feia ballet, tot i que  després em vaig apuntar a dansa urbana; que era el que més m’agradava realment. Afortunadament, vaig trobar el meu estil; i gràcies a això ja fa més de 10 anys que soc mestra. He viscut moltes coses gràcies a la dansa i m’encanta. El que més em va fer pujar seguidors va ser la narració de les meves vivències però el ball també m’ha ajudat molt.
I les crítiques? Com fas front a elles?
Tinc menys crítiques de les que pensava que tindria. Quan era petita, vaig patir una mica de bullying, no excessiu, però em va deixar traumes. Abans no publicava res relacionat amb el ball perquè em feia por “el que dirien sobre mi”. Després de veure que tenia més seguidors, em vaig dir a mi mateixa: “Per què no exposar el que més m’agrada fer, que és ballar?”. És cert que de vegades hi ha comentaris negatius, sobretot perquè tot el que faig és en català. Comentaris com “Viva VOX” o “Viva España” són comuns. No entenc per què pel fet de parlar en català em jutgen. Pensen que he de parlar en castellà per estar a Espanya; i no, no és així.
Per fer contingut en català, consideres que té menys oportunitats?
Jo penso i parlo en català cada dia. No obstant això, amb l’Òscar, la meva parella, parlo castellà, per exemple. Crec que si el meu contingut hagués estat en castellà, no hauria arribat a tanta gent. Gràcies al català considero que he arribat fins aquí. És cert que s’arriba a menys persones perquè no tanta gent parla aquesta llengua, però jo em sento còmoda fent contingut en català.

Continua llegint

Entrevistes

Maximiliano Stia: “El públic del Poble-sec és, sense cap dubte, empàtic”

En Maximiliano Stia (Buenos Aires, 1975) porta més de 25 anys realitzant espectacles de màgia, humor i circ. Tot i que ha viatjat, i ho continua fent, arreu del món, ha estat a Barcelona on va decidir crear, juntament amb la Natalia Molina Evangelista, El Palacio de la Magia (carrer d’Elkano, 7), un espai on personifica la seva feina i que obre les portes a tothom.

Publicat

on

Com va començar la seva passió pel món de l’espectacle?
Des de petit m’ha agradat fer riure la gent, però no sempre vaig saber que em volia dedicar al món de l’espectacle. Vaig començar estudiant altres professions, però aviat em vaig adonar que no m’apassionaven. A més, la meva mare va ser una influència molt important per a mi, ja que sempre em deia: “Dedica’t a allò que realment t’agradi”. Desafortunadament, el meu pare va morir quan jo tenia 14 anys i, després d’aquell esdeveniment, la meva mentalitat va canviar. Em vaig adonar que la vida és curta i que havia de gaudir a cada moment. Just en aquells moments tan difícils, vaig veure un espectacle i el meu cor em va dir: “En el món de l’espectacle es troba el teu camí”.

Com van ser els seus inicis?
De jove treballava al carrer, fent espectacles ‘‘a la gorra’’. Afortunadament, mai em va faltar feina perquè també feia shows en festes privades. Amb el temps, vaig conèixer un home de Barcelona que em va oferir viatjar per tota Europa per veure tota mena d’espectacles. En aquella època vaig aprendre moltíssim. Mentre viatjava, se’m va acudir la idea de viure a Barcelona; i sí, això vaig fer (riu). Sempre camino amb la maleta a la mà, però a Barcelona resideix la meva ànima.

Per què va escollir viure a Barcelona?
És una ciutat preciosa i molt pròxima. Estic enamorat de Barcelona.

Va escollir Barcelona per viure i el Poble-sec és el barri que ha donat vida al Palacio de la Magia. Com va sorgir la idea de dur a terme un projecte com aquest?
L’altre dia vaig llegir que “ni un pintor pinta sense saber ni un músic sap que farà la millor música. Tot i això, ambdós confien en ells mateixos”. Aquest va ser el meu pensament quan vaig decidir donar vida al Palacio. El vam crear l’any 2020, en plena pandèmia. En aquells moments tenia la necessitat de personificar la meva feina en un espai concret; en un teatre. Tothom pensava que estava boig per apostar en un projecte així en uns moments en què la incertesa era el protagonista arreu. A més, jo no tenia idea de com gestionar una empresa, però no m’importava perquè em volia “regalar” un somni. Mai he perseguit els diners, sinó el que més m’agrada fer, i per això sempre m’ha anat bé econòmicament. El Poble-sec és un barri artístic i amb molta vida cultural; era la millor opció per ubicar el Palacio.

