Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Maximiliano Stia: “El públic del Poble-sec és, sense cap dubte, empàtic”

En Maximiliano Stia (Buenos Aires, 1975) porta més de 25 anys realitzant espectacles de màgia, humor i circ. Tot i que ha viatjat, i ho continua fent, arreu del món, ha estat a Barcelona on va decidir crear, juntament amb la Natalia Molina Evangelista, El Palacio de la Magia (carrer d’Elkano, 7), un espai on personifica la seva feina i que obre les portes a tothom.

Publicat

on

Com va començar la seva passió pel món de l’espectacle?
Des de petit m’ha agradat fer riure la gent, però no sempre vaig saber que em volia dedicar al món de l’espectacle. Vaig començar estudiant altres professions, però aviat em vaig adonar que no m’apassionaven. A més, la meva mare va ser una influència molt important per a mi, ja que sempre em deia: “Dedica’t a allò que realment t’agradi”. Desafortunadament, el meu pare va morir quan jo tenia 14 anys i, després d’aquell esdeveniment, la meva mentalitat va canviar. Em vaig adonar que la vida és curta i que havia de gaudir a cada moment. Just en aquells moments tan difícils, vaig veure un espectacle i el meu cor em va dir: “En el món de l’espectacle es troba el teu camí”.

Com van ser els seus inicis?
De jove treballava al carrer, fent espectacles ‘‘a la gorra’’. Afortunadament, mai em va faltar feina perquè també feia shows en festes privades. Amb el temps, vaig conèixer un home de Barcelona que em va oferir viatjar per tota Europa per veure tota mena d’espectacles. En aquella època vaig aprendre moltíssim. Mentre viatjava, se’m va acudir la idea de viure a Barcelona; i sí, això vaig fer (riu). Sempre camino amb la maleta a la mà, però a Barcelona resideix la meva ànima.

Per què va escollir viure a Barcelona?
És una ciutat preciosa i molt pròxima. Estic enamorat de Barcelona.

Va escollir Barcelona per viure i el Poble-sec és el barri que ha donat vida al Palacio de la Magia. Com va sorgir la idea de dur a terme un projecte com aquest?
L’altre dia vaig llegir que “ni un pintor pinta sense saber ni un músic sap que farà la millor música. Tot i això, ambdós confien en ells mateixos”. Aquest va ser el meu pensament quan vaig decidir donar vida al Palacio. El vam crear l’any 2020, en plena pandèmia. En aquells moments tenia la necessitat de personificar la meva feina en un espai concret; en un teatre. Tothom pensava que estava boig per apostar en un projecte així en uns moments en què la incertesa era el protagonista arreu. A més, jo no tenia idea de com gestionar una empresa, però no m’importava perquè em volia “regalar” un somni. Mai he perseguit els diners, sinó el que més m’agrada fer, i per això sempre m’ha anat bé econòmicament. El Poble-sec és un barri artístic i amb molta vida cultural; era la millor opció per ubicar el Palacio.

Molts veïns del barri han vist els seus espectacles. Com valora l’acollida del veïnat?
Hi ha molta gent del barri que ve al Palacio i repeteix, ja que connecten amb valors com l’amor, l’empatia… Alguns veïns m’expliquen anècdotes dels seus fills, perquè els petits tornen feliços a casa després de l’espectacle. El públic del Poble-sec és, sense cap dubte, empàtic. Estic molt agraït a aquest barri i a la seva gent, de debò. Ara que soc lluny, perquè estic a Anglaterra de gira, trobo molt a faltar fer els shows al Palacio de la Màgia, ja que és un espai petit, on només pot haver-hi 59 persones. En aquests moments, estic fent espectacles per a 700 persones, i, sincerament, no té res a veure.

Què és el millor que li ha regalat el Palacio?
Tot, però hi ha una anècdota molt especial per a mi. Fa un temps, una dona ens va trucar per comprar 6 entrades. Vaig tenir el plaer de poder parlar per telèfon amb ella i em va comentar que era de Zanzíbar, però estava de vacances a Barcelona. Després de l’espectacle, tant la Natàlia com jo vam xerrar amb ella i la seva família. El resultat d’aquella conversa va ser que vam acabar treballant a Zanzíbar. Ara som molt amics. Tinc la sensació que el Palacio em posa pel camí a “àngels de la guarda”.

