Explica’ns com es va forjar la teva relació amb el barri i els moviments socials des de la teva arribada.
Vaig arribar el 2004 al Poble-sec amb la meva parella. Jo sempre havia tingut una inquietud cap a l’ecologia i la meva parella cap al cooperativisme i la justícia social. El primer que vam fer va ser buscar una opció que ens permetés comprar aliments ecològics i ho vam trobar a la cooperativa de consum Germinal de Sants, al cap d’uns anys vam crear Germinal Poble-sec, que va convertir-se en un dels primers grups de consum del barri. Després vam generar una nova cooperativa de consum i, durant l’època del 15M, vam unir-nos al moviment d’ocupació de les places i a l’Assemblea de Barri per construir un espai de canvi social. Així va néixer l’Ateneu Cooperatiu La Base.

Ens parles de les cooperatives i els grups de consum. Què són per a qui encara no ho sàpiga?
Els grups de consum són un moviment social i són comunitats de persones empoderades amb gran poder de transformació ecosocial. Estan formats per un grup de persones que ens autoorganitzem per comprar –directament als productors i sense intermediaris– productes ecològics, locals i de proximitat, però també per incidir en la societat amb el nostre consum, perquè apostem per petits productors i amb valors ètics.

Els preus són els mateixos que comprant a les botigues?
Paguem menys perquè comprem directament als productors i té altres avantatges, com per exemple que t’obliga a organitzar millor la compra de la setmana. Els productes ecològics alimenten més, tenen més nutrients i et produeixen més sensació d’estar saciada. Dins dels grups de consum també fem intercanvi de receptes i aprenem a fer cuina d’aprofitament. Sabies que amb les fulles de la pastanaga pots fer un pesto boníssim?

També has estat vinculada en la creació del primer grup de criança del barri.
Sí, quan va néixer la meva primera filla vaig buscar opcions per criar-la de manera més respectuosa i, amb una companya, vam impulsar un grup al carrer Radas, 27, on abans hi havia la Cooperativa de Consum. El concepte dels grups de criança consisteix en què, si tu no pots tenir cura de la teva criatura 24 hores, t’organitzes amb altres famílies perquè els infants estiguin cuidats; fins als 3 anys (i hi ha qui ho allarga). Aquestes famílies incideixen de forma molt directa en l’educació dels infants, decidim quina persona educadora volem, quins horaris, quines activitats… I també participem de forma col·lectiva en la seva educació.

Què és Som La Clau i per què decideixes fundar aquesta associació?
El 2017 vaig tenir una crisi personal i vaig decidir que el meu camí era dedicar-me totalment a la sostenibilitat i a la divulgació d’aquesta. Així va ser com, gràcies al suport de Cooperasec, fundem l’associació Som La Clau (Grases, 20, al Poble-sec) i comencem el projecte per a les escoles, que porta per títol de Compromís de Consum Responsable de les Escoles del Poble-sec.

Promoveu la divulgació per a l’alumnat. Com ho feu?
El nostre objectiu és impulsar la transició ecosocial. Considerem que la nostra societat està en un moment molt crític de la seva història i cal canviar la manera de viure. Aquesta societat està basada en el consum desenfrenat i en l’individualisme i això ha portat unes conseqüències, com ara el canvi climàtic, oceans plens de plàstic, augment de la temperatura del planeta, catàstrofes naturals… El que fem és intentar explicar això i oferir mitjans per fer un canvi a les nostres vides. Els parlem dels residus que deixem al planeta, del malbaratament alimentari… Els alumnes ho entenen de seguida i saben que el seu futur està en joc, però des de Som La Clau treballem amb una òptica optimista, els fem veure que tenim una oportunitat fantàstica per canviar la manera de viure i els expliquem com fer-ho a partir de quatre vectors: l’energia, l’aigua, l’alimentació i els materials que es fan servir a les escoles.

Quan parlem de transició ecosocial, exactament de què parlem?
No es tracta només de consumir menys, sinó de generar comunitat. Estem en una situació límit, però encara som a temps de posar-hi remei des de les xarxes i el suport mutu. Podem consumir menys, donar més vida als nostres objectes, aprofitar gran part del menjar que llançaríem… Es tracta d’estalviar i alhora de viure millor.