Molts veïns del barri han vist els seus espectacles. Com valora l’acollida del veïnat?
Hi ha molta gent del barri que ve al Palacio i repeteix, ja que connecten amb valors com l’amor, l’empatia… Alguns veïns m’expliquen anècdotes dels seus fills, perquè els petits tornen feliços a casa després de l’espectacle. El públic del Poble-sec és, sense cap dubte, empàtic. Estic molt agraït a aquest barri i a la seva gent, de debò. Ara que soc lluny, perquè estic a Anglaterra de gira, trobo molt a faltar fer els shows al Palacio de la Màgia, ja que és un espai petit, on només pot haver-hi 59 persones. En aquests moments, estic fent espectacles per a 700 persones, i, sincerament, no té res a veure.

Què és el millor que li ha regalat el Palacio?
Tot, però hi ha una anècdota molt especial per a mi. Fa un temps, una dona ens va trucar per comprar 6 entrades. Vaig tenir el plaer de poder parlar per telèfon amb ella i em va comentar que era de Zanzíbar, però estava de vacances a Barcelona. Després de l’espectacle, tant la Natàlia com jo vam xerrar amb ella i la seva família. El resultat d’aquella conversa va ser que vam acabar treballant a Zanzíbar. Ara som molt amics. Tinc la sensació que el Palacio em posa pel camí a “àngels de la guarda”.

Vivim en uns moments on tot s’ha digitalitzat molt. Vostè seria capaç de fer la seva feina a través de plataformes com Tiktok i deixar de banda el públic?
En absolut. És meravellós tenir un milió de reproduccions, però res es pot igualar a la sensació d’estar acompanyat de la gent. L’energia que et donen les persones mai es podrà comparar amb la realitat digital. La pantalla no és capaç de generar química.

Per què la gent hauria de veure els seus espectacles?
Sembrem llavors d’amor i felicitat en la gent. El Palacio ofereix això: tu entres d’una forma i surts d’una altra. Fa un temps, ens va visitar una llar de persones grans, i no t’imagines com van gaudir. No et fas idea de com vam riure tots plegats. El Palacio està obert a tothom: petits, joves, grans… no importa l’edat perquè tothom té el seu espai. Això és el que fa d’aquest espai un lloc especial i únic.

Continua llegint

Entrevistes

Dídac Amat: “Sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents”

Dídac Amat afirma que en la seva vida no hi va haver cap punt d’inflexió que li provoqués passar a interessar-se i conscienciar-se cada vegada més pel clima. De fet, explica que ha sigut el propi model educatiu el que l’ha ajudat a entendre que estem vivint una crisi climàtica i ambiental molt forta. “Òbviament, a mi, com a qualsevol altre, m’ha afectat”, destaca. Una conscienciació que l’ha portat a estudiar a quin futur s’enfronta el país i de quines eines disposem.

Publicat

on

Per

Catalunya viu una emergència per sequera que no és nova. Quina diferència hi ha amb la sequera actual de la del 2008?
La intensitat. Giro la pregunta, i et diré no només les diferències… sinó allò que tenen en comú: el que ens diu la ciència, i que tenen en comú, és que sequeres com la del 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents. Per tant, es donaran cada menys temps de marge entre l’una i l’altra, i seran més intenses. Una mica aquesta és la consideració que hem de tenir en compte. En conseqüència, quan vulguem batallar contra la sequera, el que hem d’intentar fer és anar a atacar les seves causes, que també són comunes en aquest sentit. I això és bàsicament reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Quins nivells podria arribar a tenir aquesta sequera en la nostra vida quotidiana en un futur pròxim?
Des del passat 11 de març ja hi ha set municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que han reduït la pressió de l’aigua. Per tant, surt menys aigua de l’aixeta quan la necessiten. Actualment, ja estem produint aigua de dessaladora, això vol dir que l’energia que estaria disponible per a la societat, l’hem de destinar a treure sal de l’aigua del mar per tal de poder-la utilitzar per a usos civils. En conseqüència, òbviament que ens està afectant. Potser no te n’adones tu o en Pere o en Mohamed, o en Josep o en José o la Maria, però òbviament en l’àmbit social ens està afectant ja.

El govern va declarar algunes mesures, algunes restriccions, però totes sempre tenien aquesta lletra petita: les restriccions han de ser per a tots?
A mi m’agrada explicar que Catalunya és un país ben normal, no? Té coses que ens fan diferents, però com a norma general són bastant normals i, per tant, les desigualtats que afecten molts països, a Catalunya també l’afecten. En alguns casos més que d’altres. Per tant, les desigualtats econòmiques també, i les desigualtats en els usos de recursos, que estan molt vinculades a les desigualtats econòmiques, també ens afecten. En aquest sentit, el que tindria certa lògica és que aquells que estan utilitzant més recursos hagin de patir més les conseqüències de l’ús d’aquests recursos. I això a vegades ens pot costar d’entendre.