Vivim en uns moments on tot s’ha digitalitzat molt. Vostè seria capaç de fer la seva feina a través de plataformes com Tiktok i deixar de banda el públic?
En absolut. És meravellós tenir un milió de reproduccions, però res es pot igualar a la sensació d’estar acompanyat de la gent. L’energia que et donen les persones mai es podrà comparar amb la realitat digital. La pantalla no és capaç de generar química.

Per què la gent hauria de veure els seus espectacles?
Sembrem llavors d’amor i felicitat en la gent. El Palacio ofereix això: tu entres d’una forma i surts d’una altra. Fa un temps, ens va visitar una llar de persones grans, i no t’imagines com van gaudir. No et fas idea de com vam riure tots plegats. El Palacio està obert a tothom: petits, joves, grans… no importa l’edat perquè tothom té el seu espai. Això és el que fa d’aquest espai un lloc especial i únic.

Entrevistes

Gustavo Adolfo Tarí: “Em dedicaré a aquesta passió tota la vida”

Gustavo Adolfo Tarí (Torrellano, 1977) és un reconegut creador de vestuari per a produccions artístiques. Això no obstant, ell es considera artesà. Des del seu taller-laboratori ubicat en un local amagat al Poble-sec, Tarí dona vida a un centenar de peces. El seu enfocament personal i la seva passió pel detall l’han portat a vestir artistes com la Rosalia, Shakira i l’Índia Martínez, entre altres.

Publicat

on

Són molts que parlen de vostè, però poca gent coneix la seva història. Com va començar la seva trajectòria?
Des de ben petit, vaig créixer envoltat en el món de la costura, ja que la meva mare i germana són modistes. Tot i que no soc nascut a Barcelona, vaig decidir traslladar-me a la ciutat comtal per formar-me. Els primers anys no van ser fàcils. Per poder pagar els meus estudis treballava de nit en una benzinera situada a Sant Adrià del Besòs.
En un primer moment, vaig optar per estudiar moda, tot i que amb el temps el meu camí va prendre una direcció diferent. Vaig treballar a empreses d’organització d’esdeveniments i dues sastreries dedicades al cinema. I ara aquí soc, amb la mateixa il·lusió i passió que el primer dia.

Quina peça li ha tret més hores de son?
Quina pregunta més difícil! Fins fa poc, el treball més complex que havia realitzat era el vestit de la Nathy Peluso, que pesa 7 quilos i està tot brodat a mà. Hi vaig dedicar moltíssimes setmanes, treballava 12 hores cada dia. De fet, la meva feina exigeix això: esforç i dedicació.

Treballar tantes hores va ser un fet puntual?
No, en absolut. Treballo cada dia 12 hores o fins i tot més. Avui, per exemple, m’he llevat a les 4 de la matinada i tinc tot això [assenyala un conjunt de roba a mig teixir] per entregar aquesta nit. Tampoc tinc caps de setmana ni festius, però m’organitzo d’una manera que em funciona: faig dos projectes i després me’n vaig a algun lloc per desconnectar.

Ha vestit a grans artistes, fet que l’ha posat en el punt de mira. Com gestiona les crítiques?
Hi ha un exemple molt clar: vaig dissenyar un vestit per la red carpet dels Grammy Llatins per a l’Índia Martínez, i va ser fantàstic. En creuar la passarel·la, ja començaven a arribar-me les fotos de revistes internacionals que parlaven meravellosament del vestit. Després van arribar els Goya, i aquesta mateixa clienta em va encarregar un disseny per la red carpet i una actuació. Tanmateix, el resultat va ser totalment contrari al que esperava. El meu disseny va ser considerat com un dels deu pitjors. Vaig intentar no llegir massa sobre el tema. La recompensa va ser decebedora, però sé que preocupar-me més no em portaria a res.

Per tot el que explica, la seva vida senbla molt estressant.
No em noto estressat, però sí accelerat. Quan comences, la situació és més difícil perquè tothom et demana atenció. En aquesta primera fase, tots es poden enfadar amb tu. Tot i això, has de continuar i no mirar enrere; serà en aquest moment quan t’entendran. Tenir parella és més difícil. Actualment, no en tinc, i agraeixo a totes les parelles que m’han deixat perquè gràcies a això he pogut tirar endavant.