També sentim molt a parlar de la sobirania alimentària, un concepte que promoveu des del projecte de les Espigadores.
Això va néixer en col·laboració amb l’Hort de la Font Trobada i el Centre Cívic El Sortidor, a partir d’un sopar d’aprofitament que vam fer l’any 2019. D’aquí van néixer les Espigadores, que és un grup de 40 famílies que ens organitzem per recollir els aliments sobrants de botigues del barri. A més d’aprofitar aquests productes, fem intercanvi de receptes, aprenem com fer melmelades, mètodes de conserva…

D’alguna manera es tracta de tornar als orígens, a allò que es feia fa seixanta anys…
Sí, però amb l’avantatge que ara tenim més accés al coneixement i a la informació. Això ens permet relacionar-nos amb gent que té interessos semblants, intercanviar idees. Avui tenim tots els recursos al nostre abast per canviar el món, ho tenim tot inventat. Podríem respondre i reaccionar davant del canvi climàtic si hi hagués voluntat per part de la ciutadania i dels governs: adaptant els edificis, donant-los d’energia renovable, aprenent a reutilitzar l’aigua… Es tracta d’estalviar, intercanviar, consumir menys i començar a autoabastir-nos produint.

¿Cuál es tu relación con este barrio, el Poble-sec?
Llegué aquí en el año 1995, pero no fue hasta 2011 –cuando empezó el movimiento del 15M– que decidí acercarme a la Assemblea de Barri. En ese momento empiezo a conocer el barrio y las cosas que se hacían y el primer contacto con el asociacionismo fue con Trocasec. Me encantó la idea de los mercados de intercambio y me apunté al grupo motor.

¿Qué filosofía hay detrás de esta iniciativa?
Propone hacer intercambios de objetos entre vecinos y darles una nueva vida a las cosas. Podríamos decir que es una filosofía de no consumo. Trocasec, para mí, ha sido el puente para conocer y formar parte de otras iniciativas que ha habido en el barrio. A partir de esa experiencia conocí a más gente y decidí involucrarme más.

Te conocimos hace unos años cuando impulsaste la iniciativa de crear pequeños jardines en los alcorques de los árboles.
Estuve tres años detrás de esto, porque al plantar las flores, la gente las pisaba, tiraban basura… Pero me propuse que lo conseguiría y lo conseguí. La iniciativa se fue difundiendo y varios vecinos se sumaron. Todavía hoy hay calles con jardincitos en los alcorques. La gente se ha dado cuenta que es mejor tener un jardín a los pies de los árboles que no un basurero y también hemos de ser conscientes de que tu casa no termina en la puerta, lo de fuera también es tu casa.

Tú vienes de Chile, ¿crees que allí son más naturales las relaciones entre vecinos?
He vivido en Cuba, en Chile, en Argentina y en Argelia y en todos estos lugares mi familia y yo aprendimos a sobrevivir con poco. En el tercer mundo, lo de la reutilización y el trueque entre vecinos se ha hecho siempre. Y ahora, a pesar de vivir en un país y una sociedad capitalista y tener mi sueldo, me resisto a entrar en esa rueda de comprar y tirar. Aquí he ido conociendo gente que piensa de la misma manera.

También formas parte de las Espigadoras del Poble-sec. ¿En qué consiste?
Esto nació con el Sopar d’aprofitament que organizó Som La Clau el año pasado. Fue un éxito con montones de voluntarios en el que se hicieron 160 raciones de comida. En las tiendas, cuando las verduras o frutas no están en perfectas condiciones las tiran a la basura aunque se puedan aprovechar. Entonces empezamos una relación con una frutería del barrio, regentada por una familia de paquistaníes, y les propusimos que un grupo iríamos cada día a buscar los productos que ellos no podían vender. Llegamos a un acuerdo y, a partir de aquí, hicimos un grupo de WhatsApp y nos fuimos estructurando. Ahora somos mucha gente, algunas personas que tienen necesidad verdadera y otras que sencillamente creemos en un modelo de consumo diferente que pasa por el reaprovechamiento de eso que van a tirar a la basura. Cada día hacemos una foto de la caja que recogemos y la ponemos en el grupo para organizarnos con el reparto. Lo que queremos es que se formen más grupos que lo hagan y que colaboren con más tiendas de proximidad.