I amb els agricultors?
Amb els agricultors és evident. Tens una economia agrícola que és molt més dependent dels ecosistemes. Això ens ho porta dient la ciència des de l’any 1992, fins i tot abans… als 80 llargs, quan es crea l’IPCC; ens diu que els que depenguin més dels ecosistemes, patiran més les conseqüències del canvi climàtic. Per tant, que si la teva indústria es basa en l’ús de l’aigua, el dia que no hi ha aigua a conseqüència d’aquests canvis estructurals en el clima, patiràs més que si la teva indústria no depèn de l’aigua o té menys dependència de l’aigua.

Què hem de fer com a societat?
Jo penso, ara des d’una postura política i, per tant, no científica, que hem d’intentar establir mesures per tal de pal·liar els efectes sobre aquelles persones més vulnerables al canvi climàtic, amb ajudes. I no només amb ajudes de diners, sinó amb ajudes per intentar adoptar mesures que ens adaptin a aquesta nova realitat, on la sequera serà més freqüent i més intensa.

Parlaves d’aquest combat polític. Hem d’entendre el canvi climàtic com un combat amb ideologia política?
El canvi climàtic és un fenomen biofísic que té conseqüències polítiques. I que, per tant, com qualsevol fenomen que té causes i conseqüències polítiques, les hem d’intentar abordar. Cadascú intentarà fer una proposta en la seva línia i avui en dia en tenim moltes. En l’àmbit internacional tenim el que anomenem el capitalisme verd, tot i que segurament es podria utilitzar un altre nom. Perquè el Green Deal, s’anomena capitalisme verd, però segurament és una postura molt socialdemòcrata. També tenim altres postures, com pot ser el decreixentisme, pot ser també postures com el post desenvolupament. Per tant, hi ha moltes postures polítiques.

I el decreixement, per què és un concepte que genera tantes reticències, quan al final és un concepte molt físic? És una cosa inevitable que acabarà passant.
Genera reticències per molts motius. Una és perquè suposa un canvi de paradigma absolut del sistema econòmic i, per tant, és normal que com a mínim generi dubtes. De fet, jo crec que fins i tot és legítim que generi no només dubtes, sinó contestació. Perquè el nostre model de benestar es basa en el fet que hi hagi un cert creixement.

Es pot lluitar contra el canvi climàtic dins del sistema capitalista?
No tinc clar que es pugui donar una resposta absoluta a això. Bàsicament perquè el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat de mutar en el temps i d’adaptar-se. Alguns autors, com Jeremy Rifkin, et diran que el capitalisme, ben dominat i ben regulat, pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic. Més que en la lluita contra el canvi climàtic, en la lluita per la descarbonització de l’economia. Altres autors com Jason Hickel, per exemple, et diran que ni de broma. Que si no tens un canvi de model, serà impossible.

Quina opció prefereixes?
Hi ha una autora que m’agrada recomanar especialment, que és la Kate Raworth, que va ser professora a la Universitat d’Oxford, i és una persona molt compromesa amb la lluita contra les desigualtats; que ens parla d’un concepte que és l’economia del dònut. La seva perspectiva és que hem de tenir tant creixement com sigui possible, però no hem de ficar el creixement per sobre la protecció del medi ambient. Per tant, si és possible créixer, creixem. Perquè el creixement, no ens enganyem, té coses positives, en termes socials especialment. Ara, si no és possible, no. Hem de tenir clar que juguem dins d’uns límits.

Esteve Vallmajor Diez de Andino
El Monocle

Continua llegint

Entrevistes

Paco Lobatón: “Set de cada deu casos els vam resoldre”

Francisco de Asís Lobatón Sánchez de Medina, més conegut com a Paco Lobatón (Jerez de la Frontera, 1951) és reconegut per la seva entrega i tasca en programes de recerca i cerca de persones desaparegudes. Va aconseguir gran notorietat als anys noranta com a conductor del programa ‘Quién sabe dónde’. Actualment, continua present a través de la ràdio; a RNE 5, on presenta ‘Diario de Ausencias’. Tot i això, també és una peça clau dins la fundació QSD, que rep el nom de les sigles del conegut espai de televisió que va presentar durant sis anys.

Publicat

on

Moltes persones coneixen la seva vida i trajectòria, però pocs saben que vostè es va exiliar a l’època de Franco…
(Riu) tens tota la raó. Quan era jove, a part de ser granger, tenia un vincle molt proper amb la ràdio i el teatre. Tot i això, vaig estudiar ciències polítiques perquè no hi havia cap facultat de periodisme en aquella època. Recordo que aquells anys eren molt intensos a causa de la dictadura. Un dia, a una assemblea de mestres em va apuntar amb una pistola un dels agents de la Brigada Político-Social. Em vaig exiliar a Ginebra, on es reunia una comunitat d’emigrants espanyols. Foren moments difícils, però em va fascinar perquè jo lluitava per aconseguir una societat lliure.