Per què escull el carrer Poeta Cabanyes per instal·lar el taller?
Primer vaig estar a l’Eixample amb més estilistes, després al Raval per tenir més espai. Posteriorment, vaig buscar un entorn més natural i em vaig traslladar a Montjuïc. Més tard, arribava a una propietat a l’Hospitalet. I ara aquí, al Poble-sec, on porto des de 2006.

Ha treballat per espais emblemàtics del barri?
Sí, he treballat força en privat per a El Molino, principalment per a esdeveniments. També he col·laborat amb l’Estadi, per exemple, quan va venir la Beyoncé, a qui vaig ajudar amb dos looks. Com que la meva especialitat és la pedreria i el brodat a mà, acostumen a cridar-me quan necessiten alguna cosa específica.

Quin va ser el disseny que més il·lusió li va fer?
Tots els dissenys em fan il·lusió. Tracto igual una artista emergent d’un petit poble de Catalunya que a una famosa. Per a mi, un client és un client, i sempre dono el millor de mi mateix. Però recordo especialment una cantant d’òpera, Joyce DiDonato, que venia a gravar a Barcelona només tres dies. El client em va comentar que només teníem tres oportunitats: la primera per prendre mides, la segona per fer la prova de vestuari i la tercera per fer l’entrega final. Va suposar una gran responsabilitat, ja que he vestit estrelles internacionals i figures emblemàtiques, però mai un àngel. Ella té una veu celestial.

Per fets com aquests, tenir contactes sembla que és molt important.
Crec que l’art s’ha de treballar constantment. Així és com arriben les oportunitats. Quan em conviden a esdeveniments, no hi vaig; prefereixo quedar-me treballant al meu taller. Soc més de dedicar-me a la feina, perquè considero que el camí es construeix a mesura que es treballa.

Com veu el futur?
Em dedicaré a aquesta passió tota la vida. No entenc una altra manera d’existir. Em visualitzo en un taller a l’aire lliure a Cadaqués, on penjaria un parell de vestits. La gent em veurà com una persona gran que un dia va ser algú significatiu, i ara viu la vida d’una altra forma. La meva carrera és la meva vida, i estic convençut que una passió genuïna mai no s’acaba.

Continua llegint

Entrevistes

Jordi Merca: “La vida amb humor és molt millor”

Jordi Mercader Moreno (Barcelona, 1983) ha dedicat tota la seva vida al món de l’espectacle. Enguany, el còmic comença la setena temporada del seu show ‘Yo sobreviví a la EGB’, que es pot veure tots els dissabtes, a les 22.30, al Teatre Condal. No obstant això, viatja per tota Espanya per regalar un somriure a tots els espectadors.