Como vecina del barrio, sabrás que, en los últimos años, algunas personas han alertado del incremento de la delincuencia y la inseguridad en las calles. ¿Qué piensas de esto?
Sí que es verdad que, cuando me voy de vacaciones, siempre intento que alguien se quede en mi casa porque me preocupa que me la puedan ocupar, pero creo que hay que poner solución a un problema más estructural de pobreza y que el alarmismo no lleva a ningún sitio. Con respecto a la delincuencia en la calle, yo voy con el bolso cruzado y el teléfono guardado, porque inevitablemente estoy alerta, pero no me obsesiona.

Durante el confinamiento, surgieron Xarxes de Suport Mutu entre los vecinos y vecinas. ¿Has formado parte de ellas?
Por supuesto que me apunté, pero salvo puntuales colaboraciones no he participado porque yo soy médico de familia y a mí me ha tocado la parte dura.

Cuéntanos cómo has vivido esta situación en tu trabajo.
No te puedo ni explicar lo que ha sido y lo que está siendo todavía. Fueron meses frenéticos por la responsabilidad que teníamos los ambulatorios, por la tensión y por el miedo que teníamos también. No dábamos abasto.

Somos conscientes de lo que supuso la primera ola para los hospitales, pero tal vez no tanto de lo que supuso para los CAP…
No, la gente ni se imagina lo que nosotros hemos hecho, lo que hemos llegado a frenar. Y todo lo que no se ha hecho en estos meses en la primaria, porque nos hemos dedicado solamente al Covid, está pasando factura y lo seguirá haciendo. Eso demuestra lo importante que es nuestro trabajo.

Desde hace tiempo formas parte de Rebelión Primaria. ¿Qué promueve esta plataforma?
Es un movimiento que surge antes de la pandemia, el 2018, por el descontento que tenemos muchos profesionales de la atención primaria (personal médico, enfermería, trabajo social, administración…) debido a las condiciones en las que estamos trabajando. Desde el 2010 los presupuestos han bajado en sanidad y la primaria se ha llevado el recorte mayor. Hace dos años firmamos un manifiesto donde exponíamos la situación en la que estábamos y creamos este movimiento de rebeldía, que sigue activo, para pedir más recursos para la sanidad y en concreto para la primaria y la medicina preventiva.

En primer lloc, expliqueu-nos per què ens heu citat aquí, en aquest estudi de doblatge…
Roger: Estem en un moment en què hi ha força feina de doblatge. Les grans plataformes volen estrenar tot el que es pugui i no volen que torni a passar com l’abril i el maig, quan no hi havia possibilitat de veure moltes de les pel·lícules o sèries doblades al català o castellà.
Joan: Cada setmana estem fent diferents doblatges. Ara estic treballant en una pel·lícula mexicana que encara no sé com es dirà. També estic dirigint el doblatge de La pantera rosa i farem El sexto sentido en català per Nadal.

Qualsevol actor pot fer doblatge?
J: Els bons sí (riu). No és intuïtiu, has de saber la tècnica. Cal dominar la lingüística, la interpretació, la memorització, l’encaix…
R: De fet, jo dono classe a diverses escoles de doblatge. Cal dominar la tècnica perquè avui et demanen més que siguis ràpid que no pas que siguis bo.

Està en marxa una campanya per denunciar la precarització del sector.
J: Sí, perquè hi ha molta feina i de vegades es fa de qualsevol manera i es busquen preus molt barats. S’intenta fer un treball de mínims quan una feina com el doblatge, que és tan important per a la llengua d’un país, hauria de prioritzar la qualitat.
R: El doblatge abans es feia amb orfebreria, a poc a poc, i ara estem lluitant perquè no es converteixi en una fàbrica de fer xurros. El doblatge només té sentit si es està ben fet.