Quan va tornar a Espanya, va estudiar comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època, imaginava treballar a la televisió?
No, en absolut. Mai vaig imaginar ni contemplar la televisió. Tot va ser gràcies a Pilar del Río. Tots dos érem solidaris amb el moviment sindical pels treballadors i ens passàvem contactes sempre. Un dia, ella va fer un salt: de la ràdio a la televisió. Concretament va començar a treballar a TVE (Televisió Espanyola). Hi va haver un moment, durant els anys vuitanta, que em va comunicar que hi havia una vacant al Telediario. Vaig fer una prova i em vam acceptar. Després d’això va venir Quién sabe dónde…

Quién sabe dónde’, un programa que era líder en audiències. Quan et van comunicar que series tu el presentador?
Quan vaig tornar a Madrid, de nou vaig treballar a la ràdio. Un dia, Jesús Ortiz em va dir de presentar el programa. Vaig estar 24 hores rumiant, i finalment em vaig dir: “Endavant, Paco”. Quién sabe dónde va agafar la referència d’un programa italià, Chi l’ha visto? No es va fer plagi, però va ser una referència en tot moment.

Sovint parla del paper dels periodistes. Avui dia molta gent tracta les desaparicions a través de les xarxes socials. Considera que només un periodista pot comunicar un fet així?
Nosaltres quan fèiem el programa convidàvem a tothom a conèixer el que succeïa. El paper era centralitzador, conciliador… Les coses actualment ja no funcionen així perquè s’han barrejat les històries privades amb la publicitat. Moralment no hi ha gent capacitada. Aquesta “responsabilitat de comunicació”, sobretot si és de caràcter sensible, hi ha gent que no és capaç de fer-la.

Què opina de la gestió duta a terme respecte el succés de l’Álvaro Prieto, que va ser trobat sense vida a l’octubre i el cos del qual va ser capturat per les càmeres de televisió?
El petit Gabriel, l’Álvaro Prieto, la Diana Quer… són casos que responen a l’especialització dels mitjans de comunicació, que han fet que prevalgui el sentit de l’espectacle sobre el principi de la informació i la responsabilitat. Ara el que importa són les audiències ja que aporten beneficis econòmics. Cal destacar que aquests mateixos mitjans de comunicació tenen una funció pública malgrat tenir empreses privades al darrere. Qui paga la publicitat?, nosaltres, els consumidors. No tot s’hi val en aquest món, i el respecte és primordial.

És conscient que la seva vida ha tingut com a objectiu ajudar a milers de persones?
Sí, i dono les gràcies. Set de cada deu casos els vam resoldre, i, afortunadament, la majoria de les persones les trobaven amb vida. A plató presenciàvem la retrobada amb la família. Nosaltres treballàvem molt per a que no fos una cosa desproporcionada o un espectacle. Considero que mai ens vam excedir.

Quan parla sobre aquestes retrobades s’emociona molt. Què suposava per a vostè presenciar un fet així?
Era com un tastet de felicitat. A mi m’emocionaven molt aquestes històries, però tenia un estricte control respecte al meu sentiment personal. Considero que no hem de superposar les emocions personals, ho hem de meditar tot a cada moment. Quan un cirurgià té a les seves mans la vida d’una persona, abans d’entrar al quiròfan pren consciència del nivell de la situació. El mateix ha de fer un periodista quan fa front a la desaparició d’una persona.

El 9 de març, dia internacional de la persona desapareguda, es va emocionar mentre feia el seu discurs. Per què?
Em vaig emocionar perquè vaig dir “fins al final”. Quan ets jove no veus final, però ara soc conscient que cada cop em queda menys. Jo he acompanyat a la família de Cristina Bergua, i junts ens hem acompanyat pel camí de la vida. Plegats ens hem fet grans. Això que sento és un compromís de per vida. He après tant i tan bé… que estic molt feliç.

“Què farem sense Paco Lobaton?”, una frase recurrent entre el públic i els familiars de desapareguts.
(Riu) Mai parlen a la persona famosa. No em diuen Lobatón ni “senyor Lobatón”. Sempre em diuen “gràcies per la teva feina”. Reconeixen la feina feta en comptes de l’èxit, i això és meravellós. M’encantaria viure molt més i continuar recorrent camí. Amb la fundació hem aconseguit fer possible el CND (Centre Nacional dels Desapareguts), millorar la determinació i actuació dels cossos de seguretat de l’estat… tot i això, ens queda molt a fer. Vull continuar viu per veure-ho.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024