Publicat

on

Com va començar la teva passió pel món de l’espectacle? 
Sempre que a l’escola em preguntaven què volia ser de gran, responia que volia ser pallasso. Mentre els mestres parlaven de la importància de guanyar-se la vida, jo els deia que el meu futur es trobava en el món de l’espectacle. Avui dia, el que faig no és tan diferent del que fa un pallasso clàssic.
Has tingut algun referent al llarg d’aquest temps? 
Em dedico a la comèdia per influència del gran Pepe Rubianes. Veient com actuava, vaig dir-me: “Això ho puc fer. M’encanta”. Ell va ser clau en la meva formació. També m’han influenciat l’Andreu Buenafuente, l’Alberto Romero, l’Eugenio, el Santi Millán i el Chiquito de la Calzada.
És fàcil viure del món de l’espectacle? 
Fa 14 anys que em dedico exclusivament a això. Abans treballava de mecànic industrial i electricista mentre feia actuacions. Imagina com era la meva rutina… De vuit del matí a sis de la tarda treballant, i després agafava el cotxe i em feia 100 quilòmetres per anar a actuar. Un dia vaig decidir apostar-ho tot pel món de l’espectacle. Pensava que duraria poc, però aquí segueixo. Ja ni recordo com es feien les meves altres feines.
Podries tornar a ser mecànic o electricista? 
Si ho hagués de fer per necessitat, ho faria, però ara mateix no m’ho imagino. Durant la pandèmia em vaig plantejar aquesta pregunta ja que vam ser els primers a tancar i els últims a tornar. Per sort, vam poder continuar. Quan vaig tornar als escenaris tenia més por que mai perquè no sabia si recordaria fer la meva feina. Em preguntava: “Me’n recordaré? La gent recordarà què és anar al teatre i riure?”. Va ser com la primera vegada que vaig fer un monòleg.
Què t’agrada més: els shows amb molta gent o poca? 
Si omplo un teatre, vol dir que estem fent bé les coses. Tot i això, quan hi ha poca gent, em permeto experimentar i fer coses que no faria davant de centenars de persones. A més, quan l’audiència és petita, recordo que he de tocar de peus a terra perquè avui potser tinc a 800 persones al teatre i demà només a 100.
Com sorgeix la idea de ‘Yo sobreviví a la EGB’?
M’encantaria que la història fos èpica, però no és així. Abans estava al Cafè Teatre Llantiol, un espai que em va obrir les portes des del primer moment. Va arribar l’estiu i el vaig dedicar a escriure un espectacle. Per a mi, era més important el tema que el contingut. Estava molt motivat. Vaig veure que la temàtica dels anys 80 estava de moda, i tot just a un amic li van regalar el llibre Yo fui a EGB. Vaig relacionar les dues coses i em vaig llançar amb la idea. Els tres primers dies d’estrena van ser terribles; però a partir del quart va començar a funcionar. Set anys després, estrenem la setena temporada, sent la sisena la més exitosa.
A la vida personal, poses humor al teu dia a dia? 
Tinc capacitats que la gent del meu voltant no té. Sé fer riure, i això ho he d’aprofitar. Per suposat, em puc enfadar, i crec que és necessari. Em prenc la vida amb filosofia i molt d’humor. Soc l’alegre de la família perquè tinc les eines per fer-ho. Si arribo a un lloc on l’ambient està tens, ho aprofito. Tot i això, hi ha vegades que m’agrada no fer-ho. Per suposat, la vida amb humor és molt millor. La vida són quatre dies: dos estem treballant, un plou, i l’altre surt el sol.
Sempre fas el shows en castellà, si fossin en català, l’impacte seria diferent? 
He fet només 3 de 1.000 actuacions en català. La nostra feina és estatal, i el castellà ens permet arribar a més gent. Si els shows es demanen en català, també ho fem. Soc capaç de fer-ho i m’encantaria poder fer-ho en moltes més llengües. En aquesta ciutat, el turisme és molt important. Quan interactuo amb el públic, sempre els hi pregunto d’on venen i a què es dediquen. Molts no són de Barcelona. Per exemple, l’altre dia hi havia 10 persones d’Eivissa que van venir només per veure’ns. No hem de posar barreres a la comèdia.
El Teatre Condal és la teva segona casa. Què se sent de formar part de la vida cultural del Paral·lel?
L’oferta aquí és brutal. En una tarda podem veure un musical, un concert i un monòleg. Quan obri El Molino encara serà millor. Estem en un lloc molt ric en cultura. Gent que ve de Saragossa, una zona poc comunicada i llunyana, ve cap aquí.

Continua llegint

Entrevistes

Alèxia Pascual: “Soc més que la noia que cantava a ‘Eufòria’”

L’actriu i cantant catalana Alèxia Pascual Mèlich (Constantí, 2001) viu un estiu intens preparant el seu paper protagonista en el retorn del musical ‘Mar i Cel’, l’obra d’Àngel Guimerà, que s’estrenarà el 14 de setembre al Teatre Victòria. Amb 23 anys i formació en art dramàtic, dansa i cant, Pascual ha captat el públic des de la seva participació en el programa musical de televisió ‘Eufòria’. Ara fa front a un dels majors reptes de la seva carrera artística: interpretar a la Blanca.

Publicat

on

Com va néixer el teu amor pel món de la interpretació?
No puc precisar amb exactitud quan va començar. D’ençà que tinc memòria he estat immersa en el món de l’expressió artística. Quan era petita, l’art era una part natural de la meva vida; cantava i ballava de manera espontània i amb gran entusiasme.

Recordes com va ser la primera vegada que vas pujar a un escenari?
Els meus inicis es remunten a la infància, quan vaig començar a participar en les representacions dels Pastorets. Amb només un any vaig interpretar el paper del nen Jesús. Des de ben petita, pujar a l’escenari ha estat una experiència que em resultava natural i instintiva. No obstant això, no va ser fins als 13 anys que vaig començar a adonar-me realment del valor i la profunditat del que feia. A partir d’aquell moment, vaig començar a entendre que la meva passió per l’art era molt més que una simple afició; era una part essencial de qui soc.