Anem als orígens de tot. Roger, com són els primers records que tens actuant al costat del teu pare?
Jo vaig començar als vuit anys fent doblatge i, des dels deu fins als quinze, no volia treballar amb el meu pare perquè em collava molt. Quan anava amb altres directors em deien “que bé que ho fas” i ell sempre era el més exigent. Però el primer record que tinc és fent el doblatge de Charlie Brown.

A més de treballar plegats, durant el ‘confitament’ vau conviure i vau explotar la vostra part més creativa a través de les xarxes amb ‘Els Pera Confitats’.
J: Allò ho vam fer com un divertiment i no estava gaire preparat. Ara, gràcies a Déu, tenim molta feina i no ho seguim fent, però va tenir molt bona acollida i sí que ens va quedar al subconscient que algun dia ho podríem reprendre.
R: Tota la sèrie era molt de veritat perquè ja és el rol que juguem ell i jo. Jo soc molt aventurer i ell es pensa que li caurà el cel a sobre. Quan li vaig dir al pare que això estava tenint molt d’èxit, em va fer dues preguntes: “Que ho cobrarem, això?” i “Quanta gent tenim al tinder?” les xarxes socials no les domina gaire…

Roger, fa poc també has publicat el teu primer llibre ‘ÈXIT. On tot comença’. És una autobiografia?
R: És un llibre amb molta veritat on trec coses que normalment es tenen sota l’estora, els tabús. Aquí costa molt parlar de les addiccions tot i que estan molt a tocar, no només les drogues: les addiccions al joc, a les xarxes… En el llibre explico tot des del començament i per a mi escriure’l ha estat molt important. A més, al teatre del Raval farem un monòleg del llibre dirigit pel pare.
J: Per a mi és extraordinari que s’hagi pogut arribar a fer això, que hagi tingut l’èxit que ha tingut; haver pogut compartir aquesta història –que nosaltres hem viscut– amb la gent i que serveixi l’experiència.
R: De fet, jo això ho he escrit pels nanos. Perquè si a mi als setze anys m’haguessin dit que, si jugava a aquesta loteria, em podia tocar la grossa… No sé si hi hagués jugat.

Quin és el teu èxit més gran?
R: L’amor que tinc per la vida i la gent. Això ho he heretat del pare: l’amor que rebo de la gent.
J: L’èxit més gran és poder viure la vida dintre de la nostra professió i poder compartir-la.

Sou una família molt estimada a Catalunya…
J i R: Això és l’èxit. Haver aconseguit l’estima de la gent. Que la gent ens aturi pel carrer i ens recordi les estones que hem plorat junts, que ens hem emocionat junts i que hem rigut junts.

Joan, tu tens una núvia esperant al Teatre Condal. Es reprenen les funcions d’‘El pare de la núvia’? 
J: Ho reprenem aquest desembre, amb aquella núvia que a veure si l’arribo a casar! Dies abans de Nadal, a més, la filmarem per televisió perquè tothom la pugui veure.

I tu, Roger, què ens tens preparat al Teatre del Raval?
Quina feinada!, un èxit de Broadway en què represento 34 personatges en una hora i quart. I un d’aquests personatges és el Joan Pera perquè l’hem adaptat a la meva vida. És una bogeria, però és molt maco i és un conte de Nadal.

Joan, alguna vegada et passa pel cap la idea de jubilar-te? 
J: On ho fan això? (bromeja). No, no sé si algun dia em trobaré malament o estaré cansat, però de moment no. Jo no sé ni l’edat que tinc, però durant tota la meva vida he fet el mateix que faig ara. Al Teatre Condal fa 28 anys que hi soc cada any! De moment no trobo el moment de jubilar-me… Ni el busco!
R: De fet, les vacances més llargues que ha fet aquest senyor han estat el confinament i per obligació. Trobàvem molt a faltar el teatre perquè és terapèutic, és jugar.

Per acabar, ens havíeu promès una primícia…
R: La primícia és que al febrer farem una pel·lícula a TV3 basada en una obra del meu pare que es diu El Metralla, en la qual el pare i jo farem dos personatges molt especials que han de conviure junts i amagats.
J: No diguis res més, que ja no us podem fer més espòilers!