Has pujat a grans escenaris, com per exemple el Palau Sant Jordi. Com gestiones els nervis?
Passa el temps i, encara avui, em poso nerviosa abans de cada actuació. Crec que aquest nerviosisme és un senyal positiu perquè reflecteix el valor que dono a la meva feina. Sovint, moments abans de pujar a l’escenari, sento una forta temptació de fugir. En qüestió de segons, es desfermen molts dubtes a la meva ment: què passarà? Com serà la meva actuació? Com reaccionarà el públic davant el que faré? Aquestes inquietuds, malgrat la seva intensitat, formen part del procés creatiu i em recorden la importància que té per a mi cada moment sobre l’escenari.

Tens alguna por?
No, perquè si et concentres en possibles resultats negatius, és més probable que acabin succeint. Aquest és un dels grans reptes per als artistes: la nostra ment tendeix a generar pors i inseguretats amb molta facilitat. Hem de ser conscients d’això i intentar gestionar-ho de manera constructiva. Sempre hi haurà imprevistos i situacions inesperades sobre l’escenari. Malgrat això, com a actors, hi ha una pressió addicional perquè sovint se’ns percep com si no poguéssim equivocar-nos.

Com va arribar l’oportunitat de ser protagonista de ‘Mar i Cel’?
El darrer desembre, vaig participar en el càsting. Havia esperat amb molta il·lusió i paciència durant mesos, i quan finalment em van comunicar que havia estat seleccionada per representar el paper de la Blanca, vaig respirar amb un profund alleujament. El primer assaig va ser un moment molt emotiu per a tots nosaltres; vam acabar plorant, jo inclosa. En el meu cas, les llàgrimes eren una manifestació de la incredulitat i l’emoció de veure el meu somni convertit en realitat. No podia creure que aquell moment tan desitjat finalment hagués arribat.

Interpretes a la Blanca, la protagonista. Com la definiries?
És una lluitadora perquè sempre persisteix en defensar les seves idees fins al final. És valenta i forta… Si la Blanca visqués en el segle XXI, sens dubte seria una gran feminista.

‘Mar i Cel’ és una obra molt completa. Com us heu preparat físicament?
Hem de mantenir-nos en forma. L’obra gira al voltant d’un vaixell en constant moviment (pujar i baixar escales, accedir a trampilles, enfrontar-nos a situacions difícils) i passen moltes coses. Per aquest motiu, necessitem un cos ben preparat. Durant els primers dies, ens van preparar físicament, també disposem d’un gimnàs, i fins i tot hem assistit a xerrades sobre nutrició per garantir un estat òptim.

Respecte la preparació, què és el més difícil?
En el meu cas, considero que el més complex és mantenir un bon nivell vocal. Vocalment, he treballat intensament. Des dels càstings, i fins i tot abans que em seleccionessin, ja estava perfeccionant l’estil de cant que es necessita per a Mar i Cel.

Parlant de música, vas ser part del programa de televisió ‘Eufòria’…
Sí, i estic molt agraïda per l’experiència, però no la vaig gaudir completament perquè sentia molta pressió. Hi havia moments que em vaig sentir perduda i tenia ansietat. Tornaria a repetir l’experiència, però com en tot, hi ha parts bones i dolentes. Tothom em relaciona amb el programa. Però soc més que la noia que cantava a Eufòria. He estudiat arts escèniques, i per a mi, la meva “religió” és la formació contínua.

Podries escollir entre la música o la interpretació?
No (riu). Només tinc 23 anys i estic en un moment d’aprenentatge. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre perquè volia ser actriu. D’altra banda, cantar, per a mi, era un complement; de fet, abans no m’ho havia plantejat. Em considero actriu, encara que adoro cantar, però per a mi és només un complement.

I la família, què diu? Et donen suport?
La meva àvia Montserrat és la meva major fan. Veure el que faig li dona anys de vida. Dedicar-me a aquest món no és fàcil perquè he perdut gent pel camí. Però ho accepto. No he tingut una joventut com la d’altres joves perquè sempre he estat molt disciplinada.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024